Al-Mansur

Segurament si sentim parlar d’en Ibn Abí-Àmir (o també  el podeu trobar com Abí Àmr o Abú-Amir) el nom no ens digui gran cosa, ni el sabem identificar gaire. I encara menys si ens el presentem amb el seu nom complert , Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí. Però de ben segur que la cosa canvia si ens referim a ell amb el seu sobrenom, Al-Mansur (que significa “el victoriós”).

almanzor x Zurbarán.jpg

Retrat d'Al Mansur, segons el mestre Zurbarán.

D’en Abí-Àmir en sabem poca cosa, especialment dels seus primers anys de vida. En Abí-Àmir provenia d’una família d’origen àrab, en concret d’una tribu iemenita ( o si més no, la seva genealogia deia provindre d’aquella família, ja que sovint els clients d’una família important acabaven assumint com a pròpia la genealogia de la família a la qual servien). Se suposa que va néixer vers l’any 938 de la nostra era a les rodalies d’Algesires, on la seva família era propietària d’unes terres.

De ben jove en Abí-Àmir es va traslladar a la capital del Califat, a la ciutat de Còrdova, per estudiar lleis i costums i fer-se jurista. Al  antic Al-Andalus (i a tot el món musulmà) el terme jurista difereix del concepte que en tenim a l’Europa occidental. Els juristes musulmans estudien la sunna, conjunt de dits i fet que se li atribueixen al Profeta i que sovint prenen la tradició àrab pre-islàmica com a referent.  Dins dels juristes musulmans hi ha diversos ritus o branques, però al Califat de Còrdova del moment predominava el ritu Malikí.

A Còrdova estant, el jove Abí-Àmir va saber moure’s pels cercles propers a la cort califal, a la que s’anà introduint de forma progressiva. De fet, l’any 967 en Abí-Amir ja havia aconseguit introduir-se en l’administració califal, iniciant una exitosa carrera (de la mà de la seva amant durant aquells anys, la donzella Subh, d’origen navarrès i que va esdevenir la segona muller del califa Al-Hàkam II, fill del gran Abd-al-Rahman III, el primer califa cordovès) fins arribar, a l’any 970, a ser nombrat administrador del príncep hereu Hixam II, fill del califa Al-Hàkam II i la donzella Subh. De fet, diuen algunes cròniques que l’hereu califal Hixam II era pèl-roig  i d’ulls blaus, trets heretats de la seva mare, sense cap tipus de dubte.

L’any 976 va morir el califa Al-Hakam II, en estranyes circumstàncies encara avui no del tot clares. Com el seu fill Hixam era massa jove per governar (l’ hereu al tro tot just tenia onze anys), en Abí-Àmir (que havia aprofitat els seus càrrecs administratius per omplir-se generosament les butxaques amb diners de l’erari públic) va aprofitar la avinentesa per imposar la seva autoritat com a Hayib (o Hajib),càrrec equivalent a primer ministre o majordom reial del Califat, deixant la legitimitat califa en el petit Hixam (recordem que els califes cordovesos eren Omeies, i per tant, parents i descendents del Profeta).  Dotat d’un gran poder de seducció, una forta personalitat i una habilitat fora del comú per avançar-se als moviments dels altres i predir la naturalesa dels fets i de la condició humana, en Abí-Àmir va situar-se molt be dins la cort califal.

Desprès d’hàbils maniobres conspiradores i difícils jocs d’aliances i intrigues califals de tots els colors, podem afirmar que vers l’any 978 en Abí-Àmir controlava tot l’aparell burocràtic i administratiu del califat. Per acabar de refermar la seva autoritat, en Abí-Àmir es va casar amb Asma, la filla del gran general Ghàlib, que estava al càrrec de la defensa de la marca mitja amb els regnes cristians (que transcorria al llarg del curs del riu Duero). D’aquesta manera, en Abí-Àmir es va fer amb el favor no només dels buròcrates del palau califal, si no dels militars andalusins.

En Abí-Àmir va saber fer-se amb el suport popular mitjançant polítiques populistes i demagògiques, tals com l’ampliació de la Mesquita de Còrdova, organitzà diverses campanyes militars contra els regnes cristians del nord, ajudà als principals centres d’educació i instrucció malikí, amplià la xarxa comercial andalusina, impulsà les arts i les ciències, impulsà la literatura i la filosofia àrab andalusina, va fer de Còrdova el principal centre cultural de tota Europa o copià de la seva pròpia mà un exemplar de  l’Alcorà i fins i tot manà destruir els llibres de la biblioteca califal que podia considerar herètics o contraris als preceptes del Profeta per mostrar-se com un home devot i un musulmà exemplar.

La Mezquita de Cordoba.jpg

La Mesquita de Còrdova fou millorada i ampliada per Al-Mansur.

L’any 981 en Hixam II arribà a la seva majoria d’edat, però lluny de fer prevaldre la seva dignitat califal i la seva autoritat com descendent directe del Profeta, el jove califa es retirà a la vida contemplativa i luxosa del seu magnífic palau de Medina Azahara i confirmà tots els càrrecs de govern i administració al seu hayib Abí-Àmir. Les constants polítiques populistes i les seves victòries en les ràtzies contra els regnes cristians del nord van valer per a que en Abí-Àmir es guanyés el favor del poble.

Però en Abí-Àmir va haver de vèncer al camp de batalla al seu propi sogre Ghàlib per guanyar-se el  títol d’Al-Mansur bi-l-lah (el victoriós en nom de Déu). A partir de l’any 981 ja no parlarem d’Abí-Àmir sinó d’ Al-Mansur. Havia començat a forjar-se la seva llegenda.

El gran Al-Mansur no trigà per desempallegar-se de la seva muller Asma i de diversos personatges rellevants dins del califat i dels que no es podia refiar massa. Durant els anys 982 i 995 en Al-Mansur va expandir la zona d’influència del califat cordovès per gran part del magreb, aconseguint fer-se amb el control de les rutes comercials que portaven ivori i or de l’Àfrica subsahariana i un constant flux d’esclaus i mà d’obra barata per les infraestructures i obres públiques del califat.

Però on Al-Mansur va forjar una llegenda temible de gran soldat i líder polític implacable fou en relació amb els regnes cristians del nord peninsular, als que aconseguí sotmetre políticament mitjançant el cobrament de diversos impostos i tributs a canvi de la promesa de atacar els seus dominis. Sense anar més lluny, l’any 985 en Al-Mansur va decidir atacar els comtats catalans per demostrar qui manava al nord del Llobregat, i destruí les ciutats de Barcelona i Manresa, i els monestirs de Sant Cugat, de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de les Puel·les.

De fet, l’atac d’Al-Mansur contra els comtats catalans suposà el definitiu trencament del vassallatge dels comtats catalans amb els reis francs. Com que el rei dels Francs no va complir amb la seva obligació de defensar el seu vassall català, el pacte feudal es trencà de forma automàtica per incompliment d’una de les parts.

D’alguna manera, en Al-Mansur va influir de forma decisiva en la història del nostre poble, i per bé que no podem celebrar les seves ràtzies contra els comtats catalans, la seva petjada va ajudar a la configuració política definitiva dels comtats catalans.

Però en Al-Mansur no era un boig sanguinari. L’any 997 va atacar Santiago de Compostela, i va destruir el temple romànic dedicat a l’apòstol, però va respectar el seu sepulcre (qui sap si per si por a les malediccions i la malastrugança).

En Al-Mansur havia portat al Califat de Còrdova a la seva màxima esplendor. El sistema administratiu de l’estat omeia andalusí funcionava, així com els correus i les infraestructures, als camps es recollia excedent agrícola i ramader que dinamitzaven les xarxes comercials, el sistema impositiu va omplir les arques del califat i l’hegemonia cordovesa s’expandia des dels Pirineus fins al Sàhara.

campañas Al Mansur.jpg

Mapa de les campanyes d'Al Mansur

El califat moriria del seu propi èxit. Al-Mansur va portar l’estat al límit de l’extenuació dels seus recursos humans, econòmics, militars, comerciants, polítics i demogràfics.

L’any 1002 en Al-Mansur fou ferit a la batalla de Calatanyazor (que avui situem a la vora de Medinaceli) contra les tropes del regne de Lleó. La ferida li provocà un quadre clínic greu que degenerà amb la mort del gran Al-Mansur, no sense abans deixar en herència el seu títol de hayib (o hajib) al seu fill Abd-al-Malik, cosa que provocà una fitna (o guerra civil) entre els partidaris del seu fill i els que volien que el califa Hixam II tornés a assumir les qüestions de govern. Aquella fitna provocà la decadència irreversible del califat cordovès i del poder omeia a la península ibèrica, fins que desembocà, a l’any 1031, amb la definitiva supressió del califat cordovès.

Comparteix

    Comentaris

    • Arqueòleg Glamurós

      10/04/2011 - 11:04

      Sens dubte el periode islàmic medieval de la península és el meu gran forat negre! Mai he excavat res relacionat, no he trobat ni un miserable trocet de ceràmica! El dia que em surti una mesquita en una obra em tornaré lelo per interpretar-ho!

    • Ferran Vital

      11/04/2011 - 16:04

      Arqueòleg, és que a Barcelona i rodalies, el seu pes demogràfic i la durada del control efectiu sobre el territori fou més aviat curt! Ara, a la Catalunya del sud pensoq ue deuen haver-hi jaciments, no?

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús