Arxiu del dissabte, 6/11/2010

L’educació a Catalunya

dissabte, 6/11/2010

Aviat hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són aquell moment màgic on el poble decideix quins han de ser els seus representants al Parlament de Catalunya, que a la seva vegada, escollirà un president de la Generalitat. Aquest president formarà govern i tindrà l’inestimable ajuda dels consellers, els equivalents a ministres en un país normal.

Entre aquests consellers, en sortirà un que serà el conseller d’educació. I aquest senyor tindrà un molt bon sou, cotxe oficial, guardaespatlles i un ampli teixit burocràtic que li dirà que tot ho fa de meravella, ansiosos per escalar escalafons a l’administració pública.

Les escoles públiques, CEIPs i IES, veuran els seus pressupostos retallats, i la seva plantilla de personal docent reduïda o en el millor dels casos, no augmentada, independentment de les necessitats educatives dels nostres infants, nois i joves. Tot això en virtut de la nova llei d’educació aprovada pel govern del tripartit, un govern teòricament esquerrà, responsable de la davallada de la qualitat del sistema educatiu català.

L’educació a Catalunya s’ha convertit en una eina electoral i populista, perdent la qualitat i excel·lència educativa a favor de la massificació de les aules i la manca de recursos públics posats a disposició dels treballadors i les treballadores. A més, amb la nova llei d’educació els centres públics perden bona part del seu esperit democràtic, herència de la transició, quan les escoles van esdevenir un veritable far en el camí de les llibertats i la consciència cívica i ciutadana.

Avui ensenyar història (o qualsevol altre matèria) a Catalunya és més difícil que fa uns anys, malgrat la revolució tecnològica que suposen ordinadors portàtils pels alumnes i pissarres digitals. Tenim menys suport per part del departament, però se’ns exigeixen millors resultats.

Resultats? Els resultats estan bé per la travessa, pels capitals financers o les mercaderies. No pels nostres alumnes. Els nostres alumnes són el capital humà del país, el nostre futur, el més important per la supervivència de la nostra cultura. Els alumnes són persones, no índexs quantitatius o qualitatius.

Realment caldrà estalviar en educació? No hi ha altres fronts on retallar les despeses públiques més enllà de les d’educació i salut? Si, la conselleria de salut està estalviant de la mateixa manera que la d’educació. Parlem de Finlàndia i el seu èxit educatiu. A Finlàndia es gasten comparativament quatre vegades més per alumne que no pas a Catalunya. Els i les docents fem miracles amb els recursos que tenim. Malgrat que el nostre conseller no ens ho vulgui reconèixer.

Em preocupa que en el futur els currículums docents cada cop retallin més continguts en ciències socials. El govern, em fa la impressió, vol ciutadans submisos, que no qüestionen l’eficàcia de la seva obra de govern. Cada cop menys professors d’història, de geografia o de filosofia. Cada cop menys hores de ciències socials. La història no és prioritària. La filosofia no serveix per a res. La geografia és innecessària, existint el google earth.  A l’ESO i al Batxillerat, que és quan l’adolescent forja el seu esperit crític i la seva consciència social, cada cop tindrem menys hores i menys personals que ensenyin la història. Pregunteu a un jove de 16 anys qui era en Pere II o Descartes. Però tranquils, tindrem ordinadors portàtils! Ai, el populisme i l’electoralisme!