Arxiu del mes: maig 2011

Ratko Mladic i la Gran Sèrbia

dijous, 26/05/2011

Amb la detenció del militar serbi Ratko Mladic els Balcans tanquen un dels episodis més foscos de la seva història. Com molts de vosaltres ja sabeu, els Balcans són un autèntic polvorí, una amalgama multicultural de nacionalitats, ètnies, alfabets i religions.

La zona, històricament dominada per l’Imperi Otomà (al sud) i l’Imperi Austrohongarès (als territoris eslaus del nord) es va configurar d’acord a la seva complicada orografia i els moviments migratoris responien a moments històrics diversos, format un autèntic mosaic de persones, cultures i religions.

Durant els anys 1905 i 1906 l’Imperi Austrohongarès va comprar la zona de Bòsnia-Herzegovina (d’ètnia caucàsica però de confessió musulmana) al antic Imperi Otomà. Aquest fet va esperonar el jove nacionalisme serbi (amb ànsies expansionistes que volien fer de Sèrbia la gran nació dominant dels Balcans) i dels desitjos expansionistes Albanesos, Grecs i Búlgars. Aquestes quatre nacions (Grècia, Sèrbia, Albània i Bulgària) van formar una lliga balcànica a l’any 1912 per declarar la guerra al decadent Imperi Otomà, en procés de descomposició.

El conflicte balcànic aviat es va internacionalitzar, i l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran (hereu del tro Austríac) va ser el causas belli que va desencadenar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Desprès de la Pau de Versalles (que delimità les fronteres europees desprès de la Gran Guerra) el mapa balcànic va canviar substancialment. Els Serbis van annexionar-se els territoris del voltant forjant un gran estat (sota preeminència sèrbia) anomenat Iugoslàvia (etimològicament, Iug significa “sud” i slavia “dels eslaus”, és a dir, els regne dels eslaus del sud).

I_Guerra_Mundial_03.jpg

Canvis territorials als Balcans després del Tractat de Versalles.

El flamant regne de Iugoslàvia aviat va caure el la òrbita dels estats autoritaris,  especialment sota el regnat del rei Alexandre I, que va seguir una política militarista i una parafernàlia filofeixista .

Desprès de la segona guerra mundial (i dels intents dels nazis de crear una Croàcia d’arrel germànica dominant a la zona) el mariscal Tito (que havia lluitat a la guerra civil espanyola amb les brigades internacionals i havia dirigit les tropes partisanes durant l’ocupació nazi) va mantenir l’estructura estatal de Iugoslàvia, per bé que la va reorganitzar sota una òptica federal, constituint una República Socialista Federativa, suma de sis repúbliques federals (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Sèrbia i Montenegro) i dues zones autònomes (Kosovo i Vojvodina), amb unes fronteres administartives molt discutibles i que sovint no responien a la realitat social i cultural dels pobles integrants de la federació socialista.

yugoslaviamap.jpg

Repúbliques i territoris autònoms que formaven la República Socialista Federativa Iugoslava.

Tito va idear que la presidència del govern iugoslau fos una presidència itinerant, que cada any era ocupada, successivament, per algun dels presidents de les repúbliques federatives. L’any 1980 el mariscal Tito va morir, i les tensions entre les diverses repúbliques va anar in crescendo fins que els ultranacionalistes serbis (encapçalats per Slodovan Milosevic, Radovan Karadzic i Ratko Mladic) es van fer amb el poder del aparell de l’estat. En aquestes circumstàncies, l’any 1991 les repúbliques d’Eslovènia i Croàcia es van declarar independents, seguides per la resta de repúbliques.

Amb la dissolució de l’antic estat Iugoslau els conflictes fronterers van cobrar més força que mai. Els ultres serbis aspiraven a la creació d’una “Gran Sèrbia”, obviant les realitats socials i culturals dels territoris que consideraven, per justícia històrica, com a integrants del estat Serbi.

En aquest sentit, el triumvirat Milosevic, Karadzic i Mladic van planejar la conquesta dels territoris “irredents” i la neteja ètnica de la població no sèrbia establerta als territoris que consideraven com seus. Especialment virulenta fou la repressió contra els “turcs” (nom amb que els Serbis designen als bosnis musulmans), amb matances indiscriminades contra la població civil tristament famoses com la de Srebrenica o l’atac contra Sarajevo, capital de la Bòsnia independent.

Srebrenica Massacre Genocide Mass Grave.jpg

Exhumació d'una fosa comú a Srebrenica

Les matances contra la població civil van provocar la intervenció dels cascos blaus de les Nacions Unides, per bé que la seva missió humanitària no va acabar de ser tant brillant com s’esperava. Ni la legalitat internacional va fer retrocedir als homes de Karadzic i Mladic, que van arribar a atacar alguns cascos blaus destinats a la protecció civil, cosa que va ocasionar que la OTAN prengués cartes en l’assumpte i decidís bombardejar Belgrad i els objectius militars de l’exèrcit serbi.

Al 2011 les ferides de la darrera guerra als Balcans encara no han cicatritzat del tot, i a més, els antics estats iugoslaus estan trucant a la porta de la Unió Europea, organització que ha estat un bàlsam per conflictes civils com el nord-irlandès. La detenció del darrer gran criminal de guerra que quedava lliure, el senyor Ratko Mladic, sembla obrir la porta als Serbis en la seva progressiva aproximació a la Unió Europea.

L’ascens del Partit Nazi

dimarts, 24/05/2011

El resultat de les eleccions locals d’aquest passat diumenge (amb un ascens clar de l’extrema dreta racista) m’ha fet recordar la manera com Adolf Hitler va arribar al poder a Alemanya. La passivitat ciutadana, índex de participació baixos, context de crisi econòmica, divisió dels partits d’esquerres i de centre, incapacitat de generar il·lusió, discurs polític híbrid de dretes i esquerres, amb algunes aspiracions obreres recollides en el seu programa, elevats índexs d’atur i odi vers les minories són alguns dels ingredients que van propiciar l’espectacular ascens del partit Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) i s’han tornat a conjugar per afavorir l’ascens (no tant espectacular ni preocupant com el dels nazis als anys trenta del segle passat, però sobre el que convé reflexionar) d’un partit xenòfob i totalitari com el de PxC, partit creat i dirigit per Josep Anglada, antic membre de Fuerza Nueva de Blas Piñar, i d’ altres personatges provinents dels moviments neonazis.

L’any 1932 Alemanya patia les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la derrota a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i del crack de la borsa de 1929, que va originar la fallida de moltes empreses alemanyes i va deixar a milions d’obrers alemanys a l’atur. En aquest context, i davant la por a una possible revolució socialista a la manera soviètica, el Partit Nacionalsocialista Alemany, dirigit per un carismàtic Adolf Hitler, va aconseguir fer-se escletxa entre la societat alemanya del moment. Els partits tradicionals liberals (com ara el Zentrum catòlic, el Partit Nacional Alemany o el Partit de Baviera) mai va fer massa cas a l’ascens del discurs nazi entre les classes populars, espantats davant el poder que exhibien el Partit Comunista Alemany i el Partit Socialista Alemany.

1933:  Adolf Hitler (1889 - 1945), chancellor of Germany, is welcomed by supporters at Nuremberg.  (Photo by Hulton Archive/Getty Images)

En Hitler saluda a la multitud durant la campanya electoral de 1932.

Els dos grans partits d’esquerres (comunistes i socialistes) estaven més ocupats en barallar-se entre ells sobre la línea política i social a seguir per arribar al poder i respondre al seu programa que no pas a combatre a l’amenaça de l’extrema dreta, que mai van considerar formalment com amenaça real a la revolució social que semblava imminent.

En aquestes circumstàncies el NSDAP (Partit nazi) va aconseguir seduir a milions de votants de la petit a burgesia i de la classe obrera amb el seu discurs populista i xenòfob, que exaltava les bondats de la nació alemanya, supeditada i humiliada pels estrangers signants al Tractat de Versalles (que posà fi a la Primera Guerra Mundial i imposà condicions molt dures per Alemanya) i pels enemics a la pàtria interns, tals com els comunistes i socialistes, al servei de la Unió Soviètica, o els gitanos, jueus i eslaus que contaminaven la pura raça germànica i volien viure de forma gregària a expenses del treball dels alemanys i de la seva caritat, per finalment expulsar-los de casa seva.

En aquestes circumstàncies, el 6 de novembre es van celebrar eleccions al Parlament Alemany (Reichstag). Es dóna la circumstància que en aquestes eleccions la llista encapçalada per Hitler va sortir com la llista més votada (amb prop d’onze milions de vots), però uns mesos abans (a les eleccions presidencials alemanyes del febrer del 32) en Hitler havia tingut encara més vots, per bé que en aquella ocasió el candidat Otto Von Hindenburg va privar-li a Adolf Hitler ocupar la cancelleria alemanya.

eleccionesparlamentaris 33.png

Resultats de les eleccions al Reichstag de novembre de 1932.

Les eleccions de novembre del 32 van atorgar una majoria molt simple als nazis del NSDAP, i una coalició de les esquerres socialistes i comunistes haurien estat suficient per barrar-li el pas del poder als nazis. Però l’entesa de les forces d’esquerra no es va produir, i l’any 1933 el canceller Hindenburg va cridar a Adolf Hitler per formar govern, amb el beneplàcit de les forces de centre liberal i conservadores, i la passivitat dels partits d’esquerra.

Un cop al poder, Hitler va tancar el Reichstag (incendiant-lo i culpabilitzant-ne als comunistes) i va anar assumint el control de l’aparell de l’estat, fins que a la mort de l’ancià canceller Hindenburg va unir en la seva persona els càrrecs de President de la República i President del Govern, autoproclamant-se Führer del Reich Alemany.

Us deixo amb un vídeo del discurs de Hitler un cop va assumir la presidència del govern alemany (subtitulat al castellà):


#catalanrevolution, el fracàs dels polítics tradicionals

dijous, 19/05/2011

L’any 1875 l’estat espanyol sortia d’un període convuls, el sexenni democràtic, on una revolta “des de abaix”, la revolta cantonalista (inserida en el marc de la primera república) , va estar a punt de fer tremolar les bases del sistema establert. Aquell fet va marcar la fi d’aquell model polític democràtic. Els poders fàctics de l’estat (església, exèrcit, burgesia industrial i classe política) van idear un sistema polític bipartidista amb una aparença pseudodemocràtica per garantir l’orde establert a Espanya.

Aquell sistema, batejat com a Restauració, i basat en un repartiment del poder entre els dos grans partits (el Partit Conservador de Cánovas i el Lliberal de Sagasta) va estar caracteritzat per les lluites obreres, socials i nacionals, per construir un estat més just, social i democràtic, sovint reprimit mitjançant l’ús de la força (fets del Cu-cut, Setmana Tràgica, Pistolerisme, protestes per la guerra imperialista a Cuba i al Marroc, vagues generals…).

Un segle després, l’any 1975 l’estat espanyol sortia d’un llarg túnel de la por, l’horror i la foscor anomenat franquisme, i un cop més un pacte tàcit entre les elits financeres, militars, religioses i els polítics possibilistes sorgits del franquisme (Suárez) van idear un sistema polític “democràtic”, basat en el continuisme de diversos elements del règim anterior (monarquia, model econòmic, amnistia pels criminals franquistes) basat en un bipartidisme tàcit (PSOE-UCD o PSOE-PP).

Vet aquí que el model financer d’aquest estat semblava ser un model econòmic triomfador, ja que durant uns anys va haver-hi un gran creixement econòmic gràcies a una bombolla financera i constructora i a una classe política molt permissiva, quan no directament “untada” per les grans corporacions, que generaven uns beneficis espectaculars. Ara bé, aquesta riquesa no era repartida entre totes les classes socials, si no que era acaparada entre les majors fortunes del país.

Però l’any 2009 va iniciar-se una crisi financera que afectà de ple al model econòmic espanyol, deixant a milions de persones al atur, a famílies senceres al atur. De forma paral·lela, les xarxes socials 2.0 han possibilitat la interacció de les persones, organitzant-se de manera alternativa.

A la primavera del 2011 els països del Magreb ens han donat una lliçó als europeus de com aprofitar les xarxes socials per organitzar protestes i mobilitzar persones sense que aquestes hagin d’estar apadrinades per cap partit polític. En una demostració de força social i ciutadana, aquesta setmana s’ha engegat una onada de protestes al estat espanyol, que protesten contra la gestió d’aquesta crisi.

Els polítics han destinat milers de milions d’euros per salvar entitats financeres i bancàries, però les administracions retallen en els serveis a les persones (sanitat, educació o cultura). La ciutadania no és pas estúpida, i ha reaccionat de forma pacífica, imitant les concentracions de la plaça Tahrir contra el tirà egipci Hosni Mubàrak, a les places de moltes localitats d’arreu de l’estat, i des d’avui mateix a les principals ciutats italianes.


A Catalunya hi ha concentracions pacífiques a Plaça Catalunya de Barcelona, on s’han organitzat espais de diàleg i intercanvi d’impressions, i els manifestants han creat comissions de feina (neteja, comunicació, diàleg) mitjançant assemblees dels ciutadans que s’hi sumen. També s’han produït concentracions similars a Tarragona, Lleida i sembla que s’en faran a Igualada, Girona, Mataró, Terrassa…

#catalan revolution.jpg

Cartell explícit vist a la Plaça Catalunya

Aquest diumenge hi han les eleccions locals als nostres consistoris, on un cop més hem pogut assistir a les discussions “de pati d’escola” entre polítics que només saben llençar-se els plats al cap i entonar el “i tu més” en comptes d’explicar quines solucions ofereixen a les famílies catalanes que viuen amb menys de 1000 euros, o que fa més d’un any que estan a l’atur, o que porten molts mesos (i anys) a una llista d’espera de la sanitat pública.

La Catalunya real, la Catalunya de les persones, ha començat a sortir al carrer. No puc més que mostrar la meva simpatia davant aquest moviment social i esperar que els ciutadans anònims d’aquest país donem una lliçó de democràcia al món. De moment, l’extrema-dreta ja està molt nerviosa, el que ja és tot un èxit!

L’homosexualitat al llarg de la història

dimarts, 17/05/2011

Avui es celebra el dia internacional contra l’homofòbia, i aprofitant aquesta data tant assenyalada, he aprofitat per fer un petit recull de personatges històrics coneguts que s’han sentit atrets per les persones del seu mateix sexe, per tal d’intentar col·laborar en la lluita per la igualtat entre tots els éssers humans, independentment del seu sexe, raça, religió o tendència sexual.

Abans d’encetar amb el meu particular llistat, vull fer un incís sobre la realitat social respecte aquells que tenen opcions sexuals diferents a les pròpies. Com molts ja sabeu, sóc professor, i a les aules dels instituts catalans (igual que als camps de futbol o rugbi) en ple segle XXI encara s’escolta la paraula “maricón” com a insult i forma d’estigmatitzar als companys de classe (o rivals esportius), com una forma de bullying. Ni cal dir que sempre he lluitat en contra d’aquestes agressions verbals, ja que a Socials precisament tractem de construir un món més just, democràtic i participatiu on tothom es senti realitzat i trobi el seu espai, independentment de la seva aparença física, la seva religió, els seus gustos i aficions o les seves inclinacions sexuals. Jo mateix sóc heterosexual, però crec que convé que tots i totes ens solidaritzem amb les demandes d’un col·lectiu que ha hagut d’aguantar humiliacions, escarni i persecucions físiques i morals, sovint acompanyades de dosis de violència.

A l’antiga Grècia l’homosexualitat era quelcom quotidià i proper, ja que en la Grècia clàssica hi havia la idea que les relacions entre persones del mateix sexe era desitjable i civilitzat, una mostra de refinament i bon gust. A la Grècia clàssica la bisexualitat o l’homosexualitat era tant normal com l’heterosexualitat. Personatges com Sòcrates, Plató, Alexandre Magne o la poetessa Safo en són alguns dels exemples més il·lustratius.

També a l’antic Imperi Romà les relacions homosexuals i bisexuals eren força quotidianes, molt acceptades socialment. Grans personatges com el mateix Juli César (a les campanyes de Macedònia) o emperadors com Adrià (qui va fundar una ciutat en record del seu estimat Antínous), Trajà o Neró (que s’arribà a casar amb tres homes al llarg de la seva vida) així ho demostren. De fet, a la Roma del segle I dC el matrimoni entre homes del mateix sexe era molt habitual, tal com mostren els historiadors Suetoni i Tàcit.

Amb l’arribada del cristianisme i de la moral judeocristiana l’homosexualitat passarà a ser un tema tabú dins de la societat, propi de persones libidinoses i de mala reputació. Malgrat la persecució de l’Església a l’homosexualitat, les altes jerarquies eclesiàstiques no van poder evitar que dins de la seva pròpia organització l’homosexualitat s’estengués com una taca d’oli. Fins i tot Sant Agustí va confessar haver mantingut relacions amb nois durant la seva joventut.  Durant l’edat mitjana l’homosexualitat (o si més no, bisexualitat) continua existint, amb casos tant famosos com el romanç de Ricard Cor de Lleó i Felip II August durant el transcurs de la tercera croada.

Amb el renaixement i la recuperació dels gustos clàssics, importants artistes i pensadors van viure amb normalitat els seus gustos sexuals, com ara Miquel Àngel (acusat de sodomita en el seu temps) i Leonardo da Vinci, qui va morir als braços del seu jove amic Francesco Melzi.

Al  món islàmic medieval també trobem alguns personatges coneguts que van sentir atracció per persones del seu mateix sexe, com ara el sultà otomà Mehmet II, responsable de la caiguda de Constantinoble (actual Istanbul), que es va rodejar de diversos membres del seu exèrcit amb qui sembla ser que va mantenir relacions, així com amb els seus servents personals. De fet, les relacions entre persones del mateix sexe a Al-Andalus va ser força habitual, ja que diversos califes de Còrdova, com Adb-el-Rahman II, Hakam II o el rei de la taifa sevilla Al-Mutanmid tenien harems masculins a la seva disposició.

Al llunyà Japó, el shogun Tokugawa va mantenir relacions afectives amb un jove aristòcrata durant gairebé tota la seva vida. L’homosexualitat al Japó era força normal i socialment acceptada, com demostra el fet que la majoria de monjos i savis budistes fossin homosexuals o que els joves samurais mantinguessin relacions amoroses amb altres soldats d’edat més avançada (un cas molt similar a la societat de la Grècia clàssica). Tres quarts del mateix es pot aplicar l’antiga Xina i sud-est asiàtic, lliures dels preceptes morals judeocristians o del Islam.

A l’edat moderna trobem personatges com Pere I el Gran, tsar de totes les Rússies, qui se’n va anar amb el seu fuster preferit a un viatge per Europa occidental,o altres personatges destacats com ara el filòsof Francis Bacon ,el músic Txaikovski, el pintor Caravaggio o els poetes francesos Paul Verlaine i Arthur Rimbaud.

Durant l’edat contemporània (segle XIX i XX) van sorgir també importants artistes i escriptors amb inclinacions homosexuals o bisexuals, cas dels famosos Oscar Wilde, García Lorca, Cernuda, Dalí , Marcel Proust o Andy Warhol, entre molts altres.

Fins i tot un cos tant homòfob com el Partit Nazi tenia homosexuals entre els seus militants, com Enrnest Röm o potser fins i tot Adolf Hitler.

Us fixareu que entre aquests personatges (segur que em deixo un munt!) només hi ha una dona, la poetessa Safo. Això es deu al tradicional model patriarcal de les societats, per una banda, i per l’escàs impacte que podien tenir les dones atretes per persones del seu mateix sexe al llarg de la història ( al no respondre a un model masculí, la seva tendència sexual no era tant rellevant). Tanmateix, s’especula sobre la possible homosexualitat de Joana d’Arc o la germana Juana Inés de la Cruz, extrems encara avui dia no confirmats.

Tant de bo aquest llistat de persones, grans artistes, polítics, intel·lectuals, reis, economistes, militars… serveixi per fer visible la diversitat dins de les societats, i millorar cap a una societat més justa per a tots.

Conferència de l’Arcadi Oliveres

diumenge, 15/05/2011

L’altre dia vaig veure un vídeo molt interessant al blog de Ciències Socials de l’Escola Vedruna-Àngels, escola situada al cor del Raval de Barcelona, publicat per la professora de Socials de segon cicle de la ESO al centre, la senyoreta Maria Gajas. El departament de Ciències Socials d’aquesta escola  ha fet una aposta molt interessant per complementar les classes al centre i d’horari lectiu amb material multimèdia al blog de l’Escola, on hi han recursos molt útils per la pràctica docent (i també per qualsevol persona interessada en la història o les ciències socials), tals com reculls de premsa, entrevistes, notícies d’actualitat o curiositats.

El vídeo que us vull reproduir és una conferència del Doctor en Economia Aplicada i professor de la Universitat Autònoma Arcadi Oliveres. El professor Arcadi Oliveres és una persona molt implicada amb el teixit associatiu català i amb la societat civil en general, ja que fou protagonista de la famosa Caputxinada de 1966 o de l’Assemblea de Catalunya dels primers anys setanta, en plena època de tardofranquisme. Sense més, us deixo amb el vídeo de la seva conferència a Mallorca sobre la crisi econòmica, les seves causes i els seus efectes. Us recomano visionar-lo amb tranquil·litat, ja que la conferència dura prop de noranta minuts, però segur que n’extraureu idees i conceptes més que interessants. Espero que us agradi!


Escòcia i el mirall català

dijous, 12/05/2011

Aquests dies hem assistit a la victòria del SNP (Partit Nacionalista Escocès) a les eleccions al Parlament del Regne Unit, amb 69 dels 129 escons al Parlament escocès. El seu líder, el senyor Alex Salmond, ja ha anunciat la seva voluntat de celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia al llarg de la propera legislatura.

Malgrat que aquest referèndum no seria vinculant, el govern del Regne Unit i el Parlament de Westminster han anunciat que respectaran la voluntat del poble escocès, encara que el resultat suposi la secessió amb la resta del Regne Unit.

Escòcia i Catalunya tenen certs punts en comú, també en la seva història. Escòcia es va forjar com a realitat cultural amb una base multicultural. L’Escòcia alt medieval és una amalgama d’un ric substrat ètnic i cultural gaèlic, picte i escot (poble procedent de la veïna Irlanda). Com Catalunya, el territori de l’Escòcia actual no s’acabà de delimitar fins els segles XII i XIII, amb una feudalització tardana i una noblesa petita, però molt militaritzada (cosa que també passarà, en menor mesura, a Catalunya).

Al llarg dels segles XIII i XIV els escocesos van haver de rebutjar alguns intents de conquesta per part dels anglesos, com cas del mític William Wallace (Braveheart). Entre els segles XIV i fins el segle XVIII a Escòcia va regnar una dinastia autòctona, els Estuard. Curiosament serà la dinastia Estuard la que provocarà la unió amb Anglaterra, quan el rei Jaume VI d’Escòcia es va convertir en rei d’Anglaterra, l’any 1603.

Jaume I anglaterra i VI Escòcia.jpg

Jaume VI d'Escòcia i I d'Anglaterra, primer Estuard al tro britànic.

La unió dinàstica no implicava una unió política, però el centre de poder i decisions s’anà desplaçant cap al sud, a la poderosa city Londinenca (us sona, oi?). La darrera reina Estuard, la reina Anna I d’Anglaterra va signar l’Acta d’Unió (Union Act) de  l’any 1707, que significà la fi de la independència d’Escòcia. Les dissensions religioses entre catòlics i protestants i les tendències sobiranistes de les elits socials escoceses van portar a la definitiva unió dels dos regnes. Entre altres mesures, es van tancar el Parlament d’Escòcia i el Parlament Anglès per crear un nou Parlament, el Parlament de la Gran Bretanya, ubicat a Londres i molt més sensible als interessos anglesos que no pas als escocesos.

L’any 1800 va haver-hi una segona Acta d’Unió, amb la inclusió del regne d’Irlanda al Regne Unit, que des de llavors es diu “Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda”, amb el trencament dels 26 comtats del sud irlandès el 1920.

Union Act 1707.png

La primera bandera Britànica, sorgida de l'Acta d'Unió de 1707.

Al llarg del segle XIX Escòcia, i en especial la ciutat de Glasgow, es va industrialitzar de forma espectacular. Basat en la indústria metal·lúrgica, la riba del riu Clyde es convertí en un dels centres industrials més potents de tota Europa, que va atraure una gran quantitat d’immigrants de zones rurals de la mateixa Escòcia, Gal·les i sobretot, Irlanda.

Aquesta època fou també la de la definitiva substitució del gaèlic escocès per l’anglès com a llengua d’ús social, així com la pèrdua d’alguns símbols culturals del poble escocès. La política d’assimilació britànica semblava un èxit, al representar el model de prosperitat social i econòmic enfront del pobre rural escocès, basat en una ramaderia i una pobre agricultura de subsistència.

Però desprès de la segona guerra mundial el model industrial escocès havia quedat obsolet, i bona part de les fàbriques van haver de tancar. Després d’un parell de dècades de crisi social, econòmica i industrial, els anys 60 i 70 del segle XX el sector secundari escocès va revifar gràcies als rics jaciments de petroli i gas del Mar del Nord, afavorits per la creació d’un sector terciari molt potent, basat en un sector financer i comercial molt potent.

L’autogovern escocès no es recuperà fins les darreries del segle XX. L’any 1997 es celebrà un referèndum per l’autogovern d’Escòcia, que sortí favorable. L’any 1998 es va constituir el nou Parlament d’Escòcia, ubicat a Hollyrood (Edimburg), i projectat pel arquitecte català Enric Miralles. Aquest Parlament té poques atribucions i competències, ja que no pot legislar en seguretat social, impostos o mitjans de comunicació, al ser competències reservades al govern central.

Hollyrood.jpg

El Parlament de Hollyrood, dissenyat pel català Enric Miralles, seu del autogovern d'Escòcia.

L’any 2007, per primer cop a la història d’Escòcia, un partit que aposta per la segregació amb el Regne Unit va guanyar les eleccions. Aquest partit era el SNP d’Alex Salmond, el mateix que aquest any ha ampliat la seva majoria al Parlament, amb un programa basat en una major autonomia per a Escòcia, avantsala d’una hipotètica futura independència.

Societates ad lucrum

dimarts, 10/05/2011

Al segle XII la península ibèrica viva un clima bèl·lic gairebé perenne. Els regnes cristians del nord peninsular (encapçalats pels poderosos regnes de Lleó i de Castella) pressionaven els territoris de la meseta sud fins arribar a les proximitats de les muntanyes de Sierra Nevada i del ric sud peninsular, controlat al llarg del segle XII pels imperis almoràvit i almohade, successivament.

Els regnes del nord eren més forts militarment que els musulmans del sud, però econòmicament més pobres, ja que no gaudien de ciutats que fossin centres comercials a l’estil de Sevilla, Còrdova o Granada, ni d’una producció agrícola destinada al mercat i a obtindre beneficis, gairebé capitalista.

En aquest context, al segle XII la guerra esdevé un motor econòmic i una eina de treball, font de riquesa i promoció social. Com els cristians disposaven de força militar per conquerir noves terres però no disposaven d’un potencial demogràfic prou fort com per repoblar-les, la noblesa castellana i lleonesa optaren per realitzar incursions militars i ràtzies contra els rics territoris del sud peninsular.

Cada primavera arribaven a les ciutats de la meseta sud ( com ara Toledo o Siguenza) contingents de mercenaris a peu (infanteria “pechera” o “villana” en molts casos) o a cavall (cas dels petits nobles) dels territoris del nord peninsular, disposats a endinsar-se a les terres andalusines en alguna expedició militar.

Infanteria edat mitja.jpg

Model d'infanteria de la baixa edat mitja als regnes peninsulars.

Com que armar i mantenir aquests contingents de soldats era prou costós, aviat es van formar societats formades per un capitalista o inversor que avançava el capital necessari per engegar la ràtzia, i el cos de soldats mercenaris que realitzaven la incursió. Un cop finalitzada la campanya militar, el botí obtingut es repartia segons el que havien acordat el soci capitalista, els soldats mercenaris (depenent del grau de valor mostrat a la batalla i al seu rang) i fins i tot una part es destinava als ferits i mutilats durant la campanya en concepte d’indemnització o compensació. Per últim, el rei tenia dret a una cinquena part del botí (tot i que sovint les societats declaraven menys guanys per evadir aquesta càrrega impositiva).

Al llarg del segle XIII, i especialment després de la batalla de les Navas de Tolosa al 1212, les societates ad lucrum van caure en el desús, ja que el rei Ferran III el sant, rei de Castella i de Lleó, va encetar la conquesta definitiva de tots els territoris andalusins, a excepció del regne nassarí de Granada. D’aquesta manera es va impossibilitar l’organització de campanyes de saqueig contra la població civil, per bé que en molts casos la noblesa castellana i lleonesa va incrementar la pressió senyorial acompanyada de la violència contra els seus vassalls per incrementar les seves rendes.

La trobada mundial de la maçoneria es celebra a Barcelona

divendres, 6/05/2011

Sobre la maçoneria s’ha parlat i s’ha escrit molt al llarg del temps. Secta que conspira per dominar el món, club snob, trobada de filantrops o reunió de venerables ancians que es reuneixen cada setmana per celebrar un banquet. L’àuria de discreció que envolta aquest món sempre l’ha dotat d’un magnetisme especial i ha aixecat les sospites dels règims autoritaris, a qui sempre han espantat aquells que han pensat per si mateixos (independentment de la seva condició maçònica o profana, com en diuen els iniciats).

A Barcelona existeix un llegat maçònic força important. De fet, dos ritus hi conviuen de forma estable a la ciutat, representats pel Gran Orient Català, que segueix el ritus escocès i la Gran Lògia de Catalunya, adscrita al ritus francès.

Il·lustres personatges de la història de Catalunya han estat vinculats a la maçoneria, com ara els presidents Francesc Macià i Lluís Companys, o els advocats laboralistes com Francesc Layret, Salvador Seguí, pedagogs com Ferrer i Guàrdia, prohoms com Rossend Arús i Josep Anselm Clavé, polítics com el General Prim o els presidents de la primera república Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. A tots ells convé sumar-hi espais com ara la Biblioteca Pública Arús (antiga seu de la Lògia Catalano-Balear), el restaurant Set Portes (si mai aneu a menjar-hi un arrós, fixeu-vos en el terra), o el relleu escultòric que podem veure a la façana del carrer Portaferrissa número 11. I és que durant els final del segle XIX i els primers anys del segle XX la ciutat de Barcelona va ciure una autènctica “edat d’or” de la maçoneria.

biblioteca arus.JPG

Interior de la Biblioteca Pública Arús

Aquests dies es celebra a Barcelona una trobada mundial de la maçoneria, on importants mestres maçònics que segueixen el ritus escocès vinguts d’arreu es reuniran per parlar del futur de la maçoneria al món. Evidentment, els mitjans no han donat gaire espai mediàtic a aquesta reunió, ja que, com tots sabem, una de les seves senyals d’identitat és la discreció dels seus membres i els seus actes, que els ha servit per mantenir una tradició de més de tres segles, però també ha generat desconfiances entre els seus detractors. I és que allò que no coneixem, sovint ens espanta.

Per què es celebra aquesta reunió a Barcelona? Enguany es celebra el bicentenari del Suprem Consell Maçònic d’Espanya, i per aquesta raó la XXI Trobada d’Alts Graus de la Maçoneria Escocesa (que inclouen mestres maçònics que van del grau quatre fins al trenta-tres) es reuneix a Barcelona, que sempre ha exercit com la capital de la maçoneria a l’estat.

Si us interessa el tema i la petjada de la maçoneria a Barcelona, us recomano el llibre “Passejades per la Barcelona Maçònica“, de l’autor Xavier Casinos, una obra molt interessant que us ajudarà a descobrir espais i símbols de la ciutat que segurament us han passat desapercebuts fins avui. I és que la ciutat amaga alguns secrets a la vista de tots, però cal saber on mirar…

Canaletes, el Barça i Barcelona

dijous, 5/05/2011

Anar a Canaletes per celebrar els èxits esportius del Barça és tota una tradició culé que es remunta al primer terç del segle passat.

La font de Canaletes captava aigües de barrancs i aigües subterrànies que es recollien e captacions que baixaven des de la serra de Collserola, en especial la de la riera d’en Malla que avui dia seguiria els actuals carrers Príncep d’Astúries i Balmes, fins arribar a la Plaça Catalunya – Pelai. De fet, l’edifici del Banc BBVA de plaça Catalunya encara aprofitava als anys seixanta i setanta del segle passat un pou al subterrani del edifici per abastir d’aigua a l’edifici (i fins i tot usat per la refrigeració de l’edifici).

A la font històrica l’aigua brollava al capdamunt de la Rambla mitjançant unes canaletes que  transportaven l’aigua fins la seva ubicació al capdamunt de la Rambla , i per això la font fou batejada popularment amb aquest nom. Com explica l’investigador i historiador local Dani Cortijo en el seu blog, la font aviat es va convertir en tot un punt de trobada de la societat barcelonina. La font actual és de ferro, coronada amb un fanal de quatre llums. Existeix la llegenda que diu que aquell visitant que begui l’aigua de Canaletes s’enamorarà per sempre més de la ciutat de Barcelona i sempre hi tornarà.

fuente-de-canaletes-barcelona.jpg

Detall de la Font de Canaletes.

Als anys 30 del segle passat a l’edifici on avui es troba l’Hotel Lloret (Rambla de Canaletes, número 13) s’hi ubicava la redacció del diari esportiu “La Rambla”, fundada pel senyor Josep Sunyol i Garriga, qui fou president del Barça i diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, i que fou tristament assassinat per les forces feixistes durant la guerra civil.

Cada diumenge a la tarda, de la façana de la redacció de “La Rambla” es penjaven pissarres amb els resultats, en viu i directe, dels equips barcelonins que jugaven (especialment si ho feien fora de casa), en un temps que la ràdio encara no s’havia popularitzat al màxim i les retransmissions esportives no eren, ni de bon tros, en viu i directe.

Així doncs, l’afició es citava cada diumenge a la tarda al davant de la redacció del diari esportiu, just al costat de la famosa font de Canaletes, i allà mateix es celebraven els èxits esportius (si és que n’hi havia algun, es clar) del Barça. I encara que no es conegui gaire, també els del Espanyol (convé recordar que als anys trenta del segle passat el volum d’aficionats entre culés i periquitos estava molt més equilibrat que avui en dia).

A més a més, al primer terç del segle XX s’instaurà una tradició que durà fins gairebé els nostres dies: els dilluns a la tarda era molt habitual trobar-se grups de tertulians futbolístics (aficionats, directius i fins i tot jugadors) comentant la jugada del cap de setmana al voltant de la font de Canaletes o a les taules del Café Baviera, que estava ubicat al costat de la font.

Durant els anys de dictadura franquista el Barça es convertí en una de les poques maneres que tenien els ciutadans del país per reunir-se, cridar i animar (molt sovint en català) i fins i tot treure alguna senyera, al camp o a Canaletes. Malauradament, el Barça d’aquells temps no donava masses alegries als seus seguidors.

No serà fins la dècada dels 90 del segle passat, i especialment als nostres dies, que les celebracions a Canaletes es convertiren en quelcom habitual i autènticament multitudinari (es parla de xifres de gairebé deu mil persones celebrant els èxits del Barça a Canaletes), gràcies a equips màgics com el “Dream Team” d’en Johan Cruyff o del Barça de les sis copes d’en Guardiola.

celebració canaletes.jpg

Celebració multitudinària del barcelonisme a Canaletes.

Desgraciadament durant els darrers anys algun grup de brètols que per res del món poden ser considerats barcelonistes han aprofitat els èxits esportius del Barça per mostrar el seu cantó violent i incívic. Fins i tot n’hi ha que han trencat la font de Canaletes, un espai gairebé sagrat pels culés de debò, que respectem tots els símbols i llegendes de la nostra història, com a element diferenciador que fa del Barça “més que un club”. Esperem tornar-hi ben aviat aquesta temporada (com a mínim dos cops més) i molts més cops al futur, però sempre fent-nos dignes del Barça, de Barcelona i de la seva història, i de tants i tants ciutadans anònims que han deixat la seva petjada en un espai gairebé sagrat pel barcelonisme i la seva identificació amb la ciutat i el país.