Arxiu del mes: novembre 2010

L’educació a Catalunya

dissabte, 6/11/2010

Aviat hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són aquell moment màgic on el poble decideix quins han de ser els seus representants al Parlament de Catalunya, que a la seva vegada, escollirà un president de la Generalitat. Aquest president formarà govern i tindrà l’inestimable ajuda dels consellers, els equivalents a ministres en un país normal.

Entre aquests consellers, en sortirà un que serà el conseller d’educació. I aquest senyor tindrà un molt bon sou, cotxe oficial, guardaespatlles i un ampli teixit burocràtic que li dirà que tot ho fa de meravella, ansiosos per escalar escalafons a l’administració pública.

Les escoles públiques, CEIPs i IES, veuran els seus pressupostos retallats, i la seva plantilla de personal docent reduïda o en el millor dels casos, no augmentada, independentment de les necessitats educatives dels nostres infants, nois i joves. Tot això en virtut de la nova llei d’educació aprovada pel govern del tripartit, un govern teòricament esquerrà, responsable de la davallada de la qualitat del sistema educatiu català.

L’educació a Catalunya s’ha convertit en una eina electoral i populista, perdent la qualitat i excel·lència educativa a favor de la massificació de les aules i la manca de recursos públics posats a disposició dels treballadors i les treballadores. A més, amb la nova llei d’educació els centres públics perden bona part del seu esperit democràtic, herència de la transició, quan les escoles van esdevenir un veritable far en el camí de les llibertats i la consciència cívica i ciutadana.

Avui ensenyar història (o qualsevol altre matèria) a Catalunya és més difícil que fa uns anys, malgrat la revolució tecnològica que suposen ordinadors portàtils pels alumnes i pissarres digitals. Tenim menys suport per part del departament, però se’ns exigeixen millors resultats.

Resultats? Els resultats estan bé per la travessa, pels capitals financers o les mercaderies. No pels nostres alumnes. Els nostres alumnes són el capital humà del país, el nostre futur, el més important per la supervivència de la nostra cultura. Els alumnes són persones, no índexs quantitatius o qualitatius.

Realment caldrà estalviar en educació? No hi ha altres fronts on retallar les despeses públiques més enllà de les d’educació i salut? Si, la conselleria de salut està estalviant de la mateixa manera que la d’educació. Parlem de Finlàndia i el seu èxit educatiu. A Finlàndia es gasten comparativament quatre vegades més per alumne que no pas a Catalunya. Els i les docents fem miracles amb els recursos que tenim. Malgrat que el nostre conseller no ens ho vulgui reconèixer.

Em preocupa que en el futur els currículums docents cada cop retallin més continguts en ciències socials. El govern, em fa la impressió, vol ciutadans submisos, que no qüestionen l’eficàcia de la seva obra de govern. Cada cop menys professors d’història, de geografia o de filosofia. Cada cop menys hores de ciències socials. La història no és prioritària. La filosofia no serveix per a res. La geografia és innecessària, existint el google earth.  A l’ESO i al Batxillerat, que és quan l’adolescent forja el seu esperit crític i la seva consciència social, cada cop tindrem menys hores i menys personals que ensenyin la història. Pregunteu a un jove de 16 anys qui era en Pere II o Descartes. Però tranquils, tindrem ordinadors portàtils! Ai, el populisme i l’electoralisme!

Ermessenda de Carcassona

dimecres, 3/11/2010

Ermessenda de Carcassona fou la dona més influent dels comtats catalans durant l’època medieval. Ermessenda va néixer a la ciutat de Carcassona al darrer terç del segle X (es calcula que Ermessenda va néixer cap l’any 972) i va morir a la població de Sant Quirze de Besora a mitjans del segle XI, l’any 1053.

ermessenda tomba.jpg

Tomba d'Ermessenda

De jove la van casar amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona. Ermessenda va acompanyar al comte durant els seus anys de govern a diversos actes i reunions executives, i va conèixer de primera mà la realitat geopolítica dels territoris dependents del casal de Barcelona, al viatjar amb el seu marit de forma constant pels seus dominis feudals.

L’eclosió de la figura d’Ermessenda va arribar amb la defunció del seu marit, l’any 1017. Ermessenda va heretar com usufructuària els comtats de Girona i Osona com a regent de la resta de territoris del comtat de Barcelona, al quedar com regent del seu fill  Berenguer Ramon I durant la seva minoria d’edat.

Ermessenda no era en absolut una dona feble, i va plantar cara a aquells que volien restar-li el seu poder per la seva condició sexual. En aquest sentit, Ermessenda va tindre disputes amb el comte d’Empúries Hug I pel control de la vil·la d’Ullastrell.

Però Ermessenda no només va tindre conflictes amb nobles d’altres comtats catalans, si no que fins i tot se les va tindre amb els seu fill Berenguer Ramon I durant el seu regnat. La base dels conflictes entre mare i fill era la política pacifista de Berenguer Ramon I, qui va aconseguir pacificar els seus territoris, cosa que el va permetre annexionar el comtat d’Urgell al casal de Barcelona. Berenguer Ramon I també va aconseguir una treva amb el poderós califat de Còrdova, i amb els veïns aragonesos i navarresos. Una part de la noblesa catalana veia amb preocupació la fi de les hostilitats a les terres catalanes, ja que la violència i el saqueig era la principal font d’ingressos de l’aristocràcia catalana a inicis del segle XI. Molts nobles van començar a distanciar-se del príncep i a conspirar contra ell, cosa que Ermessenda no estava disposada a permetre. Ermessenda va lluitar amb totes les forces contra les ànsies de poder de bona part de la noblesa catalana.

Finalment, l’any 1035 en Berenguer Ramon I va morir, creant de nou un buit de poder perillós pel casal de Barcelona, malgrat que la ja veterana Ermessenda (que ja tenia prop de 60 anys) va ocupar de nou el tro (si és que realment en algun moment el va deixar escapar), durant la minoria d’edat del seu nét Ramon Berenguer I. De nou, la noblesa catalana va intentar aprofitar la fragilitat de la família comtal, dirigida per una dona, per treure’n rèdits i profit.

Entre els nobles que van enfrontar-se al casal de Barcelona aprofitant la seva fragilitat aparent, cal destacar-ne a en Mir Geribert, que va intentar crear una nova entitat política aprofitant les terres del Penedès i el sud del Llobregat, terra despoblada i fronterera amb els dominis del califat Cordovès. En Mir Geribert s’arribà a autoproclamar príncep d’Olèrdola i va guanyar-se la fidelitat d’un important gruix de nobles catalans, en especial aquells més interessats en prosseguir la guerra contra els territoris del califat, ansiosos de noves terres i riqueses. La disputa entre Berenguer Ramon I i Mir Geribert fou una disputa feudal en tota regla.

La veterana Ermessenda de Carcassona volia fer prevaldre una mena d’ Statu Quo precedent a la feudalització definitiva dels comtats catalans. D’alguna manera, Ermessenda no pertanyia al món feudal del segle Xi, si no a les formes senyorials (no  pas feudals) que havia après durant la seva infantesa a Carcassona o que havia portat a terme el seu difunt marit Ramon Borrell.

Durant el conflicte entre Mir Geribert i el seu nét, Ermessenda va intentar fer prevaldre els drets hereditaris del casal de Barcelona, però el seu nét no va dubtar a aliar-se de forma puntual amb el seu arxienemic Mir Geribert per soscavar els comtats de Girona i d’Ososna, sota la jurisdicció directe d’Ermessenda.

Ermessenda va resistir als atacs del seu nét Ramon Berenguer I i dels nobles rebels encapçalats per Mir Geribert. Però la comtessa encara tindria un darrer enfrontament amb el nét, arran del matrimoni d’aquest amb la bella Almodís de la Marca, que no contava amb l’aprovació d’Ermessenda, ja que la seva unió amb Berenguer Ramon va suposar una dura afrenta amb els territoris del Llenguadoc ( Almodis estava casada amb el senyor de Tolosa, i el comte Ramon Berenguer I la va raptar i se la va endur a Barcelona).

Ramon Berenguer I.jpg

Ramon Berenguer I, el primer comte català excomulgat

Aquest fet va provocar l’ira de la vella Ermessenda (que per aquelles dates ja tenia gairebé 80 anys), que va portar al seu propi nét davant del Papa de Roma, demanant l’excomunió de la parella comtal, cosa que va aconseguir l’any 1053.

Però l’any 1057 una Ermessenda molt envellida i molt cansada, va abdicar. Els seus fidels consellers i amics, tals com l’Abat Oliba, en Gombau de Besora o el seu germà el bisbe Pere de Girona ja havien mort feia uns anys, i el món anava en una direcció canviant vers una feudalització que la pròpia comtessa no entenia. Per Ermessenda i la seva generació, l’existència de poder públics era essencial, així com l’existència de dret privat romà, com el recollit al Liber Iudiciorum. Però la feudalització a Catalunya avançava de manera inexorable, i el poder públic i el govern de la llei deixaven pas a una nova forma de govern i organització amb la que Ermessenda no estava familiaritzada. Segurament Ermessenda no acabava d’entendre el món el que li estava tocant viure. Amb els 80 anys complerts, Ermessenda es retirà de la vida pública per morir un any desprès.

Mai més hi haurà una dona amb tant poder i tanta influència a la història de Catalunya. Mai més hi haurà una dona que resisteixi les envestides d’un món tradicionalment masculí amb tanta força i decisió com Ermessenda, a qui la seva convicció va aferrar al tro comtal.

Aquest any TV3 ha estat rodant una sèrie sobre la vida d’Ermessenda de Carcassona, protagonitzada per actors com Laia Marull (que donarà vida a la comtessa), Roger Coma o Lluís Homar, dirigida per Lluís María Güell, director, entre d’altres, de la sèrie sobre el comte Arnau. Sembla ser que aquesta sèrie la podrem veure durant els primers mesos del any 2011. Tant de bo aquesta producció televisiva estigui a l’alçada de la dona amb més poder de la història de Catalunya.

Ermessenda Laia Marull.jpg

L'actriu Laia Marull customitzada com a Ermessenda

2.500 anys de Marató

dilluns, 1/11/2010

La Marató és la cursa de fons més exigent, la de més renom i més prestigi dins del món de l’atletisme. Milions d’atletes arreu del món s’entrenen durant mesos i anys per preparar-se física i psicològicament per afrontar el repte de córrer en el menor temps possible la distància de 42’195 Kilòmetres.

La grandesa de la marató rau en el seu origen mitològic. Durant el context de la primera guerra mèdica, els Perses de Darios I (o Darius ) van atacar  les polis gregues, encapçalades en aquell moment per Atenes. Era l’any 490aC i els dos exèrcits es van trobar cara a cara a la badia de Marató.

Batalla_De_Maraton.jpg

Gravat que recrea la batalla de Marató

Segons Heròdot, les forces Perses eren superiors en número a les tropes atenenques, però els hoplites (soldats d’infanteria cuirassats grecs) van derrotar les forces terrestres de Darios I, formades bàsicament per arquers. Pel que sembla, la clau de la batalla fou un moviment en pinça dels atenencs que va envoltar el gruix de l’expedició persa i els va derrotar infligint-li un gran número de baixes.

La batalla de Marató va demostrar que l’exèrcit persa no era invencible a camp obert, i va esperonar les diverses polis gregues per fer front comú contra l’amenaça persa, encapçalades per les polis d’Atenes i Esparta.

Segons la llegenda, un soldat atenenc anomenat Fidípides va rebre l’ordre d’avançar corrents fins Atenes per anunciar la victòria sobre els perses, cobrint la distància de quaranta kilòmetres que separaven la ciutat d’Atenes de la badia de Marató. El soldat va arribar exhaust a la ciutat per pronunciar les paraules “hem guanyat” i morir, acte seguit, a causa de l’esgotament.

filipides.jpg

Filípides cobreix la distància entre Marató i Atenes

La llegenda de Fidipides va persistir al temps, i la seva gesta inspirà la prova atlètica reina dels mundials d’atletisme i dels jocs olímpics d’estiu: la cursa de la marató, creada pel pare dels jocs olímpics, el Baró de Coubertin. La primera marató moderna es va córrer als primers jocs olímpics de l’era moderna, els d’Atenes de 1896, i la cursa fou guanyada en el seu traçat històric per un pastor grec anomenat Spiridon Louis.

La distància oficial de 42’195 kilòmetres no és la distància original, si no la distància instaurada als jocs olímpics de Londres de 1908, i des de llavors, la distància considerada com a oficial per aquesta prova atlètica.

Moltes ciutats tenen avui en dia les seves Maratons anuals, que rivalitzen en popularitat i importància. Les Maratons de Nova York, San Francisco, París o Tokio són de les de més renom internacional, però cap pot igualar-se amb la que es va córrer ahir a Atenes.

Ahir es van celebrar els 2.500 anys d’antiguitat de la batalla de Marató i de la gesta de Fidípides. En honor seu, es va disputar una Marató entre l’emplaçament de la batalla i l’acròpoli d’Atenes. Els vencedors de la prova en categoria masculina, que complia els 25 segles d’antiguitat, foren atletes de Kenya, que van ocupar les tres primeres posicions. En categoria femenina, les tres primeres posicions van ser ocupades per atletes de l’est europeu.

marato atenes.jpg

Sortida de la marató d'Atenes