Arxiu del mes: març 2011

Downton Abbey

dimarts, 29/03/2011

Downton Abbey no és una sèrie britànica més. Es tracta de la producció televisiva més cara de la història del Regne Unit (i suposo que de tota Europa) amb un cost d’un milió de lliures per cada capítol. Els resultats han estat espectaculars: prop de 20 milions d’espectadors enganxats davant les pantalles britàniques (ni es pot imaginar quants milions més l’han seguida per Internet).  A l’estat espanyol la sèrie es pot veure per la cadena privada Antena 3, que n’ha comprat els drets d’emissió (si em voleu fer cas, no perdeu l’ocasió de veure-la en versió original!).

Downton Abbey és una sèrie costumista, amb un seguit de trames i històries creuades, tractades amb molta exactitud històrica, amb una gran ambientació, un gran treball d’atrezzo i vestuari, molt ben produïda, amb una qualitat final que poc té a envejar a les millors sèries americanes. El treball dels actors (majoritàriament anglesos) és molt bo, en especial el de la comtessa mare, interpretat per l’incombustible Maggie Smith. A més, em sembla que la sèrie fa un retrat fenomenal de la idiosincràsia i del caràcter anglès, amb dosis d’humor britànic.

Highclere_Castle.jpg

El castell de Highclere, utilitzat com el fictici castell de Downton Abbey.

La sèrie arrenca l’any 1912, al comtat fictici de Downton Abbey situat a Anglaterra, governat pel comte sir Robert Crawley i la comtessa Cora Crawley, que viuen a un preciós castell (que a la realitat és el castell de Highclere) amb les seves tres filles i tot el servei domèstic. L’acció arrenca amb la notícia de l’enfonsament del Titanic, on mor el promès de la filla gran, que havia d’heretar el castell i el títol nobiliari. Com a l’Anglaterra del rei Jordi V els títols nobiliaris només podien ser heretats per línia masculina, el títol recauria en un cosí tercer que exerceix d’advocat a la ciutat industrial de Manchester, i a qui no li fa massa idea convertir-se en un membre de l’aristocràcia britànica.

A partir d’aquí, la sèrie ens explicarà un seguit de trames paral·leles, amb pinzellades molt interessants dels moviments socials i polítics del seu temps, tals com la lluita social de la classe obrera i la penetració del pensament socialista entre les classes populars, la lluita per la condició femenina, la forma de viure l’homosexualitat en un espai hostil, els preparatius per la gran guerra (o primera guerra mundial, iniciada el 1914) i fins i tot la lluita d’alliberament nacional a Irlanda.

En definitiva, Downton Abbey em sembla una forma entretinguda i divertida per tothom que es senti interessat per la forma de vida de l’Anglaterra d’inicis del segle XX, en ple tombant d’una orgullosa societat victoriana i cap a la fi de l’hegemonia britànica sobre el món. On creieu que hi ha més secrets i traïcions, entre els membre de l’aristocràcia britànica o entre els membres del servei?

Downton-abbey02-nosologeeks.jpg

L'actor Dan Stevens i l'actriu Michelle Dockery, una de les trames clau de la sèrie.

Ramón Franco: el germà revolucionari del caudillo

dissabte, 26/03/2011

La vida privada i la infantesa del caudillo no és massa coneguda. En  Francisco Franco (Ferrol, 1892) tenia dos germans, anomenats Nicolás (nascut el 1891) i Ramón (1896). El pare del futur caudillo i la resta de germans es deia Nicolás Franco (com el fill gran), i era un oficial de la marina destinat al Ferrol. El pare del caudillo era un lliurepensador, progressista, amic de la beguda, les dones i les festes. Per la seva banda la mare, que es deia María del Pilar Bahamonde era una dona conservadora, molt religiosa, introvertida i gens amiga de les festes, la beguda o les aventures extramatrimonials. Si esteu interessats en la família Franco, us recomano un escrit de l’amic Arqueòleg Glamurós sobre la família Franco, amb grans dosis d’història, cinisme i humor a parts iguals.

Mentre que en Ramón i en Nicolás sempre van sentir-se més propers al seu pare, en Francisco va estar més lligat a la seva mare, i això configurarà el seu caràcter i forma de ser. El petit dels fills, en Ramón, és la figura que avui analitzarem. A mi em sembla molt interessant la figura del germà petit (sovint infravalorada pels historiadors), i com aquest va influir en la vida del dictador.

Mentre que el germà gran Nicolás va seguir les petjades del seu pare a la marina, en Ramón va apostar, des de ben petit, per l’aviació (que en aquells moments eren considerats l’elit de qualsevol exèrcit, una mena de cavallers medievals en ple segle XX).

En Ramón possiblement era el més guapo de tots tres germans. Era tot un dandy a qui li agradaven les dones, la beguda i anar vestit a la moda (elements que semblen una clara herència del seu pare), a més de les seves inquietuds socials i polítiques.

410px-RAMON_FRANCO_AÑO_1926.JPG

En Ramón Franco l'any 1926.

El petit dels Franco va ingressar a l’any 1911 a l’Acadèmia Militar, (seguint les passes dels seus germans grans), i  el 1914 fou enviat al Marroc espanyol, un territori inhòspit i controlat per les cabiles berbers d’Abd-el-Krim. A Marroc el jove Ramón va veure clar que la vida militar no estava feta per a ell, ja que en Ramón no era gaire donat a la disciplina militar i a complir ordres de ningú.

Així doncs, en Ramón va ingressar l’any 1920 a l’Acadèmia Aeronàutica Militar per formar-se com a pilot. Aquells anys van ser decisius per la configuració del ideari social i polític del petit dels germans Franco. L’Acadèmia Aeronàutica estava farcida de joves procedents de famílies benestants, i molt d’ells estaven vinculats a les modes del moment. Una de les modes de l’època entre els joves benestants era vincular-se amb lògies maçòniques, especialment si l’adscripció a la maçoneria era una mena d’herència patrimonial. El pare Nicolás Franco havia estat vinculat a una lògia maçònica, cosa que també va fer en Ramón durant aquests anys. Sembla ser que a la lògia en Ramón va fer amistats i va forjar un ideari polític progressista.

L’any 1924, en plena guerra del Marroc, ens trobem a Ramón Franco combatent als insurgents marroquins des dels aires del Rif. En Ramón va destacar molt en les missions que se li havien confiat, i durant aquells anys en Ramón va guanyar una medalla militar per les seves gestes aèries.

Les gestes d’en Ramón no foren només militars. L’any 1926 es va convertir en tota una celebritat i un heroi popular al travessar l’oceà atlàntic (amb escales) amb l’ hidroavió espanyol Plus Ultra. El seu vol entre Palos de Moguer i Buenos Aires va convertir-se en la fita més gran de l’aviació militar espanyola de tots els temps.

PlusUtraPalos.jpg

L'hidroavió Plus Ultra a la seva sortida a Palos de Moguer.

Convertit en tota una celebritat, en Ramón Franco va seguir amb la seva particular “dolce vita”, rodejat de dones i amics. A més a més, en Ramón es va vincular definitivament i de forma integral amb les tendències republicanes i socialistes, properes a la línea ideològica àcrata.

En aquest context, convé recordar que en Ramón es va exiliar a causa del suport explícit del comandant amb l’aixecament militar republicà en contra del rei Alfons XIII en el context del fallit aixecament de Jaca. Des de l’aeròdrom de Cuatro Vientos el comandant Ramón Franco tenia l’objectiu d’atacar el Palau Reial de Madrid. En comptes d’això, en Ramón Franco es va enlairar amb un avió carregat de pamflets revolucionaris que va descarregar sobre els cels de Madrid. Com la sublevació no va tindre èxit, en Ramón va seguir volant fins arribar a Lisboa, on romangué un temps exiliat.

Amb la proclamació de la segona república (14 d’Abril de 1931) en Ramón Franco va poder retornar a Espanya, i fins i tot va obtenir càrrecs de responsabilitat a l’aparell administratiu de les forces de l’aire republicanes.

Però la “bomba”, per dir-ho d’alguna manera, estava per arribar. El Juny de 1931, en Ramón Franco va acceptar passar a formar part de les llistes electorals d’ERC. El 22 de Juny va fer un encès discurs a la Monumental on va criticar als “bisbes, banquers i generals” i va prometre la defensa de l’Estatut si sortia escollit diputat per Barcelona. Increïble venint del germà del futur caudillo d’Espanya.

A les eleccions generals en Ramón Franco fou escollit diputat al Congrés per les llistes d’ERC, no sense crear un important debat obert dins el partit per la conveniència de que en Ramón Franco fos diputat per les sigles del partit català.

franco ERC.jpg

Foto de 1931, on veiem en Ramón Franco acompanyat de Francesc Macià.

Al produir-se la insurrecció militar del 18 de Juliol en Ramón Franco es trobava a Washington, enviat com a agregat militar de la República a l’ambaixada espanyola als Estats Units. Segurament aquest és el moment més crític de la vida d’en Ramón Franco, al haver de decidir amb quin bàndol estava. Desprès d’alguns dubtes inicials, en Ramón va escollir la família per sobre dels seus principis ideològics, i va adherir-se a la causa feixista.

Un cop de tornada a Espanya, en Ramón fou nomenat cap de les forces aèries nacionals a les illes Balears pel seu germà Francisco. Cal explicar que a Mallorca era on es concentraven les forces aèries italianes enviades per Mussolini (les mateixes que van bombardejar Barcelona i altres poblacions catalanes).

Llavors va succeir l’inimaginable. L’octubre de l’any 1938 en Ramón Franco va morir en un accident aeri al estavellar-se el seu hidroavió durant una missió bèl·lica. No és l’única mort estranya en un accident aeri del bàndol franquista, com recordareu aquells que he llegit altres posts d’aquest mateix blog. Els generals Mola o Sanjurjo van patir accidents aeris similars.

La mort de Ramón podia ser una mort premeditada? Sabotatge? Un home que havia travessat l’oceà diversos cops, tot un as de l’aviació, podia perdre el control del seu aparell tan fàcilment, al mes d’octubre, a plena llum del dia, al mar mediterrani? Personalment, em costa una mica de creure.

Per acabar d’apropar-nos a la figura de Ramón Franco, us recomano que recupereu el genial escrit d’en Antoni Janer anomenat “Ramón Franco: el germà rebel del dictador” publicat per la revista Sàpiens a inicis de 2010.

Ermessenda a TV3: encerts i errades

dimecres, 23/03/2011

Com tota producció televisiva, Ermessenda ha tingut clars i obscurs, virtuts i mancances. Globalment, la sèrie m’ha deixat un gust agredolç: per un cantó, celebro que la televisió pública catalana aposti per produccions televisives que apropin la història al gruix de la població del país, però d’un altre cantó tinc la sensació que es podia haver fet quelcom millor. Es volia fer uns Tudor a la catalana i s’han apropat més a Hispania (d’Antena 3) que a la genial producció britànica.

Punts a favor:

  • Encerts de vestuari i atrezzo. Personatges visualment ben aconseguits, per norma general.
  • Bona ambientació i escenaris treballats, que li sumen certa credibilitat a l’acció. Bon treball de realització i postproducció, amanit amb la bona feina d’actrius i actors.
  • M’ha agradat com ha quedat reflectit el procés de canvi feudal, personificat en alguns diàlegs entre Ermessenda i el seu nét Ramon Berenguer I.
Ermessenda Laia Marull.jpg

Bona interpretació de Laia Marull, però poc fidel en la caracterització dels darrers anys del seu regnat.

Aspectes negatius:

  • En primer lloc, començo a estar tip de veure els mateixos actors a totes les sèries de TV3. Que no tenim cantera d’actors i actrius, a casa nostre?
  • No sabia que al segle XI els guerrers normands, els comtes i comtesses es depilessin o es rasuressin l’entrecuix.
  • Massa inexactituds històriques, quan no errades greus.

Inexactituds i errades històriques:

En primer lloc, la comtessa Ermessenda es veu eternament jove al llarg de la producció televisiva. A la mort del seu marit Ramon Borrell, l’any 1017,la comtessa Ermessenda ja tenia 45 anys d’edat. Una edat que avui considerem jove però que al inicis del segle XI ja començava a ser una edat venerable.

Trobo a faltar referències en la política exterior amb les connexions amb el món islàmic del sud peninsular, que en aquest moment es troben immerses en una terrible fitna –o guerra civil- entre els regnes de taifes que sorgeixen de la caiguda del Califat de Còrdova. En tota la sèrie, ni una sola paraula en fa referència.

Ni una referència, tampoc, a l’obra de l’Abat Oliva, ni a la Pau i Treva que aquest va promoure, aspecte essencial i cabdal de la Catalunya del segle XI. A la sèrie sembla que en Oliva no sigui més que el conseller personal de la comtessa.

Ermessenda repeteix fins la sacietat l’expressió “llei goda”. Fóra molt més acadèmic anomenar-li “Liber Iudiciorum” ja que els historiadors coneixem com a llei goda el dret pecuniari i consuetudinari dels pobles germànics, no pas la llei escrita herència del dret privat romà i codificat pel rei Recesvint.

A la sèrie ens presenten una Ermessenda feble, partidària d’una política pseudo-pacifista. Res més lluny de la realitat. La comtessa Ermessenda sempre fou partidària de la confrontació armada amb els regnes de taifes meridionals, mentre que el seu fill Berenguer Ramon I era molt més pacífic i indecís, al revés del que ens mostra la sèrie.

En Roger de Tosny  no va matar el seu fill Berenguer Ramon I. En Roger va tornar a la Normandia el 1024, desprès d’haver defensat amb èxit les fronteres meridionals del comtat de Barcelona i haver fet fugir a les tropes dels senyors de les taifes de Tortosa, Dénia o Lleida, molts anys abans de la mort del comte Berenguer Ramon I (mort que es produí l’any 1035).

roger de toeny.png

En Roger de Tosny, injustament imputat en la mort del comte Berenguer Ramon I.

A més a més, en Berenguer Ramon I va dividir els seus comtats entre els seus fills a la seva mort: en Ramon Berenguer I va heretar la major part dels dominis comtals, mentre que els seus fills petits (que en cap moment surten a la sèrie) Sanç i Guillem, van rebre com possessions el comtat del Penedès i d’Osona, respectivament. La comtessa, que llavors comptava amb seixanta-tres anys d’edat, va assumir de nou la regència dels comtats catalans, malgrat que a la sèrie ens presentin una Ermessenda molt més jove.

M’ha decepcionat una mica la poca rellevància històrica que se li ha donat a la revolta del noble Mir Geribert. En Mir Geribert, tal i com vam explicar al post dedicat a la vida de la comtessa Ermessenda que vam fer fa uns mesos, va revoltar-se, amb uns altres nobles joves, aprofitant l’aparent feblesa del comtat de Barcelona a la mort del comte Berenguer Ramon I, conflicte que s’allargarà fins mitjans del segle XI.

L’interessant del cas (i poc explotat a la sèrie) fou que en Mir Geribert era cosí del bisbe de Barcelona que suposadament tenia una relació amb Ermessenda, en Guislabert (nebot de la pròpia Ermessenda). No sé d’on es treuen que en Guislabert (vescomte de Barcelona) i la comtessa Ermessenda mantinguessin relacions (pel cap baix, calculo que la comtessa era uns 20 anys més gran que el seu nebot), però el que està clar és que el 1035 Guislabert i el seu cosí Mir Geribert atacaren el palau reial des del palau episcopal (aquest fet es veu a la sèrie, però amb un pretext fals i una cronologia molt posterior).

Poc suc li treuen a la sèrie al conflicte (que hauria donat per un capítol sencer més) entre Ermessenda i el seu nét, Ramón Berenguer I, pels fets al voltant de la seva polèmica unió amb Almodis de la Marca, que van portar que la vella comtessa (que comptava amb vuitanta anys!!) promogués que excomuniquessin al seu propi nét.

Ramón Berenguer I i almodis.jpg

La parella Ramon Berenguer I i Almodis està poc explotada, al meu parer.

Per cert, la seva fidel companya al llarg de la sèrie, Riquilda (mare del bisbe Guislabert, tieta del rebel Mir Geribert, filla del comte Borrell II i germana del comte Ramon Borrell, ergo cunyada d’Ermessenda) havia mort el 1041, anys abans de la ficció històrica proposada per la sèrie.

Per últim, queda poc clar, o si més no massa accelerat, la successió de fet que porten al final de la sèrie. El 1057 la comtessa Ermessenda es reconcilia amb el seu nét (a canvi de 1000 unces d’or), demana aixecar la pena d’excomunió i es retira al monestir de Sant Quirze de Besora (que jo sàpiga, a Sant Quirze no tenen vistes al mar!).

Els fantasmes de la segona guerra mundial

dilluns, 21/03/2011

Mai heu passejat pel carrer imaginant com seria aquell espai en el passat? Qui no ha somiat en retrocedir en el temps per veure un mateix espai en un moment diferent de la història? Ara aquest somni esdevé una mica més real gràcies a la tasca d’un fotògraf rus anomenat Sergey Larenkov.

larenkov metro berlin.jpg

Fotomuntatge amb una entrada del metro de Berlín.

Un amic em va parlar de la feina del rus Sergey Larenkov, i des de l’inici em va atrapar la seva idea. En Sergey Larenkov és un apassionat de la segona guerra mundial que s’ha dedicat a fer fotomuntatges molt interessants de fotografies actuals amb escenes, personatges i indrets tal i com estaven durant el conflicte armat més gran de tots els temps. Una mena de joc espai-temps que enganxa i no deixa indiferent a ningú.

Aquest fotògraf rus ens regala els seus fotomuntatges des del seu blog (això si, que està escrit en rus i en anglès). En Larenkov ha penjat al seu blog imatges de la batalla de Leningrad (avui Sant Petersburg), de la defensa de Moscou o dels alliberaments de Praga, Viena o l’ofensiva final sobre Berlín. Meravelloses instantànies que compaginen el present i el passat, un ball en el temps que compagina la realitat del ara i del passat per construir mons irreals. Un joc fantasmagòric de personatges reals. Senzillament genial.

Els muntatges són de moltíssima qualitat, i si teniu una estona, us recomano que us hi passeu per delitar-vos amb les instantànies del senyor Larenkov (jo mateix estic ben enganxat!). Una meravella pels amants de la història i de la fotografia.

Us deixo amb un vídeo amb fotomuntatges de la batalla de Leningrad. Les imatges són espectaculars!


Història al batxillerat

divendres, 18/03/2011

Mentre els polítics siguin els que decideixen les matèries curriculars i els seus continguts dels plans d’estudi (a l’ESO i sobretot al Batxillerat), l’educació de les ciències socials, i en especial la història al batxillerat, es veurà perjudicada ( o si més no, jo ho veig així).

La LOE (nova llei d’Educació impulsada des del govern central) i la LEC (llei catalana d’educació, impulsada per l’anterior govern tripartit i el vot de CIU) fixen els continguts, criteris d’avaluació i objectius didàctics dels nostres alumnes a l’educació secundària i batxillerat.

Com a idea, com a principi, està molt bé que tots els alumnes “facin el mateix” currículum escolar, independentment  si estudien a un poble o una gran ciutat, a una escola pública d’un barri obrer o a un col·legi privat de la zona alta de Barcelona (malgrat que finalment aquest principi no acaba essent cert al 100%).

El problema de fons en la didàctica de la història a batxillerat rau en que els continguts impartits són, a totes llums, parcials i insuficients. A batxillerat s’imparteix la història de l’estat espanyol dels segles XIX i XX, sota el nom genèric d’ Història. A més, en virtud del nou batxillerat LOE, les hores lectives setmanals han quedat reduïdes de quatre a tres.

aula batxillerat IES Roger de Flor.jpg

Aula de batxillerat a l'IES Roger de Flor.

La decisió d’impartir la història contemporània d’Espanya respon a motivacions polítiques i ideològiques, tals com voler formar ciutadans educats en els valors democràtics, que coneguin les causes i processos històrics que configuren el present de la configuració política, econòmica i social espanyola, així com els motius de la seva pluralitat cultural i lingüística.

Pel meu gust (absolutament subjectiu i mai dogmàtic) impartir només història espanyola (amb especial interès per la realitat nacional catalana) és un acte de xovinisme. Sembla que el que passa més enllà dels Pirineus no és important, i llavors és quan arriben alumnes a la Universitat que no saben qui era Napoleó, ni en Gorbatxov, que no coneixen les arrels del conflicte palestí o el procés de creació de la UE, i que es pensen que els nazis van ser un invent del Call of Duty. En un altre ordre de coses, jo m’he trobat estudiants universitaris que desconeixen què celebrem l’onze de setembre, o les arrels històriques de la Generalitat de Catalunya. I desgraciadament no en són pocs, només caldrà passar a fer un tomb per qualsevol facultat d’Enginyeria.

I jo em pregunto: li interessa, als governants, de disposar de ciutadans amb capacitat crítica?

Carrillo i la matança de Paracuellos

dimarts, 15/03/2011

En Santiago Carrillo torna a ser notícia, si és que mai ha deixat de ser-ho. Recentment s’ha publicat un llibre-recull de les seves memòries titulat La difícil reconciliación de los españoles”, on el líder comunista fa un repàs exhaustiu dels complicats anys del tardo-franquisme i de la transició espanyola, quan el seu lideratge al capdavant del PCE fou un element cabdal per arribar a importants acords d’estat que van permetre la governabilitat del país.

Paral·lelament, aquests dies ha sortit publicat un article a la prestigiosa revista “Ebre 38. Revista Internacional de la Guerra Civil” (publicació de la UB sota la direcció del professor Pelai Pagès) signat pel prestigiós (i força mediàtic) historiador Paul Preston, on l’estudiós britànic significa i relaciona de forma fefaent al llavors secretari de les JSU (Juventudes Socialistas Unificadas) amb la matança de Paracuellos del Jarama, indret on milers de “quintacolumnistes” sospitosos de col·laborar o simpatitzar amb els insurrectes del 18 de Juliol foren executats i apilats en foses comuns a la població de les afores de Madrid.

carrillo manifestació 1936.jpg

Un jove Carrillo al capdavant d'una manifestació de les JSU, any 1936.

En el seu estudi, en Paul Preston cita fonts poc estudiades fins ara, tals com documents escrits de membres diversos de la Komintern, com ara el soviètic Josif Grigulèvitx (qui afirmà actuar a Paracuellos amb la col·laboració del jove Carrillo, o els escrits del també membre de la Komintern Stoyan Minev, que deixà constància escrita al respecte dels fets de Paracuellos.

Convé recordar que la matança de Paracuellos (amb vist-i-plau o no del PCE i de les JSU de Santiago Carrillo) es produí en un moment de buit legal i institucional a Madrid, just a inicis del mes de novembre de 1936.

En aquell moment, el govern de la República s’estava traslladant a la ciutat de València donada la proximitat de les tropes nacionals i del front, i alguns membres del PCE, de les JSU i de l’ala més revolucionària del PSOE (liderada per Largo Caballero) van aprofitar el buit de poder existent per prendre el control de la situació a la ciutat de Madrid i organitzar (de forma força brillant, tot s’ha de dir) la defensa de la capital. En aquest context, alguns militants comunistes exaltats (amb Carrillo o sense) es van prendre la justícia per la seva mà.

paracuellos dones resant.jpg

Dones resant a una fosa comú de Paracuellos.

La historiografia franquista (o si més no, ultradretana), encapçalada per personatges com Pío Moa, De la Cierva o César Vidal, sempre ha culpabilitzat al govern legítim de la República dels fets de Paracuellos i d’altres episodis de repressió. Res més lluny de la realitat. Quan els ecos de la matança van arribar al govern republicà, el ministre de Justícia del moment, el senyor Manuel Irujo, va iniciar investigacions per establir responsabilitats i aclarir els successos d’aquell tràgic novembre del 36. Per desgràcia, l’evolució del conflicte i l’etapa filo-soviètica del govern de Negrín van dificultar la investigació, fins al punt d’impossibilitar-la.

A diferència del bàndol franquista (on la repressió violenta constituïa una eina més en la “croada nacional”), el govern republicà intentà, en la mesura de les seves possibilitats, evitar els brots de violència injustificada i de repressió política en el territori que controlava.

El terratrèmol de Catalunya de 1428

dissabte, 12/03/2011

Per sort, Catalunya no és una terra amb massa activitat sísmica. EL país no està a la vora de zones de contacte de grans plaques tectòniques que provoquin grans terratrèmols ni tsunamis com el d’aquests dies al Japó.

El terratrèmol més important de la història de Catalunya va tindre lloc el 2 de febrer de l’any 1428 (i per això se’l conegué popularment com el terratrèmol de la candelera). Aquell dia un terratrèmol de 6.5 graus a l’escala de Richter i amb l’epicentre prop de la població de Camprodon va sacsejar tot el país (inclòs el Rosselló i la Cerdanya, sota autoritat dels comtes de Barcelona), provocant greus desperfectes arreu del país.

Sant Martí del Canigó.jpg

El monestir de Sant Martí del Canigó s'ensorrà totalment a causa del terratrèmol de 1428.

Les destrosses més significatives d’aquells dies es poden quantificar en prop de dos milers de persones mortes o desaparegudes, importants destrosses en les xarxes de comunicació i infraestructures (ponts i arrenglaments de camins), danys en moltes cases particulars i la pràctica desaparició total i absoluta dels nuclis urbans de Queralbs i Tortellà.

Les tremolors van ensorrar campanars d’esglésies i convents (casos dels campanarsde la vila  d’Arles o dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll), la destrucció de la capella de Núria o importants desperfectes a nuclis distants com Girona o Barcelona. A la ciutat comtal el terratrèmol va originar desperfectes a l’Església de Santa Maria del Mar, tot just acabada un segle abans, i que va derruir la rosassa del temple, que es va desplomar sobre la multitud i ocasionà una trentena de morts .

el rossetó sta Maria.jpg

La rosassa de Santa Maria del Mar va caure sobre un grup de gent.

Més enllà dels danys materials, cal pensar que la Catalunya d’inics del segle XV era una Catalunya empobrida i amb un alt índex de mortaldat, que encara sentia les conseqüències dels brots de pesta bubònica arreu del Principat. A més, Catalunya  lentament cedia poder polític, social i demogràfic al Regne de València, i a la seva capital, més potent econòmicament i comercialment que no pas Barcelona en aquell moment. Els danys als camps de conreu, als buits demogràfics i les conseqüències (morals i espirituals) pels habitants del terç nord del Principat, són difícils de predir. Càstig diví? Obra del dimoni? El que està clar es que van fer falta dècades abans de que els danys materials, socials i humans del terratrèmol de 1428 fossin superats.

Per fortuna, aquest tipus de fenòmens no són gaire habituals al nostre país. De moviments sísmics n’hi ha hagut molts més (el darrer, el 2005) però per fortuna són d’una intensitat baixa o moderada.  Tant de bo mai més passi res similar, ni a Catalunya, ni a Japó, ni enlloc.

Sobre el tema hi ha un llibre molt interessant titulat “ Investigació de terratrèmols històrics a Catalunya. Efectes sobre el patrimoni arquitectònicde la senyora Carme Olivera i del senyor Antoni M. Roca, que esdevé una obra cabdal si esteu interessats en la història dels terratrèmols a casa nostre.

Caro data vermibus

dijous, 10/03/2011

La paraula cadàver la fem servir avui en dia per referir-nos a un cos inert, mort,  sense vida.

El curiós d’aquest mot és que al voltant del seu origen etimològic hi circula una llegenda ben curiosa. I és que segons aquesta llegenda urbana el mot cadàver prové del llatí “Caro data vermibus” que significa literalment “carn pels cucs”, en referència al procés de la carn humana un cop la persona ha mort. Segons aquesta teoria, el mot cadàver sorgeix d’un procés d’ajuntar les inicials de totes tres paraules per formar-ne una de nova: CAro-DAta-VERmibus.

Avui en dia sembla poc probable que aquesta llegenda sigui certa, ja que els romans tradicionalment incineraven els seus difunts, i tampoc s’ha trobat mai (que jo sàpiga) cap llosa funerària amb la inscripció “Caro data vermibus”.

Sembla ser que el mot cadàver prové de la forma llatina cado, que significa “caure” o “caigut”, tal i com defensà en Sant Isidre (o Isidor) de Sevilla als segles VI-VII d.C.

Pel que sembla, no fou fins l’alta edat mitja que es popularitzà la forma “Caro data vermibus” de forma intencionada, en una mena d’exercici lingüístic pseudo-esotèric  i se li va voler donar una antiguitat que no es correspon amb la realitat.

La revolució neolítica (segona part)

diumenge, 6/03/2011

L’expansió de la revolució neolítica

La revolució neolítica, tal i  com hem dit, s’originà al pròxim orient, i d’allà s’expandí arreu del mediterrani, de l’Àsia i l’Àfrica.

hacha neolitica arte prehistorico.jpg

Diferents eines i estris propis del neolític.

Però… com fou aquesta expansió? Actualment existeixen dues teories, una força més acceptada que l’altre:

  • Teoria autoctonista (o autòctona): defensa que la revolució neolítica sorgí de forma espontània i independent a cada indret. Avui aquesta teoria és marginal.
  • Teoria difusionista: aquesta defensa que el neolític s’expandí d’un punt central (pròxim orient) cap arreu. Aquesta teoria sembla més potent al confirmar-se per les evidències arqueològiques, que coincideixen cronològicament amb l’expansió del neolític des de Mesopotàmia i Palestina.

Si acceptem les tesis difusionistes com vàlides, convé explicar també els investigadors han establert dues grans vies d’expansió de la cultura neolítica, consistents en les vies de colonització o la aculturització.

L’aculturització defensa que  l’expansió de la cultura neolítica es produí per un procés de contacte entre els pobles veïns, que progressivament adaptaven el seu modus vivendi als paràmetres clàssics del neolític (sedentarisme, creixement demogràfic, aparició de la mineria en pous i galeries,primeres xarxes comercials…) de forma voluntària i pacífica.

Per la seva banda, la tesis colonitzadora defensa que els pobles neolítics (demogràficament i militarment més potents) expandien la seva cultura i forma de vida mitjançant l’ús de les armes i la violència.

mapa neolitic.jpg

Mapa de la difusió del neolític inicial a la península. Fixeu-vos que els pobladors neolítics busquen les zones litorals.

A Catalunya el neolític va fer acte de presència fa uns 6.000-5.000 anys, i els diferents jaciments arqueològics semblen demostrar que els assentaments neolítics més antics es troben a la línea de costa (sense cap dubte per influència de colons orientals), i d’allà la cultura neolítica s’anà expandint lentament cap l’interior del país, sense acabar d’abandonar les zones litorals. Aquest fet s’explica per les característiques del clima mediterrani i la varietat de cultius i bestiari que hi pot habitar.

La revolució neolítica (primera part)

divendres, 4/03/2011

En una època de canvis i revoltes socials com la que estem presenciant, cobra especial importància recordar la que sense cap mena de dubtes va ser la revolució més important de tota la història de la humanitat: la revolució neolítica.

àrea inicial de la revolucio neolitica.png

Àrea inicial de la revolució neolítica.

La revolució neolítica va canviar l’organització social, econòmica i cultural de la humanitat per sempre més. Sobre les causes que van propiciar aquesta revolució, els investigadors han desenvolupat diverses teories, que podem classificar en quatre grans grups:

  • Tesis socials. Aquesta defensa que les tribus caçadores-recol·lectores  van fragmentar-se, formant bosses de població que van assentar-se en un indret.
  • Tesis demogràfiques. Aquestes tesis defensen l’aparició de l’agricultura i la ramaderia com a un pas necessari per mantindre el creixement demogràfic.
  • Tesis climàtiques. Aquesta teoria defensa que el pas climàtic cap a l’Holocè ( estadi climàtic actual de la terra) va afavorir la sedentarització de les societats prehistòriques. Així doncs, la progressiva dessecació del pròxim orient va ser el factor que incidí decisivament en que els humans es convertissin en sedentaris, al cercar indrets habitables prop de recursos per la supervivència tals com rius i llacs, amb abundància d’aigua.
  • Tesis de les zones nuclears. Aquestes teories afirmen, de forma genèrica, que les societats prehistòriques van començar a practicar la ramaderia i l’agricultura gràcies a un procés d’observació del medi i de constatació de les premisses que es formulaven els habitants prehistòrics del proper orient.

Avui dia existeix un cert consens per part de la comunitat científica (historiadors, paleoantropòlegs, arqueòlegs…) a l’hora d’afirmar que la revolució neolítica no es pot imputar a una sola causa, si no que convé ressaltar que el pas vers les societats neolítiques són fruit d’un procés de causalitat múltiple.

La cronologia de les datacions dels jaciments arqueològics ens mostra que els primers assentaments humans van tindre lloc al pròxim orient (a assentaments com el de Çatal Hüyük a la península anatòlica o el de la llegendària ciutat palestina de Jericó) fa més de 8.000 anys, malgrat que segurament la ramaderia (entesa com a domesticació d’animals) ja provenia del epipaleolític i sobretot del mesolític, quan els grups humans de caçadors ja portaven gossos a les seves activitats, que permetran ampliar i millorar les diverses estratègies de caça (com també els seus recursos tecnològics, com ara l’arsenal de cacera, que fou ampliat amb l’aparició dels primers arcs i fletxes).

catal_huyuk_02.jpg

Reconstrucció digital del poblat de Çatal Hüyük.

Si fa prop de 8.000 anys apareix l’agricultura al pròxim orient, sembla evident que aquesta ve lligada a l’aparició de l’estat, o si més no de les classes socials, ja que l’estructura social neolítica implica que alguns treballin la terra per obtindre un excedent que anava a parar  a les mans dels encarregats de la defensa, seguretat i protecció (la casta dels guerrers, o aristocràcia) o dels encarregats de la religió i les necessitats espirituals de la població (o casta sacerdotal).

Continuarà…