Arxiu del mes: desembre 2010

Entrevista amb l’historiador Dani Cortijo

dilluns, 27/12/2010

En Dani Cortijo és un historiador jove, autor del blog “Altres Barcelones”, un dels millors blogs d’història local escrits en català, impulsor de la xarxa Barcelonasfera i un dels fundadors d’HistoTube, el portal de vídeos històrics en català del que vam parlar fa poc temps. A més, és l’autor del llibre “Històries de la història de Barcelona”, un compendi de les múltiples històries que hem pogut gaudir al seu blog i de noves històries inèdites fins avui en dia (i un molt bon regal de reis per als amants de la història de la ciutat comtal) . Molts de vosaltres ja coneixeu la seva tasca, molt recomanable per aquells que encara no la coneixen. Personalment admiro la tasca que en Dani Cortijo ha portat a terme, i la qualitat dels seus escrits, i per això penso que és molt interessant apropar-nos a la figura d’un dels historiadors 2.0 de més qualitat del país. Aprofitarem per reflexionar i aprofundir sobre alguns dels aspectes més controvertits de la divulgació històrica.  Sense més dilació, us deixo amb l’entrevista que hem realitzat…


-Blogaire, guia, historiador 2.0, articulista, escriptor. Com et defineixes a tu mateix?

Jo em defineixo pura i simplement com a historiador, però crec que els historiadors que vivim en l’era de la informació tenim la obligació de fer arribar els nostres estudis i coneixements a tota la societat. És per això que si per a fer d’historiadors hem de recórrer a escriure llibres, utilitzar les eines 2.0, escriure articles o fer ràdio, doncs ho fem. Mai m’he considerat “escriptor” o “periodista”, tot i que molts periodistes i escriptors sí que viuen de parlar de la història. Quants d’ells treballen d’escriure assajos històrics i revistes d’aquesta temàtica? Alguns periodistes fins i tot ho fan bé! La culpa és d’ells? Potser és nostra per no saber comunicar. Sense cap dubte ens hem de posar al dia i no pensar com a col·lectiu endogàmic d’autoconsum. Si no podem arribar a la societat, la nostra feina perd bona part del seu sentit, per no dir la part essencial.

Els historiadors tenim un problema seriós en aquest sentit. Sembla que qualsevol pugui parlar d’història i publicar el que vulgui sense cap tipus d’estudis sobre el tema. No passa el mateix en àmbits com la biologia o la medicina. La gent dóna a aquestes persones credibilitat simplement perquè els entén i a nosaltres no. Hem d’apostar per combatre l’intrusisme aprenent a comunicar. No pot ser que amb l’elevat nombre de llicenciats en història, la majoria de revistes i llibres de divulgació històrica no estiguin escrits per historiadors…

Cortijo.jpg

El jove historiador Dani Cortijo

– Com i quan va començar l’aventura blogaire?

Tot va començar amb 18 anys quan vaig començar a fer rutes històriques per  Barcelona destinades a escoles i instituts. Per tal de fer-les més amenes i captar l’atenció dels alumnes, vaig dedicar-me a cercar coses curioses de la ciutat i apuntar-les en una llista. El problema va venir quan en la síntesi final els nens només recordaven les anècdotes i no pas els conceptes històrics i socials. Aleshores vaig decidir canviar de sistema i buscar històries curioses que em servissin expressament  per introduir els continguts. A partir de l’anècdota, acabaven entenent els processos. El sistema funcionava i vaig començar a ampliar la meva llista fins el punt de ser incapaç de caminar per la ciutat sense recordar aquelles “Altres Barcelones” explicant-les a qui m’acompanyés en aquell moment. Va ser en aquell moment quan vaig encetar el bloc que, qui ho diria! Ha acabat tornant al paper en forma de llibre. Ara segueixo fent visites històriques i una d’elles precisament sobre el llibre! El projecte ha tancat el cercle.

-“Altres Barcelones” s’ha consolidat com un blog de referència, quina creus tu que ha estat la clau de l’èxit?

En el cas dels blocs he constatat que hi ha diferents factors que influeixen en això. Un dels principals és pensar en qui esta a l’altra banda de la pantalla, què creus que li pot ser útil i interessant. Un altre factor, l’exemple del qual seria sense cap dubte en Victor Pàmies, és tenir la mentalitat que penjant cultura a internet la fas més accessible i que això t’esperoni a bolcar els teus coneixements per compartir-los.

Però un dels factors clau en l’èxit de qualsevol projecte a la xarxa és simplement ser constant, no defallir i seguir publicant i intentant millorar.

-A més del teu blog, col•labores o has col•laborat en altres portals o webs de difusió històrica?

Si, de fet crec que aquesta és una de les premisses més importants del projecte “Altres Barcelones”. Les històries del meu bloc normalment també les penjo a Bdebarna.net i al navegador d’Anycerda.org. No crec que els continguts hagin de ser segrestats per una sola plana ni que sigui la meva pròpia. Ja que inverteixo unes hores en fer la feina i no en trec rendiment econòmic, com a mínim m’agrada pensar que aquesta feina és útil i arriba al màxim de gent possible amb tots els canals possibles.

A part de les històries del bloc, vaig tenir la sort de participar professionalment en la gestació de l’anteriorment esmentat navegador de l’Any Cerdà. El projecte em va engrescar molt ja que es tractava de fer històries que donessin peu a la participació per part de les escoles, en que els alumnes i mestres participessin aportant detalls històrics sobre el seu entorn immediat.


-A més del blog esmentat, ets el creador de la xarxa Barcelonasfera. Pots explicar-nos què és aquest projecte?

La Barcelonasfera, igual que l’Histotube, respon simplement a la voluntat de cobrir una necessitat a la xarxa. Ja des dels inicis del bloc vaig adonar-me que hi havia molta interrelació entre diferents blocs de temàtica barcelonina i que uns i altres es complementaven produint un mosaic molt curiós de punts de vista.

Coneixent la “Bagesfera” o la “Penedesfera” vaig cercar a google la paraula “Barcelonasfera”, simplement per saber si existia. La única cosa que vaig trobar va ser un comentari d’una usuària en un bloc que preguntava “com és que no existeix la Barcelonasfera?”. Aquell mateix dia vaig obrir el portal. A diferència d’altres “esferes” territorials, la Barcelonasfera no és un agregador de blocs fets a Barcelona si no que tracten com a tema la pròpia ciutat, vista des de diferents punts de vista.

-El teu primer llibre, “Històries de la història de la ciutat de Barcelona”, ha estat un èxit editorial,entre els deu llibres en català i de no ficció més venuts de l’any. Hi ha un abans i un desprès de la publicació del llibre?

No hi ha un abans i un després en el sentit que segueixo fent el mateix que feia abans i sóc encara més pobre que l’any passat, però si que és veritat, que tot i que els llibres poden tenir errors de la mateixa manera que els continguts digitals (hi ha estudis que demostren que la enciclopèdia britànica té més errors que Viquipèdia) sembla que el fet d’escriure un llibre t’aporta una certa autoritat i fa que el que dius a partir d’aleshores tingui més valor. Fins cert punt és una cosa bastant absurda…

Tot i això, per mi aquest llibre no és res més que una peça més del projecte “Altres Barcelones”, un projecte multiplataforma. El que intento és difondre la història per tots els mitjans a l’abast. De moment, ho he fet digitalment, editorialment, radiofònicament i televisivament. La qüestió és que la cultura pugui estar a l’abast de totes les persones independentment de quin dispositiu o canal utilitzin per informar-se.

Cortijo llibre.jpg

Portada del llibre "Històries de la història de Barcelona".

-El llibre ens explica moltes històries noves, i d’altres que ja ens havies explicat al blog, però ampliades. Creus que hi haurà una segona part?

Com vaig explicar en el seu moment, hi haurà més publicacions sempre que aquestes tinguin una bona acollida entre el públic. En aquest sentit he de confessar que aquesta ha superat en escreix les humils expectatives inicials i per tant em veig obligat a una segona part en vistes a una tercera. Tot i això, escriure llibres porta molt de temps i no dóna ni molt menys per viure. Per tant, no es poden fer les coses de manera precipitada. Espero tenir la segona part enllestida quan abans millor però.


-Deus ser una de les persones que més coneix la història de la ciutat de Barcelona. Com analitzes la situació actual de la cultura i el patrimoni històric a la ciutat comtal?

Crec que la ciutat encara viu amb la idea de créixer a cops de gran esdeveniment com ha fet durant els darrers temps (Exposicions Universals, Congrés Eucarístic, Olimpíades, Fòrum, intent frustrat de jocs d’hivern…). En les nostres ànsies de cosmopolitisme sembla que hagem perdut l’autoestima. Hem d’organitzar grans saraus de cara a l’exterior per a que la gent ens digui què en som de simpàtics i interessants perquè ens fa por mirar-nos a nosaltres mateixos. Tenim una ciutat bimilenaria plena de cultura i que ha jugat un paper molt important en els processos històrics de Catalunya, de l’Estat i fins i tot en un cert grau d’Europa. En certs moments de la història Barcelona ha estat l’avantguarda política, econòmica, social o artística en alguns aspectes, però tot i això seguim imaginant un model de ciutat que renega de les seves arrels. Em sento profundament orgullós de la meva ciutat, però crec que tant des de l’administració pública com sobretot des de part del sector turístic, estem ocultant  la nostra pròpia realitat. Que una ciutat amb més de 2000 anys hagi de fer-se passar per una barreja entre l’Albaicín i Mèxic en la qual es venguin com a productes nostrats les “tapas” o barrets de mexicà en discurs monotemàtic em sembla realment lamentable. Una ciutat que s’amaga de si mateixa i tan acomplexada no inspira cap tipus de respecte. Després no cal que ens estranyem de segons quines actituds…

-Creus que la història local, de proximitat, és més propera als ciutadans i ciutadanes que no pas la història més acadèmica, tradicional?

Els interessos històrics de les persones, solen ser molt variats, des de temes molt propers com és el cas de la història local, fins els que busquen en la història la comprensió de fenòmens de països i civilitzacions molt llunyanes. El que em va dur a mi a la història local és precisament el repte pedagògic de convèncer aquelles persones desencantades de la utilitat real de la història. En aquest sentit, la història local dóna molt de joc. Quants cops hem sentit aquells qui ens dediquem a la didàctica de la història allò de “per a què haig d’aprendre això si no em serveix per res”? En el cas de la història local podem aportar mostres molt immediates de quina utilitat té. La història local et pot ajudar a entendre en el teu entorn immediat el perquè de moltes coses: Per què el teu carrer té aquella forma, d’on ve l’expressió que diu la teva àvia, què havia passat al teu pis abans que hi visquessis tu, o bé per què hi ha un forat o una marca en un lloc determinat del teu barri.

Tot i això, la història local pot ser tan o tan poc interessant com la “gran història”, jo he triat el camí local però no descarto fer altres coses. El que si que defenso és la “història de trinxera”. Sortir al carrer, observar i preguntar. No tota la informació és als arxius i les biblioteques, molta s’ha de buscar in situ. Recordo un cop que vaig penjar un testimoni de la cambrera que va servir-li una tònica a en Puig i Antich just abans de la redada. La gent em preguntava com havia accedit a ella. Simplement vaig anar al bar, vaig seure a la barra, vaig preguntar si algú era allà aquell dia, varem xerrar una estona i  em va deixar que la gravés. De vegades és així de fàcil…

Ara has encetat, amb altres tres joves historiadors, un projecte ambiciós: HistoTube. Quina és la natura d’aquest projecte?

La idea neix de la dificultat existent alhora de cercar materials audiovisuals de temàtica històrica i patrimonial en llengua catalana. Si bé el català és una de les 20 llengües més ben posicionades a internet pel que fa continguts html. cada cop creix més el consum de formats audiovisuals en xarxa. La nostra intenció és per una banda crear un projecte participatiu en el qual puguem reunir els materials ja existents i potenciar els usuaris i entitats que pengen contingut d’aquest tipus a YouTube. Un altre dels objectius és que a la llarga els usuaris s’animin a afegir nous audiovisuals a la xarxa.

Histotube.jpg

El portal HistoTube

Creus que HistoTube es pot convertir en un portal de referència per la difusió del patrimoni i la cultura catalanes en format audiovisual?

Aquesta és en teoria la nostra ambició, i de moment sembla que no anem mal encaminats, però tot dependrà del grau de col·laboració dels usuaris. Tot i ser quatre, no tenim prou ulls ni temps per conèixer absolutament tot el material que hi ha a la xarxa, necessitem la cooperació dels visitants habituals. Per altra banda, sembla que sobretot per la creixent oferta de blocs, s’està estenent el consum passiu de continguts digitals. Cada cop hi ha més gent visitant webs i cada vegada hi ha menys participació en comentaris. El fet d’esdevenir un punt de trobada on poder comentar els vídeos i que la gent pugui parlar d’història i aportar el seu punt crec que serà la clau del valor afegit…

-Creus que la potenciació de la cultura i la història és una tasca que han de dur a terme les administracions públiques o correm el risc de polititzar i instrumentalitzar el passat i el seu llegat?

Les administracions públiques han de donar suport a la història i la cultura en general per un simple motiu: No dóna diners, o en dona molt pocs en relació a l’esforç que suposa la recerca i la difusió. Tot i això les institucions haurien de perdre el mal costum d’instrumentalitzar i polititzar tot allò que toquen. A certs nivells tot és política. Tenir o no tenir un carnet de partit et pot obrir o tancar moltes portes. Els que no en tenim cap ho tenim sempre una mica més difícil.


-Has estat un estudiós de l’esperanto, i fins i tot el saps parlar. Creus que pot arribar a ocupar un espai de “llengua franca” o l’anglès omple aquest espai?

L’esperanto mai ocuparà el paper de l’anglès ni el del llatí en el seu moment perquè precisament el que aspira és a no fer-ho. L’esperanto va néixer a Byalistok (ara Polònia i aleshores part de l’imperi Rus) de la mà de Llatzer Zamenhof. Fill d’un home profundament ateu i una dona devotament jueva, fou criat en rus tot i que també parlava el jidish, el polonès i l’alemany. Entenent la diversitat lingüística com una riquesa cultural i no com un obstacle, va crear una llengua neutra internacional que servís per a comunicar parlants de diferents idiomes en un pla d’igualtat. L’esperanto no pretén esdevenir una llengua única ni arraconar altres llengües. El que vol és ser una segona llengua (conservant sempre la pròpia) que permeti comunicar-se amb els qui no t’entenen. No es tracta d’una “Lengua común” que hagi de ser imposada sobre les altres, si cal arraconant-les. És un exercici de democràcia i ecologia lingüística. Per tal d’arribar a aquest objectiu, la llengua va ser planificada per ser cinc vegades més fàcil d’aprendre que qualsevol altra (amb regles sense excepcions) però alhora compta amb la flexibilitat necessària per poder crear sobre la marxa mitjançant prefixes i sufixes coneguts pels parlants, conceptes que puguin resultar equivalents en la llengua pròpia i comprensibles per una persona amb una altra llengua pròpia molt allunyada de la nostra.

L’anglès ara, com el llatí en el seu moment, té una certa hegemonia, no pas pel nombre de parlants si no pel poder que ostenten els estats i els exercits que el tenen com a propi. He de confessar que en un primer moment em vaig iniciar en l’estudi d’aquesta llengua sobretot com a part de la tasca d’historiador per estudiar la desconeguda etapa esperantista d’en Joan Amades, cosa que em va permetre publicar el meu primer article d’investigació en un llibre. En un principi no m’havia plantejat que els meus coneixements anessin més enllà que els del llatí o el grec que vaig aprendre a l’institut, però en menys d’un any em vaig trobar parlant pels colzes aquesta llengua per exemple amb gent coreana, polonesa o letona. El meu anglès però, després d’anys d’estudi encara deixa una mica que desitjar.

La gent es pregunta: És possible que l’esperanto arribi a ser una llengua coneguda per la majoria de la humanitat? Jo crec que no, per un simple motiu: Segueixen existint llengües dominants i dominades i els qui ostenten els monopolis lingüístics no renunciaran a la seva arma de domini. L’esperanto no funciona? Funcionar sí que funciona i perfectament. El que passa és que no s’aplica prou perquè no convé. Si perquè una cosa no s’aplica suficient arribem a la conclusió que no serveix per res, per aquesta mateixa raó podríem afirmar que els drets humans, el feminisme o l’ecologisme no tenen cap tipus de sentit, no?

-Moltes gràcies i molta sort!

Errades de pel·lícula

dijous, 23/12/2010

El cinema ha estat una eina molt valuosa per la difusió històrica, per la reconstrucció visual del passat i la divulgació de la cultura del passat. Però moltes superproduccions de Hollywood, preteses obres mestres del cinema, estan plenes d’errades i inexactituds històriques.

Coneguts són els casos d’errades de vestuari i attrezzo de les pel·lícules Ben-Hur o Espartac, on apareixen alguns rellotges o vestuari desapropiat, o la trilogia del Senyor dels Anells, on apareix una furgoneta en un parell d’escenes de pla llarg.

errors pelicula espartaco.JPG

Als clàssics Ben-Hur o Espartac hi ha errades de vestuari i attrezzo.

Però hi ha errades molt més greus que simples extres o inexactituds d’attrezzo. Per exemple, al film Gladiator el punt àlgid de la pel·lícula ens presenta un emperador Còmode agressiu, pèrfid i envejós, quan en realitat Còmode governà tretze anys (no uns pocs mesos com ens mostra la pel·lícula) i fou assassinat per la seva política pacifista i per no ser un malfiat, cosa que l’impedí veure el complot que s’estava organitzant en contra seu. Per últim, el protagonista de la pel·lícula, el general Màxim Deci Meridi es planta en un parell de jornades a cavall dels camps de batalla de la Germania Superior fins als voltants d’Emerita Augusta (Mérida). Un altre error imperdonable a una superproducció americana ambientada en l’antiguitat, en aquest cas el film Troia, ens mostra sense cap pudor un parell de llames peruanes entre les tropes gregues. En aquest mateix film, podrem veure un avió comercial que passa sobre el cel de l’antiguitat homèrica.

errors pelicula gladiator.jpg

Gladiator, una superproducció poc versemblant.

A la pel·lícula Apocalypto el director Mel Gibson ens mostrava una societat maia molt més visceral i primitiva que no pas el dia a dia d’una civilització més sofisticada del que es veu a la pel·lícula. A un altre film de Mel Gibson (tot i que en aquest cas com a actor) anomenada El Patriota s’exalta la figura de Benjamin Martin, personatge inspirat en el personatge real Francis Marion, qui es dedicava a matar indis i violar dones durant el seu temps lliure.

A una pel·lícula de Tom Cruise ambientada en el Japó meiji, anomenada L’últim Samurai se’ns presenta una visió idealitzada de la revolta samurái contra la modernització i industrialització del Japó de finals del XIX. Els Samurais eren un cos feudal, ultraconservador i que només volia conservar els seus privilegis consuetudinaris en un món modern. A més, un cos tancat i exclusiu com el Samurai mai hagués admès a un americà desconeixedor del Bushido (codi ètic i de tradicions dels Samurais) el privilegi de lluitar amb ells.

A la pel·lícula Elisabeth l’actriu Cate Blanchett dóna vida a la llegendària reina anglesa, però a l’any en que es centra l’acció, el 1585, la reina Elisabeth tenia una cinquantena d’anys, mentre que l’actriu que l’interpreta tot just en supera la trentena.

D’exemples encara n’hi ha més. Al film Titanic, apareix l’obra Nimfees de Claude Monet en una habitació del vaixell. El quadre va ser pintat l’any 1923, però el vaixell s’havia enfonsat l’any 1912, onze anys abans que el genial pintor confeccionés la seva obra.

Un exemple molt clar de manipulació històrica per fer més sentimental o espectacular un guió cinematogràfic el podem trobar al film Braveheart. En aquest film, s’intueix la història d’amor entre William Wallace i Isabel de França, qui en realitat arribà a les illes britàniques tres anys desprès de l’execució de l’heroi escocès. A més, les entranyables faldilles escoceses no es van popularitzar com a element distintiu dels clans escocesos fins tres segles més tard.

errors pelicula braveheart.jpg

Braveheart és un cúmul d'errades i anacronismes.

A la saga Indiana Jones apareixen milions d’inexactituds històriques i geogràfiques, tals com situar els maies al cor de Perú, o situar Chitzén Itzá al bell mig de la selva Amazònica.

Aquest any s’ha estrenat l’enèsim remake de Robin Hood, el romàntic lladre que robava als rics per donar-s’ho als pobres. A la vida real, en Robin Hood no fou més que un lladregot del segle XIII, partidari del desheretat Joan sense Terra i que robava en el seu propi benefici.

La llista d’inexactituds i anacronismes és molt llarga i podríem esplaiar-nos de valent sobre aquest tema, però he volgut fer una petita selecció de les errades més clamoroses de pel·lícules històriques. Com us podeu adonar, les pel·lícules americanes (en especial les superproduccions milionàries) són les que capitalitzen la llista d’errades. El cinema europeu acostuma a ser més curós que no pas el nord-americà en el tracte fidedigne dels fets del passat.

Per últim, alguns lectors potser es sorprenen que no hagi mencionat la pel·lícula 300, on es mostra un rei Xerxes de tres metres i mil pírcings, guerrers espartans lluitant “a pèl” (sense armadura) o a la flor i nata de la cavalleria Persa, els Immortals, sense muntar a cavall. La raó per la que no l’incloc és que aquesta pel·lícula beu d’un còmic de Frank Miller sobre la batalla de les Termopiles, i en cap moment el film vol ser fidedigne a la història si no al còmic del genial dibuixant nord-americà.

Malgrat que el Suprem i el Tribunal Constitucional intentin sabotejar-nos el Nadal i l’escla pública, us desitjo bones festes, bon any nou i fins aviat!

La revolució cubana de 1959

dimarts, 21/12/2010

Al llarg de la història del segle XX, hi ha hagut pocs episodis tan idealitzats com el de la Revolució cubana. La revolució cubana de 1959 ha quedat gravada en l’imaginari col·lectiu de tota una generació, i encara avui en dia segueix seduint a tot aquell interessat en l’evolució social i política d’aquest país caribeny.

Cuba es va independitzar d’Espanya l’any 1898 (el “desastre” de Cuba, tal com es coneix l’episodi a l’estat espanyol), amb l’ajuda interessada dels Estats Units, que seguint la “doctrina Monroe” (Amèrica pels americans) van consolidar una oligarquia terratinent a l’illa fidel als interessos comercials dels Estats Units (especialment en el que fa a la producció de sucre, matèria primera que no té Estats Units), perpetuant un sistema social repressiu i pseudoesclavista (malgrat estar oficialment abolida, a les grans plantacions de sucre o tabac s’hi seguien produint episodis d’autèntica esclavitud per part de les minories blanques que controlaven el país).

Políticament, la Cuba “independent” estava dirigida per militars colpistes i per un règim pseudodemocràtic totalment adulterat, que responia als interessos comercials dels Estats Units i feien de la corrupció el sistema més habitual per enriquir-se. Enfront aquesta realitat, a Cuba hi havia una immensa majoria de la població que vivia en condicions d’extrema pobresa, sense dret a l’educació, la sanitat o una vivenda amb les mínimes condicions d’higiene.

Amb aquest context ens situem a la dècada dels 50 del segle passat, quan al país hi havia una dictadura militar, la de Fulgencio Batista (molt ben retratada en la pel·lícula El Padrí II), que com tot els seus antecessors, estava poc preocupat pel desenvolupament econòmic i social de l’illa de Cuba.

Davant la realitat social i política de Cuba, grups dissidents van començar a organitzar-se clandestinament per conspirar contra el règim criminal de Batista. Entre aquells dissidents, molt influenciats pel Partit del Poble Cubà, d’ideologia marxista, es trobaven personatges com ara Fidel Castro i el seu germà Raúl o en Francisco Medina que van protagonitzar, entre altres, episodis puntuals de violència contra la policia o les forces armades (els pilars del règim de Batista) entre els que convé destacar l’assalt a la Caserna Moncada, la principal fortalesa de Santiago de Cuba. Era l’any 1952.

Els conspiradors foren detinguts, jutjats i empresonats (en aquell judici, en Fidel Castro va pronunciar el seu famós “la historia me absolverá”). Desprès de dons anys i mig de condemna, en Fidel Castro i els seus partidaris més propers van exiliar-se a Mèxic, on van entrar en contacte l’any 1955 amb grups revolucionaris llatinoamericans i en especial amb un líder revolucionari anomenat Ernesto Che Guevara.

A l’exili Mexicà, en Fidel Castro organitzà un moviment armat socialista per enderrocar el totpoderós règim de Batista, que estava apadrinat pels Estats Units. En Castro, durant aquells anys, es mou per cercles revolucionaris allistant membres pel seu projecte revolucionari, amb uns resultats prou discrets.

En Fidel Castro, el Che Guevara i una vuitantena de persones més van embarcar en un vaixell de reduïdes dimensions anomenat Granma, i va desembarcar a la costa cubana el 2 de desembre de 1956. Els revolucionaris van ser inicialment derrotats per les tropes governamentals, i de la vuitantena que van sortir de Mèxic, només una vintena van arribar a refugiar-se a les muntanyes de la “Sierra Maestra”.

Cuba Granma.jpg

El llegendari creuer Granma.

Però la guerrilla de Fidel i del Che va encendre l’espurna revolucionària a l’illa, car la major part societat cubana patia els efectes de la dictadura i no tenien gran cosa a perdre. Les tropes de guerrillers van créixer en número i van començar a programar accions armades contra casernes militars i altres objectius revolucionaris. Les contínues victòries revolucionàries van encoratjar la població civil cubana i van fer créixer la popularitat dels dirigents revolucionaris arreu del país.

L’any 1958 les columnes revolucionàries del Che i de Camilo Cienfuegos (un altre dirigent històric de la revolució) controlaven gran part de l’occident del país, mentre que a la part oriental de Cuba, només les grans ciutats continuaven sota control governamental.

che 1962.jpg

A Cuba, el Che va mostrar les seves habilitats com a comandant.

A les darreries de desembre de 1958 es produeix un fet decisiu pel futur de Cuba i de la revolució: les tropes del Che prenen Santa Clara, una població estratègica ja que està al bell mig de l’illa de Cuba, centre neuràlgic de la xarxa de camins i carreteres del país.

Presa Santa Clara, i amb les tropes revolucionaries a les afores de les grans ciutats cubanes, el dictador Fulgencio Batista pren la decisió de fugir a Santo Domingo. L’ambaixada nord-americana no estava disposada a perdre el control dels recursos  de l’illa, i molt menys de permetre un país de l’orbita soviètica a pocs quilòmetres de les seves fronteres, però el suport popular als revolucionaris i el descrèdit acumulat per tants anys de misèria i corrupció política van facilitar l’entrada dels guerrillers del Che i de Camilo Cienfuegos a la ciutat de l’Havana. Era el dia 1 de gener de 1959 i la revolució, contra tot pronòstic, havia triomfat.

fidel revolució gener 1959.jpg

Un jove Fidel celebra la victòria revolucionària. Gener de 1959.

Immediatament es va constituir un govern provisional, format per Fidel Castro i els seus partidaris, que van rebre d’immediat ajuts (financers, tecnològics i materials) procedents de la Unió Soviètica. El Partit del Poble Cubà es va enquistar al poder, i per curiositats de la vida, el que va néixer com un moviment contra la lluita dictatorial de Batista, es va convertir en una dictadura del Partit del Poble Cubà.

Els darrers cinquanta anys, el govern socialista de Castro ha invertit en educació i sanitat, i ha millorat les condicions de vida de bona part de la societat cubana, per bé que no ha permès una obertura política democràtica vers l’exterior, amb la celebració de comicis electorals lliures. A més, la situació econòmica del país s’agreujà a causa del bloqueig econòmic i comercial imposat pels Estats Units que pateix el país i a l’enfonsament del gran “padrí” del règim cubà, el sistema soviètic.

Caiguda la Unió Soviètica, el règim cubà ha buscat aixopluc energètic i tecnològic amb noves aliances, en aquest cas amb Veneçuela o Xina (amb qui té signat un acord de cooperació tecnològica), i mantenint bona relació amb règims membres del anomenat “eix del mal”, tals com Corea del Nord o Iran. Crec que al règim castrista li queda poc temps d’existència. Tant de bo ben aviat s’enceti un procés de transició democràtica a l’illa de Cuba, que porti prosperitat social, econòmica i política.

La Nova York del Priorat

diumenge, 19/12/2010

Si decidim anar a passar el dia al Priorat, podrem fer turisme entre les runes de la cartoixa d’ Escaladei (o Scala Dei, en llatí), visitar pobles tant macos com Torroja o Porrera, comprar l’excel·lent oli de la comarca, esplaiar-nos en una visita a Siurana o degustar els fantàstics vins que ens ofereix aquesta terra, però el que possiblement no us podíeu pensar és que podríeu visitar “la Nova York del Priorat”. Hi ha una localitat coneguda com “la Nova York del Priorat”, apel·latiu amb que l’escriptor Josep Maria Espinàs va referir-se a la població de la Vilella Baixa.

Vilella baixa panoràmica.jpg

Panoràmica del poble de la Vilella baixa.

La Vilella Baixa és una població petita, que amb prou feines sobrepassa els 200 habitants, situada al extrem més occidental de la serra del Montsant, i que està articulada pel riu Montsant, que travessa la població i rega els pocs camps de conreu que hi ha a tot el municipi, i un afluent d’aquest riu, anomenat el riuet d’Escaladei. Al punt on conflueixen els dos rius s’hi va aixecar un impressionant pont romànic, de tres arcades. Tot el terme municipal de la Vilella Baixa té una orografia molt pronunciada, cosa que provoca que hi hagi molts desnivells entre la riba del riu i la part més alta del poble, la zona del casc antic de la població.

vilella baixa pont.jpg

Vista parcial del pont romànic de la Vilella baixa.

Aquesta realitat orogràfica és la que dóna sentit al apel·latiu d’en Espinàs, ja que es dóna el fet que moltes cases aixecades a la riba del riu poden tindre cinc o sis plantes d’alçada vistes des del riu, mentre que la façana de la mateixa casa a peu de carrer al nucli antic tot just en té una o dues. Aquesta singularitat ( i espectacularitat) fou la que va enamorar en Josep Maria Espinàs, i que encara sorprèn a molts dels visitants que avui dia s’apropen a la població.

Vilella Baixa nova York parcial.jpg

Els "gratacels" del Priorat, vistos des del riu.

Més enllà de la singularitat de les seves cases, el poble és conegut també per disposar d’un carrer conegut com el carrer que no passa, un carrer amb  un arc gòtic a l’entrada, segurament del nucli més antic de la població, i que no té cap sortida. Segurament aquest carrer es tancava per defensar als habitants del poble d’atacs puntuals. De fet, durant la segona guerra carlina, o guerra dels matiners (1846-49), el municipi de la Vilella Baixa fou escenari de les hostilitats entre les tropes isabelines i les carlines, que es trobaven fortificades a l’interior del carrer que no passa.

vilella baixa carrer que no passa.JPG

El carrer que no passa, al nucli antic del poble.

La Vilella Baixa és un dels meus indrets preferits de tot el principat, ja que els carrers costeruts, les proporcions de les cases vistes des del riu, el pont romànic, i els excel·lents productes gastronòmics de la zona (especialment recomanable és comprar vi, fruits secs i oli a la cooperativa de la població) fan del petit poble de la Vilella Baixa, una excel·lent destinació turística. Deixar-se seduir per les seves grans cases de pedra, pels seus silencis i pel seu paisatge, als peus del Montsant, és una delícia. A més, a diferència d’altres indrets del principat com ara Besalú o Siurana (paisatges que també m’enamoren), a la Vilella Baixa no hi ha aquella aglomeració turística que sovint es pot arribar a fer molesta, una cosa ben estranya a la Nova York del Priorat, no trobeu?

Vilella Baixa vinyes.jpg

Camp de vinyes a tocar del poble.

HistoTube, el portal de vídeos històrics en català

dimecres, 15/12/2010

Avui mateix ha entrat en funcionament l’HistoTube. Què és Histotube? Histotube és una eina que pretén ser un lloc de referència pels vídeos de temàtica històrica en Català. Ideat per quatre joves historiadors, tots ells blogaires (i de molta qualitat), Histotube neix de la necessitat de trobar punts de trobada i recursos gràfics per acompanyar la divulgació històrica.

Histotube.jpg

El lloc web d'HistoTube

De moment, HistoTube disposa de diversos vídeos en el seu fons, que seran paulatinament ampliats. Personalment crec que és una bona iniciativa, que pot esdevenir una eina molt útil per tots els interessats en la comunicació històrica en català i en un format audiovisual.Per exemple, podem fer una passejada virtual pels carrers de l’antiga Bàrcino, o veure un document sobre el naixement del feudalisme a Catalunya, entre moltes altres possibilitats que ens ofereix aquest portal.

Tanmateix, el projecte és obert a tots aquells interessats en pujar els seus propis documents visuals (reportatges, entrevistes, documentals, notícies…). Tant de bo el projecte es consolidi i es converteixi en un portal de referència (un més) per la difusió dels continguts històrics en la nostra llengua.

L’antiga Roma, en 3D

dimarts, 14/12/2010

Us imagineu poder visitar l’antiga Roma, i passejar-hi pels seus carrers? Molts historiadors sovint hem somiat en agafar una màquina del temps per retrocedir en el temps i viure determinats moments, o ciutats. Ara aquest somni s’ha tornat possible gràcies a un altre aplicació del programa Google Earth anomenat Rome Reborn (Roma reneix), desenvolupat per la Universitat de Virginia. En podeu fer un petit tast amb aquest vídeo.

Ara és possible visitar la capital d’un dels imperis més importants de la història. De fet, l’imperi Romà fou l’entitat política més longeva de tota la història occidental, i bona part de les nostres institucions polítiques, les bases del dret privat europeu o la nostra llengua són herència directe del procés romanitzador a bona part del continent europeu i a les ribes del Mediterrani asiàtic i africà.

roma 3D.jpg

El Fòrum imperial, reconstruit.

Com podem fer aquesta visita virtual? La resposta és ben fàcil. Tal i com vam fer amb els mapes històrics de Google Earth, únicament hem d’obrir el programa, anar a la columna de l’esquerra, buscar de nou la pestanya “galeria” i obrir-la. Entre les opcions que ens ofereix la pestanya, busquem una aplicació anomenada “l’antiga Roma en 3D” i navegar pel globus terrestre fins apropar-nos a la ciutat eterna.

L’aplicació Rome Reborn ens permet visitar com era la ciutat de Roma el segle I d.C., segurament el moment més àlgid i esplendorós de la ciutat, quan segons els càlculs de Suetoni, vivien a l’urbs més d’un milió de persones. Amb l’aplicació en 3D de l’antiga Roma, podrem visitar els més de 6.000 edificis recreats, dels quals vint estan amb els interiors perfectament acabats. A més, a cada edifici, monument, lloc, turó o carrer l’acompanya una fitxa explicativa força complerta (encara que pràcticament tota l’aplicació està en anglès). Sense cap dubte, el projecte Rome Reborn és una autèntica llaminadura per a totes les persones fascinades pel gloriós passat imperial de Roma, i una eina prou útil per explicar com era la capital del món antic a les aules.

roma 3 d Colisseu.jpg

El Colosseu, tal i com va ser fa vint segles.

Mapes històrics a Google Earth

dilluns, 13/12/2010

Google Maps és un programa d’ordinador d’allò més conegut, una eina útil i interactiva tant per la pràctica docent com per el nostre dia a dia quotidià.  El que potser no coneix tothom és l’ampli ventall de possibilitats que ens ofereix el programa, i que va des de el visionat de fotografies de la National Geographic fins a les expedicions del capità i oceanògraf Jaques Costeau.

Però una aplicació que segur ens interessarà a tots els amants de la història és la possibilitat d’obrir diversos mapes històrics i sobreposar-los amb la vista per satèl·lit que ens ofereix Google Maps. Per obrir-lo, només cal seguir la següent ruta: un cop obert el programa, anem a la columna que ens apareix a l’esquerra de la pantalla, i obrim una pestanyeta anomenada “ galeria” . Un cop oberta, veurem un munt d’aplicacions pel programa, i seleccionem la anomenada “mapes històrics de la col·lecció Rumsey”, i ens apareixeran els diversos mapes existents quan naveguem pels diversos indrets del globus terrestre.  Els mapes històrics oscil·len entre els anys 1680 a 1892, i inclouen mapes de països o ciutats com Londres, Madrid o Nova York (desgraciadament, no n’hi ha cap de Barcelona ni cap altre ciutat catalana).

Madrid 1831.jpg

Mapa del Madrid de 1831, superposat amb la vista per satèl·lit de la ciutat.

Els mapes (que també es poden descarregar, malgrat que pesen fins a 2 giges) pertanyen a la col·lecció de David Rumsey, president de l’Associació de Cartògrafs dels Estats Units, i autor d’alguns llibres sobre mapes històrics i cartografia. El senyor Rumsey va crear la fundació que porta el seu nom, encarregada de la difusió i l’anàlisi de mapes històrics i que conta amb un fons d’arxiu de més de 150.000 mapes. A la seva web, http://www.davidrumsey.com/, hi ha més de 17.000 d’aquests mapes en format digital (on he trobat un mapa dels serveis secrets soviètics de 1967 on figura la ciutat de Barcelona, així com un plànol de Madrid i l’estret de Gibraltar o les Açores, entre altres objectius estratègics).

google-historic.jpg

El món, segons un mapamundi de finals del segle XVIII.

De moment, ja utilitzo molts d’aquests recursos a l’aula, ja que el impacte de la informació visual és molt gran i més atractiva per la pràctica docent, per bé que molta gent pot estar interessada en aquest recurs, que ens serveix per conèixer com veien el món fa un parell de segles (i amb quina precisió detallaven els accidents físics i geogràfics, sense l’ajuda de satèl·lits intel·ligents!).

El monestir de Pedralbes

divendres, 10/12/2010

El monestir de Pedralbes és una joia arquitectònica poc coneguda del meravellós i esplendorós gòtic català. Situat a la zona alta de Barcelona, el monestir ha esdevingut una mena de tresor amagat de la ciutat, amb una ràtio de visitants força baixa. Malgrat que encara hi ha una petita comunitat de monges clarisses ocupant el monestir, la major part de l’estructura monacal és visitable.

El monestir de Pedralbes (oficialment, el seu nom és el de Reial monestir de Santa María de Pedralbes) fou construït als inicis del segle XIV, concretament l’any 1326, per ordre expressa de la reina Elisenda de Montcada, esposa del rei Jaume II, molt més gran que la reina i amb la salut força delicada.

L’any 1327 va morir el rei Jaume II. La seva vídua, la reina Elisenda de Montcada, va decidir traslladar la seva residència al nou monestir, nascut sota la seva protecció. La reina Elisenda va assegurar la supervivència econòmica i social del monestir tot dotant-lo d’importants feus i col·locant-lo sota protecció directe del Consell de Cent, màxim òrgan de poder de la Barcelona medieval. Però a la Catalunya medieval les dones no podien assumir graus tan elevats de responsabilitat tals com l’administració de les seves propietats, i és per això que enfront del monestir es va construir un segon convent, de frares franciscans, encarregats de portar l’administració del monestir. Avui dia aquest edifici encara existeix, malgrat que pertany a la família Gòdia, i com a recinte privat, no és visitable.

La reina va fer construir un palau annex al monestir, avui desaparegut. Elisenda va viure en aquest palau retirada de tota activitat política durant més de trenta anys, fins el moment de la seva mort, l’any 1364. Un cop morta, fou enterrada al mateix monestir, tal com ella mateixa va deixar per escrit al seu testament. El sepulcre de la reina Elisenda comunica l’església annexa al monestir amb el claustre. La curiositat d’aquest sepulcre és que té dues cares o façanes: el cantó de l’església (lloc públic pels fidels) on trobem una estàtua d’Elisenda vestida com a reina, mentre el cantó del claustre (recinte privat per les monges) ens mostra una Elisenda vestida com una monja més.

monestir pedralbes tomba claustre.jpg

Vista de la tomba de la reina Elisenda des de l'interior del claustre.

Per últim, la reina va voler dedicar una capella a Sant Miquel, i per fer-ho va contractar en Jaume Ferrer i Bassa, un dels millors pintors del seu temps, que va formar-se a Itàlia i va portar a terres catalanes les noves tendències pictòriques apreses a Siena i Florència.

Des d’un bon inici el monestir de Pedralbes (originàriament anomenat Petras Albas, “pedres blanques” en llatí, donat el color blanc característic de la pedra amb que va ser construït) esdevingué un monestir molt important, gràcies a les generoses dotacions reials que rebé.

El monestir, sota protecció reial i del Consell de Cent barceloní, aviat esdevingué un centre de referència per les famílies nobiliàries catalanes, que no van dubtar a enviar-hi moltes noies de la seva família per ingressar al convent. Això proporcionà al monestir encara més rellevància i influència.

Entre els benefactors del monestir podem trobar famílies nobiliàries catalanes tant importants com ara els Pinós, els Montcada o els Cardona. De fet, el propi escut d’armes del monestir conserva els elements heràldics dels Montcada (cal recordar que la reina Elisenda era un membre dels Montcada).

Monestir Pedralbes 2.JPG

Vista parcial de l'església i el claustre des del segon pis del monestir.

Al llarg dels seus set segles d’història, el monestir de Pedralbes ha allotjat a moltes monges anònimes, però també a moltes noies provinents de les altes esferes socials de Catalunya. El convent no era ben bé igualitari, ja que la dot que acompanyava a la monja quan entrava al monestir, esdevenia cabdal per la posició social d’aquesta dins del monestir. En aquest sentit, la majoria d’abadesses del monestir eren membres de les famílies Montcada, Cardona o Pinós, mentre que les feines més dures o desagradables (la cuina, la neteja, la cura dels malalts…) eren reservades per a les monges provinents de les classes populars. Riques o pobres, la vida al monestir era dura per totes. Un cop ingressaven al monestir, a les monges clarisses se’ls prohibia la sortida del recinte del monestir, i l’obligació de complir amb horaris escrupolosos i sovint tediosos. Les monges havien d’adaptar la seva vida a les exigències de la comunitat (o de l’abadessa).

Arribats a aquest punt, cal destacar que la importància del monestir va reforçar-se encara més al segle XVI. Durant aquells anys, el monestir va entrar en una mena d’edat d’or, escenificada en els anys que l’infanta María d’Aragó (filla de Ferran el Catòlic) va ser abadessa del monestir. L’infanta María i les seves successores van ampliar i millorar el recinte del monestir, construint un nou dormidor (les monges dormien totes juntes), les cel·les de dia (on es retiraven les monges a reposar, orar, reflexionar, llegir…) o el tercer pis del claustre.

El monestir de Pedralbes ha estat testimoni dels principals fets de la història del país, i a vegades n’ha estat un escenari protagonista. Un exemple que il·lustra la meva afirmació són les lloses que formen el terra de la planta baixa del claustre. El visitant podrà observar que les lloses estan trencades i esquerdades. La causa cal buscar-la en la guerra del francès (1808-1814), quan les tropes franceses de Napoleó van convertir el monestir en un quarter militar, desprès d’expulsar-hi les monges. Els francesos van omplir el claustre de cavalls i de canons que pesaven una morterada i  mitja, malmetent i esquerdant totes les lloses del claustre.

Monestir Pedralbes 3.JPG

Detall del terra del claustre, malmès durant les guerres napoleòniques.

Un cop acabada la guerra del francès, en ple segle XIX, el monestir va haver de fer front als processos desamortitzadors de Mendizábal (1836) i de Madoz (1855). Desprès de la primera desamortització, la de Medizábal, les monges van fugir del convent, tement represàlies de les classes popular barcelonines, però van tornar-hi tres anys desprès, sense haver de lamentar greus danys materials. Durant aquest període cal destacar la tasca d’Eulàlia Anzizu, neboda d’Eusebi Güell i abadessa del monestir cap a finals del segle XIX. La senyora Eulàlia Anzizu va fer servir la dot del seu oncle per reformar i rehabilitar els indrets més mal conservats del monestir.

Ja al segle XX, el monestir de Pedralbes es situà de nou en l’epicentre polític i social durant la Setmana Tràgica de 1909 o durant l’esclat revolucionari dels primers mesos de guerra durant l’estiu de 1936. Per sort, el monestir no fou pas objecte dels grups anarquistes incontrolats, i el monestir va poder sobreviure, tot i que no es van poder salvar els retaules de l’església annexa al monestir. De fet, l’any 1931 es va declarar el monestir com a Monument Històric i Artístic, i durant la guerra civil la pròpia Generalitat es va fer càrrec de la seguretat i conservació del monestir. Segurament l’aïllament del monestir respecte de la pròpia ciutat i el compromís de les institucions barcelonines i catalanes en protegir i conservar el monestir de Pedralbes van tindre molt a veure en la supervivència del monestir.

Al darrer terç del segle XX el monestir resultava obsolet, poc pràctic i necessitava una important inversió per reformar-lo i adequar-lo als nous temps. En aquest sentit i aprofitant la necessitat d’adequar el conjunt als temps moderns les monges clarisses van signar un acord per fer visitable una part important del monestir, que inclou el claustre, el refectori, l’antiga cuina, el dormitori, les cel·les de dia i moltes altres dependències.

Durant molts anys el monestir de Pedralbes va acollir també la col·lecció Thyssen a Barcelona (de l’any 1993 fins l’any 2004), però aquesta col·lecció pictòrica s’acabà traslladant al MNAC.

La visita al monestir de Pedralbes és, sota el meu parer, una visita obligada per tots els ciutadans que vulguin conèixer el passat medieval de la ciutat comtal. I si esteu pensant en casar-vos i voleu la benedicció divina, podeu portar un cistell d’ous ben grans a les monges clarisses que encara viuen al monestir (això si, haureu d’anar a l’entrada situada al carrer Montevideo, ja que l’entrada principal és només per accedir al museu i no trobareu cap monja que us rebi!).

Aquest ha estat un post molt important per a mi, ja que vaig treballar al Museu-Monestir de Pedralbes entre els anys 2004 i 2006, com a informador i guia. Va ser una experiència molt positiva, i que em va permetre conèixer històries i llegendes del monestir: deien els guàrdies de seguretat que durant la ronda nocturna havien vist i sentit sorolls estranys. Entre els treballadors del monestir es remorejava també  l’existència d’uns túnels subterranis que comunicarien el monestir amb el convent franciscà situat al davant, fet que alimentava la imaginació de tots nosaltres. Trobades amoroses o simplement un refugi de les bombes de la guerra civil? Veritat o llegenda? Personalment sóc poc aficionat a les històries de fantasmes i esperits, però el que us puc assegurar és que un cop entres al monestir al visitant l’envaeix una estranya sensació de benestar i tranquil·litat, com enlloc més de Barcelona he sigut capaç de trobar.

monestir claustre.JPG

El monestir de Pedralbes ha esdevingut un dels racons més màgics de Barcelona.

La Constitució Espanyola de 1978

dilluns, 6/12/2010

La Constitució Espanyola compleix trenta-dos anys. Trenta-dos anys de vigència en els que la Constitució (i aquest és la seva millor virtut i el seu pitjor defecte) ha inclòs a gairebé totes les formacions polítiques i ha donat aixopluc legal a gairebé tota l’estructura administrativa de l’estat i les comunitats autònomes. Malgrat que jo no sóc, ni de bon tros, un expert constitucionalista i els meus coneixements sobre textos legals és més aviat limitat, intentaré explicar i sintetitzar els aspectes fonamentals de la Constitució, que al cap i la fi, és la que regula el nostre dia a dia.

La Constitució Espanyola va ser aprovada per referèndum el llunyà 6 de desembre de 1978. A gairebé tot l’estat espanyol el referèndum va sortir aprovat amb un gran marge -de fet, només al País Basc el resultat de la consulta popular va ser negatiu- de vots a favor. Els principals partits polítics del moment (UCD, PSOE, AP, PCE…) van donar suport a la Constitució, cosa que parla de la imperiosa necessitat de dotar al estat espanyol d’un marc constitucional homologable a les principals democràcies europees.

Però, qui i com va redactar la Constitució Espanyola? El 15 de juny de 1977 s’havien celebrat unes eleccions per escollir unes corts constituents, això és, dotar a l’estat espanyol d’una Constitució i superar la legalitat franquista vigent en aquell moment. Aquelles eleccions les va guanyar l’UCD d’Adolfo Suárez, i el govern va encarregar d’immediat la creació d’una comissió encarregada de redactar el futur text constitucional. Aquella comissió, o millor dit, ponents de la Constitució, va ser integrada per un seguit de diputats dels principals partits amb representació parlamentària. Aquells ponents van ser coneguts ben aviat amb el títol de pares de la Constitució, ja que foren els responsables de dissenyar tot l’aparell burocràtic i administratiu de l’estat que coneixem avui en dia.

Entre els pares de la Constitució hi haurà membres molt conservadors, com ara els senyors Fraga Iribarne (d’Aliança Popular, futur PP) o en Gabriel Cisneros, en Peréz-Llorca i en Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (tots tres, membres d’UCD).  En aquest bloc conservador podríem incloure en Miquel Roca i Junyent, diputat d’Unió Democràtica de Catalunya, per bé que els seus plantejaments sobre el caràcter multinacional o plural d’Espanya va fer que sovint es posicionés més a la vora dels diputats progressistes.

Entre els progressistes, cal esmentar el paper de Jordi Solé Tura (diputat del PSUC) i de Gregorio Peces-Barba (diputat del PSOE).  Aquest sector progressista va haver de claudicar en diversos punts clau de la negociació i de la ponència constitucional. Per exemple, els partits d’esquerra van haver d’acceptar el rei i el seu paper com a cap d’estat, tot renunciant a  instaurar un sistema republicà. Els sectors progressistes també van haver d’acceptar el paper de les forces armades com a garants de la indivisible unitat espanyola, el rebuig a formular un sistema realment federal i tipificar el paper i les competències de les autonomies(que són una mena d’ens polític i administratiu succedani d’un veritable estat federal descentralitzat).

Per la seva banda, els ponents conservadors van cedir amb la creació del sistema autonòmic (per bé que sense acabar-ho de definir), l’acceptació dels drets fonamentals dels ciutadans  i les persones, el reconeixement del dret a vaga i el paper dels sindicats, o el paper limitat de la corona i l’exèrcit en matèria política.

Constitucio 1978 pares.jpg

Els "pares de la Constitució".

Per aquestes raons, la Constitució de 1978 és coneguda com la Constitució del consens, ja que el moment polític del país feia necessari articular un text on es poguessin sentir còmodes la majoria dels ciutadans i ciutadanes. A diferència de la Constitució Republicana de 1931, la Constitució Espanyola de 1978 és un text legal força obert a diverses opinions i interpretacions i deixa un ampli espai per la seva posterior adequació i actualització a les realitats i les necessitats de l’estat.

La Constitució Espanyola de 1978 està estructurada en un preàmbul, on s’expressa la voluntat democràtica de la Constitució i la consagració de l’estat de dret, una part dogmàtica, una segona part orgànica i unes disposicions addicionals.

La part dogmàtica regula (a grans trets) el dret privat, és a dir, les relacions entre persones privades i particulars, els principals drets i deures dels ciutadans.

Per la seva banda, la part orgànica és l’encarregada de regular tota l’arquitectura institucional i administrativa de l’estat,regula la divisió i independència de poders (legislatiu, executiu i judicial) així com l’estructura territorial de l’estat (tot creant el concepte “comunitat autònoma” i les seves atribucions), i el paper del tristament famós Tribunal Constitucional.

El darrer capítol de la part orgànica (el títol X, anomenat “de la reforma constitucional”) és el que regula els mecanismes i els passos que cal seguir per actualitzar la Constitució de 1978 a la realitat social, econòmica i política del país en el transcórrer del temps, ja que els propis ponents constitucionals preveien estirar més enllà la Constitució de 1978 quan el país sortís del context tant tens i difícil dels primers anys de postfranquisme.

Els anys han passat, i la Constitució no ha canviat. Tal com preveu la pròpia Constitució, qualsevol reforma del text pot sortir per iniciativa del govern, del Congrés dels Diputats o del Senat (mai per una iniciativa legislativa popular). Si el projecte de reforma és aprovat per tres cinquenes parts de les dues cambres legislatives( Congrés i Senat), la reforma es pot dur a terme. De qualsevol manera, qualsevol formació política que tingui una desena part dels diputats en qualsevol de les dues cambres pot sol·licitar la celebració d’un Referèndum per conèixer l’opinió dels ciutadans al respecte de la reforma constitucional.

En trenta-dos anys no hi ha hagut cap reforma significativa del text constitucional, malgrat que l’estat espanyol d’avui en dia té poc a veure amb el de 1978. Si aquella Constitució, molt vàlida en el seu dia, ha quedat obsoleta, la classe política espanyola se’n ha desentès. Sense anar més lluny, el Tribunal Constitucional va tombar l’essència de l’Estatut de Catalunya al declarar-lo inconstitucional. Lluny de resoldre la voluntat política d’encaixar les relacions entre Catalunya i l’estat central, la Constitució no deixa marge per a millorar el sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya, o el traspàs de competències en matèria social i econòmica. La Constitució tampoc permet qüestionar el paper del monarca com a cap de l’estat,  la reforma de la hisenda pública de l’estat, el finançament autonòmic o el estatus privilegiat de la Església Catòlica en un estat suposadament aconfessional.

Desprès de tants anys, i amb unes necessitats reals de bona part de la societat i de la demostrada inviabilitat del sistema autonòmic entre molts altres exemples, la classe política espanyola no ha estat capaç d’actualitzar el text constitucional. De fet, alguns analistes afirmen que la Constitució de1978 i la incapacitat de reformar aquells aspectes que caldria revisar són la gran derrota de les esquerres a Espanya.

Caldrà esperar  trenta-dos anys més per poder fer una lectura crítica de la Constitució i reformar aquells aspectes sobre els que cal reflexionar?

L’atemptat contra “El Papus”

dissabte, 4/12/2010

El Papus era una revista humorística i satírica que es va editar a Barcelona durant els anys 1973 i 1986, innovadora en els seus continguts gràfics i l’acidesa dels seus continguts satírics. D’alguna manera, el Papus va ser la predecessora d’ El Jueves, la revista d’humor gràfic més important de tot l’estat i que també s’edita a Barcelona.

Editada durant els anys de plom de la transició espanyola, i amb signatures tant importants com les del dibuixant Ivá, l’Òscar Nebreda, Fer o en Gin, i amb col·laboracions de periodistes de la talla del mestre Manuel Vázquez-Montalbán, Maruja Torres o Antonio Franco, el Papus aviat es consolidà com el setmanari d’humor gràfic de referència de tot l’estat espanyol.

Però les vinyetes d’humor gràfic del Papus no eren ben rebudes per tothom. El Papus era considerat com una revista que atemptava contra els principis fonamentals del Movimiento i contrària als principis del nacional-catolicismo, cosa que convertí la revista en un objectiu per els membres més conservadors i reaccionaris durant els anys de plom de la transició política espanyola.

Durant la transició diversos grups d’extrema dreta es van organitzar per atemptar contra els “enemics naturals d’Espanya i de la civilització cristiana occidental”. Encara avui en dia hi ha controvèrsia sobre els autors materials dels fets, ja que els grupuscles sovint no pertanyien a una organització armada definida si no que sovint actuaven per lliure. Una teoria responsabilitza de l’atemptat al grup ultradretà  de la Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista), un grup terrorista ultradretà inspirat en els grups homònims de militars ultradretans argentins que durant aquells anys van cometre barbàries contra els sectors progressistes de la societat argentina (cas de les mares de maig, per exemple). Les darreres investigacions, però, apunten a un grupuscle anomenat JEP (Juventudes Españolas a Pie) com a autors de l’atemptat i que desprès dels fets es va dissoldre per sempre.

Bé fos la JEP o a Triple A, els violents d’extrema dreta van preparar un cop d’efecte per castigar la revista satírica i els seus integrants. El dia 20 de setembre de 1977 integrants del comando feixista van preparar un artefacte bomba que havia d’esclatar a la seu del Papus, ubicada al carrer Tallers número 77 (cantonada amb la Plaça Castella) de Barcelona. Aquell dia la fatalitat va voler que la bomba (de força potència) matés al senyor Juan Peñalver, conserge del edifici (que ubicava altres despatxos i oficines), i malferís fins a setze persones més, entre les que es contaven la telefonista del Papus i altres treballadors. Els danys materials també foren força importants, i els edificis dels voltants també van patir-ne les conseqüències en forma de vidres trencats o desperfectes en façanes i balcons.

Papus tallers 77 antiga.jpg

Aspecte de la cantonada de Tallers amb Plaça Castella desprès de l'atemptat.

Malgrat l’amenaça feixista, el Papus va seguir al carrer, fins que les vendes van fer inviable el projecte, ja l’any 1986. L’agressió dels grupuscles ultradretans no van fer més que afermar la voluntat satírica de la revista i el recolzament unitari de la població civil catalana, que sempre ha rebutjat les accions armades i violentes que atemptin contra la llibertat de les persones.

Papus.JPG

Portada d' El Papus desprès de l'atemptat mortal.

Avui en dia, trenta-tres anys desprès dels fets del Papus, encara no s’han pogut enxampar els responsables del crim, i la policia nacional i la Guàrdia Civil no han estat capaços de resoldre qui eren els integrants d’aquell comando feixista. Algunes veus han afirmat que les forces i cossos de seguretat de l’estat van encobrir els autors materials dels fets, ja que aquests podien estar supeditats a importants membres destacats durant la dictadura i a moviments d’extrema dreta finançats amb capitals provinents d’empresaris importants.

Aquest any 2010 que aviat tancarem s’ha estrenat un documental molt interessant anomenat “El Papus, anatomia d’un atemptat”, dirigit per David Fernández de Castro i amb l’assessorament de Xavier Casals, una eminència en l’estudi dels moviments d’extrema dreta a Catalunya de la segona meitat del segle XX.