20-N i l’herència franquista

Aquest dissabte es compliran 35 anys de la mort de Francisco Franco.  35 anys en els que l’herència de Franco no ha desaparegut, 35 anys en els que la ciutadania ha hagut de conviure amb les restes de la dictadura. Aquesta realitat social i política és el resultat d’una transició incomplerta, de l’incapacitat política de renovar els pilars de la dictadura i cercar responsabilitats als membres destacats del règim franquista.

Encara avui en dia és visible el llegat de Franco. El Caudillo va instaurar una dictadura sobre una Espanya esquinçada desprès d’una sagnant guerra civil. En Franco va aixecar-se contra el govern republicà legalment constituït a Febrer de 1936. A la seva mort, Franco ho havia deixat tot “atado y bien atado”, tot designant a Joan Carles de Borbó com el seu successor i a Arias Navarro com a responsable del govern. Durant la Transició no hi va haver cap referèndum entre monarquia o república, ja que la Constitució de 1978 establia al rei Joan Carles I com a cap de l’estat.

Un altre llegat de l’època franquista i que ha arribat fins els nostres dies és la línea política de l’alta jerarquia eclesiàstica (no tant així l’Església de base). La Conferència Episcopal Espanyola ha mantingut sempre una actitud intervencionista i unes postures polítiques molt conservadores, a la vora de la línea ideològica del nacional-catolicismo, la doctrina oficial de l’etapa franquista. Així ho denota amb l’oposició reiterada a les lleis de l’avortament, de l’eutanàsia, dels matrimonis homosexuals o del divorci, idees inconcebibles per la línea ideològica imperant a la Conferència Episcopal Espanyola.

El tercer pilar del franquisme, l’exèrcit, tampoc es va depurar correctament. L’exèrcit espanyol ha estat tradicionalment vinculat a la política de l’estat, tot intervenint-hi al llarg dels segles XIX i XX. El darrer intent colpista del 23-F demostra la manca de capacitat (o voluntat) per depurar els militars més vinculats a la dictadura dels llocs de comandament de les forces armades.

A més a més, la durada i la duresa de la dictadura franquista van pesar molt en la configuració de la Constitució Espanyola de 1978, coneguda popularment com la “del consens”.  Els ponents de la Constitució (especialment els més progressistes) van adoptar plantejaments cautelosos per tal de no tensar massa la corda constituent, tot cedint en diversos punts clau que han permès la supervivència d’elements de la dictadura, com ara el senyor Fraga Iribarne, el paper dels funcionaris provinents de la dictadura o l’especial relació de l’estat amb la religió catòlica.

Altres institucions com ara la Guàrdia Civil són relíquies provinents de la dictadura. La Guàrdia Civil, lluny de reciclar-se, encara llueix una destral i una espasa com a símbols del cos (escut clarament inspirat en els fascio di combattimento italians).

Políticament, l’estat espanyol ha heretat una dreta reaccionaria i pseudodemocràtica, amb molts elements provinents de l’antiga jerarquia franquista. Em refereixo, és clar, al PP i a personatges com Fraga, Fabra, Pío Cabanillas, Rato…

Altrament, l’existència de grups informatius ultradretans (COPE, Intereconomía, La Razón…) han portat l’estat espanyol a uns límits de tensió política molt allunyats del que hauria de ser la normalitat democràtica.

Que no dir de l’anticatalanisme social, polític i institucional regnant a bona part d’Espanya. El règim dictatorial utilitzava els “separatismes” per cohesionar la població espanyola i desviar l’atenció dels mals endèmics del país vers els enemics tradicional d’Espanya: rojos, masones, judíos y rojos-separatistas. Aquesta tendència a criminalitzar tot allò que és català ha quedat impregnat en bona part de la consciència col·lectiva dels espanyolistes més rancis, tal com desgraciadament podem comprovar cada dia.

Però l’herència franquista més tangible per a un estranger serà el retard econòmic, social i polític espanyol respecte les principals potències europees. Les estructures econòmiques espanyoles, basades en el turisme i la construcció, són el model implantat pel desarrollismo dels anys 60 del segle passat. Espanya ha estat incapaç de regenerar la seva economia per fer-la homologable a Europa. Si Espanya està al furgó de cua europeu, bona culpa la té l’herència franquista, que ha esdevingut una llosa econòmica enorme.

Un darrer problema, herència directe del franquisme és el de la violència. A la mort del dictador, l’estat patia els efectes de la lluita armada (o terrorisme, segons el raser amb que es miri) de diversos grups armats, com els GRAPO, FRAP, ETA o fins i tot Terra Lliure. Amb els anys, només ETA ha mantingut la seva capacitat organitzativa i militar, però l’estat ha estat incapaç de solucionar el conflicte basc. Lluny de poder solucionar la violència per la via policial, el conflicte basc necessita una solució política que impliqui el diàleg entre totes les parts afectades (cosa que fins la data, cap govern democràtic ha estat capaç de fer).

És evident que durant els 35 anys posteriors a la mort del dictador, l’estat Espanyol ha millorat la qualitat de vida de molts dels seus ciutadans i ha creat un estat de dret, però igualment és cert que l’herència política, social, econòmica, moral i ideològica del franquisme és encara avui una llosa intangible sobre la societat. Potser la transició no s’ha acabat, i en comtes de ruptura, va haver-hi una reforma del règim franquista vers un nou democràtic però sense depurar molts dels elements preexistents que sobreviuen encara avui en dia.

Comparteix

    Comentaris

    • Tweets that mention 20-N i l’herència franquista – Sapiens.cat — Topsy.com

      20/11/2010 - 12:19

      […] This post was mentioned on Twitter by Sapiens.cat, Ferran Vital. Ferran Vital said: 20-N i l'herència de Franco..http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2010/11/18/20-n-i-lherencia-franquista/ […]

    • Victor

      20/11/2010 - 13:33

      estic d’acord en la majoria de coses, però…(sempre hi ha un però…XD)
      Crec que si estem a la cua de la UE no és pas exclusivament per culpa de les restes franquistes…que jo sàpiga, els socialistes tampoc van fer gaire per modernitzar l’economia…
      I quan parles de la COPE, jo he detectat un punt de més franquistes que Franco. Recordo que no fa pas gaire Losantos va proposar que el rei abdiqués…eliminar l’herència més franquista de totes no deu ser molt franquista…
      Ah! i se t’ha oblidat comentar el tema de la legalitat de partits com Falange o els Carlins…

    • Ferran Vital

      21/11/2010 - 00:00

      Benvolgut Victor,

      Els socialistes (que no són precisament sant de la meva devoció) van governar entre 1982 i 1996, amb moltes ombres i foscors, però si que és cert que el primer govern de Felipe González va aforntar amb un cert èxit relatiu la reconversió industrial de l’estat espanyol, per bé que aquesta iniciativa no va tindre continuitat.

      De la COPE o Intereconomia només he volgut resaltar la seva voluntat de crear crispació política. Per cert, el senyor Losantos ja no està en nòmina de la COPE, ara està a mitjans de comunicació objectius com EL MUNDO o Libertad Digital.

      Per últim, crec que en una democràcia madura, en una democràcia real, no ha d’haver inconvenients per a que els partits polítics es puguin presentar a les eleccions. Ara bé, si s’aplica la llei de partits a Batasuna, el més just seria ilegalitzar el PSOE (tema dels GAL), el PP (per no condemnar el franquisme com règim criminal), a Falange, Fuerza Nueva, España 2000, Plataforma x Catalunya i tants altres partits que no respecten els drets humans.

      Salut,

      Ferran Vital

    • javito

      21/11/2010 - 04:44

      Por que en Alemania nadie se pregunta por la herencia hitleriana? ….curioso…..

      PD: http://factoriahistorica.wordpress.com/

    • Ferran Vital

      21/11/2010 - 12:02

      Molt fàcil! Per què a Alemanya es va depurar tot el règim nazi i els seus dirigents a Nuremberg! El problema a Alemanya és el llegat de la DDR a l’est.

    • javito

      21/11/2010 - 20:34

      No no es por eso….

    • Amaiur

      22/11/2010 - 12:11

      La teva entrada és una molt bona reflexió sobre els fets de l’arribada de la “democràcia” en aquest país.
      No se l’edat de les persones que han fet els comentaris però se la meva i he viscut com nena i adulta el terror de la dictadura i molt més adulta aquesta suposada “transició pacifica” en la que molt ciutadans vam patir més del mateix .Es cert que van fer una mena de consulta popular o quelcom així per saber si els espanyols volíem una democràcia però la portava a terme els mateixos que abans torturaven que de cop i volta eren demòcrates de tota la vida, la sensació va ser de que la dictadura es rentava la cara i ja farem sobre la marxa per que marxar no va marxar ningú de fet encara tenim els fills i els nets.
      Si, després de 35 anys portem l’estigma d’una dictadura i suposo que un canvi fet així necessita molts anys per que sigui real, bé és una manera de fer-ho o sigui que d’aquí a cent anys….
      En quant aquesta transició per a molts va ser dura, van patir detencions, carència de passaport, carnet d’identitat marcat, danys físics i morals per pensar o desitjar allò que era legítim en una democràcia normal. Som testimonis de carn i ossos.
      SALUT I LLIBERTAT (no sóc comunista però m’agrada aquest lema)

    • Ferran Vital

      22/11/2010 - 14:24

      Moltes gràcies un cop més per les teves intervencions, Amaiur, que són d’alló més interessant. Les persones que vau viure en primera persona la dictadura i la suposada transció vers un sistema plenament democràtic teniu tota l’experiència del procés interioritzada en primera persona, ja que vau viure la tensió política del moment. Vau patir el pes d’una dictadura i heu vist que els criminals i culpables mai han pagat pels seus excessos i els seus crims.

      Com molt bé afirmes, jo també penso que el règim es va “depurar” amb una rentada de cara durant la transició (només cla fer un cop d’ull als màxims dirigents de l’antiga UCD o del PP per adonar-nos que molts fills dels franquistes encara tenen llocs de poder en l’àmbit públic i privat). No pot haver-hi una transició possible tractant de sepultar una guerra cruel i 40 anys de dictadura. El silenci no és perdó, i sense perdó no hi ha possibilitat de començar de zero tots plegats, vers un futur que podem escollir democràticament, sense imposicions dels poders fàctics de l’estat espanyol.

      Salut i llibertat (és una forma de cortesía social preciosa)!!

    • Amaiur

      22/11/2010 - 15:05

      Gràcies a tu, és emocionant que un jove expressi i exposi tan bé el que alguns de la nostra generació, ja bastant amargada i desencisada sentim, és realment esperançador.

    • Amaiur

      23/11/2010 - 17:19

      He recordat quelcom interessant a propòsit d’aquesta herència franquista o transició modèlica, es pot veure a Sanfermines 78 (vikipedia), és molt interessant però han oblidat les visites, armes a la mà, dels “guerrilleros de cristo rey”, que en el meu cas i gairebé de tothom eren veïns d’escala, per convidar-nos a tornar a l’ordre.
      Son fets que han quedat impunes i totalment oblidats.
      Perdó per la meva insistència però la sang em bull.
      Aquesta festa sempre ha estat una mica maleïda, anys desprès van matar a MIguel Angel Blanco.

    • Ferran Vital

      24/11/2010 - 00:35

      Com sempre, les teves intervencions són molt il·lustratives i molt enriquidore, Amaiur! No coneixia els fets dels Sanfermines de 1978, moltes gràcies per fer-me aprendre coses noves! Així doncs, sembla que la situació a Navarra va ser molt crítica durant la transició, oi? La societat molt polaritzada entre els “guerrilleros de cristo rey” d’una banda i l’esquerra navarresa, que si no entenc malament, apostava per una unió política amb les tres províncies d’Euskadi. El de Miguel Ángel Blanco ni comentar-ho. Cap opció política mereix una vida humana, la violència mai pot ser justificada ni per ETA, ni pels GAL ni per règims criminals com el franquista.

      Una pregunta hipotètica, si s’hagués consumat la unió entre Euskadi i Navarra, la capital seria Iruña-Pamplona o Vitoria-Gasteiz? Iruña significa “ciutat”, oi? Per tant, com a capital de l’antic regne de Navarra, suposo que Pamplona-Iruña hauria de ser la hipotètica capital d’Euskal Herria?

    • Amaiur

      24/11/2010 - 20:34

      Pregunta de difícil resposta, no vam passar del prometatge ja que el matrimoni era complicat, a casa meva las coses no són senzilles, per un cantó tenim els abertzales (el terme referit a nacionalistes bascs o patriotes) per un altre els vasco-navarros ( reivindiquen que Navarra és Euskalerria de fet hi ha indrets i fets emblemàtics) i per últim estan los navarros (nosaltres sols). El problema era qui feia de núvia en aquesta metàfora masclista.

      El Reino de Navarra té origen al segle IX i com tu dius es molt antic però no m’agrada el sentit que alguns (UPN i altres) le volen donar al fet històric.

      Navarra mai va accedir a formar part d’Euskadi com a subsidiària, no se si la unió hagués sigut en igualtat de condicions de fet sempre ens hem pres una mica les mides.

      En aquesta situació hipotètica la capitalitat suposo que s’hagués consensuat o així m’agrada imaginar-ho i si no sempre queda el camí del mig.

      Amaiur està a la vall de Baztan i és l’últim poble de Navarra a rendir-se a Ferran el Catòlic encara resta la torre del homenatge del Castillo de Maya.

    • Ferran Vital

      26/11/2010 - 12:30

      Moltes gràcies per l’ajuda!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús