Arxiu del dimarts, 15/03/2011

Carrillo i la matança de Paracuellos

dimarts, 15/03/2011

En Santiago Carrillo torna a ser notícia, si és que mai ha deixat de ser-ho. Recentment s’ha publicat un llibre-recull de les seves memòries titulat La difícil reconciliación de los españoles”, on el líder comunista fa un repàs exhaustiu dels complicats anys del tardo-franquisme i de la transició espanyola, quan el seu lideratge al capdavant del PCE fou un element cabdal per arribar a importants acords d’estat que van permetre la governabilitat del país.

Paral·lelament, aquests dies ha sortit publicat un article a la prestigiosa revista “Ebre 38. Revista Internacional de la Guerra Civil” (publicació de la UB sota la direcció del professor Pelai Pagès) signat pel prestigiós (i força mediàtic) historiador Paul Preston, on l’estudiós britànic significa i relaciona de forma fefaent al llavors secretari de les JSU (Juventudes Socialistas Unificadas) amb la matança de Paracuellos del Jarama, indret on milers de “quintacolumnistes” sospitosos de col·laborar o simpatitzar amb els insurrectes del 18 de Juliol foren executats i apilats en foses comuns a la població de les afores de Madrid.

carrillo manifestació 1936.jpg

Un jove Carrillo al capdavant d'una manifestació de les JSU, any 1936.

En el seu estudi, en Paul Preston cita fonts poc estudiades fins ara, tals com documents escrits de membres diversos de la Komintern, com ara el soviètic Josif Grigulèvitx (qui afirmà actuar a Paracuellos amb la col·laboració del jove Carrillo, o els escrits del també membre de la Komintern Stoyan Minev, que deixà constància escrita al respecte dels fets de Paracuellos.

Convé recordar que la matança de Paracuellos (amb vist-i-plau o no del PCE i de les JSU de Santiago Carrillo) es produí en un moment de buit legal i institucional a Madrid, just a inicis del mes de novembre de 1936.

En aquell moment, el govern de la República s’estava traslladant a la ciutat de València donada la proximitat de les tropes nacionals i del front, i alguns membres del PCE, de les JSU i de l’ala més revolucionària del PSOE (liderada per Largo Caballero) van aprofitar el buit de poder existent per prendre el control de la situació a la ciutat de Madrid i organitzar (de forma força brillant, tot s’ha de dir) la defensa de la capital. En aquest context, alguns militants comunistes exaltats (amb Carrillo o sense) es van prendre la justícia per la seva mà.

paracuellos dones resant.jpg

Dones resant a una fosa comú de Paracuellos.

La historiografia franquista (o si més no, ultradretana), encapçalada per personatges com Pío Moa, De la Cierva o César Vidal, sempre ha culpabilitzat al govern legítim de la República dels fets de Paracuellos i d’altres episodis de repressió. Res més lluny de la realitat. Quan els ecos de la matança van arribar al govern republicà, el ministre de Justícia del moment, el senyor Manuel Irujo, va iniciar investigacions per establir responsabilitats i aclarir els successos d’aquell tràgic novembre del 36. Per desgràcia, l’evolució del conflicte i l’etapa filo-soviètica del govern de Negrín van dificultar la investigació, fins al punt d’impossibilitar-la.

A diferència del bàndol franquista (on la repressió violenta constituïa una eina més en la “croada nacional”), el govern republicà intentà, en la mesura de les seves possibilitats, evitar els brots de violència injustificada i de repressió política en el territori que controlava.