El Clàssic i la història

Els clàssics Barça – Madrid de futbol formen part de la vida social i política del nostre país. Els Barça – Madrid  són “una metàfora de les relacions entre Catalunya i Espanya”, en paraules del gran Vázquez-Montalbán.

El primer cop que Barça i Madrid es van enfrontar va ser l’any 1902, durant el transcurs de la Copa del Rei Alfons XIII, anomenada aleshores la Copa de la Coronación. Aquell dia el Barça es va imposar per 3 a 1.

La primera lliga espanyola de futbol es celebrà la temporada 1928-29, i se la va adjudicar el Barça. Durant aquestes primeres lligues comença a forjar-se la rivalitat entre catalans i madrilenys per l’hegemonia del futbol estatal.

Però fou durant el franquisme que el Real Madrid i  el Futbol Club Barcelona es van fer enemics irreconciliables. El règim militar i criminal de Francisco Franco convertí l’equip merengue en l’equip oficial del règim , en la imatge corporativista del franquisme a l’exterior. La figura de Santiago Bernabeú, un afecte al règim franquista, i les ajudes administratives al club de Chamartín (cas Di stéfano, per exemple), van consolidar el Real Madrid com “el club de España y los españoles”.

El cas Di Stéfano exemplifica les relacions de favor del règim franquista en benefici del Real Madrid

Per la seva banda, el Barça va sobreviure penosament els primers anys de dictadura. La masa social barcelonista veié amb impunitat com el règim franquista depurà molts dels seus dirigents. Especialment sagnant fou el cas de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça entre 1935 i 1936, fundador del setmanari esportiu La Rambla i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. El president Sunyol fou capturat per les forces feixistes, torturat i assassinat en un punt de la serra de Guadarrama, on encara a dia d’avui deuen descansar les seves despulles.

Els anys 50 i 60 del segle passat eren anys de plom pel Barcelonisme, perseguit i observat amb lupa, castigat pel seu esperit fortament democràtic, integrador i catalanista. Aquells mateixos anys el Madrid s’imposava anys si i any també a la lliga espanyola i a la Copa d’Europa. Eren anys de patiment pel Barcelona. Aquells anys la temporada es salvava amb una victòria sobre l’etern rival blanc. Guanyar a casa i salvar l’honor del Camp Nou contra el rival era l’únic que feia salvar al temporada a can Barça. Tota la temporada es jugava a un sol partit. Eren temps d’escàndols arbitrals (com el famós cas Guruceta) i múltiples ajudes institucionals al equip del règim.

Aquest cercle viciós es va trencar a la darreria del règim, amb l’arribada a la ciutat comtal de Johan Cruyff, “Charlie” Reixach o Hugo “Cholo” Sotil. La temporada 73-74 el Barça es va imposar per un sonat 0 a 5 al Santiago Bernabéu.

Els anys 80 el Barça es consolidà com un club vencedor, però la generació de Migueli, Lineker i Maradona es va veure frenada per una gran fornada de jugadors formats al planter del Real Madrid, coneguda com la “Quinta del Buitre”. Aquell Madrid va assolir l’hegemonia del futbol hispànic  un cop més.

Però els anys 90 del segle passat van canviar com mai la inèrcia dels “Clásicos” i de l’hegemonia del futbol hispànic. Amb l’arribada del profeta Johan Cruyff a la banqueta del Barça i la creació d’un súper equip que rebé el nom de “Dream Team” (equip de somni) el Barça va imposar-se quatre cops seguits al torneig domèstic i va aconseguir la seva primera copa d’Europa a Wembley, l’any 1992. L’any 1994 el Barça va imposar-se per 5 a 0 al Camp Nou, per bé que la temporada següent en Madrid va complir la seva revenja particular al imposar-se al Bernabéu per idèntic resultat.

La primera dècada del segle XXI ha portat els derbis al seu grau màxim. Els equips són avui en dia els millors clubs del món, tal com han demostrat a nivell internacional imposant-se diversos cops en la màxima competició europea, la Champions League, en tres ocasions els blancs (anys 1998, 2000 i 2002) i en dues ocasions els blaugranes (2006 i 2009).

Encara avui en dia es fa manifesta la rivalitat no només esportiva entre els dos clubs més grans del món. El Madrid representa el poder adquisitiu, la supèrbia, el luxe, l’Espanya més reaccionària i xulesca. Per la seva banda, el Barça porta implícits al seu nom uns valors de respecte, humilitat, llibertat, democràcia, catalanitat i treball del futbol base per assolir grans èxits internacionals.

Els Clàssics s’han tornat en quelcom més que un partit de futbol. Són xocs entre dues maneres d’entendre la vida, d’entendre el país, de treballar, d’entendre el futbol. Des de l’arribada de Guardiola a la banqueta barcelonista, l’estiu de 2008, el Barcelona ha imposat un segell propi i genuí, una continuació de la feina que en el seu dia van portar a terme en Cruyff i en Reixach, en una versió actualitzada i millorada. Amb en Pep Guardiola el Barcelonisme ha arribat a l’essència pura de la filosofia de joc barcelonista, i el millor de tot, ha guanyat fins a cinc vegades al gran rival, el Real Madrid, que no troba la fórmula per combatre l’estil barcelonista.

El 2 a 6 de fa un parell de temporades al Bernabéu i el 5 a 0 d’ahir ressalten la diferència futbolística, social i cultural de les dues visons d’una mateixa realitat. El Barça porta el futbol a la seva màxima expressió artística, mentre que a la meseta comencen a  comprendre que amb la “casta” i la “fúria” no n’hi ha prou per trencar l’hegemonia mundial de que gaudeix el Barça.

Ahir a la nit el Barça va fer feliç a tot un país. Ens agradi o no el futbol, el Clàssic és més que un partit. En paraules del geni Vázquez-Montalbán és Clàssic és “resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, fruit d’una permanent guerra civil (metafòrica o real) entre el centralisme mesetari i la realitat catalana…el Barça és el braç no armat de Catalunya”.

el clasico.gif

El Clàssic, més que un partit.

Comparteix

    Comentaris

    • Tweets that mention El Clàssic i la història – Sapiens.cat — Topsy.com

      30/11/2010 - 15:23

      […] This post was mentioned on Twitter by Ferran Vital, Ferran Vital. Ferran Vital said: el Barça-Madrid durant la història…http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2010/11/30/el-classic-i-la-historia/ […]

    • Amaiur

      30/11/2010 - 19:24

      No m’agrada el futbol però segueixo el Barça sobretot des de que el entrenador és Guardiola per que crec que és un exemple d’educació, elegància i saber fer .
      Del Madrid he de dir que quan perd mai és per que en aquell moment l’equip contrari ho ha fet millor si no que els guanyen per que els del Barça són uns cabrons (perdó) i davant de la impotència es dediquen a escalfar a el contrari sobretot aquest noi portuguès tant humil i educat. Encara que les declaracions de Mourinho van en la línia de reconèixer-ho però se’l veu forçat.
      Gràcies per la teva classe de història futbolística , la rivalitat la sabia però sense dades.

    • Ferran Vital

      01/12/2010 - 00:29

      M’alegro que t’hagi agradat! Només volia fer alguna cosa entretinguda!

    • javier

      07/02/2011 - 04:57

      La primera lliga espanyola de futbol es celebrà la temporada 1928-29, i se la va adjudicar el Barça. Durant aquestes primeres lligues comença a forjar-se la rivalitat entre catalans i madrilenys per l’hegemonia del futbol estatal…

      No es verdad la rivalidad del Barça en esos años fue con el Madrid porque el Madrid no era nadie a nivel estatal, de ahi la importancia de Santiago Bernabeu y el fichaje de Di Stefano, todo lo que dices es muy posterior…

      Però fou durant el franquisme que el Real Madrid i el Futbol Club Barcelona es van fer enemics irreconciliables. El règim militar i criminal de Francisco Franco convertí l’equip merengue en l’equip oficial del règim , en la imatge corporativista del franquisme a l’exterior. La figura de Santiago Bernabeú, un afecte al règim franquista, i les ajudes administratives al club de Chamartín (cas Di stéfano, per exemple), van consolidar el Real Madrid com “el club de España y los españoles”.

      El cas Di Stéfano exemplifica les relacions de favor del règim franquista en benefici del Real Madrid
      Per la seva banda, el Barça va sobreviure penosament els primers anys de dictadura. La masa social barcelonista veié amb impunitat com el règim franquista depurà molts dels seus dirigents. Especialment sagnant fou el cas de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça entre 1935 i 1936, fundador del setmanari esportiu La Rambla i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. El president Sunyol fou capturat per les forces feixistes, torturat i assassinat en un punt de la serra de Guadarrama, on encara a dia d’avui deuen descansar les seves despulles.

      Els anys 50 i 60 del segle passat eren anys de plom pel Barcelonisme, perseguit i observat amb lupa, castigat pel seu esperit fortament democràtic, integrador i catalanista. Aquells mateixos anys el Madrid s’imposava anys si i any també a la lliga espanyola i a la Copa d’Europa. Eren anys de patiment pel Barcelona. Aquells anys la temporada es salvava amb una victòria sobre l’etern rival blanc. Guanyar a casa i salvar l’honor del Camp Nou contra el rival era l’únic que feia salvar al temporada a can Barça. Tota la temporada es jugava a un sol partit. Eren temps d’escàndols arbitrals (com el famós cas Guruceta) i múltiples ajudes institucionals al equip del règim.

      tampoco es cierto en esos años ganó más el Barça que el Madrid, lo de Sunyol es una tonteria, y perdona pero el error es no querer jugar una competición europea como le ofreció l´equipe ( me parece ) por jugar la copa catalunya, cosa que si accedió Santiago Bernabeu, al final ese y no otro fue el gran error, ser demasiado localista, cosa que se sigue reptiendo..

      Els anys 80 el Barça es consolidà com un club vencedor, però la generació de Migueli, Lineker i Maradona es va veure frenada per una gran fornada de jugadors formats al planter del Real Madrid, coneguda com la “Quinta del Buitre”. Aquell Madrid va assolir l’hegemonia del futbol hispànic un cop més…

      Eso simplemente es mentira, el Barça JAMÁS se consolidó como un club vencedor en los años 80, sino el Motín de Hesperia no tendría sentido!,

      Demasiados errores para ser un buen artículo, CASTIGADO SIN CENAR!!!

    • Ferran Vital

      07/02/2011 - 14:40

      El cas Sunyol, una bajanada? “no hace falta que dices nada más” !!!

    • javier

      07/02/2011 - 23:30

      si por una simple razón, creo que asociar un caso como el de Sunyol como argumento de la represión franquista relacionado a un club de futbol me parece absurdo o es que lo mataron por ser presidente del Barça?? por dios…

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús