Entrevista amb l’historiador Dani Cortijo

En Dani Cortijo és un historiador jove, autor del blog “Altres Barcelones”, un dels millors blogs d’història local escrits en català, impulsor de la xarxa Barcelonasfera i un dels fundadors d’HistoTube, el portal de vídeos històrics en català del que vam parlar fa poc temps. A més, és l’autor del llibre “Històries de la història de Barcelona”, un compendi de les múltiples històries que hem pogut gaudir al seu blog i de noves històries inèdites fins avui en dia (i un molt bon regal de reis per als amants de la història de la ciutat comtal) . Molts de vosaltres ja coneixeu la seva tasca, molt recomanable per aquells que encara no la coneixen. Personalment admiro la tasca que en Dani Cortijo ha portat a terme, i la qualitat dels seus escrits, i per això penso que és molt interessant apropar-nos a la figura d’un dels historiadors 2.0 de més qualitat del país. Aprofitarem per reflexionar i aprofundir sobre alguns dels aspectes més controvertits de la divulgació històrica.  Sense més dilació, us deixo amb l’entrevista que hem realitzat…


-Blogaire, guia, historiador 2.0, articulista, escriptor. Com et defineixes a tu mateix?

Jo em defineixo pura i simplement com a historiador, però crec que els historiadors que vivim en l’era de la informació tenim la obligació de fer arribar els nostres estudis i coneixements a tota la societat. És per això que si per a fer d’historiadors hem de recórrer a escriure llibres, utilitzar les eines 2.0, escriure articles o fer ràdio, doncs ho fem. Mai m’he considerat “escriptor” o “periodista”, tot i que molts periodistes i escriptors sí que viuen de parlar de la història. Quants d’ells treballen d’escriure assajos històrics i revistes d’aquesta temàtica? Alguns periodistes fins i tot ho fan bé! La culpa és d’ells? Potser és nostra per no saber comunicar. Sense cap dubte ens hem de posar al dia i no pensar com a col·lectiu endogàmic d’autoconsum. Si no podem arribar a la societat, la nostra feina perd bona part del seu sentit, per no dir la part essencial.

Els historiadors tenim un problema seriós en aquest sentit. Sembla que qualsevol pugui parlar d’història i publicar el que vulgui sense cap tipus d’estudis sobre el tema. No passa el mateix en àmbits com la biologia o la medicina. La gent dóna a aquestes persones credibilitat simplement perquè els entén i a nosaltres no. Hem d’apostar per combatre l’intrusisme aprenent a comunicar. No pot ser que amb l’elevat nombre de llicenciats en història, la majoria de revistes i llibres de divulgació històrica no estiguin escrits per historiadors…

Cortijo.jpg

El jove historiador Dani Cortijo

– Com i quan va començar l’aventura blogaire?

Tot va començar amb 18 anys quan vaig començar a fer rutes històriques per  Barcelona destinades a escoles i instituts. Per tal de fer-les més amenes i captar l’atenció dels alumnes, vaig dedicar-me a cercar coses curioses de la ciutat i apuntar-les en una llista. El problema va venir quan en la síntesi final els nens només recordaven les anècdotes i no pas els conceptes històrics i socials. Aleshores vaig decidir canviar de sistema i buscar històries curioses que em servissin expressament  per introduir els continguts. A partir de l’anècdota, acabaven entenent els processos. El sistema funcionava i vaig començar a ampliar la meva llista fins el punt de ser incapaç de caminar per la ciutat sense recordar aquelles “Altres Barcelones” explicant-les a qui m’acompanyés en aquell moment. Va ser en aquell moment quan vaig encetar el bloc que, qui ho diria! Ha acabat tornant al paper en forma de llibre. Ara segueixo fent visites històriques i una d’elles precisament sobre el llibre! El projecte ha tancat el cercle.

-“Altres Barcelones” s’ha consolidat com un blog de referència, quina creus tu que ha estat la clau de l’èxit?

En el cas dels blocs he constatat que hi ha diferents factors que influeixen en això. Un dels principals és pensar en qui esta a l’altra banda de la pantalla, què creus que li pot ser útil i interessant. Un altre factor, l’exemple del qual seria sense cap dubte en Victor Pàmies, és tenir la mentalitat que penjant cultura a internet la fas més accessible i que això t’esperoni a bolcar els teus coneixements per compartir-los.

Però un dels factors clau en l’èxit de qualsevol projecte a la xarxa és simplement ser constant, no defallir i seguir publicant i intentant millorar.

-A més del teu blog, col•labores o has col•laborat en altres portals o webs de difusió històrica?

Si, de fet crec que aquesta és una de les premisses més importants del projecte “Altres Barcelones”. Les històries del meu bloc normalment també les penjo a Bdebarna.net i al navegador d’Anycerda.org. No crec que els continguts hagin de ser segrestats per una sola plana ni que sigui la meva pròpia. Ja que inverteixo unes hores en fer la feina i no en trec rendiment econòmic, com a mínim m’agrada pensar que aquesta feina és útil i arriba al màxim de gent possible amb tots els canals possibles.

A part de les històries del bloc, vaig tenir la sort de participar professionalment en la gestació de l’anteriorment esmentat navegador de l’Any Cerdà. El projecte em va engrescar molt ja que es tractava de fer històries que donessin peu a la participació per part de les escoles, en que els alumnes i mestres participessin aportant detalls històrics sobre el seu entorn immediat.


-A més del blog esmentat, ets el creador de la xarxa Barcelonasfera. Pots explicar-nos què és aquest projecte?

La Barcelonasfera, igual que l’Histotube, respon simplement a la voluntat de cobrir una necessitat a la xarxa. Ja des dels inicis del bloc vaig adonar-me que hi havia molta interrelació entre diferents blocs de temàtica barcelonina i que uns i altres es complementaven produint un mosaic molt curiós de punts de vista.

Coneixent la “Bagesfera” o la “Penedesfera” vaig cercar a google la paraula “Barcelonasfera”, simplement per saber si existia. La única cosa que vaig trobar va ser un comentari d’una usuària en un bloc que preguntava “com és que no existeix la Barcelonasfera?”. Aquell mateix dia vaig obrir el portal. A diferència d’altres “esferes” territorials, la Barcelonasfera no és un agregador de blocs fets a Barcelona si no que tracten com a tema la pròpia ciutat, vista des de diferents punts de vista.

-El teu primer llibre, “Històries de la història de la ciutat de Barcelona”, ha estat un èxit editorial,entre els deu llibres en català i de no ficció més venuts de l’any. Hi ha un abans i un desprès de la publicació del llibre?

No hi ha un abans i un després en el sentit que segueixo fent el mateix que feia abans i sóc encara més pobre que l’any passat, però si que és veritat, que tot i que els llibres poden tenir errors de la mateixa manera que els continguts digitals (hi ha estudis que demostren que la enciclopèdia britànica té més errors que Viquipèdia) sembla que el fet d’escriure un llibre t’aporta una certa autoritat i fa que el que dius a partir d’aleshores tingui més valor. Fins cert punt és una cosa bastant absurda…

Tot i això, per mi aquest llibre no és res més que una peça més del projecte “Altres Barcelones”, un projecte multiplataforma. El que intento és difondre la història per tots els mitjans a l’abast. De moment, ho he fet digitalment, editorialment, radiofònicament i televisivament. La qüestió és que la cultura pugui estar a l’abast de totes les persones independentment de quin dispositiu o canal utilitzin per informar-se.

Cortijo llibre.jpg

Portada del llibre "Històries de la història de Barcelona".

-El llibre ens explica moltes històries noves, i d’altres que ja ens havies explicat al blog, però ampliades. Creus que hi haurà una segona part?

Com vaig explicar en el seu moment, hi haurà més publicacions sempre que aquestes tinguin una bona acollida entre el públic. En aquest sentit he de confessar que aquesta ha superat en escreix les humils expectatives inicials i per tant em veig obligat a una segona part en vistes a una tercera. Tot i això, escriure llibres porta molt de temps i no dóna ni molt menys per viure. Per tant, no es poden fer les coses de manera precipitada. Espero tenir la segona part enllestida quan abans millor però.


-Deus ser una de les persones que més coneix la història de la ciutat de Barcelona. Com analitzes la situació actual de la cultura i el patrimoni històric a la ciutat comtal?

Crec que la ciutat encara viu amb la idea de créixer a cops de gran esdeveniment com ha fet durant els darrers temps (Exposicions Universals, Congrés Eucarístic, Olimpíades, Fòrum, intent frustrat de jocs d’hivern…). En les nostres ànsies de cosmopolitisme sembla que hagem perdut l’autoestima. Hem d’organitzar grans saraus de cara a l’exterior per a que la gent ens digui què en som de simpàtics i interessants perquè ens fa por mirar-nos a nosaltres mateixos. Tenim una ciutat bimilenaria plena de cultura i que ha jugat un paper molt important en els processos històrics de Catalunya, de l’Estat i fins i tot en un cert grau d’Europa. En certs moments de la història Barcelona ha estat l’avantguarda política, econòmica, social o artística en alguns aspectes, però tot i això seguim imaginant un model de ciutat que renega de les seves arrels. Em sento profundament orgullós de la meva ciutat, però crec que tant des de l’administració pública com sobretot des de part del sector turístic, estem ocultant  la nostra pròpia realitat. Que una ciutat amb més de 2000 anys hagi de fer-se passar per una barreja entre l’Albaicín i Mèxic en la qual es venguin com a productes nostrats les “tapas” o barrets de mexicà en discurs monotemàtic em sembla realment lamentable. Una ciutat que s’amaga de si mateixa i tan acomplexada no inspira cap tipus de respecte. Després no cal que ens estranyem de segons quines actituds…

-Creus que la història local, de proximitat, és més propera als ciutadans i ciutadanes que no pas la història més acadèmica, tradicional?

Els interessos històrics de les persones, solen ser molt variats, des de temes molt propers com és el cas de la història local, fins els que busquen en la història la comprensió de fenòmens de països i civilitzacions molt llunyanes. El que em va dur a mi a la història local és precisament el repte pedagògic de convèncer aquelles persones desencantades de la utilitat real de la història. En aquest sentit, la història local dóna molt de joc. Quants cops hem sentit aquells qui ens dediquem a la didàctica de la història allò de “per a què haig d’aprendre això si no em serveix per res”? En el cas de la història local podem aportar mostres molt immediates de quina utilitat té. La història local et pot ajudar a entendre en el teu entorn immediat el perquè de moltes coses: Per què el teu carrer té aquella forma, d’on ve l’expressió que diu la teva àvia, què havia passat al teu pis abans que hi visquessis tu, o bé per què hi ha un forat o una marca en un lloc determinat del teu barri.

Tot i això, la història local pot ser tan o tan poc interessant com la “gran història”, jo he triat el camí local però no descarto fer altres coses. El que si que defenso és la “història de trinxera”. Sortir al carrer, observar i preguntar. No tota la informació és als arxius i les biblioteques, molta s’ha de buscar in situ. Recordo un cop que vaig penjar un testimoni de la cambrera que va servir-li una tònica a en Puig i Antich just abans de la redada. La gent em preguntava com havia accedit a ella. Simplement vaig anar al bar, vaig seure a la barra, vaig preguntar si algú era allà aquell dia, varem xerrar una estona i  em va deixar que la gravés. De vegades és així de fàcil…

Ara has encetat, amb altres tres joves historiadors, un projecte ambiciós: HistoTube. Quina és la natura d’aquest projecte?

La idea neix de la dificultat existent alhora de cercar materials audiovisuals de temàtica històrica i patrimonial en llengua catalana. Si bé el català és una de les 20 llengües més ben posicionades a internet pel que fa continguts html. cada cop creix més el consum de formats audiovisuals en xarxa. La nostra intenció és per una banda crear un projecte participatiu en el qual puguem reunir els materials ja existents i potenciar els usuaris i entitats que pengen contingut d’aquest tipus a YouTube. Un altre dels objectius és que a la llarga els usuaris s’animin a afegir nous audiovisuals a la xarxa.

Histotube.jpg

El portal HistoTube

Creus que HistoTube es pot convertir en un portal de referència per la difusió del patrimoni i la cultura catalanes en format audiovisual?

Aquesta és en teoria la nostra ambició, i de moment sembla que no anem mal encaminats, però tot dependrà del grau de col·laboració dels usuaris. Tot i ser quatre, no tenim prou ulls ni temps per conèixer absolutament tot el material que hi ha a la xarxa, necessitem la cooperació dels visitants habituals. Per altra banda, sembla que sobretot per la creixent oferta de blocs, s’està estenent el consum passiu de continguts digitals. Cada cop hi ha més gent visitant webs i cada vegada hi ha menys participació en comentaris. El fet d’esdevenir un punt de trobada on poder comentar els vídeos i que la gent pugui parlar d’història i aportar el seu punt crec que serà la clau del valor afegit…

-Creus que la potenciació de la cultura i la història és una tasca que han de dur a terme les administracions públiques o correm el risc de polititzar i instrumentalitzar el passat i el seu llegat?

Les administracions públiques han de donar suport a la història i la cultura en general per un simple motiu: No dóna diners, o en dona molt pocs en relació a l’esforç que suposa la recerca i la difusió. Tot i això les institucions haurien de perdre el mal costum d’instrumentalitzar i polititzar tot allò que toquen. A certs nivells tot és política. Tenir o no tenir un carnet de partit et pot obrir o tancar moltes portes. Els que no en tenim cap ho tenim sempre una mica més difícil.


-Has estat un estudiós de l’esperanto, i fins i tot el saps parlar. Creus que pot arribar a ocupar un espai de “llengua franca” o l’anglès omple aquest espai?

L’esperanto mai ocuparà el paper de l’anglès ni el del llatí en el seu moment perquè precisament el que aspira és a no fer-ho. L’esperanto va néixer a Byalistok (ara Polònia i aleshores part de l’imperi Rus) de la mà de Llatzer Zamenhof. Fill d’un home profundament ateu i una dona devotament jueva, fou criat en rus tot i que també parlava el jidish, el polonès i l’alemany. Entenent la diversitat lingüística com una riquesa cultural i no com un obstacle, va crear una llengua neutra internacional que servís per a comunicar parlants de diferents idiomes en un pla d’igualtat. L’esperanto no pretén esdevenir una llengua única ni arraconar altres llengües. El que vol és ser una segona llengua (conservant sempre la pròpia) que permeti comunicar-se amb els qui no t’entenen. No es tracta d’una “Lengua común” que hagi de ser imposada sobre les altres, si cal arraconant-les. És un exercici de democràcia i ecologia lingüística. Per tal d’arribar a aquest objectiu, la llengua va ser planificada per ser cinc vegades més fàcil d’aprendre que qualsevol altra (amb regles sense excepcions) però alhora compta amb la flexibilitat necessària per poder crear sobre la marxa mitjançant prefixes i sufixes coneguts pels parlants, conceptes que puguin resultar equivalents en la llengua pròpia i comprensibles per una persona amb una altra llengua pròpia molt allunyada de la nostra.

L’anglès ara, com el llatí en el seu moment, té una certa hegemonia, no pas pel nombre de parlants si no pel poder que ostenten els estats i els exercits que el tenen com a propi. He de confessar que en un primer moment em vaig iniciar en l’estudi d’aquesta llengua sobretot com a part de la tasca d’historiador per estudiar la desconeguda etapa esperantista d’en Joan Amades, cosa que em va permetre publicar el meu primer article d’investigació en un llibre. En un principi no m’havia plantejat que els meus coneixements anessin més enllà que els del llatí o el grec que vaig aprendre a l’institut, però en menys d’un any em vaig trobar parlant pels colzes aquesta llengua per exemple amb gent coreana, polonesa o letona. El meu anglès però, després d’anys d’estudi encara deixa una mica que desitjar.

La gent es pregunta: És possible que l’esperanto arribi a ser una llengua coneguda per la majoria de la humanitat? Jo crec que no, per un simple motiu: Segueixen existint llengües dominants i dominades i els qui ostenten els monopolis lingüístics no renunciaran a la seva arma de domini. L’esperanto no funciona? Funcionar sí que funciona i perfectament. El que passa és que no s’aplica prou perquè no convé. Si perquè una cosa no s’aplica suficient arribem a la conclusió que no serveix per res, per aquesta mateixa raó podríem afirmar que els drets humans, el feminisme o l’ecologisme no tenen cap tipus de sentit, no?

-Moltes gràcies i molta sort!

Comparteix

    Comentaris

    • Tweets that mention Entrevista amb Dani Cortijo – — Topsy.com

      27/12/2010 - 19:29

      […] This post was mentioned on Twitter by Jordi Bonvehí, Ferran Vital. Ferran Vital said: Entrevista amb Dani Cortijo – http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2010/12/27/entrevista-amb-lhistoriador-dani-cortijo/ […]

    • Víctor Pàmies i Riudor

      28/12/2010 - 09:48

      Som molts els qui entenem Internet com una plataforma oberta a tothom i un món d’oportunitats. Suposo que el Dani em posa d’exemple per modèstia, perquè és exactament el que fa ell excel·lentment amb tot el seu entramat d’Altres Barcelones, un exemple de com integrar diferents plataformes i canals informatius per presentar un projecte global.

    • Montse Guallarte

      28/12/2010 - 10:24

      Crec que la feina que estàs fent és molt interessant. Difondre la Història, amb rigor i base històrica, és molt important, ja que com bé dius és un àmbit del qual tothom creu saber i no sempre de manera encertada. Avui, cal que l’Historiador/a aprofiti les noves tecnologies per fer arribar els continguts a qualsevol indret i que no quedin només en els àmbits acadèmics per a minories.

      Està força bé que destaquis el blog d’en Víctor Pàmies que està fent una feina força interessant amb el refranyer català.

      Us encoratjo a continuar, endavant!!

    • Miquel Pucurull i Fontova

      28/12/2010 - 13:55

      Vull felicitar al Dani Cortijo per la extraordinària tasca que està desenvolupant. Conèixer el que han estat els fets i la gent del lloc on vius és imprescindible. I saber-ho mitjançant l’àgil i amena escriptura d’aquest jove historiador, ho fa molt agradable. Felicitats!

    • miquel

      29/12/2010 - 10:16

      salut i per molts anys pugis parlar de la nostra Barcelona . Miquel

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús