El Oasis Catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad?. Entrevista amb l’historiador Xavier Casals.

Moltes vegades m’han preguntat per a què serveix la història. Per aquells que es qüestionen la importància del anàlisis dels fets del passat, els recomanaria la lectura de la darrera obra d’en Xavier Casals, un assaig titulat  El oasis catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad? (Edhasa). En aquesta obra, l’autor ens fa un exhaustiu repàs dels principals fets del país els darrers anys, que ens ajudaran a comprendre l’actual situació social i política al principat, i fins i tot preveure les línies mestres per les que pot transcórrer el futur més proper de la política, la societat i la cultura catalanes.

En Xavier Casals i Meseguer és doctor en història per la UB, i actualment és un dels principals experts en l’anàlisi de fenòmens socials, polítics i culturals de l’actualitat. Al llarg de la seva prolífica carrera (ha publicat prop d’una desena de llibres), el senyor Casals ha compaginat investigació i recerca  amb la pràctica de la docència. En l’àmbit divulgatiu, convé ressaltar que en Xavier Casals fou director de la revista L’Avenç durant els anys 1994 i 1998, i dissenyador conceptual i director de la revista Clío entre 2001 i 2003, a més d’haver col·laborat en la creació de diversos materials i recursos didàctics per a l’ensenyament a secundària.

Les principals tesis de la darrera obra d’en Xavier Casals volen aprofundir en l’emergència de noves formacions polítiques populistes al principat, així com l’anàlisi de l’exportació de models polítics catalans a la resta d’Espanya (tals com l’emulació de molts estatuts d’autonomia inspirats en el discutit Estatut català, com ara els estatuts d’Andalusia, Aragó o València). Per últim, l’autor aprofundeix en el progressiu distanciament emocional i polític de Catalunya respecte Espanya, sense que això es tradueixi, de moment, en una ruptura definitiva. Sense més dilació, us reprodueixo l’entrevista que he tingut el plaer de realitzar:

Xavier Casals oasis-portada.jpg

Portada del llibre "El Oasis Catalán (1975-2010). ¿Espejismo o realidad?

Al llibre afirma que Catalunya coneix una revolució política a la italiana, amb la fragmentació parlamentaria i l’entrada a l’escena de formacions noves. En què es fonamenta per afirmar-ho?

Quan valoro que la situació catalana és similar a la italiana en el “cas Pretòria” o “Millet” no em refereixo a l’existència de trames mafioses, sinó al fet que actualment coneixem un desgast dels partits  tradicionals similar al que va conèixer Itàlia d’ençà 1992.

Curiosament rere d’ambdós afers trobem dos dels anomenats “superjutges”: Antonio Di Pietro en el cas milanès i Baltasar Garzón en el barceloní.

Aleshores va esclatar un escàndol de cobrament de comissions a Milà -l’anomenat “afer tangentopoli”- que comportà la desintegració dels dos principals partits de govern del país (demòcrata-cristians i socialistes) i la irrupció de noves formacions: la Lliga Nord, el primer partit de Silvio Berlusconi i la reconversió del mussolinià Moviment Social Italià en Aliança Nacional. El resultat fou que es capgirà tot el sistema polític.

L’afer Pretòria té concomitàncies similars a l’afer anterior: ha esclatat a Barcelona -i no a Madrid- i presumptament afecta a membres o exmembres dels dos partits tradicionals de govern (CiU i PSC) en un clima d’irrupció de nous partits.

– Al llarg del seu assaig, vostè desenvolupa la tesis que estem immersos en una segona transició, amb el desenvolupament de nous estatus autonòmics. Per què?

Considero que el procés de gestació i aprovació del nou estatut de Catalunya suposa l’endegament d’una nova Transició perquè posa damunt la taula una qüestió que la primera Transició havia obviat per tal d’obtenir el màxim consens polític: que Espanya és un Estat federal i assimètric.

És a dir, el nou Estatut plantejà sense ambigüitat que a Espanya hi ha comunitats amb diferents competències i mostra les contradiccions de l’anomenat “Estat de les autonomies”: en uns indrets hi ha concert econòmic o règims fiscals especials -com les Canàries- i a d’altres no; el País Basc pot incorporar Navarra, però Catalunya no es pot federar amb les Balears o València. En suma, el nou estatut deixà clara aquesta diversitat de situacions legals que converteix en paper mullat l’existència d’una suposada igualtat de drets dels ciutadans al marge dels territoris en els que viuen i que afirmen partits com el PP, Ciutadans o UPyD.

Però, sobretot, els nous estatuts posen de relleu els difícils consensos assolits en termes lèxics per evitar reconèixer la pluralitat interna de l’Estat: així Espanya és una única nació on hi ha “nacions” o “nacionalitats” (Catalunya, Galícia i País Basc) o “realitats nacionals” com Andalusia. En resum, tenim un bon garbuix idiomàtic legal per evitar assumir oficialment que l’Estat és plurinacional.

– Creu vostè que les posicions ideològiques a Catalunya (unionistes/secessionistes) acabaran per capitalitzar el debat polític a Catalunya?

Més que una dialèctica de ressonàncies “ulsterianes”, a Catalunya les darreres eleccions autonòmiques han demostrat que s’està imposant l’eix identitari sobre el social. Així, es conformen identitats en implosió i no inclusives.

D’aquesta forma, CiU, ERC, Solidaritat o Reagrupament representen una deriva “sobiranista” o explícitament independentista. C’s i PP una altra de defensa de l’espanyolitat de Catalunya i la islamòfoba Plataforma per Catalunya [PxC] -i parcialment el PP- una reacció defensiva dels autòctons (“els de casa”, segons la propaganda de la PxC) davant dels “de fora”.

És a dir, es configuren identitats que tendeixen a tancar-se i a adoptar posicions defensives. Aquest fet dibuixa vectors de conflicte en el futur, més que apuntar facilitats per a possibles consensos.

A les properes eleccions municipals d’aquesta primavera, veurem l’esfondrament de partits tradicionals en favor de nous partits o plataformes?

L’erosió dels partits tradicionals és un llarg procés iniciat des de baix cap dalt. Va començar als comicis locals del 2003, amb la irrupció de la PxC o les CUP com a elements visibles. Va continuar als autonòmics del 2006, quan va incorporar-se a l’hemicicle parlamentari Ciutadans. Va conèixer un gran avenç als comicis locals del 2007, amb l’ascens de la PxC, les CUP o la irrupció de partits de protesta com la CORI a Reus. Així, aquests partits van ser presents a 12 de les 41 capitals de comarca i a les ciutats de més de 20.000 habitants es crearen consistoris més plurals i amb protagonisme creixent de candidatures independents.

La tendència d’erosió ha continuat a les eleccions autonòmiques del 2010, amb l’ingrés al parlament de Solidaritat per la Independència i -com és lògic- s’afirmarà als comicis de maig, que seran un veritable terratrèmol en aquest sentit.

A més, és possible que la transversalitat ideològica imperant influeixi en diluir el perfil dels partits tradicionals: el PP  parla de recórrer a “marques blanques” i a Barcelona i d’altres indrets semblen articular-se candidatures independentistes àmplies.

– Per acabar, pensa que la societat catalana continuarà fent de far de noves tendències socials, culturals i polítiques a Espanya?

El sistema polític català actual és a la vegada centrípet i centrífug. D’una banda, cada cop és més autònom del de la resta de l’Estat i només té una formació clarament “sucursalista”, el PP. Però al mateix temps les seves dinàmiques polítiques s’exporten a la resta d’Espanya, com ha testimoniat la creació d’UPyD davant l’èxit de Ciutadans o la promulgació de nous estatuts d’autonomia que tenen el de Catalunya com a referent.

En aquest sentit, Catalunya és el laboratori polític d’Espanya i marca la seva agenda política. En el llibre sostinc que si la primera Transició la va marcar la política basca, la segona la marca -i marcarà- la catalana. És significativa al respecte la distensió que s’estén ara pel País Basc i la crispació que s’expandeix per Catalunya.

Xavier Casals.jpg

El doctor Xavier Casals, un dels principals investigadors del país a l'hora d'analitzar el present en clau històrica

Moltes gràcies i molta sort!

Comparteix

    Comentaris

    • Arqueòleg Glamurós

      13/01/2011 - 00:32

      Bona entrevista! Certament el 1r punt és molt encertat! Catalunya s’assembla cada cop més a Itàlia en populisme i corrupció; serà Màs el nostre Berlusconi, o potser aquest paper el té reservat Laporta?

      Jo tampoc comparteixo l’ús de termes ulsterians: son casos històrics i socials absolutament diferents, aquí no tenim religions pel mig, ni reparticions ètniques de la propietat de la terra, ni terrorisme afortunadament!!

      Per la resta molt d’acord: haurem de prestar atenció a PxC a les municipals

    • Ferran Vital

      13/01/2011 - 02:19

      Moltes gràcies Arqueòleg!

      Respecte a la “Berlusconització” del país, molt em temo que no només afecta a la política: Telecinco, corrupció i populisme (no només Mas i Laporta)… el PP fent servir “marques blanques”, grans coalicions independentistes (ERC, RCat, CUP i SI)… el panorama està canviant. Fins i tot s’han alçat algunes veus per forjar una gran candidatura del centre-esquerra (PSC-ICV) de l’estil “L’Olivo” de Romano Prodi.

      En quant a la dialèctica ulsteriana, volia ressaltar la sensació que tinc de que la nostra classe política gira en uns eixos més aviat “nacionals” o identitaris, que no pas socials, com molt bé ens explica en Xavier Casals.

      Per últim, si PxC treu representació a l’Ajuntament de Barcelona, jo demano l’estatus d’exiliat a Xipre!

    • Amaiur

      13/01/2011 - 13:07

      El que preocupa és que els partits tradicionals es fragmenten (no confio en cap) i dels fragments es neixin formacions d’extrema dreta, Alvarez Cascos a la roda de premsa va invocar a Don Pelayo encara que no el nombrés i Solidaritat (no senyalo de que ideologia és per que no ho sé ) no m’olora bé.

      Fa anys quan militava a Esquerra Republicana ja es parlava de crear una Olivera però d’oliva arbequina.

      No serà que com deia fa un temps l’Emma Bonino el sistema de partits ja és obsolet i hem de caminar cap altres sistemes d’organització social? no he llegit casi sobre aixó i lo poc m’ha deixat confosa.

      Una curiositat per què a Xipre? (és broma).

    • Ferran Vital

      13/01/2011 - 14:37

      Hola Amaiur,

      Per desgràcia, jo tampoc crec en cap partit polític, i les noves formacions que van sorgint, em semblen poc serioses o marcadament populistes. Els partits tradicionals estàn força desgastats (casos Pretòria al PSC o Millet a CIU, el girigall republicà…) i això pot donar força a noves formacions que em semblen, en molts casos, pitjors.

      Respecte a les noves formes d’organització social, no crec que es donin en un futur immediat. El sistema capitalista i de mercat lliure no desparareixerà de la nit al dia. De fet, és la classe política la que està al servei de les elits financeres, i no pas al servei del ciutadà, o almenys aquesta és la meva impressió, absolutament subjectiva i subjecte a l’error.

      PD: Xipre, per què és l’únic espai dins la UE que hi governa un partit comunista, el que em crida poderosament l’atenció i em sembla molt curiós!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús