Arxiu del dijous, 18/11/2010

20-N i l’herència franquista

dijous, 18/11/2010

Aquest dissabte es compliran 35 anys de la mort de Francisco Franco.  35 anys en els que l’herència de Franco no ha desaparegut, 35 anys en els que la ciutadania ha hagut de conviure amb les restes de la dictadura. Aquesta realitat social i política és el resultat d’una transició incomplerta, de l’incapacitat política de renovar els pilars de la dictadura i cercar responsabilitats als membres destacats del règim franquista.

Encara avui en dia és visible el llegat de Franco. El Caudillo va instaurar una dictadura sobre una Espanya esquinçada desprès d’una sagnant guerra civil. En Franco va aixecar-se contra el govern republicà legalment constituït a Febrer de 1936. A la seva mort, Franco ho havia deixat tot “atado y bien atado”, tot designant a Joan Carles de Borbó com el seu successor i a Arias Navarro com a responsable del govern. Durant la Transició no hi va haver cap referèndum entre monarquia o república, ja que la Constitució de 1978 establia al rei Joan Carles I com a cap de l’estat.

Un altre llegat de l’època franquista i que ha arribat fins els nostres dies és la línea política de l’alta jerarquia eclesiàstica (no tant així l’Església de base). La Conferència Episcopal Espanyola ha mantingut sempre una actitud intervencionista i unes postures polítiques molt conservadores, a la vora de la línea ideològica del nacional-catolicismo, la doctrina oficial de l’etapa franquista. Així ho denota amb l’oposició reiterada a les lleis de l’avortament, de l’eutanàsia, dels matrimonis homosexuals o del divorci, idees inconcebibles per la línea ideològica imperant a la Conferència Episcopal Espanyola.

El tercer pilar del franquisme, l’exèrcit, tampoc es va depurar correctament. L’exèrcit espanyol ha estat tradicionalment vinculat a la política de l’estat, tot intervenint-hi al llarg dels segles XIX i XX. El darrer intent colpista del 23-F demostra la manca de capacitat (o voluntat) per depurar els militars més vinculats a la dictadura dels llocs de comandament de les forces armades.

A més a més, la durada i la duresa de la dictadura franquista van pesar molt en la configuració de la Constitució Espanyola de 1978, coneguda popularment com la “del consens”.  Els ponents de la Constitució (especialment els més progressistes) van adoptar plantejaments cautelosos per tal de no tensar massa la corda constituent, tot cedint en diversos punts clau que han permès la supervivència d’elements de la dictadura, com ara el senyor Fraga Iribarne, el paper dels funcionaris provinents de la dictadura o l’especial relació de l’estat amb la religió catòlica.

Altres institucions com ara la Guàrdia Civil són relíquies provinents de la dictadura. La Guàrdia Civil, lluny de reciclar-se, encara llueix una destral i una espasa com a símbols del cos (escut clarament inspirat en els fascio di combattimento italians).

Políticament, l’estat espanyol ha heretat una dreta reaccionaria i pseudodemocràtica, amb molts elements provinents de l’antiga jerarquia franquista. Em refereixo, és clar, al PP i a personatges com Fraga, Fabra, Pío Cabanillas, Rato…

Altrament, l’existència de grups informatius ultradretans (COPE, Intereconomía, La Razón…) han portat l’estat espanyol a uns límits de tensió política molt allunyats del que hauria de ser la normalitat democràtica.

Que no dir de l’anticatalanisme social, polític i institucional regnant a bona part d’Espanya. El règim dictatorial utilitzava els “separatismes” per cohesionar la població espanyola i desviar l’atenció dels mals endèmics del país vers els enemics tradicional d’Espanya: rojos, masones, judíos y rojos-separatistas. Aquesta tendència a criminalitzar tot allò que és català ha quedat impregnat en bona part de la consciència col·lectiva dels espanyolistes més rancis, tal com desgraciadament podem comprovar cada dia.

Però l’herència franquista més tangible per a un estranger serà el retard econòmic, social i polític espanyol respecte les principals potències europees. Les estructures econòmiques espanyoles, basades en el turisme i la construcció, són el model implantat pel desarrollismo dels anys 60 del segle passat. Espanya ha estat incapaç de regenerar la seva economia per fer-la homologable a Europa. Si Espanya està al furgó de cua europeu, bona culpa la té l’herència franquista, que ha esdevingut una llosa econòmica enorme.

Un darrer problema, herència directe del franquisme és el de la violència. A la mort del dictador, l’estat patia els efectes de la lluita armada (o terrorisme, segons el raser amb que es miri) de diversos grups armats, com els GRAPO, FRAP, ETA o fins i tot Terra Lliure. Amb els anys, només ETA ha mantingut la seva capacitat organitzativa i militar, però l’estat ha estat incapaç de solucionar el conflicte basc. Lluny de poder solucionar la violència per la via policial, el conflicte basc necessita una solució política que impliqui el diàleg entre totes les parts afectades (cosa que fins la data, cap govern democràtic ha estat capaç de fer).

És evident que durant els 35 anys posteriors a la mort del dictador, l’estat Espanyol ha millorat la qualitat de vida de molts dels seus ciutadans i ha creat un estat de dret, però igualment és cert que l’herència política, social, econòmica, moral i ideològica del franquisme és encara avui una llosa intangible sobre la societat. Potser la transició no s’ha acabat, i en comtes de ruptura, va haver-hi una reforma del règim franquista vers un nou democràtic però sense depurar molts dels elements preexistents que sobreviuen encara avui en dia.