Arxiu del dilluns, 8/11/2010

La Sagrada Família

dilluns, 8/11/2010

La Sagrada Família és quelcom més que un temple o una basílica. És l’orgull de la ciutat de Barcelona i el seu símbol més popular. Segurament la seva màgia rau en el fet de ser  el temple catòlic més gran del món en construcció.

Però quins foren els orígens de la Sagrada Família? Com va néixer el projecte? El que molta gent no sap és que el projecte original no és obra de Gaudí.

La història de la Sagrada Família neix de l’iniciativa d’un barceloní molt devot anomenat Josep Maria Bocabella i Verdaguer. El senyor Bocabella era un important prohom de la Barcelona del darrer terç del XIX, que sentia una admiració i una devoció especial per la figura de Sant Josep. De professió llibreter, en Bocabella va adquirir uns terrenys a les afores de Sant Martí de Provençals (antic municipi avui absorbit per la ciutat comtal). En aquells terrenys el senyor Bocabella volia construir-hi un temple dedicat a la Sagrada Família i a la figura de Sant Josep.

El senyor Bocabella, impulsor del projecte, volia construir-hi una còpia del Santuari de Loreto, però aviat desistí de la seva idea original. L’arquitecte encarregat de la construcció del temple fou l’arquitecte diocesà (això és, proposat pel bisbe de Barcelona), qui va idear un temple d’estil neogòtic. Aquell arquitecte original era el senyor Francesc de Paula Villar i Lozano, que contava amb un important currículum a Barcelona. No en va, el senyor de Paula havia dirigit la restauració de la casa de la Misericòrdia o de l’església de Santa María del Pi, a més de contar amb el suport i l’aval del bisbat de Barcelona.

Sagrada Familia Villar.jpg

El projecte de Francesc de Paula Villar.

El projecte s’inicià l’any 1877, però sis anys desprès, l’arquitecte Francesc de Paula va abandonar el projecte a causa d’un seguit de desavinences personals i professionals amb el també arquitecte Joan Martorell, home de confiança d’en Josep María Bocabella. En aquells sis anys el senyor de Paula només havia pogut construir la cripta del temple, a on curiosament descansen les restes del seu successor, Antoni Gaudí.

Així les coses, l’any 1883 l’encàrrec de construir un temple dedicat a la Sagrada Família recau a la figura d’ Antoni Gaudí, qui havia col·laborat en algunes ocasions amb Joan Martorell, arquitecte de confiança de l’impulsor del projecte, en Josep Maria Bocabella.

En Gaudí va tindre així l’ocasió de crear un temple de zero, en el que acabarà sent la seva obra mestre. Fins l’any 1915, en Gaudí compatibilitzarà el projecte del temple amb altres projectes coneguts del geni, com la colònia, el palau i el parc dels Güell, la casa Batlló o la Pedrera  (casa Milà). A partir de 1915, en l’etapa més madura del geni, en Gaudí es va dedicar exclusivament a la construcció del temple. La Sagrada Família suposa la síntesi i la culminació de totes les idees arquitectòniques de Gaudí, de tots els assajos i lliçons extretes de l’experiència al llarg del temps.

Durant aquesta etapa, en Gaudí es va dedicar nit i dia a la construcció del temple (i no és cap metàfora). En Gaudí es passava el dia fent dibuixos, pensant, ideant, elaborant esborranys i plasmant com havia de ser el temple.  En Gaudí va projectar una església de cinc naus centrals amb un transsepte de tres naus i un àbsida amb set capelles. El temple haurà de tindre tres façanes (la del naixement i la passió, ja construïdes, i la de la Glòria, que encara s’ha d’iniciar), i fins un total de 18 torres, amb una gran torre central que arribarà als 170 metres.

Però en Gaudí només va poder arribar a veure acabada una petita part de la seva obra, la façana del Naixement. El juny de 1926 en Gaudí va ser atropellat per un tramvia a la Gran Via de Barcelona, entre els carrers Girona i Bailén. L’accident no fou mortal, però el genial arquitecte va estar varies hores estès a la Gran Via sense que ningú l’ajudés. Els vianants mai s’haguessin imaginat que l’home caigut a terra era en Gaudí. La causa cal buscar-la a l’aparença física del Gaudí dels darrers anys, qui s’havia despreocupat absolutament del seu aspecte físic i semblava un pidolaire o un borratxo, ja que la seva roba era bruta i esquinçada, i la seva barba llarga i descuidada.

Els anys posteriors a la mort de Gaudí el projecte va quedar força tocat, ja que no hi havia cap arquitecte capaç de seguir l’obra de Gaudí. Només el seu deixeble Domènec Sugrañés va apostar per continuar amb la construcció del temple.  A més a més, la situació va capgirar-se del tot l’any 1936 amb el començament de la Guerra Civil, quan l’esclat revolucionari comportà que un grup d’incontrolats destruïssin el taller de Gaudí, on es guardaven els seus plànols i esbossos.

Amb la postguerra i els anys magres de la primera etapa del Franquisme (1940-1960) la construcció va quedar força paralitzada. Fins i tot a Barcelona s’havia fet sentir l’opinió que no calia seguir amb la construcció del temple sense Gaudí i els seus plànols. Tot i així, un seguit d’arquitectes i escultors com Jaume Busquets, Francesc Quintana, Lluís Bonet o Isidre Puig van continuar les obres del temple.

Com que la Sagrada Família és un temple expiatori, és a dir, finançat només per donacions desinteressades de fidels, els seus ingressos durant els anys del franquisme (època de vaques magres pel conjunt de la població) eren molt minsos. Amb poc capital, poca capacitat constructiva i en conseqüència, menys donacions particulars.

Per acabar-ho d’adobar, la constructora Núñez i Navarro va aconseguir un permís municipal per edificar al carrer Mallorca 410, just al espai que haurà d’ocupar la façana principal de la Sagrada Família, i que algun dia caldrà enderrocar. A més de la finca de Núñez i Navarro, fins a vint-i-dos edificis hauran de ser enderrocats entre els carrers Mallorca i el Passatge de la Font.

Però aquest cercle viciós es va trencar definitivament al darrer terç del segle XX, amb l’obertura internacional de la ciutat i del monument de la Sagrada Família. Amb el turisme es van millorar molt els ingressos pel temple mitjançant la venda de tiquets per visitar l’interior del temple. Des de 1985 i fins avui hi ha al capdavant de les obres el mateix arquitecte, el senyor Jordi Bonet i Armengol, i el seu equip, que interpreten les idees de Gaudí. Aquests darrers  anys han estat molt importants per la construcció del temple, ja que gràcies a les noves tecnologies es poden fer molts més plànols tridimensionals que serveixen d’esborrany per l’equip encarregat de finalitzar el temple.

Sagrada Familia interior.jpg

Interior de la basílica

Ahir el Papa Benet XVI va consagrar la Sagrada Família en basílica menor: la consagració d’un temple és condició sine qua non per poder oficiar-hi litúrgies religioses.  D’aquesta manera, la genial obra de Gaudí podrà celebrar misses i altres celebracions religioses, que fins ara tenien lloc a la cripta.

Algunes veus opinen que la Sagrada Família podria estar enllestida cap l’any 2026, coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí. Sembla una data poc creïble, ja que els experts afirmen que hi ha molta feina a fer. Mentrestant, cada any més turistes s’apropen a visitar la Sagrada Família, i molts barcelonins també ens hi apropem per comprovar l’avenç de les obres del temple.

Un darrer problema amenaça la finalització de l’obra de Gaudí. L’oposició dels veïns del carrer Mallorca a ser desallotjats dels seus pisos. Els propietaris que van adquirir els immobles de carrer Mallorca (especialment els de la finca de Núñez i Navarro) ho van fer pensant que l’obra de la Sagrada Família mai s’hauria d’acabar, però la realitat és que les columnes de la nau central ja ocupen part de la vorera del carrer Mallorca i que caldrà trobar-hi una solució per poder finalitzar la basílica.

Sagrada Familia acabada.jpg

Vista virtual de la Sagrada Família finalitzada.