Arxiu del dimecres, 12/01/2011

El Oasis Catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad?. Entrevista amb l’historiador Xavier Casals.

dimecres, 12/01/2011

Moltes vegades m’han preguntat per a què serveix la història. Per aquells que es qüestionen la importància del anàlisis dels fets del passat, els recomanaria la lectura de la darrera obra d’en Xavier Casals, un assaig titulat  El oasis catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad? (Edhasa). En aquesta obra, l’autor ens fa un exhaustiu repàs dels principals fets del país els darrers anys, que ens ajudaran a comprendre l’actual situació social i política al principat, i fins i tot preveure les línies mestres per les que pot transcórrer el futur més proper de la política, la societat i la cultura catalanes.

En Xavier Casals i Meseguer és doctor en història per la UB, i actualment és un dels principals experts en l’anàlisi de fenòmens socials, polítics i culturals de l’actualitat. Al llarg de la seva prolífica carrera (ha publicat prop d’una desena de llibres), el senyor Casals ha compaginat investigació i recerca  amb la pràctica de la docència. En l’àmbit divulgatiu, convé ressaltar que en Xavier Casals fou director de la revista L’Avenç durant els anys 1994 i 1998, i dissenyador conceptual i director de la revista Clío entre 2001 i 2003, a més d’haver col·laborat en la creació de diversos materials i recursos didàctics per a l’ensenyament a secundària.

Les principals tesis de la darrera obra d’en Xavier Casals volen aprofundir en l’emergència de noves formacions polítiques populistes al principat, així com l’anàlisi de l’exportació de models polítics catalans a la resta d’Espanya (tals com l’emulació de molts estatuts d’autonomia inspirats en el discutit Estatut català, com ara els estatuts d’Andalusia, Aragó o València). Per últim, l’autor aprofundeix en el progressiu distanciament emocional i polític de Catalunya respecte Espanya, sense que això es tradueixi, de moment, en una ruptura definitiva. Sense més dilació, us reprodueixo l’entrevista que he tingut el plaer de realitzar:

Xavier Casals oasis-portada.jpg

Portada del llibre "El Oasis Catalán (1975-2010). ¿Espejismo o realidad?

Al llibre afirma que Catalunya coneix una revolució política a la italiana, amb la fragmentació parlamentaria i l’entrada a l’escena de formacions noves. En què es fonamenta per afirmar-ho?

Quan valoro que la situació catalana és similar a la italiana en el “cas Pretòria” o “Millet” no em refereixo a l’existència de trames mafioses, sinó al fet que actualment coneixem un desgast dels partits  tradicionals similar al que va conèixer Itàlia d’ençà 1992.

Curiosament rere d’ambdós afers trobem dos dels anomenats “superjutges”: Antonio Di Pietro en el cas milanès i Baltasar Garzón en el barceloní.

Aleshores va esclatar un escàndol de cobrament de comissions a Milà -l’anomenat “afer tangentopoli”- que comportà la desintegració dels dos principals partits de govern del país (demòcrata-cristians i socialistes) i la irrupció de noves formacions: la Lliga Nord, el primer partit de Silvio Berlusconi i la reconversió del mussolinià Moviment Social Italià en Aliança Nacional. El resultat fou que es capgirà tot el sistema polític.

L’afer Pretòria té concomitàncies similars a l’afer anterior: ha esclatat a Barcelona -i no a Madrid- i presumptament afecta a membres o exmembres dels dos partits tradicionals de govern (CiU i PSC) en un clima d’irrupció de nous partits.

– Al llarg del seu assaig, vostè desenvolupa la tesis que estem immersos en una segona transició, amb el desenvolupament de nous estatus autonòmics. Per què?

Considero que el procés de gestació i aprovació del nou estatut de Catalunya suposa l’endegament d’una nova Transició perquè posa damunt la taula una qüestió que la primera Transició havia obviat per tal d’obtenir el màxim consens polític: que Espanya és un Estat federal i assimètric.

És a dir, el nou Estatut plantejà sense ambigüitat que a Espanya hi ha comunitats amb diferents competències i mostra les contradiccions de l’anomenat “Estat de les autonomies”: en uns indrets hi ha concert econòmic o règims fiscals especials -com les Canàries- i a d’altres no; el País Basc pot incorporar Navarra, però Catalunya no es pot federar amb les Balears o València. En suma, el nou estatut deixà clara aquesta diversitat de situacions legals que converteix en paper mullat l’existència d’una suposada igualtat de drets dels ciutadans al marge dels territoris en els que viuen i que afirmen partits com el PP, Ciutadans o UPyD.

Però, sobretot, els nous estatuts posen de relleu els difícils consensos assolits en termes lèxics per evitar reconèixer la pluralitat interna de l’Estat: així Espanya és una única nació on hi ha “nacions” o “nacionalitats” (Catalunya, Galícia i País Basc) o “realitats nacionals” com Andalusia. En resum, tenim un bon garbuix idiomàtic legal per evitar assumir oficialment que l’Estat és plurinacional.

– Creu vostè que les posicions ideològiques a Catalunya (unionistes/secessionistes) acabaran per capitalitzar el debat polític a Catalunya?

Més que una dialèctica de ressonàncies “ulsterianes”, a Catalunya les darreres eleccions autonòmiques han demostrat que s’està imposant l’eix identitari sobre el social. Així, es conformen identitats en implosió i no inclusives.

D’aquesta forma, CiU, ERC, Solidaritat o Reagrupament representen una deriva “sobiranista” o explícitament independentista. C’s i PP una altra de defensa de l’espanyolitat de Catalunya i la islamòfoba Plataforma per Catalunya [PxC] -i parcialment el PP- una reacció defensiva dels autòctons (“els de casa”, segons la propaganda de la PxC) davant dels “de fora”.

És a dir, es configuren identitats que tendeixen a tancar-se i a adoptar posicions defensives. Aquest fet dibuixa vectors de conflicte en el futur, més que apuntar facilitats per a possibles consensos.

A les properes eleccions municipals d’aquesta primavera, veurem l’esfondrament de partits tradicionals en favor de nous partits o plataformes?

L’erosió dels partits tradicionals és un llarg procés iniciat des de baix cap dalt. Va començar als comicis locals del 2003, amb la irrupció de la PxC o les CUP com a elements visibles. Va continuar als autonòmics del 2006, quan va incorporar-se a l’hemicicle parlamentari Ciutadans. Va conèixer un gran avenç als comicis locals del 2007, amb l’ascens de la PxC, les CUP o la irrupció de partits de protesta com la CORI a Reus. Així, aquests partits van ser presents a 12 de les 41 capitals de comarca i a les ciutats de més de 20.000 habitants es crearen consistoris més plurals i amb protagonisme creixent de candidatures independents.

La tendència d’erosió ha continuat a les eleccions autonòmiques del 2010, amb l’ingrés al parlament de Solidaritat per la Independència i -com és lògic- s’afirmarà als comicis de maig, que seran un veritable terratrèmol en aquest sentit.

A més, és possible que la transversalitat ideològica imperant influeixi en diluir el perfil dels partits tradicionals: el PP  parla de recórrer a “marques blanques” i a Barcelona i d’altres indrets semblen articular-se candidatures independentistes àmplies.

– Per acabar, pensa que la societat catalana continuarà fent de far de noves tendències socials, culturals i polítiques a Espanya?

El sistema polític català actual és a la vegada centrípet i centrífug. D’una banda, cada cop és més autònom del de la resta de l’Estat i només té una formació clarament “sucursalista”, el PP. Però al mateix temps les seves dinàmiques polítiques s’exporten a la resta d’Espanya, com ha testimoniat la creació d’UPyD davant l’èxit de Ciutadans o la promulgació de nous estatuts d’autonomia que tenen el de Catalunya com a referent.

En aquest sentit, Catalunya és el laboratori polític d’Espanya i marca la seva agenda política. En el llibre sostinc que si la primera Transició la va marcar la política basca, la segona la marca -i marcarà- la catalana. És significativa al respecte la distensió que s’estén ara pel País Basc i la crispació que s’expandeix per Catalunya.

Xavier Casals.jpg

El doctor Xavier Casals, un dels principals investigadors del país a l'hora d'analitzar el present en clau històrica

Moltes gràcies i molta sort!