La revolució cubana de 1959

Al llarg de la història del segle XX, hi ha hagut pocs episodis tan idealitzats com el de la Revolució cubana. La revolució cubana de 1959 ha quedat gravada en l’imaginari col·lectiu de tota una generació, i encara avui en dia segueix seduint a tot aquell interessat en l’evolució social i política d’aquest país caribeny.

Cuba es va independitzar d’Espanya l’any 1898 (el “desastre” de Cuba, tal com es coneix l’episodi a l’estat espanyol), amb l’ajuda interessada dels Estats Units, que seguint la “doctrina Monroe” (Amèrica pels americans) van consolidar una oligarquia terratinent a l’illa fidel als interessos comercials dels Estats Units (especialment en el que fa a la producció de sucre, matèria primera que no té Estats Units), perpetuant un sistema social repressiu i pseudoesclavista (malgrat estar oficialment abolida, a les grans plantacions de sucre o tabac s’hi seguien produint episodis d’autèntica esclavitud per part de les minories blanques que controlaven el país).

Políticament, la Cuba “independent” estava dirigida per militars colpistes i per un règim pseudodemocràtic totalment adulterat, que responia als interessos comercials dels Estats Units i feien de la corrupció el sistema més habitual per enriquir-se. Enfront aquesta realitat, a Cuba hi havia una immensa majoria de la població que vivia en condicions d’extrema pobresa, sense dret a l’educació, la sanitat o una vivenda amb les mínimes condicions d’higiene.

Amb aquest context ens situem a la dècada dels 50 del segle passat, quan al país hi havia una dictadura militar, la de Fulgencio Batista (molt ben retratada en la pel·lícula El Padrí II), que com tot els seus antecessors, estava poc preocupat pel desenvolupament econòmic i social de l’illa de Cuba.

Davant la realitat social i política de Cuba, grups dissidents van començar a organitzar-se clandestinament per conspirar contra el règim criminal de Batista. Entre aquells dissidents, molt influenciats pel Partit del Poble Cubà, d’ideologia marxista, es trobaven personatges com ara Fidel Castro i el seu germà Raúl o en Francisco Medina que van protagonitzar, entre altres, episodis puntuals de violència contra la policia o les forces armades (els pilars del règim de Batista) entre els que convé destacar l’assalt a la Caserna Moncada, la principal fortalesa de Santiago de Cuba. Era l’any 1952.

Els conspiradors foren detinguts, jutjats i empresonats (en aquell judici, en Fidel Castro va pronunciar el seu famós “la historia me absolverá”). Desprès de dons anys i mig de condemna, en Fidel Castro i els seus partidaris més propers van exiliar-se a Mèxic, on van entrar en contacte l’any 1955 amb grups revolucionaris llatinoamericans i en especial amb un líder revolucionari anomenat Ernesto Che Guevara.

A l’exili Mexicà, en Fidel Castro organitzà un moviment armat socialista per enderrocar el totpoderós règim de Batista, que estava apadrinat pels Estats Units. En Castro, durant aquells anys, es mou per cercles revolucionaris allistant membres pel seu projecte revolucionari, amb uns resultats prou discrets.

En Fidel Castro, el Che Guevara i una vuitantena de persones més van embarcar en un vaixell de reduïdes dimensions anomenat Granma, i va desembarcar a la costa cubana el 2 de desembre de 1956. Els revolucionaris van ser inicialment derrotats per les tropes governamentals, i de la vuitantena que van sortir de Mèxic, només una vintena van arribar a refugiar-se a les muntanyes de la “Sierra Maestra”.

Cuba Granma.jpg

El llegendari creuer Granma.

Però la guerrilla de Fidel i del Che va encendre l’espurna revolucionària a l’illa, car la major part societat cubana patia els efectes de la dictadura i no tenien gran cosa a perdre. Les tropes de guerrillers van créixer en número i van començar a programar accions armades contra casernes militars i altres objectius revolucionaris. Les contínues victòries revolucionàries van encoratjar la població civil cubana i van fer créixer la popularitat dels dirigents revolucionaris arreu del país.

L’any 1958 les columnes revolucionàries del Che i de Camilo Cienfuegos (un altre dirigent històric de la revolució) controlaven gran part de l’occident del país, mentre que a la part oriental de Cuba, només les grans ciutats continuaven sota control governamental.

che 1962.jpg

A Cuba, el Che va mostrar les seves habilitats com a comandant.

A les darreries de desembre de 1958 es produeix un fet decisiu pel futur de Cuba i de la revolució: les tropes del Che prenen Santa Clara, una població estratègica ja que està al bell mig de l’illa de Cuba, centre neuràlgic de la xarxa de camins i carreteres del país.

Presa Santa Clara, i amb les tropes revolucionaries a les afores de les grans ciutats cubanes, el dictador Fulgencio Batista pren la decisió de fugir a Santo Domingo. L’ambaixada nord-americana no estava disposada a perdre el control dels recursos  de l’illa, i molt menys de permetre un país de l’orbita soviètica a pocs quilòmetres de les seves fronteres, però el suport popular als revolucionaris i el descrèdit acumulat per tants anys de misèria i corrupció política van facilitar l’entrada dels guerrillers del Che i de Camilo Cienfuegos a la ciutat de l’Havana. Era el dia 1 de gener de 1959 i la revolució, contra tot pronòstic, havia triomfat.

fidel revolució gener 1959.jpg

Un jove Fidel celebra la victòria revolucionària. Gener de 1959.

Immediatament es va constituir un govern provisional, format per Fidel Castro i els seus partidaris, que van rebre d’immediat ajuts (financers, tecnològics i materials) procedents de la Unió Soviètica. El Partit del Poble Cubà es va enquistar al poder, i per curiositats de la vida, el que va néixer com un moviment contra la lluita dictatorial de Batista, es va convertir en una dictadura del Partit del Poble Cubà.

Els darrers cinquanta anys, el govern socialista de Castro ha invertit en educació i sanitat, i ha millorat les condicions de vida de bona part de la societat cubana, per bé que no ha permès una obertura política democràtica vers l’exterior, amb la celebració de comicis electorals lliures. A més, la situació econòmica del país s’agreujà a causa del bloqueig econòmic i comercial imposat pels Estats Units que pateix el país i a l’enfonsament del gran “padrí” del règim cubà, el sistema soviètic.

Caiguda la Unió Soviètica, el règim cubà ha buscat aixopluc energètic i tecnològic amb noves aliances, en aquest cas amb Veneçuela o Xina (amb qui té signat un acord de cooperació tecnològica), i mantenint bona relació amb règims membres del anomenat “eix del mal”, tals com Corea del Nord o Iran. Crec que al règim castrista li queda poc temps d’existència. Tant de bo ben aviat s’enceti un procés de transició democràtica a l’illa de Cuba, que porti prosperitat social, econòmica i política.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús