Arxiu del dilluns, 3/01/2011

Terra Lliure (Part Final)

dilluns, 3/01/2011

Durant el 1980 i els inicis de 1981 Terra Lliure emprèn una campanya d’accions violentes contra empreses elèctriques com ara la FECSA o ENHER en protesta per la construcció de la central nuclear d’Ascó, consistent en detonar artefactes explosius d’escassa potència contra les oficines de les principals empreses elèctriques quan aquestes es trobaven desocupades. En aquestes accions, la banda va començar a reclamar l’autoria dels atemptats sota el nom de Terra Lliure (fins el moment, Terra Lliure no existia de facto).

Fins aquell moment, Terra Lliure no era més que un conjunt d’escamots d’EPOCA i d’ Arxiu, una banda armada que hom considera com embrió de Terra Lliure.  Terra Lliure es va donar a conèixer en un acte al Camp Nou al mes de juny de 1981, mitjançant un pamflet repartit durant l’acte de la Crida a la solidaritat en defensa de la llengua i cultura catalanes, celebrat al coliseu blaugrana, amb més de 100.000 persones a les graderies. Aquell dia els membres i simpatitzants del grup armat van repartir pamflets titulats “Crida de Terra lliure”, on s’exposava la decisió d’emprar la via armada insurreccional com a mitjà de combat contra objectius que ells consideraven espanyolistes i contraris al poble de Catalunya.

Però el fet més sonat de Terra Lliure ja havia tingut lloc un mes abans dels fets de la crida, al 21 de maig de 1981, amb el segrest i l’agressió sobre Federico Jiménez Losantos. Losantos, que treballava en aquell moment com a professor de castellà a un institut de Santa Coloma de Gramanet i que era un dels instigadors del “manifest dels 2300”, un document de funcionaris castellanoparlants contra la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, fou víctima de la barbàrie violenta. Un comando de Terra Lliure va segrestar a Losantos en ple centre de la ciutat comtal, el va traslladar per la força a un descampat i un cop allà, el militant de Terra Lliure Pere Bascompte li va disparar un tret a la cama.


En Losantos i la plana major dels signants del manifest es van espantar de valent (no n’hi ha per menys) i molts d’ells van fugir del país (Losantos inclòs). Aquest fet explica, en part, la profunda fòbia que en Losantos sent per tot allò que olora a català.

Els anys següents es van combinar les accions armades contra objectius estratègics (delegacions d’hisenda, casernes de la guàrdia civil, institucions estatals, oficines de l’INEM, jutjats, instal·lacions de TVE, sucursals bancàries, estacions elèctriques…) amb artefactes explosius de poca o moderada potència.

La tragèdia no abandonà mai el grup armat, ja que dos militants de Terra Lliure van morir mentre manipulaven càrregues explosives. Els morts foren el valencià Toni Villaescusa, a l’any 1984, i en Quim Sánchez, fundador del MDT al Baix Llobregat, mort igualment al 1985 mentre manipulava explosius per atemptar.

TERRA LLIURE ESCAMOT.jpg

Un dels escamots de Terra lliure

Cal destacar que les accions armades de Terra Lliure tenien escàs ressò social, per bé que el suport popular a Terra Lliure mai va ser un suport massiu. La majoria de la societat catalana assistia indiferent als episodis de violència mentre que aquests causaven només danys materials. Terra Lliure mai va condicionar l’agenda política o social de Catalunya. Les coses van canviar, però, amb l’atemptat de l’Hipercor al juny de 1987, quan ETA va matar a 15 persones amb una bomba que esclatà al pàrking del centre comercial situat a la Meridiana de Barcelona. Fins i tot Terra Lliure va condemnar l’atemptat contra una població civil indefensa, però per l’opinió pública, les coses havien anat massa lluny, i no estava disposada a tolerar més morts d’innocents, fos qui fos el botxí. La realitat és que ETA va atemptar contra civils innocents, en una ciutat que ells consideraven Espanya, lluny de la suposada germanor basco-catalana.

La fi de Terra Lliure es va precipitar amb l’atemptat del 10 de setembre de 1987 (vigília de la diada nacional) a les Borges Blanques. Aquell dia un artefacte dirigit contra els jutjats del municipi va causar la mort (involuntària, però mort, al cap i la fi) de la veïna Emilia Aldomà i Sans. Un altre cop la tragèdia esquitxava als violents.

La població va donar l’esquena de forma majoritària a la via violenta, i la permissivitat o laissez-faire civil (de fet, a les eleccions europees de 1987 Herri Batasuna va aconseguir prop de 40.000 vots al principat) es convertí en una oberta oposició a qualsevol espurna violenta, a cinc anys vistes de celebrar els jocs olímpics de Barcelona.

terra lliure alerta (diari partit).gif

Terra Lliure va seguir amb la seva campanya d’atemptats uns anys més, però la seva fi era la crònica d’una mort anunciada. Els anys 88, 89 i 90 van estar marcats per una baixa intensitat d’accions armades i la progressiva pèrdua de militants, tant de Terra Lliure com del MDT.

Un talp en l’organització, el manresà Josep Maria Aloi, precipità la fi de la banda provocant un munt de detinguts en una operació coneguda com Operación Garzón.

L’estat espanyol no estava disposat a malmetre la imatge internacional de la ciutat comtal durant la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, i per això va dedicar grans esforços a acabar amb els membres de Terra Lliure i la seva capacitat operativa. Aquella operació (amb una finalitat política concreta) contra els independentistes catalans encara suscita polèmica avui en dia, ja que segons sembla, la policia nacional i les forces d’intel·ligència espanyoles van torturar a molts dels detinguts en aquella operació (alguns dels quals no eren membres de Terra Lliure). L’any 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va sancionar l’estat espanyol pel exercici de la violència física i psicològica per part de la policia a l’hora d’interrogar els detinguts contravenint els principis universals dels drets humans, així que Brussel·les condemnà a l’estat espanyol a pagar una indemnització (simbòlica) als denunciants.

Tornant al final de la banda armada, cal destacar que un gruix important de Terra Lliure va abandonar la  lluita armada durant la IV assemblea celebrada al 1991, quan la facció liderada per Pere Bascompte es va autodissoldre. Molts dels militants de Terra Lliure van entrar a formar part d’ERC, en resposta a una oferta política del partit liderat aleshores per Àngel Colom i Colom, i portada a terme per les negociacions d’un jove Josep Lluís Carod-Rovira. Els republicans volien donar una sortida política als membres del independentisme català tant a membres actius de Terra Lliure, com també de militants del MDT i dels extints IPC (tots ells sense causes judicials obertes). Segons apunten algunes informacions, personatges rellevants dins dels republicans, com ara el senyor Xavier Vendrell, van conduir el traspàs de militants vers la formació republicana, en un intent de la direcció d’Esquerra per esdevenir una única força hegemònica dins del món independentista.

Per últim, els sectors de Terra Lliure que havien quedat al marge de la quarta assemblea i que discutien el lideratge de Pere Bascompte (el sector conegut popularment com la tercera assemblea) van anunciar la renúncia a la lluita armada l’11 de setembre de 1995, coincidint amb la diada nacional de Catalunya. El malson violent havia deixat un llegat de més de 200 atemptats, amb un tràgic balanç de cinc persones mortes (dels quals, quatre eren de la mateixa organització armada) i desenes de ferits.

L’any 2007, la televisió pública catalana (TV3) va emetre un molt bon documental titulat “Terra Lliure, punt final” que suposà un autèntic èxit d’audiència, aconseguint un 10% de share, malgrat haver estat emès un dissabte a la nit pel canal 33, coincidint amb un partit de lliga emès per TV3. Fins i tot la revista Sàpiens va acompanyar el número d’abril de 2007 amb un DVD del documental. El documental fou dirigit pel periodista David Bassa (qui també va escriure un llibre sobre la història de Terra Lliure).