Arxiu del dijous, 20/01/2011

Euskadi i el mirall irlandès

dijous, 20/01/2011

Arribar a un escenari sense violència al País Basc sembla avui més proper que mai. L’alto al foc permanent i verificable anunciat per ETA tot just fa uns dies suposa una novetat en el “problema basc”.

Però l’anunci d’ETA no és definitiu. La banda armada no parla d’un abandó absolut i definitiu de la violència, ni tampoc parla de la seva autodissolució, tal i com la classe política espanyola desitjaria, però el que és innegable és que pot ser un pas molt important, tant de bo definitiu, per assolir un horitzó sense violència a Euskadi.

De fet, el braç polític de l’esquerra abertzale ( avui en dia il·legal a l’estat espanyol) ha apostat per la resolució política del conflicte. Arnaldo Otegi, cap visible de l’esquerra abertzale i que actualment està empresonat, ja fa algun temps que fa declaracions en aquesta mateixa línea. Tant és així que des dels fets d’Anoeta al 2004, bona part de l’esquerra abertzale va apostar per una resolució política del conflicte (tot i que segons l’Audiència Nacional, l’acte d’Anoeta suposés un acte d’enaltiment del terrorisme).

Molt sovint s’ha posat el model nordirlandès com a exemple a seguir per aconseguir la fi de la violència sectària. D’alguna manera, un gruix significatiu de la societat basca es vol emmirallar  en el model irlandès.

Mirall irlandès IRA.jpg

Una nena passeja davant un mural de l'IRA.

El procés de pau al Ulster es va engegar amb els acords de Divendres Sant de 1998. En virtut d’aquells acords a quatre bandes entre els governs britànic i irlandès, els representants unionistes del Ulster i els secessionistes del Sinn Féin (braç polític de l’IRA) es va poder arribar a un punt de trobada, d’interès comú i de no retorn a les posicions violentes als sis comtats que romanen  sota jurisdicció britànica.

Sintetitzant molt aquells acords, podem resumir que els acords presos al Ulster preveuen un escenari polític sense violència on el futur dels sis comtats es decideixi pel pes demogràfic de les comunitats enfrontades. El govern britànic (aleshores encapçalat pel laboralista Tony Blair) va reconèixer el dret a decidir del poble nordirlandès, obrint la porta a un futur referèndum d’autodeterminació.

Mirall irlandès Gerry Adams.jpg

L'actitud i el lideratge de Gerry Adams va ser cabdal per arribar a un acord de pau al Ulster.

No tot són flors i violes al Ulster. Grupuscles escindits del IRA o dels unionistes van tractar de sabotejar el procés de pau, amb atemptats tant detestables com els d’Omagh. Van sortir veus discrepants del “nucli dur” tant republicà com unionista que qualificaven el procés com a traïció i capitulació del seu bàndol.  Segurament,  al llarg del procés de pau a Euskadi, escissions d’ETA qualificaran qualsevol acord amb l’estat com il·legítim i no voldran fer efectiva una renúncia real de la lluita armada.

Tot i que es poden extreure valuoses lliçons del model ulsterià, el cas irlandès i el basc no són processos homologables. Al Ulster les comunitats republicanes i unionistes viuen en barris diferents, estudien a centres diferents i fins i tot practiquen esports diferents. A Euskadi la població viu molt més barrejada, la fractura social basca no és tant evident com l’irlandesa.

Un altre punt de diferenciació és el factor polític. Desgraciadament, en Zapatero o en Sarkozy no són en Tony Blair i en Berthie Ahern, ni l’Arnaldo Otegi té la visió política, la rapidesa i el carisma d’en Gerry Adams. A més existeix la sensació que ETA ha decretat aquest alto al foc a causa de la seva incapacitat operativa, resultat de la persecució policial.

mirall Otegi.jpg

Otegi, el líder de l'esquerra abertzale, malauradament no té la visió ni el carisma de Gerry Adams.

Per últim, existeix un darrer problema que diferencia els dos processos. Al Ulster la territorialitat està molt clara (l’adhesió dels sis comtats al Regne Unit o a la República d’Irlanda), mentre que a Euskadi la territorialitat és un dels nuclis del problema. Un Euskadi independent de només les tres províncies que formen la comunitat autònoma, o la creació d’un estat sobirà que inclogui també els territoris navarresos i d’Iparralde (país basc francès)?

Cal tenir ben present que la història mai es repeteix. Les circumstàncies socials, polítiques, cronològiques, econòmiques o institucionals fan que cada procés històric sigui únic, amb uns condicionants que configuren la seva pròpia realitat. Penso que no es pot comparar en termes d’igualtat el procés basc amb l’irlandès, per bé que de l’experiència si que se’n poden treure algunes conclusions interessants. El que està clar és que si al Ulster es va poder arribar a un acord de pau perdurable i a la dissolució dels grups violents (tant unionistes com secessionistes), per què no es pot somiar amb un horitzó sense violència al País Basc?

Mirall irlandès mural Belfast.JPG

Mural a Belfast que vol agermanar els pobles basc i irlandès.

De fet al govern autònom d’Irlanda del Nord (amb seu a Stormont) hi ha una coalició governamental entre el partit del reverend protestant Ian Paisley, líder del DUC (Democratic Ulster Party) i el Sinn Féin, capitanejat per Matin McGuiness, antic militant de l’IRA. Us podeu imaginar un govern al Parlament de Vitòria format per Batasuna i el PP?

Encara queda molt camí. Esperem que els polítics no s’equivoquin amb les passes que cal donar El cas basc és molt complicat. Amb una actitud oberta al diàleg, la no violència, la legalització de Batasuna i la comprensió mútua, potser es pot somiar amb un futur en pau pel País Basc. Els problemes només es poden arreglar si hi ha voluntat de diàleg i de consens.