Arxiu del mes: febrer 2011

Les quatre columnes de Puig i Cadafalch

dilluns, 28/02/2011

Dilluns, 28 de febrer es van inaugurar oficialment la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a les faldes del Palau Reial de Montjuïc, a pocs metres del seu emplaçament original.

Les quatre columnes originals foren bastides l’any 1919 just a on ara hi ha la font màgica de Montjuïc, quan la muntanya no estava, ni de bon tros, tan edificada com ho està avui en dia. Les columnes de Puig i Cadafalch volien sintetitzar un dels símbols nacionals (les quatre barres de la senyera) amb el llegat cultural grec i romà, fruit de l’essència mediterrània de Barcelona i de Catalunya. El projecte de Puig i Cadafalch incloïa unes victòries alades que s’havien de situar al capdamunt de cadascuna de les columnes, però mai es va arribar a materialitzar.

Catalonia-Barcelona-QuatreColumnesMontjuich.jpg

Les columnes originals de Puig i Cadafalch.

Però l’any 1923 es va produir el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, que dissolgué la Mancomunitat (una mena d’òrgan autonòmic que en realitat només recollia les atribucions que ja tenien delegades les quatre diputacions provincials catalanes) i prohibí qualsevol manifestació cultural catalana.

Com a resultat del projecte d’assimilació cultural hispànica sota els paràmetres castellans, el General Miguel Primo de Rivera ordenà la demolició de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, fet que es va fer efectiu l’any 1928, mesos abans de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.

Vuitanta-tres anys desprès s’ha fet efectiva la restitució del monument a escassos metres del seu emplaçament original. El camí ha estat llarg i tortuós, i no sempre ha semblat que les administracions veiessin de bon grat la restitució del monument.

Les noves columnes són uns metres més grans que les antigues, i són de pedra artificial, feta amb barreja de marbre blanc, ciment i granit (convé ressaltar que les quatre columnes originals eren de maó).

quatre columnes noves.jpg

Les noves quatre columnes de Montjuïc.

La restitució de les quatre columnes són un acte més de recuperació de la memòria històrica de la ciutat i del país, ja que les columnes, per simbolisme i emplaçament, tenen un significat força especial per la societat civil barcelonina i catalana.

Actualització: Us deixo amb un interessant document visual facilitat pels amics d’Histotube. Gràcies companys!


Quan Corea del Nord va envair els Estats Units

diumenge, 27/02/2011

Ara fa poc temps que ha sortit a les botigues un videojoc, que malgrat no ser de temática històrica, trobo que pot ser d’interès per copsar la paranoia americana existent encara avui en dia a l’entorn d’una possible invasió comunista.

El joc en qüestió es diu Homefront, i els companys de Vadejocs van fer-ne un excel·lent anàlisis fa uns dies. L’argument es basa en una lluita per la independència dels Estats Units contra les invasions de les tropes nord-coreanes i altres potències comunistes sota patrocini de la Xina.

Homefront 2.jpg

Portada del videojoc

Tal com van definir l’argument els companys de Vadejocs ,“el guió del joc és obra del director i guionista americà John Milius, que ja va explorar un escenari similar a la pel·lícula Red Dawn, allà se’ns presentaven uns anys vuitanta alternatius en els que els Estats Units haurien estat envaïts per una coalició de forces comunistes, integrada per la Unió Soviètica i els seus aliats llatinoamericans, Nicaragua i Cuba. A Homefront la ciutadania ha estat delmada no només per l’atac militar coreà, sinó també per una malaltia coneguda com la Tos de Knoxville, que s’ha escampat pel territori nord-americà com una veritable pandèmia. Pràcticament no queda estructura governamental al país. Tot i que se’ns convidarà a unir-nos a la resistència com a milicià i combatre l’enemic amb tàctiques de guerrilla, també tindrem l’oportunitat d’alinear-nos amb les forces ocupants”.

El videojoc en qüestió és una mostra de com la societat nord-americana viu amb l’ai al cor per la por que li fa ser objecte d’una invasió dels enemics. Qui sap si els russos tornaran a donar poder als Soviets i decideixen iniciar una revolució socialista amb l’ajut de la Xina, Cuba, Corea del Nord i Veneçuela contra l’imperi de la pau, el bé, la democràcia i la justícia social que promouen els Estats Units?

L’argument d’aquest joc em recorda que per bona part dels ciutadans dels Estats Units, ser comunista, anarquista o musulmà és no ser un bon ciutadà democràtic, si no un sospitós col·laboracionista simpatitzant dels enemics del país, quan no un possible terrorista que vol atacar els fonaments de la pacífica i feliç societat nord-americana.

En fi, llogaré aquest videojoc per tal de descobrir com de dolents són els països que no obeeixen els dictats dels Estats Units, i com de bons són els nord-americans, sempre disposats a recolzar els governs democràtics i els processos revolucionaris al proper orient. Us deixo amb un tast del joc on es veuen les hordes vermelles atacant els fonaments de la societat americana:


El 23-F i la borratxera de la Guàrdia Civil

dijous, 24/02/2011

En altres escrits hem parlat del cop d’estat frustrat del 23-F i de les seves conseqüències polítiques, tals com la ralentització del procés autonòmic i l’aparició de la LOAPA, o l’allunyament progressiu de les tesis socialistes i federalitzants per part del PSOE per anar-se convertint en un partit de centre, moderat i centralista.

Però avui volia parlar del aspecte més lúdic i còmic del cop d’estat de fa 30 anys(si és que n’hi ha algun, és clar!). Sempre m’havia preguntat com havien estat aquelles decisives hores al Congrés dels Diputats. Des d’ahir ja me’n puc fer una idea.

Ahir, coincidint amb el trenta aniversari del 23-F, es va publicar un document que repassava l’inventari del bar del Congrés dels Diputats l’endemà del cop d’estat fallit.

23-f.jpg

En Tejero irromp al Congrés. Una estona més tard, els seus homes faràn el mateix amb el bar.

Durant les hores que va durar el cop d’estat, els Guàrdies Civils es van ventilar més de 100.000 pessetes d’aquell temps en begudes alcohòliques (19 ampolles de whisky, 18 de ginebra, 24 ampolles de vi, 10 ampolles de cava…i 16 caixes!! de cervesa), 55.000 pessetes en tabacs (si que fumaven, aquella gent!) i unes 90.000 pessetes més en menjar.

Us podeu imaginar a tots el polítics espanyols espantats, la societat civil horroritzada a casa, a mitja Barcelona fet les maletes i als mitjans de comunicació de mig món atents al que passava al Congrés mentre aquella colla de Guàrdies Civils comandats per en Tejero es dedicaven tranquil·lament a ventilar-se el bar del Congrés i a fumar a costa de l’erari públic? Sembla broma, però no ho és. Sembla un guió del Polònia, però no ho és. És la nostra trista història recent.

Dubto molt que la pel·lícula sobre el 23-F mostri a la benemèrita assaborint un bon whisky, menjant gambes i fumant-se un bon cigar cubà mentre a València el Capità General Milans del Bosch treia els tancs al carrer. Un cop més, la realitat supera la ficció. Per si no ho sabíeu, Spain is different.

Centenari del primer partit de rugbi a Catalunya

dilluns, 21/02/2011

[Article aparegut originalment al lloc web de la Penya Barcelonista Usapista AVANT el 16 de febrer de 2011]

(Autor: Xavier-Albert Canal, expresident de la Federació Catalana de Rugbi i premi President Companys l’any 2008, per la seva lluita en defensa de l’oficialitat del rugbi català. )

seleccio_catalana_rugby_republica_44.jpeg

Aquesta píndola havia d’esperar uns dies a veure’s publicada. No obstant, com sembla que molta de la informació que s’hi dóna ja és coneguda per tercers, la pengem alguns dies abans del previst. Deixeu-nos reconèixer la feina feta pel Carles C., rugbymen i perico de pro, que ha estat treballant de valent per saber-ho tot del que avui expliquem.

Les coses són com són i el que s’ha de fer és explicar el que hi ha. Manifestem això perquè, com veureu, parlem d’un altre club català que no solament no és el nostre sinó que n’és el rival nacional. La història és la història i a ella ens hem de remetre.

El proper mes de maig farà cent anys del primer partit de rugby jugat a Barcelona -en realitat van ser tres- i potser també del jugat a Catalunya, la del sud dels Pirineus i que, a partir d’ara citarem sense remarcar l’àmbit geogràfic. Al nord, és una altra història.

Són molts els diaris nacionals de l’època -Mundo Deportivo, Eco de Sports, La Publicidad, El Sport, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Vanguardia, La Tribuna- que se’n van fer ressò.

El 21 de maig de 1911 és la data. Aquell dia es van enfrontar el CD Espanyol i el Patrie. El proper 21 de maig farà cent anys!

Malgrat que encara no es jugués a Catalunya, el rugby ja havia estat noticia als mitjans abans del partit. En els primers mesos del 1911, la revista El Sport, presumia de tenir corresponsalies a París i Londres. Doncs bé, la major part de les notícies que d’allí arribaven eren cròniques de partits de rugby, tant les signades pel corresponsal de París, René Lehrmann i més tard en Jacques Lebrun, com el de Londres, José Massó.

A l’Eco de Sports del 27 de març de 1911, donava la informació que el CDE organitzava dues seccions noves, Hockey i rugby. En el mateix mitja, en data més propera al primer partit, l’1 de maig de 1911, amb una crònica de títol “¿Rugby?”, informava que uns joves havien començat a practicar-lo en el terreny del CDE (Club Deportivo Español), i que era un esport que per la seva gran bellesa podia col·locar-se al capdavant de tots els demés, apuntant que “el rugby no es el sport brutal que nos pregonan los que lo desconocen; es algo duro, propio sólo para atletas. Los enclenques no pueden aspirar a militar en las filas de los rugbymen ya que la integridad de sus narices corre peligro, pues teniendo que contender contra otros jugadores de complexión hercúlea siempre han de llevar la peor parte”, per concloure que “a juzgar por el entusiasmo con el que ha sido recibido, se le puede augurar un éxito feliz” pronòstic que, malauradament, no s’ha complert. Dies més tard, el suplement d’esports de La Publicidad, de nom “Martes deportivo”, s’hi llegia “háblase con insistencia en Barcelona de la formación de equipos para jugar al Foot-Ball Rugby (…). El Club Deportivo Español, que no sólo presta especial atención al Foot-Ball Association, que aquí tanto practicamos, extiende su radio de acción a todos los deportes y quiere contar con equipos para practicar el Hockey y el Rugby. Este último juego preocupa seriamente a muchos de los socios del Espanyol y están decididos a introducirlo en Espanya” per seguir l’article informant de les regles bàsiques del Foot-Ball Rugby i ajudar a entendre’l.

El club citat com interessat en el rugby no és altre que el que avui du el nom de Real Club Deportiu Espanyol, fundat el 1900 amb la denominació de Sociedad Española de Football encara que el poc temps va modificar-lo pel de Club Español de Foot-Ball i ja al 1910 pel de Club Deportivo Español, no sent fins el 25 d’abril de 1912 que el Rei espanyol Alfons XIII li va atorgar el títol de Reial.

Oficialment la secció de rugby de l’Espanyol va crear-se el 1923, sent President José Maria Poblador. No obstant, hem vist que, almenys de forma oficiosa, a l’any 1911 ja tenia socis que el practicaven i, com veurem, el jugaven. La revista quinzenal Stadium tenia una secció de nom Guia del Sportman on es relacionaven establiments i entitats esportives. A partir del segon número, d’1 de juny de 1911, i durant bastants mesos, a l’apartat de Sociedades de Sports varios, d’aquella secció, en el paràgraf dedicat al CD Espanyol, hi constava que s’hi practicava el rugby. A més, en el de 15 d’octubre de 1911 informava de la constitució d’una nova Junta Directiva del club, encapçalada per José G. Hardoy, que volia convertir al seu camp en un Parc de Sports i amb aquesta finalitat “se darán todas las facilidades a los socios para que puedan dedicarse a la pràctica del rugby …”. Què va passar després del primer/s partit/s? Que se’n va fer de la secció? Ara com ara no podem donar resposta. Caldrà seguir investigant. Quedi dit, però, el mèrit d’aquest club per haver estat el pioner del rugby a Barcelona i a Catalunya, malgrat que no hi hagués continuitat.

L’altre club participant va ser el Patrie (Societé Patrie). El nom ho diu tot. Era un club format per membres de la colònia francesa a Barcelona que havia nascut el gener de 1910 impulsat per l’aleshores Cònsul d’aquell estat a la capital catalana, M. D’Anglade. El club va tenir diverses seccions, algunes d’elles amb èxits esportius com la de Cross-Country, atletisme i futbol, jugant a un camp situat al carrer Borrell entre Mallorca i Provença.

El partit es va jugar al camp de l’Espanyol que s’havia inaugurat poc mesos abans, l’1 de març, on anteriorment havia estat el velòdrom de Barcelona, a Muntaner, amb Londres i Casanova. Quan l’Espanyol va marxar a Sarrià, s’hi va edificar i al 1933 va obrir les portes el conegut bar d’estil art-decó Velódromo que va romandre actiu fins el final del segle passat, que va tancar i que, afortunadament, la marca de cervesa de Barcelona, la Moritz, se’l va quedar, el va remodelar conservant el seu encant anterior i va reobrir-lo al 2009.

Anem al partit. La Publicidad del 21 de maig anunciava la celebració a la tarda de l’encontre i afirmava que “los muchos amantes del Foot-Ball Association que tenemos en nuestra ciudad, tendrán ocasión de apreciar que el rugby no le cede en interés”. Fins i tot avançava les alineacions i l’àrbitre, M. Liaras assenyalant que havia estat jugador del Stade Bordelais i campió de França els anys 1908, 1909 i 1911. No obstant, no citava els noms dels equips, sinó que els anomenava A i B.

El partit havia despertat interès. El mateix dia es jugava un de futbol entre el Barcelona i el Català. Un cop aquest va acabar, el públic reunit es va traslladar en massa al solar de l’Espanyol sumant-se a la nombrosa concurrència que ja s’hi trobava si fem cas del que es llegia al Mundo Deportivo de dies posteriors.

Les cròniques del partit són dignes de ser llegides. A l’Eco de Sports del dia següent hi trobem les alineacions que tenen algunes diferències amb les avançades per La Publicidad. Advertim, però, que els balls de lletres en els cognoms dels jugadors en els diferents mitjans són constants i no podem estar segurs de quina és la correcta. Doncs a l’Eco els que van jugar són (transcripció literal):

“Patrie: Vaillés, zaguero; Langlois, Lattes, Guiraud i Boix, tres cuartos; Conredor (el seu cognom és escrit en diverses variants depenent del mitjà o, fins i tot, dins la mateixa noticia) y Mizraki, medios; Charlot, Villeneau, Charlot, Rehinard, Clement, Artigas (A), Foilleuxs y Bonneau, delanteros.

CD Espanyol: Castillo, zaguero; Sampere, Larrañaga, Dutiscouet y Fidalgo (ainé), tres cuartos; Rubio (ainé) y Fidalgo (cadet), medios; Rubio (cadet), Casas, Massana (S.), de Guibert, Barraquer, Artigas, Gibert y Nogareda”.

Al final, 7 a 0 favorable als francesos. En el resultat i en què els espanyolistes estaven mancats d’entrenaments i de coneixement de les regles ja que la majoria, sinó tots, jugaven a l’equip de futbol, totes les cròniques coincideixen. Conredon (a l’alineació s’escriví amb r final) va fer el primer goal de la tarda i, més tard, un assaig. El cronista, que signava com Winter, assenyala a Dutiscouet com a millor jugador de l’Espanyol i, com anècdota, afirma que a la llotja hi havia “la francesa más bonita que he visto”. Poca cosa més podem dir d’aquest primer partit de rugby jugat a Barcelona i, quasi amb tota seguretat, a Catalunya.

Però hem avançat que se’n van celebrar tres de seguits. Veiem.

Del segon no podem afirmar que fos un partit en tota regla. En aquelles dates va venir a Barcelona un equip londinenc de futbol, el Plumstead FC. Venia per jugar un parell de partits amb l’Espanyol. El primer va tenir lloc el 25 de maig i el segon el dia 28. Sembla que els anglesos no estaven habituats a la calor que feia al nostre país. Per no crear desavantatge als jugadors londinencs, pel segon dels partits, el del 28, els organitzadors no van tenir millor idea que fer una demostració de rugby abans del futbol, demostració que va començar a dos quarts de cinc. Així s’endarreria l’inici del futbol, la temperatura seria més baixa i els futbolistes anglesos no patirien tant. Els contendents de la demostració serien els mateixos que els del dia 21, l’Espanyol i el Patrie.

No sabem quant va durar la demostració -segons l’Eco de Sports del dia següent “partido que pudiéramos llamar ensayo” – però una mica llarga hauria de ser ja que el resultat va ser una tova de 28 a 0 favorable als francesos residents a Barcelona, resultat que també informa el Mundo Deportivo però que El Sport del dia 29 el rebaixa a 26 a 0, excusant als espanyolistes apuntant que molts del jugadors que havien jugat el partit dia 21, el dia 28 van fer-ho a futbol, presentant doncs un equip encara menys competitiu i confirmant que els esportistes de l’equip barceloní compatibilitzaven ambdues modalitats. Malauradament, no hem pogut trobar, però no defallirem, cap alineació d’aquest match.

I arriba el tercer. No sabem si per millorar la imatge del segon partit-demostració i poder jugar amb tots els efectius, es va celebrar un tercer partit entre els ja íntims Espanyol i Patrie. I va tenir lloc el 5 de juny. Les alineacions, extretes de l’Eco de Sports del 12 de juny, van ser semblants a les del primer partit:

“Patrie: Artigas, Langlois, Lattes, Guiraud, Boix, Navarro, Cansedon (suposem que és el Conredon del primer partit), Charlot (R.), Villeneau, Valiés, Clément, Bonneau, Bourgeois, Charlot (A.) (només hi ha catorze noms).

CD Espanyol: Castillo, Sampere, Massana (S.), Gibert, Duliscouet, Rubio, Fidalgo, Mulí, Buxó, Massana (A.), Marcos, Torrens, Nogareda, Ponz, Font”.

No sabem si perquè els francesos jugaven amb 14, si va ser així, o perquè els blancs i blaus van treure tot el que duien, el resultat va ser d’empat a 11. L’honor de ser el primer d’un club català en fer un assaig li hem d’atorgar a Duliscouet i el primer a fer la transformació (goal) a Massana (A.). Per cert, la figura dels francesos, que jugaven de negre, va tornar a ser Couredon que, com veiem està batejat diversos cops.

I fins aquí el que podem explicar del/s primer/s partit/s de rugby jugats a casa nostra. Els clubs de la ciutat estan preparant-ne la celebració, fet que, unit al partit que jugarà la USAP a Montjuïc, posarà el rugby català als mitjans, que ja va sent hora. Ah! I esperem que els governants de la ciutat no impedeixin jugar els tres temps d’un partit. Dos a la gespa i el tercer al house.

rugbi20catale0_41.jpeg

Pa Negre

dissabte, 19/02/2011

Pa Negre ha arrasat a la gala dels premis Goya, emportant-se nou estatuetes. No debades, és el primer cop que un film realitzat en català aconsegueix el premi a la millor pel·lícula de l’any a Espanya. I és que l’obra d’Agustí Villaronga (que adapta a la gran pantalla la novel·la homònima d’en Emili Teixidor) és una delícia, un gran retrat de la fractura social, econòmica, cultural i sentimental que suposà la postguerra i els primers anys de franquisme ambientat en un poble de la Catalunya rural. A més, l’obra cinematogràfica ha fet història al aconseguir triomfar entre la crítica espanyola amb una història i una visió feta des d’aquí.  Tant de bo aquesta raresa es converteixi en una normalitat els propers anys, i no només en el camp de les arts escèniques!

Pa negre.jpg

Cartell promocional del film d'Agustí Villaronga.

La història està molt ben tramada, i ens mostra, amb un elevat grau de cruesa i realitat, com vivien aquells que podien menjar el pa blanc i els que s’havien de conformar amb les cartilles de racionament pròpies dels primers anys de l’autarquia franquista, la fractura entre vencedors i vençuts, i la percepció d’aquesta realitat vista pels ulls d’un infant, en Andreu.

Un dia l’Andreu descobreix uns cadàvers al bosc mentre hi jugava. De cop i volta, la innocència de la infantesa s’esvairà per sempre per entrar, de cop, al món dels adults, amb totes les seves misèries. Una història real, crua, però explicada amb un elevat grau de sensibilitat.

Menció a part es mereix el treball de realització, de vestuari i attrezzo i sobretot, la gran feina dels actors (als consagrats Sergi López, Laia Marull o Marina Gatell cal sumar-hi el gran descobriment dels joveníssims Francesc Colomer i Marina Comas). Una feina sublim, una gran ambientació i un guió molt ben treballat que us mantindrà, de ben segur, enganxats a la butaca durant una bona estona.

pa negre nens 2.jpg

Els petits Francesc Colomer i Marina Comas, el futur del nostre cinema.

Si encara no heu llegit la novel·la d’en Emili Teixidor i/o vist l’adaptació cinematogràfica d’en Agustí Villaronga, us recomano vivament que en feu una lectura/visionat d’una de les històries més properes, sensibles i ben treballades sobre la postguerra al nostre país. Mai un film nostre havia triomfat tant a fora, i ja només per això, Pa Negre és especial. L’immensa qualitat del film dóna una mica d’aire a la indústria cinematogràfica catalana, sovint oblidada i menyspreada pels propis espectadors catalans, el seu mercat natural. Pa Negre simbolitza les possibilitats de la nostra indústria cultural, i el que és una mica trist (o si més no,contradictori) és que ens hagin de dir a Madrid que els nostres productes són potents per creure-ho.

Sense més, us deixo amb el tràiler de la pel·lícula amb més èxit de la història del cinema català:


Lincoln i l’afer dels esclaus

dijous, 17/02/2011

Abraham Lincoln (1809-1865) va ser un dels presidents dels Estats Units més importants i més famosos de la història, ja que l’any 1863 va engegar la Declaració d’Emancipació, que a la pràctica suposà la supressió de l’esclavitud als estats del sud dels EUA.

lincoln_1863.jpg

Abraham Lincoln.

Malgrat això, és ben sabut que Lincoln no considerava als negres afroamericans com a ciutadans de primera, amb idèntics drets i deures que els que podien tenir els ciutadans de pell blanca (per exemple els negres, tot i ser lliures sobre el paper, no gaudien dels mateixos drets civils que els blancs als diversos estats de la Unió).

Fa poques setmanes ha aparegut un assaig molt interessant, signat pels professors Phillip W. Magness i Sebastian N. Page, i que remou les bases historiogràfiques del passat americà.

L’obra, titulada “Colonization After Emancipation: Lincoln and the Movement for Black Resettlement”, s’ha elaborat amb l’estudi i anàlisi de documents inèdits fins ara dipositats als arxius nacionals de Kew ( barri de Londres on s’ubiquen els arxius nacionals del Regne Unit), que han permès als estudiosos descobrir el projecte secret de Lincoln al respecte dels antics esclaus afroamericans.

colonization.jpg

Portada de l'obra "Colonization After Emancipation"

Segons els autors, Lincoln va idear un pla de deportació massiva dels lliberts vers les plantacions de cotó i canya de sucre de la Guaiana britànica i de Belize, sota jurisdicció britànica, per desempallegar-se de la pressió social i política que li suposaven l’afer dels lliberts afroamericans. El trasllat de prop dels quatre milions de lliberts havia de ser “voluntari”, sota la promesa d’aconseguir una vida millor a les possessions britàniques del mar del Carib.

De fet, durant l’any 1864 alguns emissaris del Regne Unit van campar pels estats del sud, reclutant alguns dels millors “exemplars” per treballar a les possessions britàniques del Carib.

Els estudis també indiquen que a la tardor de 1864 prop de mig miler d’esclaus alliberats originaris de l’estat d’Alabama van ser enviats “voluntàriament” a treballar a Haití, però un cop allà les dures condicions laborals, higièniques i sanitàries van causar estralls entre els homes abans de ser repatriats als Estats Units.

Esclaus i cotó.jpg

Esclaus treballant a les plantacions de cotó del sud dels EUA.

L’assaig també toca un altre aspecte fosc de la figura de Lincoln, i és que entre les fonts consultades sembla ser que hi ha documents que indiquen la voluntat del president d‘enviar als soldats confederats fets presoners al llarg de la guerra civil americana a treballar com a mà d’obra forçada a Panamà, per treballar en les obres de construcció del canal.

Finalment cap dels projectes del president Lincoln van arribar a fer-se realitat, segurament a causa de diferències amb les autoritats colonials britàniques i pel seu assassinat, produït a l’any següent, el 1865.

Com a colofó de tot l’afer, podem indicar que gairebé mig segle després dels fets un altre president americà, en aquest cas el president Monroe, va recuperar el vell projecte de Lincoln al patrocinar la creació d’un nou estat a l’Àfrica, anomenat Libèria, per enviar-hi a tots aquells afroamericans que ho desitgessin. La capital del nou estat fou batejada amb el nom de Monròvia, en “honor” al president nord-americà.

La reina dels mars

dimarts, 15/02/2011

Durant les guerres mèdiques (segle V a.C.) es van enfrontar el totpoderós imperi Persa de Xerxes i una lliga hel·lènica comandada per Atenes i Esparta.

Les ciutats de l’Àsia Menor (de cultura grega però situades a la península Anatòlica, actual Turquia) van prendre partit pel bàndol Persa de forma majoritària, que era la major potència militar terrestre del moment.

Una de les ciutats de l’Àsia Menor que va prendre partit pels Perses fou la ciutat d’Halicarnàs, on hi governava una reina, la monarca Artemisa I (també la trobareu com Àrtemis). Halicarnàs era una ciutat oberta al mar, amb un port molt important, i una llarga tradició marítima.

La reina Artemisa coneixia molt bé les tàctiques i tècniques bèl·liques navals dels grecs, i ella mateixa era la navarca (equivalent grec del grau modern conegut com Almirall) de la flota persa de l’Àsia Menor.

De fet, la reina Artemisa (o Àrtemis) va preveure la tàctica que volia posar en pràctica en Temístocles (el navarca atenenc que liderava les naus greges). Conscient de la seva inferioritat logística i material, en Temístocles va voler atraure a la flota persa cap l’estret de Salamina, a on la superioritat numèrica dels vaixells perses fos un handicap a l’hora de maniobrar i presentar una formació de batalla compacte.

labatalladesalamina480awe6.jpg

Gravat de la batalla de Salamina

El gran rei Xerxes I no va voler escoltar els consells d’Artemisa, que li advertia del parany grec, subestimant-la pel simple fet de que aquesta era una dona. Per a Xerxes i la noblesa persa, fer cas a una dona era un símptoma de debilitat i poc més que una deshonra. Si a sobre era una dona estrangera, l’empresa esdevenia gairebé impossible.

La batalla de Salamina es desenvolupà el 29 de setembre del 480 a.C., i el resultat fou desastrós pel bàndol persa. Els perses van perdre prop de 200 embarcacions, i l’hegemonia del mar Egeu va quedar sota domini grec. La primera dona almirall de la història tenia raó i, curiositats de la vida, va sobreviure a la destrucció de la flota persa.

Per últim, el rei de reis, el gran Xerxes I, va haver d’abandonar (momentàniament) el projecte d’envair Grècia.

General Pavía, el mestre de Tejero

dilluns, 7/02/2011

Aquest mes la revista Sàpiens ens brinda un molt bon reportatge del 23-F, amb el testimoni del gran professor Gabriel Cardona, tristament desaparegut fa poc més d’un mes. Un reportatge imprescindible realitzat per la senyoreta Clàudia Pujol.

L’any passat ja vam parlar en aquest mateix blog, per aquestes dates, d’algunes preguntes sense resposta del 23-F. Però el propòsit d’avui és un altre: llegint el reportatge de la revista Sàpiens m’ha vingut al cap el cop d’estat del 3 de gener de 1874, que va acabar amb la primera república espanyola. El General Pavía pot ser considerat el primer en provocar un cop d’estat mitjançant una incursió de la Guàrdia Civil durant una sessió parlamentària.

Aquell cop d’estat va ser un dels nombrosos pronunciamientos decimonònics, però té un parell d’aspectes sorprenentment comuns amb el de Tejero. Els dos cops d’estat van ser protagonitzats per la Guàrdia Civil i volien tancar (amb diferent sort) un breu període democràtic esdevingut desprès de llargs períodes dictatorials militars (Narváez i Franco).Ara bé, segurament el cop d’estat de 1874 encara fou més esperpèntic que el de Tejero.

Anem a pams. El 3 de gener de 1874 es reunien els parlamentaris republicans al Congrés dels Diputats de Madrid (el mateix escenari del 23-F). El clima estava ben calent, ja que la primera república no havia solucionat els problemes endèmics del país, ni havia estat capaç de donar una certa estabilitat política a Espanya (la primera república va conèixer fins a quatre presidents en onze mesos!), una situació homologable a la crisi que patia UCD el 1981.

En aquest context un grup de militars conservadors, capitanejats per Manuel Pavía, Capità General de Castella la Nova (avui en diríem Castella- La Manxa, i que en aquells moments incloïa la regió de Madrid) van organitzar una conxorxa que havia d’acabar amb el govern del president republicà Emilio Castelar.

General_Pavia.jpg

El General Pavía, el primer en protagonitzar un cop d'estat al Parlament. La seva gesta crearà escola.

Durant una sessió parlamentària una mica caòtica (on fins i tot el president Castelar havia perdut una moció de confiança), el Capità General Pavía va decidir enviar una dotació de la Guàrdia Civil al parlament que va irrompre amb gran escàndol al bell mig del debat parlamentari (us sona, oi?), convidant als parlamentaris a abandonar l’hemicicle. El president Castelar, absolutament indignat, va encarar-se amb els Guàrdies Civils, afirmant que es quedaria al seu lloc, i que si el volien fer fora haurien de “pasar por encima de mi cadáver”. En aquell moment, un jove sergent va desenfundar la seva arma, causant el pànic entre els diputats.

En el moment de màxima confusió i terror, el Capità General Manuel Pavía va aparèixer al hemicicle, sable en mà i muntat a cavall, prenent el control de la situació i assumint el poder. Dies desprès, el mateix Pavía va convocar a tots els diputats (a excepció dels regionalistes, els carlins, i els federalistes i cantonalistes) per formar un govern d’unitat nacional, que proclamà al General Serrano com a cap de govern. La primera república havia mort, i amb ell, el projecte federalista i democràtic decimonònic. El general Serrano va dissoldre el Congrés dels Diputats i va  reunir en la seva persona els poders de cap d’estat i de govern, iniciant una autèntica dictadura presidencialista.

pavia congrés.jpg

Gravat que recrea el moment en que la Guàrdia Civil irromp al Congrés. 3 de gener de 1874.

El govern dictatorial de Serrano va allargar-se fins el 30 de desembre del mateix 1874, quan un nou cop d’estat, en aquest cas protagonitzar pel general Martínez Campos (destinat a Sagunt, València) va atorgar-li el poder al polític conservador Cánovas del Castillo, qui va  iniciar la restauració borbònica.

Les fotografies aèries catalanes dels anys quaranta, a un clic

dijous, 3/02/2011

Segons recullen els informatius de TV3, el ministeri de defensa cedirà a l’Institut Cartogràfic de Catalunya unes 3.600 fotografies aèries que l’exèrcit dels Estats Units va realitzar al nostre país entre els anys 1945 i 1946.

Es tracta de les primeres fotografies aèries preses mai a Catalunya, i això fa que aquests documents tinguin un valor històric enorme. Per primer cop, historiadors, estudiants, geògrafs o ciutadans en general podran analitzar i estudiar els canvis urbans, millores infraestructurals, canvis en el paisatge rural, el cabal dels rius i els canvis hidrogràfics, l’evolució de la línea de costa o analitzar el creixement de determinades ciutats i pobles amb la superposició i el visionat de  fotografies aèries de bona qualitat.

Fotos aèries.jpg

Imatges aèries preses per les forces armades dels EUA els anys quaranta.

Aquestes fotografies seran digitalitzades i penjades en un breu període de temps a la web de l’Institut Cartogràfic. Ara bé, el seu origen és una mica fosc. Segons les fonts de l’exèrcit de l’aire, l’exèrcit dels Estats Units volia fer un mapa cartogràfic de l’estat espanyol desprès de la segona guerra mundial.

Per què els Estats Units van fer aquest estudi? Potser els americans tenien en ment la possibilitat d’haver de bombardejar algun objectiu peninsular en cas que l’oposició al franquisme triomfés i Espanya anés a parar a l’òrbita soviètica? Recordem que els anys 45 i 46 eren els anys del primer franquisme, caracteritzat per l’autarquia i el tancament internacional del règim. Si el pacte de Madrid entre Franco i Eisenhower no es va materialitzar fins l’any 1953… com és que “el caudillo” va donar permís als americans per realitzar un esforç cartogràfic tant gran?

Sigui com sigui, els historiadors haurem d’estar molt atents a la definitiva digitalització de tot aquest material, ja que pot ser un tresor per la tasca investigadora i docent. Tant bon punt en tingui notícia, us ho faré saber tot actualitzant aquest post!

Amb les barbes afaitades

dimecres, 2/02/2011

El Tsar Pere I de Rússia (1672-1725), anomenat “el gran” va voler modernitzar i occidentalitzar l’estat rus, per tal d’homologar-lo als principals estats europeus i les noves corrents culturals.

Entre altres projectes va voler crear una nova capital a la costa del Bàltic, que anomenà Sant Petersburg (en honor al seu nom), tot buscant obrir una “finestra a occident” i portant els millors enginyers i arquitectes europeus a la nova capital imperial, o el projecte de modernitzar l’armada i l’exèrcit.

Però entre tots els esforços modernitzadors d’en Pere I en sobta un per sobre de tots els altres: el tsar va promulgar un edicte, l’any 1698, que establia l’obligatorietat de que tots els homes de l’imperi anessin amb la barba afaitada, seguint la moda europea masculina d’anar ben afaitats i rasurats.

La norma no fou gaire ben acollida entre la societat russa, ja que la majoria de súbdits del tsar (fossin aristòcrates, burgesos o les classes populars) veien en les seves llargues barbes una de les seves senyes d’identitat, fruit d’una herència cultural ortodoxa, i que amb el temps havia esdevingut tot un símbol nacional.

El gran tsar, davant les reticències dels seus súbdits, va imposar càstigs corporals (sovint intercanviables per multes pecuniàries) a tot aquell rus que incomplís la disposició reial del tsar.

Pere I el Gran, tsar de totes les Rússies.jpg

Pere I el Gran, tsar de totes les Rússies.