Arxiu del mes: abril 2011

L’Ictíneo II, el primer submarí modern

divendres, 29/04/2011

El primer aparell submarí autopropulsat mitjançany un motor d’explosió de la història fou un aparell català. Batejat com a Ictíneo II, el primer submarí modern de la història va ser ideat i dissenyat pel català Narcís Monturiol.

Monturiol.JPG

Retrat de l'enginyer i inventor català Narcís Monturiol (1819-1885).

Malgrat que hi havien hagut alguns intents previs per construir un aparell submergible com ara el famós aparell Turtle (tortuga en català), sempre amb finalitats militars, aquests projectes no van tenir els resultats esperats. En aquest context, a la guerra d’independència Americana, a les darreries del segle XVIII, els independentistes americans van emprar alguns aparells submergits per tractar d’enfonsar alguns dels poderosos vaixells de guerra britànics, amb uns resultats més aviat discrets.

En Narcís Monturiol va projectar un primer submarí, l‘Ictíneo, provat al port de Barcelona al setembre de 1859, després de molts mesos de teories, hipòtesis i investigacions, davant d’una gran expectació popular. Aquell aparell tenia una finalitat eminentment civil: la cerca i recol·lecció de corall del fons marí.

Ictíneo I.jpg

Rèplica del primer Ictíneo, al Museu Marítim de Barcelona.

L’aparell no va complir amb la totalitat dels seus objectius, i el sistema de locomoció i l’habitacle per la tripulació presentaven importants deficiències estructurals que en Monturiol va decidir perfeccionar.

Fruit de l’experiència d’aquell primer aparell i a la feina constant de Monturiol i el seus ajudants, s’inicià la construcció de l‘Ictíneo II, més gran que el primer aparell i amb importants millores en el sistema de tracció i locomoció: aquest cop la nau seria impulsada mitjançant un motor de vapor que funcionava de forma anaeròbica mitjançant un compost químic de magnesi, zinc, peròxid i clorat de potassi que produïa vapor d’oxigen, amb el que es podia garantir la flotabilitat de l’aparell, la respiració de la tripulació i il·luminació dins del submarí.

L‘Ictíneo II va ser presentat al port de Barcelona el 2 d’octubre de 1864, un altre cop davant d’una gran expectació popular. L’aparell va funcionar perfectament, però no va trobar a cap comprador (de capital privat o institució pública) que li comprés l’aparell i li financés les investigacions i les millores per a l’aparell.

Ictineo_II.jpg

Rèplica de l'Ictíneo II, al moll de la fusta de Barcelona.

El projecte s’acabà ensorrant, a causa de la manca de capital, i el primer submarí de la història amb un motor de vapor va ser venut com a ferralla a l’any 1868. Un trist i indigne final per un dels aparells d’enginy catalans més importants de tots els temps.

Com a epitafi, convé ressaltar que els enginys de Monturiol es van avançar un segle a l’evolució de la ciència i la tècnica dels aparells submergibles, ja que el sistema de propulsió anaeròbica és el principi que utilitzen els submarins a propulsió nuclear que van aparèixer durant la guerra freda.

“Game Over” i la història dels videojocs

dimarts, 26/04/2011

Aquests dies festius que hem viscut serveixen per moltes coses, tals com descansar, fer una mica d’exercici, dormir una miqueta més i visitar exposicions.

Aquest és el cas d’una exposició molt interessant titulada “Game Over. Tres mestres dels videojocs” a l’espai cultural UNNIM de Sabadell, que es podrà visitar fins el proper  1 de maig (queden molt pocs dies, així que si la voleu veure, us haureu d’afanyar!).

videojoc.jpg

El centre cultural UNNIM Sabadell, on es troba l'exposició.

L’exposició és una mena de segona part, o continuació,  d’una primera exposició de l’any 2006 amb el mateix títol i que feia un repàs a la història dels videojocs i que va tenir una afluència de públic molt superior al que caldria esperar (prop de 180.000 persones han passat a veure-la per ciutats com Madrid, Barcelona, Granollers, Sabadell o Valladolid).


Com aquella exposició de fa cinc anys, en l’actual exposició veurem l’evolució gràfica, tecnològica i argumental que han portat, (segons el comissari de l’exposició, el senyor Ricard Mas) a passar d’un mitjà d’entreteniment a una disciplina més de les belles arts. Al llarg d’aquesta exposició es repassa les obres de tres dels més grans creadors de videojocs de tots els temps: el japonès Shigeru Miyamoto (creador, entre altres, dels mítics “Mario Bros”, “Donkey Kong” i la saga “Zelda”), i els nord-americans John Carmack (pare dels jocs en primera persona i textura 3D amb títols llegendaris com “Doom” i “Quake”)  i Will Wright, pare de l’exitosa saga “Sims”, que han catapultat al públic femení al món dels videojocs.

I és que els videojocs han evolucionat molt els darrers anys, fins arribar a ser considerats autèntiques obres d’art. Alguns dels títols esmentats han mantingut enganxats a milions de joves de la meva generació, alhora que han marcat la pauta a seguir en la indústria del videojoc (i fins i tot m’atreveixo a dir que cinematogràfica i de telecomunicacions) durant molts anys.

L’exposició és absolutament interactiva, i els visitants poden jugar, visualitzar i conèixer tots i cadascun dels videojocs presentats, establint una línia d’evolució tecnològica (tot i que sovint no sempre argumental) que han pautat l’evolució de l’únic sector cultural que no ha deixat de créixer al nostre país malgrat la galopant crisi econòmica i financera.

A l’exposició hi he trobat un únic però, que no és cap altre que hi trobo a faltar alguna referència als videojocs educatius, culturals i de simulació històrica, tals com l’adaptació a les consoles del tradicional “Trivial Pursuit”, o de videojocs educatius i històrics tals com les sagues més conegudes de tots els temps: “Civilization”, “Europa Universalis”, “Roma” o el mític “Age of Empires”. I és que m’imagino que cadascú escombra cap a casa seva, en aquest sector…

Age of empires.jpg

Age of Empires, que va marcar tendència entre els videojocs de temàtica històrica.

Toros i França

dilluns, 25/04/2011

Els toros a França han estat declarats “patrimoni cultural immaterial”. Mentre que al Principat, el Parlament va decidir legislar en contra de les corrides després de que una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) portés el tema al Parlament català, al país gal la tauromàquia és protegida des de les pròpies institucions de l’estat. Tal i com vam fer fa uns mesos quan vam parlar dels toros a Catalunya, convé considerar el culte al toro com un element propi del nostre substrat cultural mediterrani, però no per justificar la tortura i assassinat del toro, ni a Catalunya ni a la resta de l’estat, ni tampoc a França.

La tauromàquia va penetrar a l’estat francès al 1853, a la placa de toros de Baiona, en presència de l’emperador francès Napoleó III i la seva muller, la castellana Eugenia de Montijo. Malgrat que la de 1853 és considerada la data oficial de la penetració de les corrides a França, és cert que a molts pobles occitans es celebraven festes populars amb toros ( o bous)  a les places majors del poble(tot i que mai es mataven, ja que els animals eren una eina de treball al camp molt valuosa). Una tradició plenament francesa eren les Courses Landaises (on es lliga el toro amb una corda i un seguit de joves es dediquen a saltar-lo o retallar-lo) o les Courses Camarguaises (consistent a anar tallant uns nusos prèviament lligats a les banyes dels animals).

Ràpidament la tauromàquia va obtindre un alt grau de popularitat al sud de l’hexàgon amb places de toros tant importants com les de Baiona, a Iparralde, o les de Nimes i Arle, que són antics amfiteatres romans.

Plaza de toros de Arles,Anfiteatro Romano..jpg

Plaça de toros d'Arle, bastida sobre un amfiteatre romà.

Al llarg de la història hi ha hagut alguns toreros francesos amb una mica d’èxit, tals com el difunt Christian Montcouquiol (més conegut com Nimeño II) o l’actual matador Sebastià Castella. Pintors com Manet han plasmat les corrides (o si més no, el culte al toro) en els seus quadres impressionistes.

Fins i tot a la Catalunya nord les corrides són una manifestació de catalanitat (???), com ho pot ser el rugbi o les sardanes. Malgrat tots els esforços dels defensors de la tauromàquia, els toros no han estat, històricament, un espectacle massa popular al nord dels Pirineus. Malgrat que personalment a mi no m’agraden els toros, ni els toreros ni els correbous, penso que no és bo barrejar sentiments identitaris amb les festes taurines.

El que em sembla particularment sospitós és que la iniciativa gala es veu reforçada per una mena d’estudi “científic” que avala a la tauromàquia com un element cultural d’interès local i contradiu el propi codi penal francès, que preveu “multes de fins 30.000 € a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals”.  Segons aquest estudi pseudo-científic, a França els toros no pateixen. Personalment crec que cadascú és lliure d’anar a les corrides o no, de ser-ne defensor o detractor, però el que no cal, en cap cas, és prendre per “tontos” als ciutadans amb suposats pretextos científics.

Polikarpov I-15, el caça català

dissabte, 16/04/2011

El Polikarpov I-15 (conegut popularment com el “Xato”) fou un dels caces més famosos de la guerra civil espanyola (1936-39) i un dels avions que més ha estimulat l’imaginari popular d’una generació marcada per la terrible guerra.

Desenvolupat als anys 30 a la Unió Soviètica, el Polikarpov I-15 era un avió biplà (és a dir, amb dues ales) molt maniobrable, fàcil de construir, dotat d’una bona autonomia de vol.

A l’esclat de la guerra civil la Unió Soviètica va enviar uns 190 aparells a la República (i a alguns pilots experimentats també), que van tenir un gran rendiment a la defensa de Madrid i a  les batalles de Guadalajara i de Terol, a on se les va haver de veure amb els temibles Heinkel He 51 alemanys i als italians Fiat CR-32.

És difícil explicar o fer-se a la idea de les sensacions que van sentir els ciutadans civils republicans que van patir durant molt temps els bombardejos indiscriminats des de l’aire al veure aparèixer la silueta dels Polikarpov I-15 apropar-se i presentar combat als temibles avions de la legió còndor o als bombarders italians.

A més dels caces “importats” de la URSS, prop de dos-cents cinquanta aparells més van ser muntats als aeròdroms catalans de Sabadell, Reus i Vilafranca. Per tant, podem considerar el I-15 com el primer caça de guerra “català” de tots els temps. De fet, després de la desfeta militar de 1939 molts aparells van passar a mans del bàndol franquista.

Tot i que el Polikarpov I-15 era soviètic, l’aparell deixà molta més petjada a la península ibèrica que no pas a la Unió Soviètica, on el I-15 va passar sense pena ni glòria per les forces armades soviètiques i fou ràpidament substituït pel I-16, desenvolupat a l’any 1938 i que no tingué massa impacte (numèric i operacional) al teatre d’operacions de la guerra civil espanyola.

I-15.jpg

El biplaça Polikarpov I-15, conegut popularment com "el xato", el primer caça "fabricat" a Catalunya.

Homenatge a la República Catalana

dijous, 14/04/2011

Avui es compleixen vuitanta anys de la proclamació de la República Catalana des dels balcons de la Plaça de Sant Jaume. En Companys a mig matí, i posteriorment “l’avi” Macià al migdia, van proclamar la República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica. Llàstima que la República Catalana durà poc més de tres dies…


Us recomano que li feu un cop d’ull al especial que ha preparat avui el diari Ara, un document excepcional, divulgatiu, divertit i molt emotiu. També us recomano que si teniu Twitter, us passeu pel hastag #historiadors20, que avui bull en record d’aquesta efemèride.

Visca la República!

50 anys del primer viatge a l’espai

dimarts, 12/04/2011

Avui es compleixen 50 anys del primer viatge a l’espai, quan l’astronauta soviètic Yuri (o Iuri) Gagarin va orbitar al voltant de la terra durant 108 minuts al bord de la seva nau Vostok 1. Aquell 12 d’abril de l’any 1961 va passar a la història com un dels dies més gloriosos de la història de la Unió Soviètica, que va avançar-se al seu gran rival americà en la cursa espacial.

yuri-gagarin.jpg

L'astronauta Yuri Gagarin, primer home a l'espai.

En Gagarin va convertir-se en un dels grans herois de la Unió Soviètica, i en el personatge més conegut del seu temps. Per la posteritat, la frase mítica “aquí no hi veig cap Déu”, pronunciada per Gagarin durant el seu passeig espacial.

Avui la web és plena de informacions i diverses i homenatges pòstums al primer home que viatjà a l’espai. Us recomano que visioneu (si no ho heu fet ja) el vídeo que els informatius de TV3 han preparat sobre l’efemèride, i que no deixeu de visitar la Yuriesfera, un espai web dedicat al astronauta, amb una activitat frenètica durant aquests dies.

Guillem Agulló, divuit anys després

dilluns, 11/04/2011

Avui, 11 d’abril de 2011, fa 18 anys de l’assassinat d’en Guillem Agulló a mans d’un grupuscle de neonazis. Tants anys després, encara no s’ha fet justícia a aquest país.

En Guillem Agulló era un jove de Burjassot, d’esquerres i independentista. Aquell 11 d’abril de l’any 1993 en Guillem va pujar a la població de Montanejos, al Alt Millars, una localitat amb molt renom entre els amants dels esports extrems i d’alta muntanya (ràfting, escalada, kayak…)  al País Valencià, per gaudir d’un cap de setmana esportiu en contacte amb la natura.

fotoguillemagullo.jpg

En Guillem, mesos abans del seu assassinat.

La desgràcia i la mala sort va voler que aquell 11 d’abril en Guillem anés a parar a les mans d’un grup de feixistes i neonazis que el van assassinar a ganivetades. El motiu, clarament polític: acabar amb aquells que no pensen com nosaltres.

L’assassinat va commocionar la societat valenciana. De fet, tots els partits polítics (excepte el PP i la Falange) van condemnar l’assassinat del jove Guillem.

El judici es va celebrar l’any 1995, i la sentència del jutge va condemnar a l’autor de les ganivetades, Pedro Cuevas, a  14 anys de presó, i va absoldre a tots els altres neonazis encausats per l’assassinat. Al llarg del judici, van haver-hi diverses anormalitats formals que van causar un cert enrenou social, però la decisió del jutge fou irrevocable. El senyor Pedro Cuevas només va complir quatre anys dels catorze als que havia estat condemnat.

Dóna la casualitat que pocs mesos després de que el jutge absolgués als neonazis, un dels membres d’aquella colla de violents anomenat José Manuel Sánchez es va veure involucrat en un altre baralla amb armes blanques al barri valencià del Carme.

Per acabar-ho d’adobar, el senyor Pedro Cuevas, qui va complir només quatre anys de presó dels catorze a que estava condemnat,  no només no es va reinserir socialment, si no que tampoc abandonà els seus ideals neonazis. De fet, en Pedro Cuevas es va presentar a les eleccions locals del seu poble, Xiva de Bunyol, com a número quatre de les llistes del partit feixista Alianza Nacional.

Divuit anys després, els assassins de Guillem Agulló circulen lliurement pel carrer, mentre que la justícia estatal va perdre part de la seva credibilitat amb tot l’afer. En la meva opinió, penso que s’hauria d’haver aplicat la llei antiterrorista al grup de nazis violents que van cometre el crim.

Per acabar-ho d’adobar, els cercles nazis valencians segueixen fent escarni de la memòria d’en Guillem. Sense anar més lluny, la penya  valencianista radical Yomus, d’ideologia ultradretana, han exhibit en més d’un partit una pancarta que deia “Montanejos ‘93”.

Divuit anys després, no oblidem la tortura, l’assassinat i l’escarni d’en Guillem i la seva família. Divuit anys després, no s’ha fet justícia. No tot està perdut, però. Divuit anys després del brutal i criminal assassinat d’en Guillem, a Barcelona s’ha celebrat una consulta no vinculant per la independència de Catalunya que ha estat un èxit de participació. Jo ahir vaig votar, pensant en tots aquells com en Guillem, que voldrien haver pogut decidit i no ho van poder fer.

Us deixo amb una cançó que el grup valencià Obrint pas li va dedicar a en Guillem:


Al-Mansur

dimecres, 6/04/2011

Segurament si sentim parlar d’en Ibn Abí-Àmir (o també  el podeu trobar com Abí Àmr o Abú-Amir) el nom no ens digui gran cosa, ni el sabem identificar gaire. I encara menys si ens el presentem amb el seu nom complert , Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí. Però de ben segur que la cosa canvia si ens referim a ell amb el seu sobrenom, Al-Mansur (que significa “el victoriós”).

almanzor x Zurbarán.jpg

Retrat d'Al Mansur, segons el mestre Zurbarán.

D’en Abí-Àmir en sabem poca cosa, especialment dels seus primers anys de vida. En Abí-Àmir provenia d’una família d’origen àrab, en concret d’una tribu iemenita ( o si més no, la seva genealogia deia provindre d’aquella família, ja que sovint els clients d’una família important acabaven assumint com a pròpia la genealogia de la família a la qual servien). Se suposa que va néixer vers l’any 938 de la nostra era a les rodalies d’Algesires, on la seva família era propietària d’unes terres.

De ben jove en Abí-Àmir es va traslladar a la capital del Califat, a la ciutat de Còrdova, per estudiar lleis i costums i fer-se jurista. Al  antic Al-Andalus (i a tot el món musulmà) el terme jurista difereix del concepte que en tenim a l’Europa occidental. Els juristes musulmans estudien la sunna, conjunt de dits i fet que se li atribueixen al Profeta i que sovint prenen la tradició àrab pre-islàmica com a referent.  Dins dels juristes musulmans hi ha diversos ritus o branques, però al Califat de Còrdova del moment predominava el ritu Malikí.

A Còrdova estant, el jove Abí-Àmir va saber moure’s pels cercles propers a la cort califal, a la que s’anà introduint de forma progressiva. De fet, l’any 967 en Abí-Amir ja havia aconseguit introduir-se en l’administració califal, iniciant una exitosa carrera (de la mà de la seva amant durant aquells anys, la donzella Subh, d’origen navarrès i que va esdevenir la segona muller del califa Al-Hàkam II, fill del gran Abd-al-Rahman III, el primer califa cordovès) fins arribar, a l’any 970, a ser nombrat administrador del príncep hereu Hixam II, fill del califa Al-Hàkam II i la donzella Subh. De fet, diuen algunes cròniques que l’hereu califal Hixam II era pèl-roig  i d’ulls blaus, trets heretats de la seva mare, sense cap tipus de dubte.

L’any 976 va morir el califa Al-Hakam II, en estranyes circumstàncies encara avui no del tot clares. Com el seu fill Hixam era massa jove per governar (l’ hereu al tro tot just tenia onze anys), en Abí-Àmir (que havia aprofitat els seus càrrecs administratius per omplir-se generosament les butxaques amb diners de l’erari públic) va aprofitar la avinentesa per imposar la seva autoritat com a Hayib (o Hajib),càrrec equivalent a primer ministre o majordom reial del Califat, deixant la legitimitat califa en el petit Hixam (recordem que els califes cordovesos eren Omeies, i per tant, parents i descendents del Profeta).  Dotat d’un gran poder de seducció, una forta personalitat i una habilitat fora del comú per avançar-se als moviments dels altres i predir la naturalesa dels fets i de la condició humana, en Abí-Àmir va situar-se molt be dins la cort califal.

Desprès d’hàbils maniobres conspiradores i difícils jocs d’aliances i intrigues califals de tots els colors, podem afirmar que vers l’any 978 en Abí-Àmir controlava tot l’aparell burocràtic i administratiu del califat. Per acabar de refermar la seva autoritat, en Abí-Àmir es va casar amb Asma, la filla del gran general Ghàlib, que estava al càrrec de la defensa de la marca mitja amb els regnes cristians (que transcorria al llarg del curs del riu Duero). D’aquesta manera, en Abí-Àmir es va fer amb el favor no només dels buròcrates del palau califal, si no dels militars andalusins.

En Abí-Àmir va saber fer-se amb el suport popular mitjançant polítiques populistes i demagògiques, tals com l’ampliació de la Mesquita de Còrdova, organitzà diverses campanyes militars contra els regnes cristians del nord, ajudà als principals centres d’educació i instrucció malikí, amplià la xarxa comercial andalusina, impulsà les arts i les ciències, impulsà la literatura i la filosofia àrab andalusina, va fer de Còrdova el principal centre cultural de tota Europa o copià de la seva pròpia mà un exemplar de  l’Alcorà i fins i tot manà destruir els llibres de la biblioteca califal que podia considerar herètics o contraris als preceptes del Profeta per mostrar-se com un home devot i un musulmà exemplar.

La Mezquita de Cordoba.jpg

La Mesquita de Còrdova fou millorada i ampliada per Al-Mansur.

L’any 981 en Hixam II arribà a la seva majoria d’edat, però lluny de fer prevaldre la seva dignitat califal i la seva autoritat com descendent directe del Profeta, el jove califa es retirà a la vida contemplativa i luxosa del seu magnífic palau de Medina Azahara i confirmà tots els càrrecs de govern i administració al seu hayib Abí-Àmir. Les constants polítiques populistes i les seves victòries en les ràtzies contra els regnes cristians del nord van valer per a que en Abí-Àmir es guanyés el favor del poble.

Però en Abí-Àmir va haver de vèncer al camp de batalla al seu propi sogre Ghàlib per guanyar-se el  títol d’Al-Mansur bi-l-lah (el victoriós en nom de Déu). A partir de l’any 981 ja no parlarem d’Abí-Àmir sinó d’ Al-Mansur. Havia començat a forjar-se la seva llegenda.

El gran Al-Mansur no trigà per desempallegar-se de la seva muller Asma i de diversos personatges rellevants dins del califat i dels que no es podia refiar massa. Durant els anys 982 i 995 en Al-Mansur va expandir la zona d’influència del califat cordovès per gran part del magreb, aconseguint fer-se amb el control de les rutes comercials que portaven ivori i or de l’Àfrica subsahariana i un constant flux d’esclaus i mà d’obra barata per les infraestructures i obres públiques del califat.

Però on Al-Mansur va forjar una llegenda temible de gran soldat i líder polític implacable fou en relació amb els regnes cristians del nord peninsular, als que aconseguí sotmetre políticament mitjançant el cobrament de diversos impostos i tributs a canvi de la promesa de atacar els seus dominis. Sense anar més lluny, l’any 985 en Al-Mansur va decidir atacar els comtats catalans per demostrar qui manava al nord del Llobregat, i destruí les ciutats de Barcelona i Manresa, i els monestirs de Sant Cugat, de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de les Puel·les.

De fet, l’atac d’Al-Mansur contra els comtats catalans suposà el definitiu trencament del vassallatge dels comtats catalans amb els reis francs. Com que el rei dels Francs no va complir amb la seva obligació de defensar el seu vassall català, el pacte feudal es trencà de forma automàtica per incompliment d’una de les parts.

D’alguna manera, en Al-Mansur va influir de forma decisiva en la història del nostre poble, i per bé que no podem celebrar les seves ràtzies contra els comtats catalans, la seva petjada va ajudar a la configuració política definitiva dels comtats catalans.

Però en Al-Mansur no era un boig sanguinari. L’any 997 va atacar Santiago de Compostela, i va destruir el temple romànic dedicat a l’apòstol, però va respectar el seu sepulcre (qui sap si per si por a les malediccions i la malastrugança).

En Al-Mansur havia portat al Califat de Còrdova a la seva màxima esplendor. El sistema administratiu de l’estat omeia andalusí funcionava, així com els correus i les infraestructures, als camps es recollia excedent agrícola i ramader que dinamitzaven les xarxes comercials, el sistema impositiu va omplir les arques del califat i l’hegemonia cordovesa s’expandia des dels Pirineus fins al Sàhara.

campañas Al Mansur.jpg

Mapa de les campanyes d'Al Mansur

El califat moriria del seu propi èxit. Al-Mansur va portar l’estat al límit de l’extenuació dels seus recursos humans, econòmics, militars, comerciants, polítics i demogràfics.

L’any 1002 en Al-Mansur fou ferit a la batalla de Calatanyazor (que avui situem a la vora de Medinaceli) contra les tropes del regne de Lleó. La ferida li provocà un quadre clínic greu que degenerà amb la mort del gran Al-Mansur, no sense abans deixar en herència el seu títol de hayib (o hajib) al seu fill Abd-al-Malik, cosa que provocà una fitna (o guerra civil) entre els partidaris del seu fill i els que volien que el califa Hixam II tornés a assumir les qüestions de govern. Aquella fitna provocà la decadència irreversible del califat cordovès i del poder omeia a la península ibèrica, fins que desembocà, a l’any 1031, amb la definitiva supressió del califat cordovès.

El Liber Iudiciorum (o Llei goda)

diumenge, 3/04/2011

Quan els visigots van envair Hispania (l’any 414 de la nostra era) un contingent d’uns 200.000 germànics van penetrar la península, aleshores habitada per uns quatre milions d’hispanoromans.

Aquests pobladors germànics portaven els seus costums tribals i el seu dret consuetudinari (l’anomenada llei goda) que establia compensacions pecuniàries en un cas de greuge, furt, agressió, violació o ofensa entre els membres de la mateixa tribu. Aquestes tradicions (que anaven des de fuetades i altres càstigs corporals, compensacions pecuniàries o  haver de servir com a semi-esclau a la part ofesa fins la reparació del greuge xocaven frontalment amb la tradició legal i jurídica dels hispanoromans, que seguien el dret romà (base encara avui del dret civil privat català).

Per acabar-ho d’adobar, els nous pobladors visigots eren arrians (negaven la santíssima trinitat i el caràcter diví de Jesús), mentre que el catolicisme ja estava arrelat arreu de la península, amb una força i una influència força important dels bisbes i l’alta jerarquia eclesiàstica.

Davant aquesta realitat, els visigots van optar en un primer moment per mantindre les seves pròpies costums i la seva idiosincràsia social, lingüística, legal i fins i tot política, per bé que al llarg del segle VI i sobretot el segle VII els visigots van anar fonent-se amb la noblesa hispanoromana originant una única classe social elevada, aristocràtica. Encara que aquesta classe nobiliària era eminentment militar (no hi cabien els comerciats, pràcticament desapareguts) convé incloure-hi l’alta jerarquia eclesiàstica, especialment després que el rei Recared es convertí al cristianisme romà l’any 589.

Recared I.jpg

La conversió del rei Recared al catolicisme romà.

La monarquia  mai va ser massa forta, donat el seu caràcter electiu (el rei havia de ser escollit entre un consell dels principals nobles del regne, per bé que molts cops els reis intentaven associar els seus fills a la corona. Aquesta tradició, herència de les tribus germàniques que escollien al seu cabdill entre els homes més forts, no era massa pràctica per garantir l’estabilitat del regne, ja que facilitava la creació de faccions en constant tensió, d’aliances i conspiracions entre les principals famílies del regne.

A priori, segons les tradicions germàniques, tots els homes lliures havien d’anar a servir militarment al rei quan aquest s’ho requeria, però a partir del segle VII els reis començaven a tenir serioses dificultats per reunir un exèrcit que li fos lleial, i va començar a comptar amb els serveis de mercenaris per garantir la seva hegemonia i refermar-se com a monarca.

Aquesta relació directe home lliure – rei (en contraposició al sistema feudal, aparegut al segle X) estava recollida i codificada pel text legal més important de l’alta edat mitjana a la península ibèrica (i amb un important llegat que arriba fins avui en dia).

El Liber Iudiciorum (també conegut com a Lex Visigothorum) es va codificar cap a l’any 654 sota el regnat del rei Recesvint. El Liber és una codificació legal que aglutina les tradicions tribals i consuetudinàries visigodes amb els continguts legals hereus del dret privat romà (existència del poder púbic, preeminència de la llei fins i tot per sobre del rei, potestat dels governants per escollir bisbes…) i obliga a tots els homes (siguin gots o hispanoromans a sotmetre’s a la legalitat vigent en el Liber (fins el moment existien dos tribunals amb codis legals diferents: un pes gots i un altre diferent pels hispanoromans).

Liber_Iudiciorum_visigòtic.png

Una pàgina del Liber Iudiciorum, el text ibèric més important de l'edat mitja.

El Liber Iudiciorum és potser (juntament amb el Codi de Justinià), el text legal més important de la edat mitja, ja que la seva vigència va transcendir a la caiguda del regne visigot i l’invasió musulmana de 711, convertint-se en un text referència i en vigor als territoris sota sobirania cristiana dels petits regnes del nord peninsular fins entrat el segle XIII, que sovint es presentaven a si mateixos com a hereus de la legitimitat visigoda (a Astúries i Lleó els historiadors ho defineixen amb l’apel·latiu de “Neogoticismo Astur-Leonés”.

Fins  i tot, el Liber seguí fent de base referencial a tots els textos legals de la baixa edat mitja i fins i tot de l’edat moderna. Els comtats catalans no eren cap excepció, i el Liber Iudiciorum exercí com a legalitat vigent durant molts segles (tal i com es veu a la sèrie de Tv3 Ermessenda).

El Liber Iudiciorum va deixar de ser un text en vigor (si més no de forma efectiva, ja que de forma nominal si que continuava vigent) amb el procés de feudalització de la península ibèrica al segle XI, ja que els conceptes “públic”, “potestat regia” o “home lliure” van passar a ser una rèmora molesta pels nobles, ansiosos de més poder i de limitar la potestat regia (o comtal), mitjançant la recaptació directe de tributs, formant importants lligams i vincles privats de vassallatge o amb la creació d’autèntics exèrcits privats que no responien a la lleialtat cap el rei si no cap el seu propi senyor.