Arxiu del dilluns, 29/11/2010

Ressaca electoral

dilluns, 29/11/2010

Les eleccions del 28-N de 2010 ja són història. La ciutadania ha expressat el seu desig i ha escollit els seus representats polítics. Allò que escull i que vol el poble català, ben escollit està. La participació, que fregava el 60%, fou una mica més elevada que la mitjana històrica però encara lluny d’un grau de participació que pugui ser considerat com un gran èxit.

eleccions parlament 2010.png

Gràfics de resultats electorals del 28-N de 2010.

Un petit anàlisi del resultat electoral ens permet deduir que CIU ha sigut la gran vencedora de la nit electoral, amb 62 escons al Parlament català que permeten a Artur Mas formar govern en solitari per primer cop des que en Jordi Pujol es va retirar de la vida política. CIU ha arrasat a totes les comarques catalanes, malgrat que no ha aconseguit la majoria absoluta, se’n ha quedat a les portes. L’èxit de CIU es deu en bona mesura a una bossa de votants descontents amb la gestió del Tripartit i que han apostat pel canvi de color al govern de Catalunya. Me’n faig creus que la població hagi votat massivament a un partit que sembla prou relacionat amb la trama de corrupció engegada pel senyor Millet al cas Palau.

PSC i ERC han estat, al meu parer, les grans perjudicades de la nit electoral. EL PSC signa els pitjors resultats de la seva història, mentre que ERC perd més de la meitat dels seus electors i en conseqüència, més de la meitat dels escons al Parlament. Un càstig molt dur pels republicans, tot just quan semblava que la base social del independentisme era més gran que mai. Sota el meu parer, ERC ha focalitzat el càstig al govern tripartit, i bona part dels electors que li van donar confiança a l’any 2006 han optat per altres partits o plataformes catalanistes (tals com SI, Reagrupament o CIU), dispersant el vot independentista. Bona part de la culpa d’aquests resultats la té la direcció del partit, orfe d’un lideratge fort i carismàtic com el d’en Josep Lluís Carod-Rovira. El senyor Puigcercós no ha estat ni de bon tros un líder polític que hagi connectat amb la societat catalana, i en conseqüència ERC surt com la força política més perjudicada d’aquestes eleccions.

Cas a part mereix ICV-EUiA. El senyor Herrera ha signat uns resultats electorals prou acceptables, situant la seva força política com la quarta més votada malgrat que en conjunt, la formació ecosocialista  ha perdut dos escons respecte les eleccions de 2006. Iniciativa ha estat la força del tripartit que millor ha aguantat l’envestida conservadora, i molta culpa d’aquest fet la té el senyor Herrera, qui no tenia una herència fàcil amb el llegat del senyor Joan Saura (escàndols amb els mossos d’esquadra, l’afer del túnel de Bracons, incendi d’Horta de Sant Joan i altres).

El que cal analitzar amb lupa és l’auge de la dreta i de l’extrema dreta a Catalunya. El PP de la senyora Alícia Sánchez-Camacho ha signat els seus millors resultats electorals a Catalunya i s’ha consolidat com la tercera força del Parlament, i ho ha fet quan des de Madrid s’ha tombat l’estatut o el senyor Rajoy i companyia fan proclames ultraconservadores i sovint anticatalanistes. És per llogar-hi cadires: l’anticatalanisme i la xenofòbia donen bons resultats electorals al Principat. Lamentable.

Igual de lamentable que dues forces d’extrema dreta hagin crescut en número de vots. Ciutadans (un partit mentider, que amaga i deforma al seu gust la realitat social i cultural de Catalunya) ha crescut en número de vots (ha tingut uns 100.000 vots) i ha mantingut els seus tres diputats. Un partit anticatalanista, i tal i com he afirmat en alguna ocasió, té tics obertament Lerrouxistes. El seu populisme, la seva suposada radicalitat, la seva suposada adscripció a les esquerres i el seu anticatalanisme situen a Ciutadans en el dubtós honor de ser la formació política hereva del Lerrouxisme.

L’altre fenomen preocupant ha estat la irrupció d’un partit racista i xenòfob com és Plataforma x Catalunya del senyor Josep Anglada. Amb un discurs que l’hagués signat un membre de les SS, la força neonazi ha aconseguit prop de 75.000 vots (que en són molts) i s’ha quedat a les portes d’entrar al Parlament. Què ens passa catalans? Qui pot donar suport als que odien tot allò que és diferent,que és genuí? La veritat és que em vaig espantar, i molt, quan a primera hora del vespre, li donaven tres escons als neonazis de PxC. Ja estava fent les maletes per fugir del país…

Per últim, l’èxit de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) de Joan Laporta, que entra al Parlament amb quatre diputats i un programa molt definit per un objectiu molt clar: assolir la independència de Catalunya. SI ha pescat molt vot de càstig dels republicans, al igual que Reagrupament Independentista de Joan Carretero, que s’ha quedat a les portes del Parlament. No em puc estar de remarcar que si aquestes dues forces haguessin anat de la mà, els resultats  electorals haurien estat molt millors (entre els dos haurien sumat prop de 150.000 vots, i podrien haver aconseguit més representació parlamentària). Serà el primer cop que una força política de caire independentista entri al Parlament al marge d’Esquerra Republicana.

En definitiva aquestes han estat les eleccions de l’avenç de la dreta i l’extrema dreta al país per combatre la crisi, les eleccions que han confirmat la desafecció social respecte el tripartit i les eleccions on el vot independentista ha estat més atomitzat que mai. Altrament només volia comentar que l’avenç del PP de Sánchez-Camacho no deixa de situar al PP com una força residual i marginal a Catalunya, amb només un 12% de percentatge de vots. Si CIU no vol, el PP continuarà siguent una força política residual i inútil al Parlament català.

Aquest cap de setmana ha vist néixer un nou govern a la Generalitat Catalana, però també un nou diari ha aparegut als nostres quioscos. Estic parlant del diari Ara, un diari nou, alegre i dinàmic, que em va deixar molt bon gust de boca el dia de la seva inauguració, el dia que va néixer i que va sortir al carrer. Tant de bo el diari es consolidi com un referent de la informació en llengua catalana, des d’un vessant independent i objectiu, crític i fiable, sense els mals vicis adquirits per altres diaris (en català o castellà) que s’editen a Barcelona. Molta sort, ARA!