Societates ad lucrum

Al segle XII la península ibèrica viva un clima bèl·lic gairebé perenne. Els regnes cristians del nord peninsular (encapçalats pels poderosos regnes de Lleó i de Castella) pressionaven els territoris de la meseta sud fins arribar a les proximitats de les muntanyes de Sierra Nevada i del ric sud peninsular, controlat al llarg del segle XII pels imperis almoràvit i almohade, successivament.

Els regnes del nord eren més forts militarment que els musulmans del sud, però econòmicament més pobres, ja que no gaudien de ciutats que fossin centres comercials a l’estil de Sevilla, Còrdova o Granada, ni d’una producció agrícola destinada al mercat i a obtindre beneficis, gairebé capitalista.

En aquest context, al segle XII la guerra esdevé un motor econòmic i una eina de treball, font de riquesa i promoció social. Com els cristians disposaven de força militar per conquerir noves terres però no disposaven d’un potencial demogràfic prou fort com per repoblar-les, la noblesa castellana i lleonesa optaren per realitzar incursions militars i ràtzies contra els rics territoris del sud peninsular.

Cada primavera arribaven a les ciutats de la meseta sud ( com ara Toledo o Siguenza) contingents de mercenaris a peu (infanteria “pechera” o “villana” en molts casos) o a cavall (cas dels petits nobles) dels territoris del nord peninsular, disposats a endinsar-se a les terres andalusines en alguna expedició militar.

Infanteria edat mitja.jpg

Model d'infanteria de la baixa edat mitja als regnes peninsulars.

Com que armar i mantenir aquests contingents de soldats era prou costós, aviat es van formar societats formades per un capitalista o inversor que avançava el capital necessari per engegar la ràtzia, i el cos de soldats mercenaris que realitzaven la incursió. Un cop finalitzada la campanya militar, el botí obtingut es repartia segons el que havien acordat el soci capitalista, els soldats mercenaris (depenent del grau de valor mostrat a la batalla i al seu rang) i fins i tot una part es destinava als ferits i mutilats durant la campanya en concepte d’indemnització o compensació. Per últim, el rei tenia dret a una cinquena part del botí (tot i que sovint les societats declaraven menys guanys per evadir aquesta càrrega impositiva).

Al llarg del segle XIII, i especialment després de la batalla de les Navas de Tolosa al 1212, les societates ad lucrum van caure en el desús, ja que el rei Ferran III el sant, rei de Castella i de Lleó, va encetar la conquesta definitiva de tots els territoris andalusins, a excepció del regne nassarí de Granada. D’aquesta manera es va impossibilitar l’organització de campanyes de saqueig contra la població civil, per bé que en molts casos la noblesa castellana i lleonesa va incrementar la pressió senyorial acompanyada de la violència contra els seus vassalls per incrementar les seves rendes.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús