Escòcia i el mirall català

Aquests dies hem assistit a la victòria del SNP (Partit Nacionalista Escocès) a les eleccions al Parlament del Regne Unit, amb 69 dels 129 escons al Parlament escocès. El seu líder, el senyor Alex Salmond, ja ha anunciat la seva voluntat de celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia al llarg de la propera legislatura.

Malgrat que aquest referèndum no seria vinculant, el govern del Regne Unit i el Parlament de Westminster han anunciat que respectaran la voluntat del poble escocès, encara que el resultat suposi la secessió amb la resta del Regne Unit.

Escòcia i Catalunya tenen certs punts en comú, també en la seva història. Escòcia es va forjar com a realitat cultural amb una base multicultural. L’Escòcia alt medieval és una amalgama d’un ric substrat ètnic i cultural gaèlic, picte i escot (poble procedent de la veïna Irlanda). Com Catalunya, el territori de l’Escòcia actual no s’acabà de delimitar fins els segles XII i XIII, amb una feudalització tardana i una noblesa petita, però molt militaritzada (cosa que també passarà, en menor mesura, a Catalunya).

Al llarg dels segles XIII i XIV els escocesos van haver de rebutjar alguns intents de conquesta per part dels anglesos, com cas del mític William Wallace (Braveheart). Entre els segles XIV i fins el segle XVIII a Escòcia va regnar una dinastia autòctona, els Estuard. Curiosament serà la dinastia Estuard la que provocarà la unió amb Anglaterra, quan el rei Jaume VI d’Escòcia es va convertir en rei d’Anglaterra, l’any 1603.

Jaume I anglaterra i VI Escòcia.jpg

Jaume VI d'Escòcia i I d'Anglaterra, primer Estuard al tro britànic.

La unió dinàstica no implicava una unió política, però el centre de poder i decisions s’anà desplaçant cap al sud, a la poderosa city Londinenca (us sona, oi?). La darrera reina Estuard, la reina Anna I d’Anglaterra va signar l’Acta d’Unió (Union Act) de  l’any 1707, que significà la fi de la independència d’Escòcia. Les dissensions religioses entre catòlics i protestants i les tendències sobiranistes de les elits socials escoceses van portar a la definitiva unió dels dos regnes. Entre altres mesures, es van tancar el Parlament d’Escòcia i el Parlament Anglès per crear un nou Parlament, el Parlament de la Gran Bretanya, ubicat a Londres i molt més sensible als interessos anglesos que no pas als escocesos.

L’any 1800 va haver-hi una segona Acta d’Unió, amb la inclusió del regne d’Irlanda al Regne Unit, que des de llavors es diu “Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda”, amb el trencament dels 26 comtats del sud irlandès el 1920.

Union Act 1707.png

La primera bandera Britànica, sorgida de l'Acta d'Unió de 1707.

Al llarg del segle XIX Escòcia, i en especial la ciutat de Glasgow, es va industrialitzar de forma espectacular. Basat en la indústria metal·lúrgica, la riba del riu Clyde es convertí en un dels centres industrials més potents de tota Europa, que va atraure una gran quantitat d’immigrants de zones rurals de la mateixa Escòcia, Gal·les i sobretot, Irlanda.

Aquesta època fou també la de la definitiva substitució del gaèlic escocès per l’anglès com a llengua d’ús social, així com la pèrdua d’alguns símbols culturals del poble escocès. La política d’assimilació britànica semblava un èxit, al representar el model de prosperitat social i econòmic enfront del pobre rural escocès, basat en una ramaderia i una pobre agricultura de subsistència.

Però desprès de la segona guerra mundial el model industrial escocès havia quedat obsolet, i bona part de les fàbriques van haver de tancar. Després d’un parell de dècades de crisi social, econòmica i industrial, els anys 60 i 70 del segle XX el sector secundari escocès va revifar gràcies als rics jaciments de petroli i gas del Mar del Nord, afavorits per la creació d’un sector terciari molt potent, basat en un sector financer i comercial molt potent.

L’autogovern escocès no es recuperà fins les darreries del segle XX. L’any 1997 es celebrà un referèndum per l’autogovern d’Escòcia, que sortí favorable. L’any 1998 es va constituir el nou Parlament d’Escòcia, ubicat a Hollyrood (Edimburg), i projectat pel arquitecte català Enric Miralles. Aquest Parlament té poques atribucions i competències, ja que no pot legislar en seguretat social, impostos o mitjans de comunicació, al ser competències reservades al govern central.

Hollyrood.jpg

El Parlament de Hollyrood, dissenyat pel català Enric Miralles, seu del autogovern d'Escòcia.

L’any 2007, per primer cop a la història d’Escòcia, un partit que aposta per la segregació amb el Regne Unit va guanyar les eleccions. Aquest partit era el SNP d’Alex Salmond, el mateix que aquest any ha ampliat la seva majoria al Parlament, amb un programa basat en una major autonomia per a Escòcia, avantsala d’una hipotètica futura independència.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús