El monestir de Pedralbes

El monestir de Pedralbes és una joia arquitectònica poc coneguda del meravellós i esplendorós gòtic català. Situat a la zona alta de Barcelona, el monestir ha esdevingut una mena de tresor amagat de la ciutat, amb una ràtio de visitants força baixa. Malgrat que encara hi ha una petita comunitat de monges clarisses ocupant el monestir, la major part de l’estructura monacal és visitable.

El monestir de Pedralbes (oficialment, el seu nom és el de Reial monestir de Santa María de Pedralbes) fou construït als inicis del segle XIV, concretament l’any 1326, per ordre expressa de la reina Elisenda de Montcada, esposa del rei Jaume II, molt més gran que la reina i amb la salut força delicada.

L’any 1327 va morir el rei Jaume II. La seva vídua, la reina Elisenda de Montcada, va decidir traslladar la seva residència al nou monestir, nascut sota la seva protecció. La reina Elisenda va assegurar la supervivència econòmica i social del monestir tot dotant-lo d’importants feus i col·locant-lo sota protecció directe del Consell de Cent, màxim òrgan de poder de la Barcelona medieval. Però a la Catalunya medieval les dones no podien assumir graus tan elevats de responsabilitat tals com l’administració de les seves propietats, i és per això que enfront del monestir es va construir un segon convent, de frares franciscans, encarregats de portar l’administració del monestir. Avui dia aquest edifici encara existeix, malgrat que pertany a la família Gòdia, i com a recinte privat, no és visitable.

La reina va fer construir un palau annex al monestir, avui desaparegut. Elisenda va viure en aquest palau retirada de tota activitat política durant més de trenta anys, fins el moment de la seva mort, l’any 1364. Un cop morta, fou enterrada al mateix monestir, tal com ella mateixa va deixar per escrit al seu testament. El sepulcre de la reina Elisenda comunica l’església annexa al monestir amb el claustre. La curiositat d’aquest sepulcre és que té dues cares o façanes: el cantó de l’església (lloc públic pels fidels) on trobem una estàtua d’Elisenda vestida com a reina, mentre el cantó del claustre (recinte privat per les monges) ens mostra una Elisenda vestida com una monja més.

monestir pedralbes tomba claustre.jpg

Vista de la tomba de la reina Elisenda des de l'interior del claustre.

Per últim, la reina va voler dedicar una capella a Sant Miquel, i per fer-ho va contractar en Jaume Ferrer i Bassa, un dels millors pintors del seu temps, que va formar-se a Itàlia i va portar a terres catalanes les noves tendències pictòriques apreses a Siena i Florència.

Des d’un bon inici el monestir de Pedralbes (originàriament anomenat Petras Albas, “pedres blanques” en llatí, donat el color blanc característic de la pedra amb que va ser construït) esdevingué un monestir molt important, gràcies a les generoses dotacions reials que rebé.

El monestir, sota protecció reial i del Consell de Cent barceloní, aviat esdevingué un centre de referència per les famílies nobiliàries catalanes, que no van dubtar a enviar-hi moltes noies de la seva família per ingressar al convent. Això proporcionà al monestir encara més rellevància i influència.

Entre els benefactors del monestir podem trobar famílies nobiliàries catalanes tant importants com ara els Pinós, els Montcada o els Cardona. De fet, el propi escut d’armes del monestir conserva els elements heràldics dels Montcada (cal recordar que la reina Elisenda era un membre dels Montcada).

Monestir Pedralbes 2.JPG

Vista parcial de l'església i el claustre des del segon pis del monestir.

Al llarg dels seus set segles d’història, el monestir de Pedralbes ha allotjat a moltes monges anònimes, però també a moltes noies provinents de les altes esferes socials de Catalunya. El convent no era ben bé igualitari, ja que la dot que acompanyava a la monja quan entrava al monestir, esdevenia cabdal per la posició social d’aquesta dins del monestir. En aquest sentit, la majoria d’abadesses del monestir eren membres de les famílies Montcada, Cardona o Pinós, mentre que les feines més dures o desagradables (la cuina, la neteja, la cura dels malalts…) eren reservades per a les monges provinents de les classes populars. Riques o pobres, la vida al monestir era dura per totes. Un cop ingressaven al monestir, a les monges clarisses se’ls prohibia la sortida del recinte del monestir, i l’obligació de complir amb horaris escrupolosos i sovint tediosos. Les monges havien d’adaptar la seva vida a les exigències de la comunitat (o de l’abadessa).

Arribats a aquest punt, cal destacar que la importància del monestir va reforçar-se encara més al segle XVI. Durant aquells anys, el monestir va entrar en una mena d’edat d’or, escenificada en els anys que l’infanta María d’Aragó (filla de Ferran el Catòlic) va ser abadessa del monestir. L’infanta María i les seves successores van ampliar i millorar el recinte del monestir, construint un nou dormidor (les monges dormien totes juntes), les cel·les de dia (on es retiraven les monges a reposar, orar, reflexionar, llegir…) o el tercer pis del claustre.

El monestir de Pedralbes ha estat testimoni dels principals fets de la història del país, i a vegades n’ha estat un escenari protagonista. Un exemple que il·lustra la meva afirmació són les lloses que formen el terra de la planta baixa del claustre. El visitant podrà observar que les lloses estan trencades i esquerdades. La causa cal buscar-la en la guerra del francès (1808-1814), quan les tropes franceses de Napoleó van convertir el monestir en un quarter militar, desprès d’expulsar-hi les monges. Els francesos van omplir el claustre de cavalls i de canons que pesaven una morterada i  mitja, malmetent i esquerdant totes les lloses del claustre.

Monestir Pedralbes 3.JPG

Detall del terra del claustre, malmès durant les guerres napoleòniques.

Un cop acabada la guerra del francès, en ple segle XIX, el monestir va haver de fer front als processos desamortitzadors de Mendizábal (1836) i de Madoz (1855). Desprès de la primera desamortització, la de Medizábal, les monges van fugir del convent, tement represàlies de les classes popular barcelonines, però van tornar-hi tres anys desprès, sense haver de lamentar greus danys materials. Durant aquest període cal destacar la tasca d’Eulàlia Anzizu, neboda d’Eusebi Güell i abadessa del monestir cap a finals del segle XIX. La senyora Eulàlia Anzizu va fer servir la dot del seu oncle per reformar i rehabilitar els indrets més mal conservats del monestir.

Ja al segle XX, el monestir de Pedralbes es situà de nou en l’epicentre polític i social durant la Setmana Tràgica de 1909 o durant l’esclat revolucionari dels primers mesos de guerra durant l’estiu de 1936. Per sort, el monestir no fou pas objecte dels grups anarquistes incontrolats, i el monestir va poder sobreviure, tot i que no es van poder salvar els retaules de l’església annexa al monestir. De fet, l’any 1931 es va declarar el monestir com a Monument Històric i Artístic, i durant la guerra civil la pròpia Generalitat es va fer càrrec de la seguretat i conservació del monestir. Segurament l’aïllament del monestir respecte de la pròpia ciutat i el compromís de les institucions barcelonines i catalanes en protegir i conservar el monestir de Pedralbes van tindre molt a veure en la supervivència del monestir.

Al darrer terç del segle XX el monestir resultava obsolet, poc pràctic i necessitava una important inversió per reformar-lo i adequar-lo als nous temps. En aquest sentit i aprofitant la necessitat d’adequar el conjunt als temps moderns les monges clarisses van signar un acord per fer visitable una part important del monestir, que inclou el claustre, el refectori, l’antiga cuina, el dormitori, les cel·les de dia i moltes altres dependències.

Durant molts anys el monestir de Pedralbes va acollir també la col·lecció Thyssen a Barcelona (de l’any 1993 fins l’any 2004), però aquesta col·lecció pictòrica s’acabà traslladant al MNAC.

La visita al monestir de Pedralbes és, sota el meu parer, una visita obligada per tots els ciutadans que vulguin conèixer el passat medieval de la ciutat comtal. I si esteu pensant en casar-vos i voleu la benedicció divina, podeu portar un cistell d’ous ben grans a les monges clarisses que encara viuen al monestir (això si, haureu d’anar a l’entrada situada al carrer Montevideo, ja que l’entrada principal és només per accedir al museu i no trobareu cap monja que us rebi!).

Aquest ha estat un post molt important per a mi, ja que vaig treballar al Museu-Monestir de Pedralbes entre els anys 2004 i 2006, com a informador i guia. Va ser una experiència molt positiva, i que em va permetre conèixer històries i llegendes del monestir: deien els guàrdies de seguretat que durant la ronda nocturna havien vist i sentit sorolls estranys. Entre els treballadors del monestir es remorejava també  l’existència d’uns túnels subterranis que comunicarien el monestir amb el convent franciscà situat al davant, fet que alimentava la imaginació de tots nosaltres. Trobades amoroses o simplement un refugi de les bombes de la guerra civil? Veritat o llegenda? Personalment sóc poc aficionat a les històries de fantasmes i esperits, però el que us puc assegurar és que un cop entres al monestir al visitant l’envaeix una estranya sensació de benestar i tranquil·litat, com enlloc més de Barcelona he sigut capaç de trobar.

monestir claustre.JPG

El monestir de Pedralbes ha esdevingut un dels racons més màgics de Barcelona.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús