Arxiu del mes: gener 2011

La virginitat de Maria

dilluns, 31/01/2011

Segons les sagrades escriptures, Maria va ser la mare de Jesús malgrat la seva natura de verge. La concepció del messies responia a l’obra de l’esperit sant, que havia fecundat a la verge de forma miraculosa.

maria.jpg

L'anunciació de Maria amb l'arcàngel Gabriel i l'esperit sant en forma de colom.

Però segons altres evangelis, els considerats apòcrifs, Maria era una dona normal, que fins i tot havia tingut més fills que no pas el salvador (alguns d’aquells evangelis afirmaven que Sant Joan Baptista era, en realitat, germà carnal de Jesús).

La clau de tot l’embolic s’explica, en part, per un error de traducció. Els hebreus del moment van qualificar a Maria com una almah, que significa “noia jove” i no pas verge. Però a la Septuaginta, o bíblia dels setanta (redactada dos-cents anys abans del naixement de Jesús i vigent fins dos segles desprès de la mort de Jesús), el mot hebreu almah fou traduït com a parthenos, mot grec que vol dir “noia jove”, però també “verge”.

I aquest fou l’origen de tota la controvèrsia divina. Al Concili de Nicea de l’any 325 de la nostra era, l’església va adoptar la virginitat de Maria com a dogma de fe, davant les tendències arrianes que negaven la divinitat de Jesús, i que creien que el fill de Déu era, en realitat, un ésser humà, fill de Maria i Josep, fecundat a la manera tradicional (sense intervenció de coloms divins).

Verge o noia jove? Un altre cop estem en la disjuntiva entre raó i fe. Cadascú pot tindre la seva pròpia visió, però el que és innegable és que l’origen de la controvèrsia de l’origen sagrat de Jesús pot tindre l’origen en un error de traducció.

Tàrent i els bastards espartans

divendres, 28/01/2011

Si avui dia considerem a la civilització grega com el bressol de la civilització occidental, una bona part de la culpa la té la política colonialista grega, responsable de difondre arreu del mediterrani valors, costums i elements culturals hel·lenístics arreu del mediterrani.

De tota manera, les diverses colònies greges tenien diverses finalitats, que podem englobar en quatre grans motivacions:

  • Polítiques: les colònies responien a la necessitat d’establir enclavaments amics a zones de gran importància geoestratègica.
  • Socials: les colònies servien a les metròpolis per enviar-hi l’excedent poblacional urbà. Molt sovint els colons grecs s’ajuntaven amb dones indígenes, creant mestissos autòctons amb elements culturals grecs.
  • Culturals: les colònies eren focus receptors de la cultura, les tradicions i les institucions pròpies de cada metròpoli.
  • Econòmiques i comercials: abastir a la metròpoli de matèries primeres i obrir nous mercats als productes manufacturats a les polis greges.

Ara bé,  a l’antiga Gràcia va haver-hi un cas molt especial: el cas de la colònia espartana de Tàrent. Tàrent (avui en dia la ciutat encara existeix) era una colònia d’Esparta i fundada al segle VIII a.C. i es troba situada al sud de la península itàlica, a l’actual regió de Pulla (o Apulia).

En contra dels plantejaments polítics militaristes de la metròpolis espartana i al seu rígid sistema de valors, els pobladors de Tàrent eren coneguts arreu del món hel·lènic pel seu tarannà pacífic i la seva vocació comercial.

La història de la fundació de Tàrent té un caràcter especial i excepcional, el que ha fet que sovint llegenda i realitat històrica s’hagin barrejat en els relats dels historiadors. Intentarem destriar els aspectes contrastats mitjançant fonts escrites o evidències arqueològiques i deixarem de banda les connotacions que semblen més fantàstiques o inversemblants.

Tarent Magna Grècia.png

Mapa de la Magna Grècia, zona sota control dels grecs durant els segles VIII, VII i VI a.C. Encara avui hi ha petites comunitats grecoparlants a la zona.

Durant el segle VIII a.C. tota la zona sud de la península itàlica i l’illa de Sicília estaven sota l’influencia social, cultural i política de les polis greges. Segons diverses fonts greges (les cròniques de Tiriteu, escrits de Aristòtil i d’Estrabó o les Lleis de Plató) durant aquell segle VIII a.C. els espartans estaven immersos en una llarga guerra contra els messenis, coneguda com la primera guerra messènia, que semblava no tindre fi (segons les fonts, la guerra va durar dinou anys!).

Les accions bèl·liques de la primera guerra messènia van obligar als espartans a mobilitzar tot el seu exèrcit més enllà de la Lacònia durant uns quants anys. En aquest context, el consell d’ancians espartà (anomenat Gerusía) va plantejar als regents espartans la seva preocupació envers la possibilitat de perdre molts joves en combat sense que aquests tinguessin descendència.

Esparta basava el seu poder polític en la formidable capacitat militar del seu exèrcit, format íntegrament per ciutadans espartans. Per tant, la preocupació dels ancians estava ben fonamentada. La natalitat espartana en èpoques de guerra era inexistent, i sense homes, l’exèrcit espartà i la pròpia existència de la polis perillaven.

Els reis espartans (convé recordar que Esparta era una diarquia) i el consell dels ancians van creure que el millor era fer tornar unes quantes desenes de soldats, escollits entre els soldats més joves i més forts de tot l’exèrcit, cap a la ciutat per a que tinguessin fills amb totes les noies verges (o si més no, les solteres) de la ciutat.

L’operació fou tot un èxit, i l’any següent Esparta va conèixer un autèntic “baby boom”. Aquells nens es coneixien com els Partenis (del grec Parthenios, que significa “fill de verges”, o “fills de no casats”).

Mentrestant, la guerra s’havia aturat en un període de treva amb els messenis, i les tropes  espartanes havien tornat a casa, deixant embarassades en massa a les seves senyores (recordem que la natalitat era clau per la supervivència d’Esparta, fins al punt que la dona podia divorciar-se lliurement del seu marit per casar-se amb un altre més fort o si el seu home era incapaç de fer-li fills en un període de cinc anys).

Els anys van passar, i els nens d’aquell “baby boom” es van anar fent grans. El problema era que els partenis no eren considerats ciutadans de ple dret a Esparta, ja que eren fills il·legítims, encara que fossin engendrats sota patrocini estatal. Els conflictes amb els ciutadans de ple dret, que es negaven a reconèixer com a iguals a aquells bastards, van anar in crescendo fins al punt que les autoritats espartanes temien una possible revolta social.

Segons Estrabó i Aristòtil, els partenis estaven preparant una sublevació per fer-se amb el control de la ciutat i fer valdre els seus drets com a homoioi (els ciutadans lliures espartans, que podien participar en política o formar part de les forces armades), reclamant terres, honors i participació pública. Segons Aristòtil la conjura fou descoberta i els partenis foren castigats amb l’expulsió de la polis per sempre més (a Atenes en dirien ostracisme). Realitat o maniobra política per fer fora als partenis? Mai ho podrem saber del tot.

El que està clar és que per alleujar la superpoblació i alleujar la tensió social, les autoritats espartanes van enviar als bastards, als partenis, a fundar l’única colònia que mai ha tingut Esparta a territoris d’ultramar: la ciutat de Tàrent. Segons les estimacions, Tàrent fou fundada ver el 709 a.C. i les evidències arqueològiques en forma de ceràmica o els motius religiosos semblen confirmar la presència de colons d’origen lacedemoni.

tarent ruines.jpg

Restes de l'antiga Tàrent.

Els partenis van establir-se a Tàrent, ciutat que prenia el nom d’un heroi mitològic anomenat Taras (fill de Poseidó i una ninfa). La de Tàrent era una terra fèrtil i productora dels vins més apreciats del món hel·lènic (conjuntament amb els sicilians), amb un port natural fàcil de defensar i una posició estratègica privilegiada pel comerç amb les polis hel·lèniques o les altres ciutats de la Magna Grècia.

Com a resultat d’aquells fets, i segons les versions dels autors grecs, es forjà una societat pacífica, que rebutjava el militarisme per dedicar-se al comerç i al conreu de les arts, que van convertir a Tàrent en un dels focus de cultura hel·lènica més importants del mediterrani.

Clara Campoamor i el sufragi femení

dimarts, 25/01/2011

Clara Campoamor va passar a la història per la seva defensa del drets de les dones. La gran defensora del sufragi universal femení a l’estat espanyol va néixer l’any 1888 a la ciutat de Madrid, en una família modesta.

D’orígens populars, la jove Clara Campoamor va haver d’incorporar-se a la vida laboral de forma prematura (tal i com era habitual en el seu temps), fins que amb trenta-dos anys va poder compaginar la seva vida laboral amb els estudis secundaris, per posteriorment ingressar a la universitat, on va cursar la carrera de dret. Era l’any 1924 i amb només 36 anys la senyora Campoamor es convertí en una de les poques advocades de tot l’estat espanyol.

clara-campoamor.jpg

Clara Campoamor exercint d'advocada.

Durant els anys universitaris, la Clara Campoamor es va mostrar propera a les tesis socialistes propugnades pel PSOE, especialment en el seu programa d’emancipació de la dona. Durant aquells anys la gran defensora dels drets de les dones també va estar adscrita a una lògia maçònica femenina, on entrà en contacte amb altres dones partidàries del vot femení i de les polítiques d’igualtat.

Però l’apropament de la direcció del PSOE al règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930) i els seus propis plantejaments no revolucionaris va allunyar a Clara Campoamor del partit socialista.

D’ideologia obertament republicana, liberal, laica i feminista, va entrar al Partit Republicà Radical de Lerroux a l’any 1929, que en aquell moment es podria qualificar com a reformista i moderat .

Amb les primeres eleccions democràtiques lliures celebrades a l’any 1931,  la senyora Campoamor va resultar escollida com a parlamentària, convertint-se, juntament amb Victòria Kent i Dolores Ibárruri “la Pasionaria” en una de les dones més importants de la segona república. Però a diferència de Kent o de “la Pasionaria”, la posició politica de Campoamor era del que avui qualificaríem com a centredreta parlamentària.

Campoamor va formar part de la comissió constituent que va redactar la Constitució Republicana de 1931. Durant l’etapa constituent, la figura de la Clara Campoamor fou cabdal per integrar per primer cop en la història d’Espanya articles que reconeixien els drets dels fills fora del matrimoni, referents al divorci i la no discriminació institucional i judicial per raó de sexe.

Però on Clara Campoamor va fer-se un lloc en la memòria democràtica va ser al Congrés dels Diputats. Des de l’oposició parlamentària al primer govern republicà, Campoamor va defensar els sufragi universal femení durant els encesos debats parlamentaris al bienni progressista (1931-33).

Durant aquell període cal destacar els encesos debats que Campoamor va mantindre amb la parlamentària socialista Victòria Kent sobre el vot de les dones. Contràriament a la lògica i al sentit comú, la parlamentària socialista volia retardar el màxim temps possible la consecució del dret de vot femení, espantada per la possibilitat que les dones d’àmbits rurals votessin en massa a les forces polítiques conservadores.

Durant la seva lluita pel sufragi femení , a Clara Campoamor la va abandonar el seu propi partit, però finalment va aconseguir una majoria simple al parlament gràcies als vots del PSOE i altres forces polítiques progressistes.

Com a resultat de la consecució del dret de vot femení, Clara Campoamor va conèixer el seu moment de màxima popularitat com abanderada dels drets de les dones. Les eleccions generals de 1933 s’anaven a convertir en les primeres eleccions veritablement democràtiques i lliures de tota la història d’Espanya, i bona part de la responsabilitat es devia a la tasca de Campoamor.

Però Clara Campoamor era una figura política i social indomable, un esperit lliure, que no dubtà a abandonar el Partit Republicà Radical per la seva escassa preocupació en les polítiques de gènere i d’igualtat entre els dos sexes.

Un cop ja havia abandonat el Partit Republicà Radical, la senyora Campoamor va mostrar-se molt crítica amb Lerroux i la seva política ultraconservadora, la seva aliança amb la CEDA, i per la violenta repressió governamental contra els obrers asturians revoltats a l’octubre de 1934. L’any 1935, escarmentada per les polítiques del seu antic partit, la Clara Campoamor va trucar a la porta de “Izquierda Republicana”, el partit de Manuel Azaña, però la seva sol·licitud va ser denegada.

Durant el bienni negre, refusada per forces polítiques d’esquerres i dretes, Clara Campoamor es centrà en la producció literària fins a publicar, ja a l’any 1936, la seva obra cabdal, anomenada “Mi pecado mortal. El voto femenino y yo”, un recull de les seves vivències en defensa del dret de vot femení.

Amb l’esclat de la guerra civil l’any 1936 Campoamor es va haver d’exiliar, primer a París i desprès a Buenos Aires, conscient que no era una figura gaire estimada per cap dels dos bàndols. Els republicans la veien “sospitosa” pels seus plantejaments conservadors, mentre que el bàndol franquista la considerava una perillosa activista revolucionària democràtica, partidària de les polítiques d’igualtat entre homes i dones.

clara campoamor 2.jpg

Durant la guerra civil i el franquisme Campoamor es va haver d'exiliar. La seva figura era incòmode pels dos bàndols.

Durant el seu exili, Clara Campoamor va guanyar-se la vida com a traductora i conferenciant. L’any 1955, la senyora Campoamor es va instal·lar definitivament a Lausana (Suïssa) on va muntar un bufet d’advocats i va treballar-hi fins que va perdre la vista. A la ciutat helvètica va morir, l’any 1972, tres anys abans de la mort del dictador.

És curiós que encara avui en dia, la Clara Campoamor sigui una figura poc estudiada i poc valorada a la història contemporània d’Espanya. Per a mi, el fet que en un moment de màxima tensió política i social com durant la segona república i la guerra civil la seva figura fos incòmode per cadascun dels dos bàndols, és un indici de la independència de criteri i capacitat de lluita d’una de les dones més importants de la història d’Espanya.

Massa independent per a uns, massa igualitària, lluitadora i democràtica pels altres, la figura de Campoamor encara inspira a molts i moltes que creuen que cal seguir avançant en les polítiques d’igualtat entre les persones independentment del seu sexe, origen o religió.

Ara fa unes setmanes, TVE va emetre una pel·lícula feta per a petita pantalla sobre la vida de Clara Campoamor, una eina molt útil i didàctica per apropar-se a una de les figures més importants del segle XX espanyol.

Plagis bíblics?

dissabte, 22/01/2011

Diu el llibre del Gènesis que Déu va enviar un càstig diví en forma de diluvi als homes, que s’havien allunyat en excés dels apostolats del Senyor. Abans d’exterminar tota la seva obra, Déu va encarregar a Noé construir un gran vaixell on embarcar-hi una parella de cadascuna de les espècies existents (de peixos, imaginem que no en van fer falta). Noé era l’elegit de Déu per repoblar la terra i recordar als homes que no calia irritar massa al totpoderós, sota amenaça d’un nou diluvi que acabi amb la vida al planeta.

Però aquesta història tant maca és una còpia, remake o plagi (sort que encara no havia nascut la senyora Sinde ni la SGAE) d’una llegenda sumèria, inclosa en l’obra literària sumèria coneguda com El Poema de Gilgamesh, que té prop de 4.500 anys d’antiguitat.

Al Poema de Gilgamesh s’explica les històries del llegendari rei sumeri Ziusudra de Shuruppak. Entre les aventures del rei sumeri apareix una faula que explica com els déus sumeris van cansar-se dels homes i els seus defectes, i van enviar un diluvi per exterminar la vida sobre la terra. Però poc temps abans dels fets catastròfics, el déu Enki (una de les principals divinitats sumèries) va avisar al rei Ziusudra per a que aquest construís una gran embarcació i salvés les principals espècies d’animals i plantes, així com la seva família.

biblia pròleg tambleta de gilgamesh.jpg

Pròleg del Poema de Gilgamesh, en escriptura cuneiforme

Recentment s’ha desenvolupat una teoria interessant, que planteja la possibilitat que hi hagués una autèntica catàstrofe natural, acompanyada de terribles pluges i inundacions. Segons alguns estudis, l’actual Golf Pèrsic era terra ferma, habitada durant el Neolític. Però amb l’arribada del Holocè (estat climàtic actual de la terra, caracteritzat per altes temperatures i pujada del nivell de la mar) els pols van començar a desfer-se i el nivell del mar pujà tant com per a inundar tot l’espai que avui ocupa el golf Pèrsic. És ben curiós que moltes civilitzacions, ben allunyades, parlin d’inundacions o diluvis (sumeris, grecs, jueus, indis…). El mite del diluvi pot ser una història conservada de forma oral durant moltes generacions, adaptada a cadascuna de les diferents civilitzacions o cultures en la que es troba present.

La del diluvi universal no és l’única història bíblica que els jueus van prendre “prestada” a civilitzacions veïnes. El mite de Moisés i del seu abandó en un cistell al riu Nil, s’assembla molt a la llegenda del gran rei Sargó d’Accad, qui també hauria estat abandonat en un cistell a un riu fa uns 4.400 anys. I encara hi haurà una tercera versió de la història: la llegenda de Ròmul i Rem, descendent d’Enees, i mítics fundadors de Roma, van ser abandonats en un cistell (tot i que a aquests els van rescatar una lloba, qui prendria cura dels infants).

biblia sargó d'accad.jpg

Bust del rei Sargó d'Accad, abandonat en un cistell a un riu. Inspiració bíblica?

La Bíblia (especialment l’antic testament) és una interessant recopilació literària de llegendes sumèries, babilòniques i egípcies.  Cadascú ha de ser prou lliure i madur per decidir si creu al peu de la lletra els escrits sagrats, i això ja toca l’àmbit de la fe. Històricament, i deixant les creences religioses a banda, no podem menystenir el paper de la Bíblia, una obra literària de gran valor per conèixer mites i llegendes transmeses oralment durant generacions.

Euskadi i el mirall irlandès

dijous, 20/01/2011

Arribar a un escenari sense violència al País Basc sembla avui més proper que mai. L’alto al foc permanent i verificable anunciat per ETA tot just fa uns dies suposa una novetat en el “problema basc”.

Però l’anunci d’ETA no és definitiu. La banda armada no parla d’un abandó absolut i definitiu de la violència, ni tampoc parla de la seva autodissolució, tal i com la classe política espanyola desitjaria, però el que és innegable és que pot ser un pas molt important, tant de bo definitiu, per assolir un horitzó sense violència a Euskadi.

De fet, el braç polític de l’esquerra abertzale ( avui en dia il·legal a l’estat espanyol) ha apostat per la resolució política del conflicte. Arnaldo Otegi, cap visible de l’esquerra abertzale i que actualment està empresonat, ja fa algun temps que fa declaracions en aquesta mateixa línea. Tant és així que des dels fets d’Anoeta al 2004, bona part de l’esquerra abertzale va apostar per una resolució política del conflicte (tot i que segons l’Audiència Nacional, l’acte d’Anoeta suposés un acte d’enaltiment del terrorisme).

Molt sovint s’ha posat el model nordirlandès com a exemple a seguir per aconseguir la fi de la violència sectària. D’alguna manera, un gruix significatiu de la societat basca es vol emmirallar  en el model irlandès.

Mirall irlandès IRA.jpg

Una nena passeja davant un mural de l'IRA.

El procés de pau al Ulster es va engegar amb els acords de Divendres Sant de 1998. En virtut d’aquells acords a quatre bandes entre els governs britànic i irlandès, els representants unionistes del Ulster i els secessionistes del Sinn Féin (braç polític de l’IRA) es va poder arribar a un punt de trobada, d’interès comú i de no retorn a les posicions violentes als sis comtats que romanen  sota jurisdicció britànica.

Sintetitzant molt aquells acords, podem resumir que els acords presos al Ulster preveuen un escenari polític sense violència on el futur dels sis comtats es decideixi pel pes demogràfic de les comunitats enfrontades. El govern britànic (aleshores encapçalat pel laboralista Tony Blair) va reconèixer el dret a decidir del poble nordirlandès, obrint la porta a un futur referèndum d’autodeterminació.

Mirall irlandès Gerry Adams.jpg

L'actitud i el lideratge de Gerry Adams va ser cabdal per arribar a un acord de pau al Ulster.

No tot són flors i violes al Ulster. Grupuscles escindits del IRA o dels unionistes van tractar de sabotejar el procés de pau, amb atemptats tant detestables com els d’Omagh. Van sortir veus discrepants del “nucli dur” tant republicà com unionista que qualificaven el procés com a traïció i capitulació del seu bàndol.  Segurament,  al llarg del procés de pau a Euskadi, escissions d’ETA qualificaran qualsevol acord amb l’estat com il·legítim i no voldran fer efectiva una renúncia real de la lluita armada.

Tot i que es poden extreure valuoses lliçons del model ulsterià, el cas irlandès i el basc no són processos homologables. Al Ulster les comunitats republicanes i unionistes viuen en barris diferents, estudien a centres diferents i fins i tot practiquen esports diferents. A Euskadi la població viu molt més barrejada, la fractura social basca no és tant evident com l’irlandesa.

Un altre punt de diferenciació és el factor polític. Desgraciadament, en Zapatero o en Sarkozy no són en Tony Blair i en Berthie Ahern, ni l’Arnaldo Otegi té la visió política, la rapidesa i el carisma d’en Gerry Adams. A més existeix la sensació que ETA ha decretat aquest alto al foc a causa de la seva incapacitat operativa, resultat de la persecució policial.

mirall Otegi.jpg

Otegi, el líder de l'esquerra abertzale, malauradament no té la visió ni el carisma de Gerry Adams.

Per últim, existeix un darrer problema que diferencia els dos processos. Al Ulster la territorialitat està molt clara (l’adhesió dels sis comtats al Regne Unit o a la República d’Irlanda), mentre que a Euskadi la territorialitat és un dels nuclis del problema. Un Euskadi independent de només les tres províncies que formen la comunitat autònoma, o la creació d’un estat sobirà que inclogui també els territoris navarresos i d’Iparralde (país basc francès)?

Cal tenir ben present que la història mai es repeteix. Les circumstàncies socials, polítiques, cronològiques, econòmiques o institucionals fan que cada procés històric sigui únic, amb uns condicionants que configuren la seva pròpia realitat. Penso que no es pot comparar en termes d’igualtat el procés basc amb l’irlandès, per bé que de l’experiència si que se’n poden treure algunes conclusions interessants. El que està clar és que si al Ulster es va poder arribar a un acord de pau perdurable i a la dissolució dels grups violents (tant unionistes com secessionistes), per què no es pot somiar amb un horitzó sense violència al País Basc?

Mirall irlandès mural Belfast.JPG

Mural a Belfast que vol agermanar els pobles basc i irlandès.

De fet al govern autònom d’Irlanda del Nord (amb seu a Stormont) hi ha una coalició governamental entre el partit del reverend protestant Ian Paisley, líder del DUC (Democratic Ulster Party) i el Sinn Féin, capitanejat per Matin McGuiness, antic militant de l’IRA. Us podeu imaginar un govern al Parlament de Vitòria format per Batasuna i el PP?

Encara queda molt camí. Esperem que els polítics no s’equivoquin amb les passes que cal donar El cas basc és molt complicat. Amb una actitud oberta al diàleg, la no violència, la legalització de Batasuna i la comprensió mútua, potser es pot somiar amb un futur en pau pel País Basc. Els problemes només es poden arreglar si hi ha voluntat de diàleg i de consens.

Spartacus: Gods of the Arena

dimarts, 18/01/2011

L’any passat ja vam parlar de Spartacus, Blood and Sand (Spartacus, sang i sorra), la sèrie revelació de la temporada passada a la cadena nord-americana Starz i emesa al estat espanyol per la plataforma de pagament Canal +.

La idea original de la sèrie era que es dividís en dues temporades de tretze capítols. Una primera part, ja emesa, que ens presentava a un Spartacus (o Espàrtac) que es convertia en un gladiador de renom, per aixecar-se contra el sistema esclavista imperant a Roma, ja al darrer capítol de la primera temporada.

Per aquest any, doncs, es preveia que l’heroi traci (de l’actual Romania) es situés al capdavant de les tropes formades per milers d’esclaus que van rebel·lar-se sota el seu comandament i que van fer tremolar, per primer cop en molts segles, els fonaments de la societat romana.

Però el protagonista de la sèrie, l’actor gal·lès Andy Whitfield, que dóna vida al esclau més famós de tots els temps, està patint un càncer limfàtic des de març de 2010 que de moment el manté allunyat de les càmeres. Malgrat que l’actor s’havia refet prou bé del limfoma cap els inicis de la tardor de l’any passat, una recaiguda en la seva malaltia ha fet retardar la producció de la segona temporada fins a les darreries de l’any vinent. En aquests moments, el genial actor gal·lès està sotmès a un tractament agressiu amb quimioteràpia.

Spartacus Whitfield.jpg

L'actor Andy Whitfield, que està lluitant contra el càncer.

Mentre que esperem que en Andy Whitfield, casat i amb dos fills, es recuperi satisfactòriament de la seva malaltia, els productors de la cadena Starz i de la sèrie històrica han preparat una temporada especial, anomenada Spartacus: Gods of the Arena (Spartacus, déus de l’arena), que ens explica la vida del Ludus (casa de gladiadors) de Lentulus Batiatus (interpretat pel famós actor britànic John Hannah) i de la seva muller Lucrecia (interpretada per Lucy Lawless, famosa pel seu paper com Xènia, la princesa guerrera) abans de l’arribada d’en Spartacus.

Per aquesta temporada (anterior cronològicament a la història principal) apareixeran nous personatges, tals com l’australià Dustin Clare, que interpretarà la vida de Gannicus, el primer campió de la vila de Capua (on transcorre la primera temporada), o la californiana Marisa Ramírez, coneguda pels seu paper a la sèrie Mental.

Spartacus Gannicus.jpg

L'australià Dustin Clare interpretarà el paper de Gannicus, el nou protagonista de la trama.

La nova temporada, anterior cronològicament al fil principal de la història, ens assegura de nou l’espectacularitat visual, les dosis d’acció, sexe explícit i violència “artística” al llarg de la temporada. Convé recordar que la sèrie està classificada com no apte per a menors de 18 anys, ja que la sang, les pràctiques sexuals i els cossos despullats són una constant al llarg dels capítols. No ens escandalitzem, però. Els nivells de sexe de la sèrie Spartacus no superen als de True Blood o Californication, i les escenes de violència són d’un estil artístic força similar als de la pel·lícula 300 o Gladiator.

Arribats a aquest punt, torno a repetir el que ja vaig afirmar l’any passat. L’únic inconvenient que li trobo a la sèrie és la manca de crítica social inherent a la pel·lícula de Kirk Douglas, però que es veu recompensada pel dinamisme visual que ens ofereix la sèrie, que són tota una nova forma de tractar els fets històrics, amb un nou llenguatge, més proper als gustos del públic del segle XXI. Cometrem un error si busquem paral·lelismes entre la pel·lícula Espàrtac (una de les millors de la història del cinema) amb la sèrie. Són dos visions diferents d’uns mateixos fets, que es complementen per oferir-nos una recreació bastant fidedigne de la vida dels gladiadors a l’antiga Roma. Un cop més, un avís a navegants: si busqueu la fidelitat històrica que trobem a la sèrie Roma, en sortireu defraudats. Ara bé, si enteneu Spartacus com un entreteniment audiovisual històric de primer ordre, penso que podeu quedar molt satisfets per la qualitat global de la producció australiana – neozelandesa.

Spartacus gods of the arena cartell promocional.jpg

Cartell promocional de la nova temporada.

La nova temporada de Spartacus començarà el proper dissabte 22 de gener. Per a mi Spartacus és, conjuntament amb Roma, la millor sèrie televisiva sobre l’antiguitat que s’ha fet mai a la petita pantalla, i per això jo l’estaré esperant expectant. Com també esperem la ràpida recuperació d’en Andy Whitfield, qui va aconseguir enganxar als seguidors (i a les seguidores) de la sèrie. Tant és així, que molts dels fans de la sèrie han “amenaçat” amb boicotejar l’audiència de la sèrie si els productors decideixen substituir l’actor gal·lès per l’actor Wentworth Miller (conegut pel seu paper a Prision Break) si finalment en Whitfield no es recupera a temps, tal i com s’especula per Internet.

Us deixo amb el tràiler oficial de la segona temporada, espero que us agradi!


Històries Manresanes. Entrevista amb l’historiador Jordi Bonvehí.

dilluns, 17/01/2011

Manresa és una de les ciutats més importants de la Catalunya central. Una ciutat oberta, dinàmica, amb una oferta cultural molt interessant i un patrimoni molt gran. Entre tots els trets característics de la ciutat, n’hi ha un que sobresurt, i que no és altre que la Seu de Manresa. La Seu de Manresa és una de les construccions més espectaculars de tota la comarca del Bages. Entre altres curiositats, la basílica manresana és una de les poques seus del món que no té bisbe.

La Seu de Manresa s’ha integrat tant en l’espai urbà, que és inimaginable l’skyline de la capital del Bages sense el perfil característic que li dóna la construcció religiosa. Iniciada al segle XIV, la Seu de Manresa és, per mèrits propis, un dels monuments més visitats de tota la Catalunya central.  Alhora, la història de la Col·legiata Basílica de Santa María (el nom oficial de la Seu manresana) ens permetrà lligar història i actualitat, fent un repàs del pols social i cultural de la capital del Bages, de la mà d’una de les persones que millor coneix la capital del Bages i la seva història.

Per parlar sobre Manresa, la seva Seu i la seva història local, avui tenim el privilegi de poder comptar amb les explicacions d’en Jordi Bonvehí. En Jordi Bonvehí és un jove llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador al febrer del 2008 del web-bloc sobre història local: “Històries Manresanes” (un dels blogs d’història local més interessants de Catalunya, al meu parer), és també vocal de la junta del Cercle d’Humanitats Alumni UB des del març del 2010 i col·laborador de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Fou treballador esporàdic del periodisme al diari digital Manresainfo.cat durant cinc mesos, de juny a novembre del 2009. En Jordi Bonvehí és també, un dels creadors de la web Histotube. En l’actualitat treballa de guia turístic al Museu de la Tècnica de Manresa, i de “tribunaire” ocasional al diari de les comarques centrals: Regió7.

Manresa Jordi Bonvehí.jpg

El jove historiador Jordi Bonvehí.

Una Seu sense bisbe. Com s’explica aquesta paradoxa?

Molt fàcil tot plegat, malgrat que Manresa pertany al bisbat de Vic, s’anomena “Col·legiata basílica de Santa Maria de Manresa” a la Seu perquè es una concatedral, és a dir, el bisbat de Vic s’estructura de forma bicèfala, disposa de dues catedrals: Vic (seu episcopal) i Manresa, quan la majoria de bisbats tan sols tenen una catedral per bisbat. El títol de basílica fou atorgat a la Seu pel papa de Roma Lleó XIII el 1886.

Malgrat tot, l’any 1955 es va rumorejar que Manresa podria esdevenir diòcesis pròpia, segons els historiadors locals: l’any 1351, els consellers municipals de Manresa no tenien local per reunir-se, van adquirir una hort i un pati davant del antic cementiri de la Seu on van aixecar-hi un edifici “La Casa de la Ciutat”. Tot i això, no fou fins a finals del segle XVII, quan es va decidir que podria ser la seu episcopal del nou bisbat de Manresa, o ser la cocapital del bisbat de Vic alternant cada sis mesos el trasllat d’una ciutat a l’altre. En tot cas l’edifici mai va allotjar el bisbe, i la casa de la ciutat es va traslladar el que és avui la Plaça Major de la ciutat.

–  Quan es van iniciar les obres de construcció de la Seu de Manresa?

La construcció s’inicià el 1322, sota la direcció del mestre major de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i la primera pedra es col·locà sis anys desprès, el 1328. El seu estil arquitectònic és el gòtic. Al llarg dels segles s’han anat afegit més peces arquitectòniques (la cripta, el campanar…), però com a detall més contemporani, l’antic campanar en punxa de la Seu, fou destruït durant la Guerra Civil, l’any 1936.

És cert que la Seu de Manresa va patir un incendi durant la Guerra de Successió?

La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarita i al beat Salvador d’Horta van quedar devorats per les flames. Un any abans la ciutat va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s’escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n’arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d’agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l’edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l’edifici del ajuntament manresà tal i com coneixem avui en dia.

Manresa Seu.JPG

Panoràmica de la Seu de Manresa.

–  I durant la Guerra Civil, es van comptabilitzar danys materials?

La basílica de la Seu de Manresa, va estar a punt de ser enderrocada l’any 1936. Aquesta decisió d’ensorrar les esglésies de Manresa va ser presa pel Comitè Revolucionari i Antifeixista (format amb l’esclat de la Guerra Civil), forçat per les exigències de les organitzacions sindicals i els partits d’esquerra que aprofitaren aquell context revolucionari d’una banda, per expressar el seu sentiment anticlerical, i alhora per oferir feina als obrers en atur de la ciutat. De la Seu finalment només es van enrunar la torre piramidal que cobria el campanar i unes parts accessòries del temple.

Recomano la web de l’Associació Memòria i Història de Manresa que porta per títol el Salvament de la Seu

És una autentica joia, on podem trobar més informació de com van desaparèixer d’altres esglésies manresanes, que fins el 1936 van formar part del plànol de la ciutat.

Què ha significat la Seu per la ciutat de Manresa?

Com a referent turístic, juntament amb la Cova de Sant Ignasi de Loiola, és el baluard més important que té la ciutat de Manresa, és un dels exemples més representatius del gòtic català. La Seu és, sense discussió possible, el principal referent històric i identitari, i per suposat espiritual, per a tots als manresans i manresanes que tinguin interès en mantenir-la viva al col·lectiu, sigui de forma religiosa, turística o arquitectònica.

manresa cova Ignasi.jpg

La cova de Sant Ignasi de Loiola.

Ara fa poc temps que s’ha estrenat la pel·lícula Bruc, la llegenda. Creus que el film podria haver dinamitzat més la imatge i la personalitat de Manresa?

La llegenda del Bruc no té res a veure amb la Ciutat de Manresa en termes geogràfics, el cert és que els combatents del Bruc eren de diferents ciutats del centre de Catalunya, sobretot de Manresa i Igualada. Manresa va participar de la Guerra del Francès activament, quan es va rebel·lar el 2 de juny de 1808 amb la famosa “crema del paper segellat”, document que obligava la ciutat a rendir-se als francesos, i que fou cremat pels manresans amb un ímpetu que més tard es mitificaria com un acte de patriotisme i dignitat, al negar-se a claudicar davant un exèrcit invasor.

La llegenda del Bruc, com a llegenda té un context històric real, però la realitat és pot interpretar de mil maneres si ens basem en documentació del moment, en tot cas esdevenen llegendes que fan un servei a la comunitat i mantenen el rècord històric: “Fa 200 anys van venir els francesos”.

Probablement sense la llegenda, la majoria desconeixeríem l’època i el país invasor.

Manresa va ser una de les ciutats que més resistència va mostrar a les tropes napoleòniques. Quina va ser la resposta dels francesos davant de la hostilitat de les classes populars?

La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 a 1814. Cap ciutat del centre de Catalunya tenia aleshores una població propera als nou mil habitants com Manresa, i era el principal nucli de la seda d’Espanya (juntament amb la ciutat de València), centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica, una població de gran importància per la filatura del cotó i disposava en abundància de molins fariners i de pólvora.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l’esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s’apoderà del paper segellat, el cremà i n’expandí les cendres. Després enarborà l’estàndard reial i amb l’escarapel·la nacional es tornà un poble “numantí”, vèncer o morir, en definitiva.

Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils (gremis en major part), va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny.

Els francesos com a exèrcit invasor van arrasar la ciutat, amb matances, foc, violacions, saquejos, robatoris… avui se’n dirien crims de guerra… assassinats perpetrats per tropes que tenien l’ordre d’acabar amb qualsevol nucli rebel. D’aquesta fratricida guerra contra els francesos, a Catalunya es va començar a practicar la “guerrilla”, combats asimètrics, entre un exercit regular invasor i individus que atacaven de forma ràpida i consecutiva , amb la carta a favor del coneixement del territori per poder amagar-se i tornar a preparar el pròxim atac.

manresa gravat guerra del francés.jpg

Gravat de la resistència popular de Manresa davant les tropes franceses. Extret del blog "Històries Manresanes".

En Josep Pla va dir que a Manresa “les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques”. Creus que aquesta descripció s’escau amb la realitat quotidiana de la ciutat?

Era una realitat palpable fins l’esclat de la Guerra Civil, les fàbriques i les esglésies es fusionaven als carrers i camins de Manresa, això creava un clima on certament hi havia una coexistència pacifica, entre dues consciencies socials: l’obrera i la religiosa.

Manresa disposava d’esglésies, com la de Sant Domènec o Sant Miquel en ple centre històric, que van desaparèixer durant la Guerra Civil, tal i com he explicat en la pregunta referent a la Seu i els danys materials. Les fàbriques amb el temps han anat deixant pas als habitatges, moltes d’elles han tancat i d’altres s’han traslladat en polígons industrials pròxims al centre urbà.

El llegat obrer de Manresa és molt gran. No debades, la ciutat va arribar a ser un dels centres industrials més importants del país. Creus que el patrimoni industrial de la ciutat és el principal actiu de la ciutat?

Sincerament no, per motius ben fàcils d’entendre, un per l’abandonament que pateixen edificis tan emblemàtics com la Fàbrica Nova o la Fàbrica dels Panyos i un altre motiu de pes és la nul·litat administrativa que ha demostrat l’ajuntament en intentar salvar-los de la ruïna total o parcial, amb “pedaços” a curt termini, que malgrat ser un primer pas, no han portat a cap resultat òptim. Estem molt lluny de ciutats com Terrassa, per exemple.

El patrimoni HUMÀ industrial si és un referent a Manresa, aquest record perdurarà sempre. Un actiu emocional que no desapareix dels milers i milers de persones que un dia omplien les fabriques de la ciutat.

Manresa Fabrica dels panyos.JPG

Estat actual de la fàbrica dels Panyos. Imatge extreta del blog "Històries Manresanes"

Has estat tot un “caçador d’històries” de la capital del Bages. Creus que la història local pot servir per apropar la història de forma genèrica a sectors socials que a priori no es sentirien atrets pels fets del passat?

La història local ja és una actiu positiu per als propis historiadors, perquè a la universitat precisament no s’estudia historia local temàtica (referent als pobles, ciutats, comarques…), si tens una idea genèrica de la història local com un camp on desenvolupar-la, però desconeixes la “teva historia local”, els carrers, places i indrets on has conviscut.

Si pels historiadors és un eina útil, per la resta de persones que els hi agradi llegir, o tinguin curiositat per aprendre, evidentment també els hi serà confortable i agradable.

Sovint s’ha dit que hi ha masses periodistes fent la feina d’historiadors. Creus que això és culpa del gremi d’historiadors, que no ha sabut transmetre els seus coneixements?

L’hermetisme ha fet que molts historiadors/es es neguin a entendre la realitat més enllà de publicacions científiques, destinades a públics minoritaris o molt concrets. Aquest buit amb el temps l’han aprofitat els periodistes “investigadors” que han fet la feina d’un historiador, contrastar fonts, consultar arxius, realitzar entrevistes als testimonis… En definitiva han obert portes a “tocar” tot allò que els historiadors hermètics avorrien perquè consideraven rauxa, divulgació de baix nivell intel·lectual o senzillament no tenien res a veure amb la Història.

Et puc dir honestament que els periodistes fan d’historiadors en moltes ocasions, però també de jutges, de fiscals, d’entrenadors de futbol, de metges…

Parlem una mica de la realitat social i cultural de la capital del Bages. Creus que Manresa ha estat capaç de respondre de forma adequada als reptes que se li ha plantejat a la ciutat els darrers anys (deslocalització industrial, atur, immigració..)?

La realitat social manresana que percebo és una barreja d’escepticisme, els vells patrons s’han trencat i hem entrat en una espècie de terra de ningú. Des del punt de vista social la immigració ha causat un impacte a una ciutat on el comerç i la transformació era la seva base econòmica de subsistència. En els últims 20 anys Manresa, ha augmentat quasi en 16.000 persones la seva població. A principis de 1990 es va arribar a nivells mínims, amb 64.000 habitats, i avui en dia freguem els 80.000!

Molts sectors públics han fet esforços terribles per encaixar aquesta dinàmica demogràfica, l’administració ha construït escoles, instituts, ha construït nous centres d’atenció primària, ha renovat hospitals, ha ampliat els subsidis d’ajuda municipals, entre d’altres actuacions feixugues, que han comportat un endeutament progressiu de l’ajuntament manresà. El boom immobiliari ha deixat un estol de pisos buits, i la conseqüent crisi econòmica ha fet que molts negocis especialitzats o dedicats a la construcció tanquessin portes i les poques fàbriques que queden obertes sobreviuen miraculosament apretant cada dia més el cinturó. La Manresa de la Pirelli, la Hayes Lemmerz i altres grans multinacionals ha mort definitivament. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viaria i també la ferroviària no ajuden tampoc a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca.

Com qualificaries la tasca que ha fet el consistori municipal, la Diputació i la Generalitat en la dinamització i divulgació de la cultura i el patrimoni de la teva ciutat?

Com a tot Catalunya, les administracions han aportat subvencions per ajudar a conèixer el patrimoni, a millorar les xarxes de divulgació de la ciutat i ajudar a les institucions sense ànim de lucre a potenciar la ciutat, mitjançant esdeveniments culturals. Els temps actuals són difícils, a Manresa tenim molt patrimoni, sobretot industrial, impunement abandonat, o en estat de semi-abandonament. Els anys transcorren, i sense activitat relacionada amb la salvació d’aquest patrimoni costa més crear un clima a favor de la conservació de la nostra història comuna.  A Manresa han de passar més anys que en altres indrets, perquè les coses arribin a bon port.

–  Com creus que Manresa perfila el seu futur més immediat?

Opino que el seu futur a curt termini serà nefast, les coses són molt fàcils d’espatllar però molt difícils d’arreglar d’un dia per l’altre. Gràcies a la nostra localització central de la geografia catalana, seguim sent una ciutat on el comerç és un agent viu, i on milers de persones s’hi desplacen a treballar, a fer les compres i a disfrutar de la seva oferta cultural (teatres, cinemes…)

No dic que les coses estan fatal, però avui en dia és una ciutat trista i freda. La desafecció política, el passotisme general i el “tanenfotisme” de la gent ens ha portat aquesta situació, que jo etiqueto d’anímica, de trista. Una ciutat atòpica, amb una sensació de malestar col·lectiu que es respira molt sovint, tothom la coneix i la pateix, però pocs hi posen remei, o almenys intenten parlar-ne.

Moltes gràcies i molta sort!

El Oasis Catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad?. Entrevista amb l’historiador Xavier Casals.

dimecres, 12/01/2011

Moltes vegades m’han preguntat per a què serveix la història. Per aquells que es qüestionen la importància del anàlisis dels fets del passat, els recomanaria la lectura de la darrera obra d’en Xavier Casals, un assaig titulat  El oasis catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad? (Edhasa). En aquesta obra, l’autor ens fa un exhaustiu repàs dels principals fets del país els darrers anys, que ens ajudaran a comprendre l’actual situació social i política al principat, i fins i tot preveure les línies mestres per les que pot transcórrer el futur més proper de la política, la societat i la cultura catalanes.

En Xavier Casals i Meseguer és doctor en història per la UB, i actualment és un dels principals experts en l’anàlisi de fenòmens socials, polítics i culturals de l’actualitat. Al llarg de la seva prolífica carrera (ha publicat prop d’una desena de llibres), el senyor Casals ha compaginat investigació i recerca  amb la pràctica de la docència. En l’àmbit divulgatiu, convé ressaltar que en Xavier Casals fou director de la revista L’Avenç durant els anys 1994 i 1998, i dissenyador conceptual i director de la revista Clío entre 2001 i 2003, a més d’haver col·laborat en la creació de diversos materials i recursos didàctics per a l’ensenyament a secundària.

Les principals tesis de la darrera obra d’en Xavier Casals volen aprofundir en l’emergència de noves formacions polítiques populistes al principat, així com l’anàlisi de l’exportació de models polítics catalans a la resta d’Espanya (tals com l’emulació de molts estatuts d’autonomia inspirats en el discutit Estatut català, com ara els estatuts d’Andalusia, Aragó o València). Per últim, l’autor aprofundeix en el progressiu distanciament emocional i polític de Catalunya respecte Espanya, sense que això es tradueixi, de moment, en una ruptura definitiva. Sense més dilació, us reprodueixo l’entrevista que he tingut el plaer de realitzar:

Xavier Casals oasis-portada.jpg

Portada del llibre "El Oasis Catalán (1975-2010). ¿Espejismo o realidad?

Al llibre afirma que Catalunya coneix una revolució política a la italiana, amb la fragmentació parlamentaria i l’entrada a l’escena de formacions noves. En què es fonamenta per afirmar-ho?

Quan valoro que la situació catalana és similar a la italiana en el “cas Pretòria” o “Millet” no em refereixo a l’existència de trames mafioses, sinó al fet que actualment coneixem un desgast dels partits  tradicionals similar al que va conèixer Itàlia d’ençà 1992.

Curiosament rere d’ambdós afers trobem dos dels anomenats “superjutges”: Antonio Di Pietro en el cas milanès i Baltasar Garzón en el barceloní.

Aleshores va esclatar un escàndol de cobrament de comissions a Milà -l’anomenat “afer tangentopoli”- que comportà la desintegració dels dos principals partits de govern del país (demòcrata-cristians i socialistes) i la irrupció de noves formacions: la Lliga Nord, el primer partit de Silvio Berlusconi i la reconversió del mussolinià Moviment Social Italià en Aliança Nacional. El resultat fou que es capgirà tot el sistema polític.

L’afer Pretòria té concomitàncies similars a l’afer anterior: ha esclatat a Barcelona -i no a Madrid- i presumptament afecta a membres o exmembres dels dos partits tradicionals de govern (CiU i PSC) en un clima d’irrupció de nous partits.

– Al llarg del seu assaig, vostè desenvolupa la tesis que estem immersos en una segona transició, amb el desenvolupament de nous estatus autonòmics. Per què?

Considero que el procés de gestació i aprovació del nou estatut de Catalunya suposa l’endegament d’una nova Transició perquè posa damunt la taula una qüestió que la primera Transició havia obviat per tal d’obtenir el màxim consens polític: que Espanya és un Estat federal i assimètric.

És a dir, el nou Estatut plantejà sense ambigüitat que a Espanya hi ha comunitats amb diferents competències i mostra les contradiccions de l’anomenat “Estat de les autonomies”: en uns indrets hi ha concert econòmic o règims fiscals especials -com les Canàries- i a d’altres no; el País Basc pot incorporar Navarra, però Catalunya no es pot federar amb les Balears o València. En suma, el nou estatut deixà clara aquesta diversitat de situacions legals que converteix en paper mullat l’existència d’una suposada igualtat de drets dels ciutadans al marge dels territoris en els que viuen i que afirmen partits com el PP, Ciutadans o UPyD.

Però, sobretot, els nous estatuts posen de relleu els difícils consensos assolits en termes lèxics per evitar reconèixer la pluralitat interna de l’Estat: així Espanya és una única nació on hi ha “nacions” o “nacionalitats” (Catalunya, Galícia i País Basc) o “realitats nacionals” com Andalusia. En resum, tenim un bon garbuix idiomàtic legal per evitar assumir oficialment que l’Estat és plurinacional.

– Creu vostè que les posicions ideològiques a Catalunya (unionistes/secessionistes) acabaran per capitalitzar el debat polític a Catalunya?

Més que una dialèctica de ressonàncies “ulsterianes”, a Catalunya les darreres eleccions autonòmiques han demostrat que s’està imposant l’eix identitari sobre el social. Així, es conformen identitats en implosió i no inclusives.

D’aquesta forma, CiU, ERC, Solidaritat o Reagrupament representen una deriva “sobiranista” o explícitament independentista. C’s i PP una altra de defensa de l’espanyolitat de Catalunya i la islamòfoba Plataforma per Catalunya [PxC] -i parcialment el PP- una reacció defensiva dels autòctons (“els de casa”, segons la propaganda de la PxC) davant dels “de fora”.

És a dir, es configuren identitats que tendeixen a tancar-se i a adoptar posicions defensives. Aquest fet dibuixa vectors de conflicte en el futur, més que apuntar facilitats per a possibles consensos.

A les properes eleccions municipals d’aquesta primavera, veurem l’esfondrament de partits tradicionals en favor de nous partits o plataformes?

L’erosió dels partits tradicionals és un llarg procés iniciat des de baix cap dalt. Va començar als comicis locals del 2003, amb la irrupció de la PxC o les CUP com a elements visibles. Va continuar als autonòmics del 2006, quan va incorporar-se a l’hemicicle parlamentari Ciutadans. Va conèixer un gran avenç als comicis locals del 2007, amb l’ascens de la PxC, les CUP o la irrupció de partits de protesta com la CORI a Reus. Així, aquests partits van ser presents a 12 de les 41 capitals de comarca i a les ciutats de més de 20.000 habitants es crearen consistoris més plurals i amb protagonisme creixent de candidatures independents.

La tendència d’erosió ha continuat a les eleccions autonòmiques del 2010, amb l’ingrés al parlament de Solidaritat per la Independència i -com és lògic- s’afirmarà als comicis de maig, que seran un veritable terratrèmol en aquest sentit.

A més, és possible que la transversalitat ideològica imperant influeixi en diluir el perfil dels partits tradicionals: el PP  parla de recórrer a “marques blanques” i a Barcelona i d’altres indrets semblen articular-se candidatures independentistes àmplies.

– Per acabar, pensa que la societat catalana continuarà fent de far de noves tendències socials, culturals i polítiques a Espanya?

El sistema polític català actual és a la vegada centrípet i centrífug. D’una banda, cada cop és més autònom del de la resta de l’Estat i només té una formació clarament “sucursalista”, el PP. Però al mateix temps les seves dinàmiques polítiques s’exporten a la resta d’Espanya, com ha testimoniat la creació d’UPyD davant l’èxit de Ciutadans o la promulgació de nous estatuts d’autonomia que tenen el de Catalunya com a referent.

En aquest sentit, Catalunya és el laboratori polític d’Espanya i marca la seva agenda política. En el llibre sostinc que si la primera Transició la va marcar la política basca, la segona la marca -i marcarà- la catalana. És significativa al respecte la distensió que s’estén ara pel País Basc i la crispació que s’expandeix per Catalunya.

Xavier Casals.jpg

El doctor Xavier Casals, un dels principals investigadors del país a l'hora d'analitzar el present en clau històrica

Moltes gràcies i molta sort!

El Tea Party i l’estupidesa americana

dilluns, 10/01/2011

El Tea Party és un moviment polític nord-americà, afilat a les corrents ideològiques neolliberals i de la dreta més conservadora, aparegut durant els anys 2009 i 2010 als Estats Units, com a resultat de les polítiques fiscals, socials i sanitàries del govern demòcrata de Barack Obama.

El Tea Party agafa el seu nom del moviment insurreccional del motí del té a Boston de 1773 en protesta per la pujada dels impostos del té i altres productes a les tretze colònies nord-americanes, i que va ser l’espurna del moviment independentista dels Estats Units.

Els ultraconservadors del Tea Party volen donar-li al seu moviment una certa legitimitat històrica als ulls dels ciutadans americans. Les seves formes polítiques han esdevingut d’allò més populistes, sovint ordinàries, i apel·len al patriotisme americà més reaccionari davant de les polítiques del govern dels Estats Units.

tea party vs obama.jpg

Manifestants del Tea Party.

A curt termini, semblava que el Tea Party era tot un èxit, al fer-se amb un espai molt important dins del Partit Republicà, un gegant orfe de lideratges forts des de la retirada de George W. Bush.  En aquests sentit, figures del moviment ultraconservador tals com el polític d’origen cubà Marco Rubio (de família benestant exiliada a Florida), el metge Rand Paul o la histriònica Sarah Palin (que malgrat no estar-hi del tot adherida, ha donat suport públicament al Tea Party) han aconseguit resultats electorals espectaculars que els han catapultat cap el cim del Partit Republicà.

Sovint el Tea Party ha utilitzat les xarxes socials (Facebook, Twitter…) per difondre el seu programa. Els eixos polítics del Tea Party es poden resumir en una rebaixa d’impostos, una política d’immigració molt més restrictiva, la oposició a la reforma sanitària promoguda pel govern Obama, la lluita contra el socialisme antiamericà i la supressió de les polítiques socials d’assistència als més necessitats. Sovint, el programa polític va acompanyat de missatges que inciten a la violència contra els senadors i congressistes demòcrates propers a les polítiques socials d’Obama

Tea Party -Sarah Palin-.jpg

Cartell promocionat per Sarah Palin i el Tea Party on es mostra l'ubicació de congressistes demòcrates amb punts de mira d'armes de foc.

Un programa molt demagògic, que arriba a qualsevol ciutadà per (perdó) molt estúpid que aquest sigui. El problema és que a vegades, el programa i els missatges violents arriben al estúpid (amb perdó) equivocat, que convenientment armat es decideix per sortir “de caça” contra els enemics de la seva pàtria i provoca una matança d’innocents a Arizona.

Poc sembla importar-li a Sarah Palin i a tot el Tea Party que la seva contínua campanya de desprestigi contra rivals (que no enemics) polítics pugui pertorbar encara més les ments de desequilibrats armats  i que aquests acabin tirotejant a la congressista Gabrielle Giffords i a nou persones més, entre elles una nena de nou anys, anomenada Christina Green, i que curiosament va néixer el 11 de setembre de 2001, el dia de l’atemptat contra les torres bessones.

La mateixa Sarah Palin, famosa per haver estat la governadora d’Alaska amb menys respecte pel medi ambient, ha condemnat l’atemptat. Ella, qui havia marcat amb un punt de mira a tots aquells congressistes que no pensaven com ella. Això a Catalunya en diem feixisme reaccionari, apologia de la violència i (perdó) mala llet. Tampoc podem demanar gaire d’una ment tant prodigiosa com la de la senyora Palin, capaç d’afirmar que “ els Estat Units han d’ajudar als seus aliats de Corea del nord”.

Sarah Palin gives a thumbs up to the crowd following her address during a stop of the Tea Party Express on Boston Common in Boston, Wednesday, April 14, 2010. (AP Photo/Charles Krupa)   Original Filename: Palin_Tea_Party_MACK105.jpg

Sarah palin donant el seu suport als candidats del Tea Party.

El que més por em fa és que un país que fa anomenar-se defensor de la democràcia i dels drets humans com els Estats Units, respongui massivament al missatge electoral populista, xenòfob i primari que li proposa el Tea Party. Un país amb l’experiència del que va passar amb personatges com Kennedy, Marthin Luther King o John Lennon. Un país on és legal portar un arma a la vista de tothom, però no és legal mostrar materials pornogràfics o eròtics  en públic. Un país on qualsevol estúpid desequilibrat armat pot muntar una matança. Si Estats Units és realment una democràcia, la senyora Sarah Palin i mig Tea Party hauria d’anar a la presó per haver fet apologia de la violència.

El tiroteig d’Arizona pot marcar un abans i un desprès en l’evolució del Tea Party. Els principals grups de comunicació propers als demòcrates han assenyalat amb el dit als dirigents ultraconservadors. De moment, queda clar que com a idea, és una gran estupidesa. Però per desgràcia, a vegades les estupideses triomfen als Estats Units.

El Batalló Sagrat: els soldats que s’estimaven

dissabte, 8/01/2011

L’antiga Grècia sempre m’ha entusiasmat. Les llegendes homèriques, les faules, la mitologia, el model social i polític dels estats grecs, la seva cultura (bressol de la civilització occidental), la seva escriptura, el seu esperit comercial i aventurer…

Dins del món grec, però, sempre hi ha hagut una història que m’ha cridat poderosament la meva atenció, per sobre de les guerres mèdiques o campanyes d’Alexandre: parlo del Batalló Sagrat de Tebes.

Tebes era una de les moltes polis gregues de l’antiguitat, que situada al sud de les planícies de la regió de la Beòcia (la regió que s’estén entre les Termopiles i la regió d’Atenes),i que va esdevenir una potència militar entre els segles V i IV a.C., sobretot desprès del resultat de la segona guerra del Peloponès, que catapultà a Tebes com la principal polis grega, al derrotar en el camp de batalla a les temibles tropes espartanes i situar en la seva òrbita d’influència altres ciutats com Rodes o Bizanci.

La forma de govern de la ciutat de Tebes era l’oligarquia (això és, el govern d’uns pocs), dominada pels interessos dels terratinents agraris i ramaders, que dominaven les extenses planícies fèrtils de la Beòcia. Però la base de l’èxit de la ciutat Tebana no era cap altre que l’hegemonia militar de la seva infanteria. Els soldats tebans foren els  primers en intercalar diverses files de soldats en les seves formacions. Els generals tebans van innovar i van revolucionar les tàctiques bèl·liques a l’antiguitat, i fins i tot el gran Alexandre va imitar les formacions d’infanteria pesada tebanes en els seus exèrcits macedonis.

Batalló Sagrat il·lustració.jpg

El Batalló Sagrat: il·lustració d'Angel García Pinto (web pincel-historia).

Ara bé, de totes les forces d’infanteria tebanes, convé destacar el Batalló Sagrat de Tebes, el cos d’elit de l’exèrcit tebà, la flor i la nata de la història militar de l’antiguitat. El Batalló Sagrat deu el seu nom al jurament sagrat que feien els seus integrants, consistent en la promesa de no abandonar mai la posició assignada al camp de batalla, ni al company d’armes assignat.

Vet aquí que ja hem arribat al quid central de la qüestió. El Batalló Sagrat es formava per 150 parelles de soldats, molts d’ells amants, que no podien abandonar mai al seu company de lluita. La parella estava normalment formada per un guerrer veterà, anomenat heniochoi i un altre soldat més jove, anomenat paraibatai. La idea de crear un cos central d’infanteria format per companys, si no amants, fou del general tebà Gòrgides, qui havia derrotat les temibles tropes espartanes a la mateixa Lacònia. Segons els raonaments de Gòrgides, els soldats tebans es sentiran més motivats si lluiten per la vida del seu amic i amant que si ho fan per una idea diàfana com pot ser una guerra sagrada, una aliança militar o uns determinats interessos comercials.

L’èxit del Batalló Sagrat tebà fou espectacular.  Els homes que el formaven van liderar les tropes d’infanteria pesada tebana durant prop de mig segle, sempre invictes. Segons les paraules de Plutarc (historiador i cronista grec del segle I d.C) els membres del Batalló cohesionaven les forces d’infanteria al seu voltant, esdevenint el cos central, l’ànima i el cervell de l’exèrcit tebà. Els membres del Batalló anaven equipats amb unes llargues llances que causaven moltes baixes entre les forces de cavalleria enemigues, uns grans escuts que els protegien de la pluja de fletxes rivals, i eren extraordinàriament destres en la lluita cos a cos amb les espases.

Batalló Sagrat -Falange-.jpg

Il·lustració que ens presenta el Batalló armat amb les seves llargues llances.

L’únic cop que el Batalló Sagrat fou derrotat va ser durant la batalla de Queronea, quan les tropes macedònies del rei Filip II i un jove Alexandre el Gran (el seu fill) van aniquilar als membres del Batalló Sagrat. Segons les cròniques de la batalla, fou la cavalleria d’Alexandre la que va aconseguir trencar la unitat de la infanteria tebana, aïllant els membres del Batalló de la resta del exèrcit. El gruix de l’exèrcit tebà va fugir davant la superioritat militar dels macedonis, però el Batalló Sagrat no es va rendir ni tan sols quan es va veure rodejat per les forces macedònies.  Fidels al seu jurament de no abandonar mai els seus companys al camp de batalla, els soldats d’elit van mantenir la seva posició i van combatre fins l’últim alè, provocant importants baixes entre els soldats macedonis. El mateix Alexandre va quedar fascinat per la valentia dels membres del Batalló Sagrat. Segons les paraules d’en Plutarc, el mateix rei Filip II va pronunciar les següents paraules:

Victoriós, en Filip va posar la mirada en els cadàvers i va preguntar: qui són aquests gairebé tres-cents morts abraçats entre si enfonsats i acoblats en mort entre ells?

Li van respondre: són el Batalló Sagrat de Tebes, flor i nata del exèrcit de Pelòpides, tots ells homes de Tebes, formats per parelles d’amants.

Filip va respondre: Que mori l’home que sospiti que aquests homes o van patir o van fer alguna cosa inadequada.

Avui en dia, en el que es discuteix sobre la conveniència d’acceptar als exèrcits professionals a persones que manifestin obertament la seva tendència homosexual, cobra especial actualitat recordar el paper d’una de les millors unitats militars de l’antiguitat, formada per homes que estimaven als seus companys per sobre de qualsevol altre aspecte, i que estaven disposats a donar la seva vida per defensar els seus amics, els seus amants.

Batalló Sagrat segons el Rome total war.jpg

El Batalló abans d'entrar en combat: screenshot del joc Rome Total War.