Arxiu del mes: gener 2011

Gabriel Cardona

dijous, 6/01/2011

Els historiadors catalans estan de dol. Ahir va morir el professor Gabriel Cardona, un dels millors experts en diversos camps d’investigació històrica, especialitzat en història militar contemporània.

El professor Cardona va néixer a Menorca l’any 1938, fill d’una família amb llarga tradició militar. El mateix Gabriel Cardona va iniciar la carrera militar, però les seves conviccions democràtiques el van portar a ser un dels fundadors de la UMD (Unió Militar Democràtica), un grup de militars que de forma clandestina, volien democratitzar un cos tant reaccionari com l’exèrcit espanyol. Doctorat en Història, sempre fou un apassionat de la didàctica i de la investigació històrica.

Gabriel Cardona.jpg

El professor Cardona, en una imatge recent

El 23-F de 1981 va suposar un punt d’inflexió en la carrera militar d’en Gabriel Cardona. Contrariat  davant el frustrat cop d’estat, el senyor Cardona decidí abandonar la seva carrera militar per a dedicar-se a la docència universitària a la Universitat de Barcelona.

Des de llavors, el professor Cardona inicià una àmplia producció literària, amb abundants títols que han esdevingut obres de referència en el món dels estudis històrics, especialment en el camp de l’estudi de la història militar espanyola contemporània. Entre els seus títols podem destacar obres cabdals com ara Crònica dels militars catalans (2006), “Los Milans del Bosch:una família de armas tomar” (2005) o l’importantíssima “El problema militar en España” (1990), entre molts altres.

Entre els anys 1979 i 2003 en Gabriel Cardona va capitanejar la Policia Local de Badalona, aconseguint generar una policia de proximitat, moderna i democràtica. La seva tasca ha estat lloada en múltiples ocasions pel consistori badaloní, on va deixar molts amics i un record inesborrable.

El curs 2006-2007 va ser l’últim curs en el que el professor Cardona va exercir la docència universitària. Durant els últims tres anys, en Gabriel Cardona va continuar amb la seva prolífica obra literària (de fet, fa poc el vaig veure per la televisió promocionant la seva darrera obra, titulada “Cuando nos reíamos del miedo” ).

Ahir ens va deixar un dels millors historiadors del darrer quart de segle, un dels més estimats. Un accident fortuït el passat divendres, en forma de caiguda inoportuna va produir-li lesions al crani, de les quals no ha estat capaç de recuperar-se.

Aquest mes el professor Cardona havia de publicar la seva darrera obra, que serà pòstuma, sota el títol “Las torres del honor”, que ens explicarà les vivències d’un militar democràtic durant les complicades hores del 23-F.

El professor Cardona sempre escoltava i tenia uns minuts per atendre molt amablement a tothom, i jo mateix vaig poder gaudir en primera persona de la seva enorme capacitat de comunicació, dels seus coneixements, així com la seva gran simpatia. Descansi en pau, professor Cardona.

Bruc, la llegenda

dimarts, 4/01/2011

El timbaler del Bruc és un dels herois populars del país al llarg del segle XIX. La llegenda del timbaler (si, és  una llegenda) ens explica que un vailet de Santpedor va fer fugir a tota una columna de soldats francesos durant la batalla del Bruc, al juny de 1808, armat únicament amb el seu timbal durant el context de la guerra del francès (1808-1814). La del Bruc fou la primera derrota continental dels exèrcits napoleònics, que fins aleshores gaudien d’una mena d’aurèola d’invencibilitat que els acompanyava als camps de batalla. Cal destacar que la del Bruc no fou una gran batalla campal, si no una mena d’escaramussa on els francesos van fugir cames ajudeu-me, espantats davant la possibilitat de ser objecte d’una emboscada a les muntanyes de Montserrat.

Bruc estàtua.jpg

Estàtua del timbaler al Bruc, al peu de Montserrat

Segons les fonts coetànies,  la identitat del timbaler que s’aprofità del ressò generat per les muntanyes de Montserrat per amplificar els decibels del seu instrument correspon amb la d’en Isidre Lluçà i Casanoves. Sobre els detalls de la batalla i la figura històrica del timbaler, us recomano que feu un cop d’ull al genial article que en Jordi Finestres publicà a la revista Sàpiens  anomenat “Timbals de guerra al Bruc”, aparegut al número 68, corresponent al juny de 2008.

Tot just fa uns dies que s’ha estrenat la seva adaptació cinematogràfica anomenada Bruc, la llegenda. Aquesta és tota una superproducció dirigida per en Daniel Benmayor, un jove director català, coproduïda per Televisió de Catalunya i Ikuriu Films, i amb un gran repartiment encapçalat per actors del nivell de Juan José Ballesta (el nen prodigi del cinema espanyol que es donà a conèixer a El Bola) i que interpreta al timbaler, o l’actor francès Vincent Pérez, que dóna vida al oficial napoleònic encarregat de donar caça al timbaler. Entre els actors del repartiment, podem destacar a rostres molt coneguts com en Santi Millán o l’actriu francocatalana Astrid Berges-Frisbey (alguns potser la coneixereu pel seu paper a Pirates del Carib 4 amb en Johnny Depp).

bruc cartell.jpg

Cartell promocional del film

La pel·lícula està filmada en uns exteriors espectaculars. La muntanya de Montserrat té una màgia pròpia, un encant especial que la fa única i inconfusible, i un dels millors decorats que jo he pogut veure mai. Les dosis d’acció i aventures estan més que garantides. Els vestuaris, l’ambientació i l’attrezzo està força ben aconseguit, com també l’acceptable català amb el que en Juan José Ballesta, actor madrileny, dóna vida al heroi (cal agrair l’esforç d’aprendre la nostre llengua en un temps rècord).

Ara bé, malgrat la força de la llegenda, no us espereu una pel·lícula històrica pròpiament dita: Bruc, la llegenda respon més a una pel·lícula d’acció tipus Rambo o Salvad al soldado Ryan que no pas a una pel·lícula amb vocació històrica. Si aneu amb aquesta premissa ben assumida, i sou amants del cinema d’acció – bèl·lic, és ben possible que passeu una estona entretinguda.

bruc francesos.jpg

Escena extreta del film, que ens presenta els soldats francesos a Montserrat.

Tot i que la pel·lícula pugui esdevenir entretinguda pels amants de l’acció, alguns aspectes de la pel·lícula em van defraudar moltíssim. Sabeu quants cops al llarg de la pel·lícula es diu el mot Catalunya? “Cero”! Com es pot explicar que en una pel·lícula que dóna vida a un dels herois llegendaris del segle XIX català no es pronunciï ni un sol cop la paraula Catalunya?

Malgrat que la pel·lícula no em va defraudar del tot, trobo que potser es podia haver elaborat un guió amb més força i que fomentés més la empatia de l’espectador amb el film. La pel·lícula no em va arribar a emocionar en cap moment, i sota el meu parer, no dóna sortida als sentiments que de ben petit sentia quan el meu pare m’explicava la història d’un vailet de Santpedor que havia aconseguit fer fugir al exèrcit més poderós del seu temps, en defensa de la llibertat del seus contra l’invasor napoleònic.

El millor: La gran qualitat cinematogràfica, visual i artística de la pel·lícula, molt ben ambientada i amb escenes d’acció trepidant. A més, cal destacar el gran treball dels actors, en especial en Juan José Ballesta i en Vincent Pérez.

El pitjor: Personalment, m’ha semblat una història una mica freda. Més d’un sortirà del cinema pensant que potser es podia haver fet quelcom millor, més emotiu, més humà. Qui busqui referents “nacionals” en l’heroi de la Guerra del Francès, no els trobarà pas.

Terra Lliure (Part Final)

dilluns, 3/01/2011

Durant el 1980 i els inicis de 1981 Terra Lliure emprèn una campanya d’accions violentes contra empreses elèctriques com ara la FECSA o ENHER en protesta per la construcció de la central nuclear d’Ascó, consistent en detonar artefactes explosius d’escassa potència contra les oficines de les principals empreses elèctriques quan aquestes es trobaven desocupades. En aquestes accions, la banda va començar a reclamar l’autoria dels atemptats sota el nom de Terra Lliure (fins el moment, Terra Lliure no existia de facto).

Fins aquell moment, Terra Lliure no era més que un conjunt d’escamots d’EPOCA i d’ Arxiu, una banda armada que hom considera com embrió de Terra Lliure.  Terra Lliure es va donar a conèixer en un acte al Camp Nou al mes de juny de 1981, mitjançant un pamflet repartit durant l’acte de la Crida a la solidaritat en defensa de la llengua i cultura catalanes, celebrat al coliseu blaugrana, amb més de 100.000 persones a les graderies. Aquell dia els membres i simpatitzants del grup armat van repartir pamflets titulats “Crida de Terra lliure”, on s’exposava la decisió d’emprar la via armada insurreccional com a mitjà de combat contra objectius que ells consideraven espanyolistes i contraris al poble de Catalunya.

Però el fet més sonat de Terra Lliure ja havia tingut lloc un mes abans dels fets de la crida, al 21 de maig de 1981, amb el segrest i l’agressió sobre Federico Jiménez Losantos. Losantos, que treballava en aquell moment com a professor de castellà a un institut de Santa Coloma de Gramanet i que era un dels instigadors del “manifest dels 2300”, un document de funcionaris castellanoparlants contra la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, fou víctima de la barbàrie violenta. Un comando de Terra Lliure va segrestar a Losantos en ple centre de la ciutat comtal, el va traslladar per la força a un descampat i un cop allà, el militant de Terra Lliure Pere Bascompte li va disparar un tret a la cama.


En Losantos i la plana major dels signants del manifest es van espantar de valent (no n’hi ha per menys) i molts d’ells van fugir del país (Losantos inclòs). Aquest fet explica, en part, la profunda fòbia que en Losantos sent per tot allò que olora a català.

Els anys següents es van combinar les accions armades contra objectius estratègics (delegacions d’hisenda, casernes de la guàrdia civil, institucions estatals, oficines de l’INEM, jutjats, instal·lacions de TVE, sucursals bancàries, estacions elèctriques…) amb artefactes explosius de poca o moderada potència.

La tragèdia no abandonà mai el grup armat, ja que dos militants de Terra Lliure van morir mentre manipulaven càrregues explosives. Els morts foren el valencià Toni Villaescusa, a l’any 1984, i en Quim Sánchez, fundador del MDT al Baix Llobregat, mort igualment al 1985 mentre manipulava explosius per atemptar.

TERRA LLIURE ESCAMOT.jpg

Un dels escamots de Terra lliure

Cal destacar que les accions armades de Terra Lliure tenien escàs ressò social, per bé que el suport popular a Terra Lliure mai va ser un suport massiu. La majoria de la societat catalana assistia indiferent als episodis de violència mentre que aquests causaven només danys materials. Terra Lliure mai va condicionar l’agenda política o social de Catalunya. Les coses van canviar, però, amb l’atemptat de l’Hipercor al juny de 1987, quan ETA va matar a 15 persones amb una bomba que esclatà al pàrking del centre comercial situat a la Meridiana de Barcelona. Fins i tot Terra Lliure va condemnar l’atemptat contra una població civil indefensa, però per l’opinió pública, les coses havien anat massa lluny, i no estava disposada a tolerar més morts d’innocents, fos qui fos el botxí. La realitat és que ETA va atemptar contra civils innocents, en una ciutat que ells consideraven Espanya, lluny de la suposada germanor basco-catalana.

La fi de Terra Lliure es va precipitar amb l’atemptat del 10 de setembre de 1987 (vigília de la diada nacional) a les Borges Blanques. Aquell dia un artefacte dirigit contra els jutjats del municipi va causar la mort (involuntària, però mort, al cap i la fi) de la veïna Emilia Aldomà i Sans. Un altre cop la tragèdia esquitxava als violents.

La població va donar l’esquena de forma majoritària a la via violenta, i la permissivitat o laissez-faire civil (de fet, a les eleccions europees de 1987 Herri Batasuna va aconseguir prop de 40.000 vots al principat) es convertí en una oberta oposició a qualsevol espurna violenta, a cinc anys vistes de celebrar els jocs olímpics de Barcelona.

terra lliure alerta (diari partit).gif

Terra Lliure va seguir amb la seva campanya d’atemptats uns anys més, però la seva fi era la crònica d’una mort anunciada. Els anys 88, 89 i 90 van estar marcats per una baixa intensitat d’accions armades i la progressiva pèrdua de militants, tant de Terra Lliure com del MDT.

Un talp en l’organització, el manresà Josep Maria Aloi, precipità la fi de la banda provocant un munt de detinguts en una operació coneguda com Operación Garzón.

L’estat espanyol no estava disposat a malmetre la imatge internacional de la ciutat comtal durant la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, i per això va dedicar grans esforços a acabar amb els membres de Terra Lliure i la seva capacitat operativa. Aquella operació (amb una finalitat política concreta) contra els independentistes catalans encara suscita polèmica avui en dia, ja que segons sembla, la policia nacional i les forces d’intel·ligència espanyoles van torturar a molts dels detinguts en aquella operació (alguns dels quals no eren membres de Terra Lliure). L’any 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va sancionar l’estat espanyol pel exercici de la violència física i psicològica per part de la policia a l’hora d’interrogar els detinguts contravenint els principis universals dels drets humans, així que Brussel·les condemnà a l’estat espanyol a pagar una indemnització (simbòlica) als denunciants.

Tornant al final de la banda armada, cal destacar que un gruix important de Terra Lliure va abandonar la  lluita armada durant la IV assemblea celebrada al 1991, quan la facció liderada per Pere Bascompte es va autodissoldre. Molts dels militants de Terra Lliure van entrar a formar part d’ERC, en resposta a una oferta política del partit liderat aleshores per Àngel Colom i Colom, i portada a terme per les negociacions d’un jove Josep Lluís Carod-Rovira. Els republicans volien donar una sortida política als membres del independentisme català tant a membres actius de Terra Lliure, com també de militants del MDT i dels extints IPC (tots ells sense causes judicials obertes). Segons apunten algunes informacions, personatges rellevants dins dels republicans, com ara el senyor Xavier Vendrell, van conduir el traspàs de militants vers la formació republicana, en un intent de la direcció d’Esquerra per esdevenir una única força hegemònica dins del món independentista.

Per últim, els sectors de Terra Lliure que havien quedat al marge de la quarta assemblea i que discutien el lideratge de Pere Bascompte (el sector conegut popularment com la tercera assemblea) van anunciar la renúncia a la lluita armada l’11 de setembre de 1995, coincidint amb la diada nacional de Catalunya. El malson violent havia deixat un llegat de més de 200 atemptats, amb un tràgic balanç de cinc persones mortes (dels quals, quatre eren de la mateixa organització armada) i desenes de ferits.

L’any 2007, la televisió pública catalana (TV3) va emetre un molt bon documental titulat “Terra Lliure, punt final” que suposà un autèntic èxit d’audiència, aconseguint un 10% de share, malgrat haver estat emès un dissabte a la nit pel canal 33, coincidint amb un partit de lliga emès per TV3. Fins i tot la revista Sàpiens va acompanyar el número d’abril de 2007 amb un DVD del documental. El documental fou dirigit pel periodista David Bassa (qui també va escriure un llibre sobre la història de Terra Lliure).

Terra Lliure (Primera Part)

dissabte, 1/01/2011

Cap opció política val el preu d’una vida humana. Cap ideologia pot defensar l’ús de la violència per legitimar una determinada opció política. La violència i els violents són detestables, sota qualsevol punt de vista, i com a tal, han de ser condemnats sense miraments.

A vegades la violència ha estat exercida de forma il·legítima pels estats (com ara l’Espanya franquista, l’Alemanya del tercer Reich o la Unió Soviètica stalinista). D’altres cops, hi ha hagut organitzacions que han qüestionat el monopoli de la violència als estats (cas d’organitzacions criminals com la Màfia Siciliana, la Camorra Napolitana o les Maras del Salvador).

La cosa es complica quan al exercici violent se li sumen determinades connotacions nacionals. Llavors la disjuntiva es debat entre si l’exercici d’aquesta violència es sustenta entre la naturalesa d’ una guerra d’alliberament nacional o simples accions terroristes. Algú sap dir si Hamàs és una organització terrorista o una organització que lluita d’alliberament nacional? I l’IRA? Suposo que tot depèn dels postulats del individu que fa el judici de valors. En aquest sentit, un Israelià dirà que Hamàs és una organització terrorista, mentre que un habitant de Gaza defensarà la naturalesa d’autoprotecció de les milícies palestines.

A Catalunya va haver-hi un temps en el que determinats grups van apostar per la via armada com a mitjà per assolir la independència i el socialisme per Catalunya (entenent Catalunya com una nació que inclou tots els territoris de parla catalana, els Països Catalans).

Aquells grups van constituir, a l’any 1978, una organització armada que fou anomenada Terra Lliure (TL).  Terra Lliure aglutinava persones procedents d’altres moviments independentistes tals com sectors descontents amb la direcció política del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) els primers anys de la transició, molts dels quals van reagrupar-se  als anys 80  al Moviment en  Defensa de la Terra (MDT) i/o al IPC (Independentistes dels Països Catalans), com també de membres de l’antic Exèrcit Popular Català (EPOCA),  un grupuscle actiu a la dècada dels anys 70 del segle passat, passant fins i tot per alguns antics militants de formacions polítiques convencionals com ara ERC o el Front Nacional de Catalunya (FNC).

terra lliure logo.jpg

Logo de Terra lliure

Terra Lliure va emmirallar-se en altres moviments armats de resistència nacional o terroristes (segons els ulls que els jutja), tals com l’IRA de la continuïtat al Ulster, ETA-militar al País Basc, o moviments d’extrema esquerra armats inspirats en el model de la revolució cubana i en icones com el Che o la doctrina Maoista, tals com Sendero Luminoso al Perú o les Brigate Rosse a Itàlia.

La història de Terra Lliure és una història tràgica. Tràgica per haver tacat una opció legítima (la independència de Catalunya) amb accions violentes, i tràgica també per a molts dels seus membres.

Terra lliure martí marcó.gif

En Martí Marcó fou la primera mort causada per la violència de Terra Lliure

En aquest sentit, en una data tant matinera com la del gener de  1979, l’organització clandestina va patir la seva primera baixa entre les seves files. Es tractava d’en Martí Marcó, un mecànic del Raval de Barcelona de tot just vint anys, vinculat a les JERC i a Estat Català, qui fou tirotejat per la policia nacional al tractar de defugir el cotxe en el que circulava d’un control policial rutinari al centre de Barcelona. En Martí Marcó anava acompanyat de dos companys de lluita, que van abandonar el vehicle i van fugir cames ajudeu-me del lloc dels fets.

El mes de juny del mateix 1979 va morir el militant Fèlix Goñi per una imprudència mentre que manipulava material explosiu, alhora que malferia a un altre militant, en Quim Pelegrí , com a resultat de la escassa preparació tècnica, pràctica i militar dels membres de la banda.

Les forces policials van desarticular els primers membres de la banda armada gràcies al material procedent de les investigacions relacionades amb la mort de Fèlix Goñi, però als anys 1980 i 1981 la banda va recuperar bona part de la seva capacitat operativa gràcies a l’entrada de nous militants que havien après de les errades dels seus antecessors.

terra lliure defensar la terra.gif

Continuarà…