Arxiu del mes: novembre 2010

El Clàssic i la història

dimarts, 30/11/2010

Els clàssics Barça – Madrid de futbol formen part de la vida social i política del nostre país. Els Barça – Madrid  són “una metàfora de les relacions entre Catalunya i Espanya”, en paraules del gran Vázquez-Montalbán.

El primer cop que Barça i Madrid es van enfrontar va ser l’any 1902, durant el transcurs de la Copa del Rei Alfons XIII, anomenada aleshores la Copa de la Coronación. Aquell dia el Barça es va imposar per 3 a 1.

La primera lliga espanyola de futbol es celebrà la temporada 1928-29, i se la va adjudicar el Barça. Durant aquestes primeres lligues comença a forjar-se la rivalitat entre catalans i madrilenys per l’hegemonia del futbol estatal.

Però fou durant el franquisme que el Real Madrid i  el Futbol Club Barcelona es van fer enemics irreconciliables. El règim militar i criminal de Francisco Franco convertí l’equip merengue en l’equip oficial del règim , en la imatge corporativista del franquisme a l’exterior. La figura de Santiago Bernabeú, un afecte al règim franquista, i les ajudes administratives al club de Chamartín (cas Di stéfano, per exemple), van consolidar el Real Madrid com “el club de España y los españoles”.

El cas Di Stéfano exemplifica les relacions de favor del règim franquista en benefici del Real Madrid

Per la seva banda, el Barça va sobreviure penosament els primers anys de dictadura. La masa social barcelonista veié amb impunitat com el règim franquista depurà molts dels seus dirigents. Especialment sagnant fou el cas de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça entre 1935 i 1936, fundador del setmanari esportiu La Rambla i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. El president Sunyol fou capturat per les forces feixistes, torturat i assassinat en un punt de la serra de Guadarrama, on encara a dia d’avui deuen descansar les seves despulles.

Els anys 50 i 60 del segle passat eren anys de plom pel Barcelonisme, perseguit i observat amb lupa, castigat pel seu esperit fortament democràtic, integrador i catalanista. Aquells mateixos anys el Madrid s’imposava anys si i any també a la lliga espanyola i a la Copa d’Europa. Eren anys de patiment pel Barcelona. Aquells anys la temporada es salvava amb una victòria sobre l’etern rival blanc. Guanyar a casa i salvar l’honor del Camp Nou contra el rival era l’únic que feia salvar al temporada a can Barça. Tota la temporada es jugava a un sol partit. Eren temps d’escàndols arbitrals (com el famós cas Guruceta) i múltiples ajudes institucionals al equip del règim.

Aquest cercle viciós es va trencar a la darreria del règim, amb l’arribada a la ciutat comtal de Johan Cruyff, “Charlie” Reixach o Hugo “Cholo” Sotil. La temporada 73-74 el Barça es va imposar per un sonat 0 a 5 al Santiago Bernabéu.

Els anys 80 el Barça es consolidà com un club vencedor, però la generació de Migueli, Lineker i Maradona es va veure frenada per una gran fornada de jugadors formats al planter del Real Madrid, coneguda com la “Quinta del Buitre”. Aquell Madrid va assolir l’hegemonia del futbol hispànic  un cop més.

Però els anys 90 del segle passat van canviar com mai la inèrcia dels “Clásicos” i de l’hegemonia del futbol hispànic. Amb l’arribada del profeta Johan Cruyff a la banqueta del Barça i la creació d’un súper equip que rebé el nom de “Dream Team” (equip de somni) el Barça va imposar-se quatre cops seguits al torneig domèstic i va aconseguir la seva primera copa d’Europa a Wembley, l’any 1992. L’any 1994 el Barça va imposar-se per 5 a 0 al Camp Nou, per bé que la temporada següent en Madrid va complir la seva revenja particular al imposar-se al Bernabéu per idèntic resultat.

La primera dècada del segle XXI ha portat els derbis al seu grau màxim. Els equips són avui en dia els millors clubs del món, tal com han demostrat a nivell internacional imposant-se diversos cops en la màxima competició europea, la Champions League, en tres ocasions els blancs (anys 1998, 2000 i 2002) i en dues ocasions els blaugranes (2006 i 2009).

Encara avui en dia es fa manifesta la rivalitat no només esportiva entre els dos clubs més grans del món. El Madrid representa el poder adquisitiu, la supèrbia, el luxe, l’Espanya més reaccionària i xulesca. Per la seva banda, el Barça porta implícits al seu nom uns valors de respecte, humilitat, llibertat, democràcia, catalanitat i treball del futbol base per assolir grans èxits internacionals.

Els Clàssics s’han tornat en quelcom més que un partit de futbol. Són xocs entre dues maneres d’entendre la vida, d’entendre el país, de treballar, d’entendre el futbol. Des de l’arribada de Guardiola a la banqueta barcelonista, l’estiu de 2008, el Barcelona ha imposat un segell propi i genuí, una continuació de la feina que en el seu dia van portar a terme en Cruyff i en Reixach, en una versió actualitzada i millorada. Amb en Pep Guardiola el Barcelonisme ha arribat a l’essència pura de la filosofia de joc barcelonista, i el millor de tot, ha guanyat fins a cinc vegades al gran rival, el Real Madrid, que no troba la fórmula per combatre l’estil barcelonista.

El 2 a 6 de fa un parell de temporades al Bernabéu i el 5 a 0 d’ahir ressalten la diferència futbolística, social i cultural de les dues visons d’una mateixa realitat. El Barça porta el futbol a la seva màxima expressió artística, mentre que a la meseta comencen a  comprendre que amb la “casta” i la “fúria” no n’hi ha prou per trencar l’hegemonia mundial de que gaudeix el Barça.

Ahir a la nit el Barça va fer feliç a tot un país. Ens agradi o no el futbol, el Clàssic és més que un partit. En paraules del geni Vázquez-Montalbán és Clàssic és “resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, fruit d’una permanent guerra civil (metafòrica o real) entre el centralisme mesetari i la realitat catalana…el Barça és el braç no armat de Catalunya”.

el clasico.gif

El Clàssic, més que un partit.

Ressaca electoral

dilluns, 29/11/2010

Les eleccions del 28-N de 2010 ja són història. La ciutadania ha expressat el seu desig i ha escollit els seus representats polítics. Allò que escull i que vol el poble català, ben escollit està. La participació, que fregava el 60%, fou una mica més elevada que la mitjana històrica però encara lluny d’un grau de participació que pugui ser considerat com un gran èxit.

eleccions parlament 2010.png

Gràfics de resultats electorals del 28-N de 2010.

Un petit anàlisi del resultat electoral ens permet deduir que CIU ha sigut la gran vencedora de la nit electoral, amb 62 escons al Parlament català que permeten a Artur Mas formar govern en solitari per primer cop des que en Jordi Pujol es va retirar de la vida política. CIU ha arrasat a totes les comarques catalanes, malgrat que no ha aconseguit la majoria absoluta, se’n ha quedat a les portes. L’èxit de CIU es deu en bona mesura a una bossa de votants descontents amb la gestió del Tripartit i que han apostat pel canvi de color al govern de Catalunya. Me’n faig creus que la població hagi votat massivament a un partit que sembla prou relacionat amb la trama de corrupció engegada pel senyor Millet al cas Palau.

PSC i ERC han estat, al meu parer, les grans perjudicades de la nit electoral. EL PSC signa els pitjors resultats de la seva història, mentre que ERC perd més de la meitat dels seus electors i en conseqüència, més de la meitat dels escons al Parlament. Un càstig molt dur pels republicans, tot just quan semblava que la base social del independentisme era més gran que mai. Sota el meu parer, ERC ha focalitzat el càstig al govern tripartit, i bona part dels electors que li van donar confiança a l’any 2006 han optat per altres partits o plataformes catalanistes (tals com SI, Reagrupament o CIU), dispersant el vot independentista. Bona part de la culpa d’aquests resultats la té la direcció del partit, orfe d’un lideratge fort i carismàtic com el d’en Josep Lluís Carod-Rovira. El senyor Puigcercós no ha estat ni de bon tros un líder polític que hagi connectat amb la societat catalana, i en conseqüència ERC surt com la força política més perjudicada d’aquestes eleccions.

Cas a part mereix ICV-EUiA. El senyor Herrera ha signat uns resultats electorals prou acceptables, situant la seva força política com la quarta més votada malgrat que en conjunt, la formació ecosocialista  ha perdut dos escons respecte les eleccions de 2006. Iniciativa ha estat la força del tripartit que millor ha aguantat l’envestida conservadora, i molta culpa d’aquest fet la té el senyor Herrera, qui no tenia una herència fàcil amb el llegat del senyor Joan Saura (escàndols amb els mossos d’esquadra, l’afer del túnel de Bracons, incendi d’Horta de Sant Joan i altres).

El que cal analitzar amb lupa és l’auge de la dreta i de l’extrema dreta a Catalunya. El PP de la senyora Alícia Sánchez-Camacho ha signat els seus millors resultats electorals a Catalunya i s’ha consolidat com la tercera força del Parlament, i ho ha fet quan des de Madrid s’ha tombat l’estatut o el senyor Rajoy i companyia fan proclames ultraconservadores i sovint anticatalanistes. És per llogar-hi cadires: l’anticatalanisme i la xenofòbia donen bons resultats electorals al Principat. Lamentable.

Igual de lamentable que dues forces d’extrema dreta hagin crescut en número de vots. Ciutadans (un partit mentider, que amaga i deforma al seu gust la realitat social i cultural de Catalunya) ha crescut en número de vots (ha tingut uns 100.000 vots) i ha mantingut els seus tres diputats. Un partit anticatalanista, i tal i com he afirmat en alguna ocasió, té tics obertament Lerrouxistes. El seu populisme, la seva suposada radicalitat, la seva suposada adscripció a les esquerres i el seu anticatalanisme situen a Ciutadans en el dubtós honor de ser la formació política hereva del Lerrouxisme.

L’altre fenomen preocupant ha estat la irrupció d’un partit racista i xenòfob com és Plataforma x Catalunya del senyor Josep Anglada. Amb un discurs que l’hagués signat un membre de les SS, la força neonazi ha aconseguit prop de 75.000 vots (que en són molts) i s’ha quedat a les portes d’entrar al Parlament. Què ens passa catalans? Qui pot donar suport als que odien tot allò que és diferent,que és genuí? La veritat és que em vaig espantar, i molt, quan a primera hora del vespre, li donaven tres escons als neonazis de PxC. Ja estava fent les maletes per fugir del país…

Per últim, l’èxit de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) de Joan Laporta, que entra al Parlament amb quatre diputats i un programa molt definit per un objectiu molt clar: assolir la independència de Catalunya. SI ha pescat molt vot de càstig dels republicans, al igual que Reagrupament Independentista de Joan Carretero, que s’ha quedat a les portes del Parlament. No em puc estar de remarcar que si aquestes dues forces haguessin anat de la mà, els resultats  electorals haurien estat molt millors (entre els dos haurien sumat prop de 150.000 vots, i podrien haver aconseguit més representació parlamentària). Serà el primer cop que una força política de caire independentista entri al Parlament al marge d’Esquerra Republicana.

En definitiva aquestes han estat les eleccions de l’avenç de la dreta i l’extrema dreta al país per combatre la crisi, les eleccions que han confirmat la desafecció social respecte el tripartit i les eleccions on el vot independentista ha estat més atomitzat que mai. Altrament només volia comentar que l’avenç del PP de Sánchez-Camacho no deixa de situar al PP com una força residual i marginal a Catalunya, amb només un 12% de percentatge de vots. Si CIU no vol, el PP continuarà siguent una força política residual i inútil al Parlament català.

Aquest cap de setmana ha vist néixer un nou govern a la Generalitat Catalana, però també un nou diari ha aparegut als nostres quioscos. Estic parlant del diari Ara, un diari nou, alegre i dinàmic, que em va deixar molt bon gust de boca el dia de la seva inauguració, el dia que va néixer i que va sortir al carrer. Tant de bo el diari es consolidi com un referent de la informació en llengua catalana, des d’un vessant independent i objectiu, crític i fiable, sense els mals vicis adquirits per altres diaris (en català o castellà) que s’editen a Barcelona. Molta sort, ARA!

La Renaixença

divendres, 26/11/2010

La Renaixença va ser un moviment cultural que es produí a la primera meitat del segle XIX al Principat. La renaixença, moviment eminentment literari, s’inscriu en el Romanticisme, corrent cultural i artística imperant a l’Europa post-napoleònica fins a mitjans del segle XIX.

El Romanticisme exaltava valors i ideals tals com la llibertat, la justícia, el gust estètic pels passat medieval (i em menor grau, barroc), l’amor i la recerca de la felicitat. Cal incloure en aquest moviment cultural artistes (músics, poetes, pensadors…) tals com Edgar Allan Poe,  Lord Byron, Victor Hugo, Zorrilla o Bécquer.

A Catalunya aquest moviment cultural i artístic (no pas polític) va tindre una rellevància enorme, ja que fou l’espurna que va engegar la Renaixença catalana.

Renaixensa.jpg

Capçalera del diari "la Renaixença", editat entre 1870 i 1905.

La Renaixença neix cap la dècada de 1830-1840, coincidint en una època convulsa a Europa, amb moviments nacionalistes que van modificar el mapa polític europeu. Els règims absolutistes van haver d’iniciar reformes aperturistes lliberals (casos del canceller Metternich a l’Imperi Austríac), noves nacions van aparèixer (casos de Bèlgica o Grècia a Europa, o la progressiva independència de les colònies americanes) i la burgesia i classes benestants van apostar per industrialitzar el territori català, que va modernitzar definitivament les seves estructures econòmiques i socials vers un nou règim econòmic.

En aquest context van aparèixer un seguit de pensadors, intel·lectuals ,  filantrops, músics, escriptors, dramaturgs… que apostaven per la recuperació de la llengua catalana com a llengua literària, alhora que s’interessaven en redescobrir el gloriós passat medieval català. En aquest sentit, és cabdal l’obra de poetes com Joaquim Rubió i Ors o Bonaventura Carles Aribau, autor del poema “Oda a la pàtria” (1833), que podríem senyalar com el començament de la Renaixença cultural catalana.

renaixença  aribau.jpg

Aribau, autor del poema "Oda a la pàtria".

La corrent artística va arribar també a la societat civil, que va respondre-hi amb la creació d’Ateneus, biblioteques, l’Acadèmia de les Bones Lletres o la reobertura de la Universitat de Barcelona, clausurada per Felip V al 1714. Durant aquest període es ben cert que hi hagué un esforç de pràcticament tota la societat civil per difondre l’escolarització universal, l’alfabetització o el interès per la història, la llengua i cultura catalanes.

Aquesta efervescència social i cultural cristal·litzà en la recuperació dels Jocs Florals, un concurs literari recuperat del passat medieval català, i que aviat esdevingué un dels pilars bàsics sobre els que es va articular la Renaixença.

Als Jocs Florals van participar-hi autors cabdals de la cultura catalana, com ara en Mossèn Verdaguer i el seu poema L’Atlàntida o Àngel Guimerà (autor d’obres teatrals tan importants com Terra Baixa o Mar i cel).

Renaixença Guimerà.jpg

Àngel Guimerà, un dels màxims exponents de la Renaixença.

L’èxit social de la Renaixença és que va saber generar un sentiment popular de recuperació de la cultura catalana, no només entre les classes benestants, si no que aquesta realitat esdevingué interclassista. En aquest sentit, cal destacar la tasca de filantrops com Anselm Clavé i els seus cors corals, o la creació d’institucions com l’Ateneu Català Obrer, entitat dedicada a la universalització de l’educació i l’alfabetització, alhora que esdevingué un difusor del catalanisme popular.

Els anys de la Renaixença van ser anys convulsos i inestables en matèria política a l’estat espanyol (el regnat d’Isabel II, guerres carlines, “pronunciamientos” de militars com Narváez o O’Donnell…), cosa que va impossibilitar la creació d’una proposta política en clau catalana.

Amb l’arribada d’una nova tendència artística i cultural decimonònica com fou el Realisme, cap la dècada de 1870-80, podem considerar acabada l’etapa de la Renaixença cultural catalana. Malgrat que el gust estètic renaixentista havia conclòs, l’herència i l’empremta del moviment es va deixar sentir enormement en la nova fornada d’autors literaris catalans com ara Narcís Oller ( autor d’obres com La Bogeria o La febre d’or), o de Milà i Fontanals, qui va estudiar l’origen del català i el va classificar com una llengua pròpia, dialecte del llatí (fins aleshores, molts lingüistes francesos havien catalogat al català com un dialecte del occità, una llengua extraordinàriament similar a la nostre).

En matèria política, la Renaixença va servir com una mena de trampolí o de plataforma per la generació d’un discurs propi, catalanista, interclassista i integrador, encapçalat per Valentí Almirall, qui al 1889 va publicar Lo Catalanisme, obra cabdal pel desenvolupament del catalanisme polític.

Renaixença Almirall.jpg

Valentí Almirall, pare del catalanisme polític.

Finalment l’any 1891 molts dels principals actors culturals de la Renaixença i altres prohoms destacats de la societat civil catalana es van reunir en un grup polític catalanista anomenat Unió Catalanista. Entre aquells membres fundadors cal destacar-hi personatges com ara l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, l’advocat Enric Prat de la Riba o l’escriptor Àngel Guimerà. La principal tasca d’Unió Catalanista fou la redacció de les Bases de Manresa l’any 1892, una mena d’avantprojecte d’autonomia per Catalunya. Amb els anys l’empenta d’Unió Catalanista, el primer partit polític català modern, va perdre pistonada i els sectors conservadors s’escindiren en la Lliga Regionalista (1901) i els sectors més progressistes i independentistes van ser l’embrió d’Estat Català (1922), el partit fundat per Francesc Macià.

Renaixença Símbol.jpg

L'au fènix que reneix de les seves cendres, símbol de la Renaixença.

Genocidi australià

dimecres, 24/11/2010

Austràlia és un país situat a l’Oceania, pràcticament ubicat a les nostres antípodes. Austràlia comprèn una gran massa de terra (amb una superfície total equivalent a les dimensions de tota Europa), tant gran que no pot ser considerada geogràficament com una illa, si no com un subcontinent, com terra ferma. L’estat Australià inclou també altres illes petites (la més important de les quals és l’illa de Tasmània). De fet, el 90% de tota la superfície terrestre del continent Oceànic correspon a l’estat Australià.

Austràlia (literalment, terra del sud) fou “descoberta” pels europeus entre els segles XVI i XVII, i foren els holandesos els primers europeus en fundar colònies a territori australià, tot anomenant als nous territoris com “Nova Holanda”.

Però el primer expedicionari en “descobrir” la costa oriental d’Austràlia i el primer en cartografiar tota la massa de terra australiana fou el llegendari mariner britànic James Cook, a l’any 1770.

Durant les darreries del segle XVIII i inicis del XIX els britànics van prendre’n possessió de seguida, enviant-hi colons que van fundar diversos assentaments, sobretot  a la costa oriental d’Austràlia. Els britànics tenien també un problema de superpoblació a les seves presons, i van convertir Austràlia en una mena de presó o correccional, on anaven a parar els delinqüents i criminals desterrats de les illes britàniques.

Austràlia suscitava la imaginació dels europeus, especialment de biòlegs i naturalistes. Mai cap europeu havia vist una terra tant exòtica com Austràlia: animals mai vistos enlloc, com Coalas (Koalas) o cangurs, arbres com ara eucaliptus o infinitat de plantes. Una gran varietat de climes i paisatges conformaven una mena de mosaic exòtic.

El problema en qüestió era que aquella terra ja es trobava habitada. Austràlia ja tenia una important població autòctona disseminada al territori, que alguns càlculs situen a l’entorn de 350.000 persones. Els autòctons (anomenats aborígens australians) havien viscut en aquelles contrades durant molts anys, molts segles abans de l’arribada dels europeus.

aborigens australia 2.jpg

Tribu aborigen pintada amb motius espirituals.

Les societats aborígens estaven organitzades seguint una base tribal, amb una economia de subsistència. Els aborígens eren societats caçadores i recol·lectores (els famosos bumerang), car no coneixien l’agricultura, la ramaderia ni disposaven de cap sistema d’escriptura.

aborigens boomerangs.jpg

Caçadors aborígens armats amb bumerangs.

El seu escàs nivell de desenvolupament tecnològic no pressuposa en cap cas que aquestes societats aborígens no disposessin d’una cultura pròpia. La cultura aborigen australiana era (i és) una cultura de transmissió oral, respectuosa amb els recursos i integrada amb el medi que l’envolta.

Però amb l’arribada dels colons europeus i la seva progressiva ocupació del territori, els aborígens van ser objecte d’un autèntic genocidi. Els colons europeus, impulsats per la corona britànica, van ocupar les terres dels aborígens tot desplaçant-los lluny dels seus hàbitats tradicionals, en molts casos mitjançant la violència física. L’home blanc considerava inferiors als aborígens australians, i com a tal era lícit apropiar-se de les seves terres i expulsar-los de forma violenta si era necessari. A més, la transmissió de malalties tals com la verola o la grip per part dels europeus van causar estralls entre la població aborigen.

A més del genocidi físic, els europeus van intentar un genocidi cultural contra la cultura aborigen australiana. Els governadors dels territoris colonials van rebre l’ordre del govern britànic de separar als nens de les seves famílies per inculcar-los els valors occidentals i la cultura anglosaxona, tot privant als aborígens de la seva pròpia identitat. Aquest afer se’l coneix com l’afer de les “generacions robades”, i encara suscita controvèrsia i malestar a la societat australiana.

Aborigenes australians inici s XX.jpg

Aborígens "capturats per a civilitzar". Els nens eren segrestats per alienar-los del seu poble. Any 1911.

Els aborígens que van sobreviure a les matances dels colonitzadors, a les malalties foranies i als intents d’assimilació cultural foren obligats a viure a reserves aborígens (amb terres dolentes, cosa que causà estralls amb la mortaldat per desnutrició) o a missions religioses on treballaven a canvi d’habitatge, roba i menjar, i havien d’acceptar la religió, la llengua i la cultura anglosaxones. Els aborígens no eren considerats ciutadans britànics de ple dret

La submissió aborigen arribà fins la dècada de 1960, amb una Austràlia ja independent,  quan els aborígens van rebre alguns dels drets civils bàsics i el reconeixement de la seva ciutadania (coincidint en el temps amb el moviment pels drets civils dels afroamericans dels Estats Units).

De fet, fins l’any 2004 el govern Australià no va reconèixer la nació aborigen com a tal ni als seus caps com a interlocutors vàlids. De 2004 ençà s’ha iniciat una tímida política d’ajudes econòmiques a les societats indígenes i una millora de la seva cobertura sanitària. L’any 2008 el govern Australià demanà formalment perdó a les comunitats aborígens pels danys físics, morals, espirituals, econòmics i culturals causats per la colonització europea.

La realitat avui en dia continua essent poc engrescadora. L’índex de delinqüència i drogoaddicció entre els aborígens és molt superior al de qualsevol altre grup ètnic a Austràlia, la seva esperança de vida, menor, i la seva capacitat adquisitiva és molt inferior al de la mitjana estatal. L’atur entre els aborígens és molt més elevat que no pas entre els descendents dels colons europeus, i la taxa d’alcoholisme, molt preocupant.

aborigens bandera.JPG

La bandera aborígen. El negre simbolitza la pell i la nit, el vermell la terra i el cercle groc, el sol.

Desprès de gairebé tres segles de supeditació i genocidi aborigen, als descendents dels  primers habitants d’Austràlia encara els toca patir la discriminació social i econòmica pel fet de tindre un color de pell més fosc. La rehabilitació de la dignitat dels aborígens encara no ha arribat, i Austràlia haurà de procurar impulsar polítiques socials que reparin tot el mal que els homes blancs han causat als aborígens australians.

Reus, Paris i Londres

dilluns, 22/11/2010

El segle XVIII a Catalunya fou un segle d’expansió demogràfica, social i econòmica d’un país que havia quedat molt malmès desprès de la catàstrofe de 1714.

Un dels sectors clau per comprendre la recuperació econòmica del principat fou l’auge vitivinícola del Principat. Catalunya, com a país mediterrani, sempre havia estat un país de vinyes i vi, però mai fins aleshores s’havia tret tant profit de la vinya i els seus derivats.

EAl llarg del segle XVIII i inicis del XIX l’agricultura catalana (en especial el sector vitivinícola) dinamitzà tota l’estructura econòmica del Principat. Els beneficis  generats al llarg d’aquest llarg segle XVIII foren destinats, en gran mesura, a la decisiva industrialització del país durant el segle XIX. De fet, no s’explica la creació d’una gran xarxa industrial catalana sense els beneficis que va generar el sector agrari al segle anterior.

Zones com el Camp de Tarragona o el Priorat foren importants focus de l’activitat agrària, però la zona de Reus i rodalies foren el paradigma de l’èxit agrari. Concretament, la producció de cereals, de l’avellana (producte encara prou important avui en dia) i la creació de noves destil·leries a la ciutat reusenca van fer prosperar enormement aquesta zona del país.

Tal com he esmentat, Reus es convertí en el centre de tota la producció i activitat econòmica de la zona, mercès a una Cooperativa agrícola potent, i el capital financer i humà de la capital del Baix Camp. Molts particulars disposaven de les eines i les instal·lacions necessàries per la producció d’una beguda alcohòlica molt preuada en aquest moment: estem parlant de l’aiguardent.

reus destil·leria.jpg

Destil·leria i magatzem d'aiguardent

L’aiguardent estava molt cotitzat al context internacional, i era un producte amb una gran sortida als principals mercats internacionals. La producció d’aiguardent es destinava pràcticament en totalitat a la seva exportació. De fet, l’aiguardent de Reus tenia molta acceptació a Anglaterra, França i el mercat americà i era en les capitals d’aquests països i a Reus on es decidia la fluctuació del preu d’aquest producte (d’aquí la modesta expressió de “Reus, Paris i Londres”).

La pujança de l’activitat econòmica a Reus comportà una dinamització molt important del comerç i les infraestructures del sud de Catalunya, tals com la decidida modernització i adequació de la xarxa de camins, la recuperació demogràfica del territori o la construcció del carrilet (o ferrocarril de via estreta) entre Reus i Salou, el port natural de la capital del Baix Camp.

Alambí reusenc.jpg

Alambí reusenc, estri empreat per la destil·lació de begudes alcohòliques.

Mercès als beneficis derivats del aiguardent i la seva comercialització, així com de l’esperit innovador de la burgesia reusenca, Reus esdevingué la segona ciutat del Principat. Tanmateix, la burgesia reusenca va tindre prou vista com per invertir els guanys del aiguardent al llarg del segle XVIII en l’incipient industria tèxtil, fent de Reus un dels principals centres industrials del país, ja al segle XIX.

Les noves industries i l’arribada de la fil·loxera a Catalunya (el darrer terç del segle XIX), van ensorrar la producció d’aiguardent de Reus i rodalies. Malgrat la seva desaparició, l’industria de l’aiguardent romandrà per sempre lligada i vinculada a Reus, on encara avui en dia els seus ciutadans exclamen orgullosos allò del “Reus, Paris i Londres”.

20-N i l’herència franquista

dijous, 18/11/2010

Aquest dissabte es compliran 35 anys de la mort de Francisco Franco.  35 anys en els que l’herència de Franco no ha desaparegut, 35 anys en els que la ciutadania ha hagut de conviure amb les restes de la dictadura. Aquesta realitat social i política és el resultat d’una transició incomplerta, de l’incapacitat política de renovar els pilars de la dictadura i cercar responsabilitats als membres destacats del règim franquista.

Encara avui en dia és visible el llegat de Franco. El Caudillo va instaurar una dictadura sobre una Espanya esquinçada desprès d’una sagnant guerra civil. En Franco va aixecar-se contra el govern republicà legalment constituït a Febrer de 1936. A la seva mort, Franco ho havia deixat tot “atado y bien atado”, tot designant a Joan Carles de Borbó com el seu successor i a Arias Navarro com a responsable del govern. Durant la Transició no hi va haver cap referèndum entre monarquia o república, ja que la Constitució de 1978 establia al rei Joan Carles I com a cap de l’estat.

Un altre llegat de l’època franquista i que ha arribat fins els nostres dies és la línea política de l’alta jerarquia eclesiàstica (no tant així l’Església de base). La Conferència Episcopal Espanyola ha mantingut sempre una actitud intervencionista i unes postures polítiques molt conservadores, a la vora de la línea ideològica del nacional-catolicismo, la doctrina oficial de l’etapa franquista. Així ho denota amb l’oposició reiterada a les lleis de l’avortament, de l’eutanàsia, dels matrimonis homosexuals o del divorci, idees inconcebibles per la línea ideològica imperant a la Conferència Episcopal Espanyola.

El tercer pilar del franquisme, l’exèrcit, tampoc es va depurar correctament. L’exèrcit espanyol ha estat tradicionalment vinculat a la política de l’estat, tot intervenint-hi al llarg dels segles XIX i XX. El darrer intent colpista del 23-F demostra la manca de capacitat (o voluntat) per depurar els militars més vinculats a la dictadura dels llocs de comandament de les forces armades.

A més a més, la durada i la duresa de la dictadura franquista van pesar molt en la configuració de la Constitució Espanyola de 1978, coneguda popularment com la “del consens”.  Els ponents de la Constitució (especialment els més progressistes) van adoptar plantejaments cautelosos per tal de no tensar massa la corda constituent, tot cedint en diversos punts clau que han permès la supervivència d’elements de la dictadura, com ara el senyor Fraga Iribarne, el paper dels funcionaris provinents de la dictadura o l’especial relació de l’estat amb la religió catòlica.

Altres institucions com ara la Guàrdia Civil són relíquies provinents de la dictadura. La Guàrdia Civil, lluny de reciclar-se, encara llueix una destral i una espasa com a símbols del cos (escut clarament inspirat en els fascio di combattimento italians).

Políticament, l’estat espanyol ha heretat una dreta reaccionaria i pseudodemocràtica, amb molts elements provinents de l’antiga jerarquia franquista. Em refereixo, és clar, al PP i a personatges com Fraga, Fabra, Pío Cabanillas, Rato…

Altrament, l’existència de grups informatius ultradretans (COPE, Intereconomía, La Razón…) han portat l’estat espanyol a uns límits de tensió política molt allunyats del que hauria de ser la normalitat democràtica.

Que no dir de l’anticatalanisme social, polític i institucional regnant a bona part d’Espanya. El règim dictatorial utilitzava els “separatismes” per cohesionar la població espanyola i desviar l’atenció dels mals endèmics del país vers els enemics tradicional d’Espanya: rojos, masones, judíos y rojos-separatistas. Aquesta tendència a criminalitzar tot allò que és català ha quedat impregnat en bona part de la consciència col·lectiva dels espanyolistes més rancis, tal com desgraciadament podem comprovar cada dia.

Però l’herència franquista més tangible per a un estranger serà el retard econòmic, social i polític espanyol respecte les principals potències europees. Les estructures econòmiques espanyoles, basades en el turisme i la construcció, són el model implantat pel desarrollismo dels anys 60 del segle passat. Espanya ha estat incapaç de regenerar la seva economia per fer-la homologable a Europa. Si Espanya està al furgó de cua europeu, bona culpa la té l’herència franquista, que ha esdevingut una llosa econòmica enorme.

Un darrer problema, herència directe del franquisme és el de la violència. A la mort del dictador, l’estat patia els efectes de la lluita armada (o terrorisme, segons el raser amb que es miri) de diversos grups armats, com els GRAPO, FRAP, ETA o fins i tot Terra Lliure. Amb els anys, només ETA ha mantingut la seva capacitat organitzativa i militar, però l’estat ha estat incapaç de solucionar el conflicte basc. Lluny de poder solucionar la violència per la via policial, el conflicte basc necessita una solució política que impliqui el diàleg entre totes les parts afectades (cosa que fins la data, cap govern democràtic ha estat capaç de fer).

És evident que durant els 35 anys posteriors a la mort del dictador, l’estat Espanyol ha millorat la qualitat de vida de molts dels seus ciutadans i ha creat un estat de dret, però igualment és cert que l’herència política, social, econòmica, moral i ideològica del franquisme és encara avui una llosa intangible sobre la societat. Potser la transició no s’ha acabat, i en comtes de ruptura, va haver-hi una reforma del règim franquista vers un nou democràtic però sense depurar molts dels elements preexistents que sobreviuen encara avui en dia.

Cervesa o birra?

dimarts, 16/11/2010

La  cervesa és la beguda creada per l’home més antiga del món. La seva elaboració no té cap secret: només calen aigua i cereals per la seva elaboració. Si poses més cereal que aigua fas pa. Si poses més aigua que cereal, fas cervesa.

Des del Neolític hi ha evidències arqueològiques de l’existència de la cervesa, gràcies a haver trobat ceràmica neolítica amb restes de cereals fermentats. De fet, és molt possible que allà on s’aprenien les tècniques agrícoles neolítiques,la fabricació de cervesa sorgís de forma natural.

A la antiga Mesopotàmia fou on l’home va iniciar l’agricultura i la producció domèstica dels cereals, pel que hauríem de suposar que les primeres cerveses de la història van ser elaborades a les ribes del Tigris i del Èufrates.

Amb els anys, la cervesa es va convertir en un aliment estrella dins de la gastronomia europea, especialment dels països nòrdics, on no s’hi pot conrear vinya per elaborar vi, i els esforços es van concentrar en perfeccionar la tècnica cervesera. Amb el temps, s’hi va començar a afegir llúpol o espècies per satisfer diversos tipus de paladars, experimentant textures i sabors.

Però hi ha una cosa que sorprèn. El seu nom. Els italians l’anomenen “birra”, els anglesos “beer”, els francesos “biére”… Llavors com és que els espanyols i els catalans l’anomenen cervesa o “cerveza”?

L’explicació ve acompanyada de l’època de la dominació romana. Els romans, que consideraven la cervesa una beguda no tant sagrada com el vi, pròpia de pobles bàrbars, van afegir dàtils i mel a l’elaboració cervesera per aconseguir un gust molt més dolç, més al gust del exigent i sofisticat paladar romà. Sembla ser que el mot cervesa prové del llatí Cere vis, que significa “en honor de Ceres”, la deessa dels cereals.

Però l’elaboració cervesera mai fou un dels punts forts del nostre país, molt més avesat a la cultura vitícola, propi de la cultura mediterrània i una de les moltes herències de Roma. La producció cervesera era en qualsevol cas local, artesanal i poc elaborada, molt lluny de les sofisticades cerveses flamenques o alemanyes. Tant és així que el propi rei Carles V es va horroritzar al veure que a tota la península ibèrica no hi havia ni un sol mestre cerveser i ni tan sols els materials necessaris per l’elaboració de la cervesa. De tant com trobava a faltar el rei Carles V la seva cervesa flamenca, va decidir obrir un centre productor al Monestir de Yuste, monestir que va rebre monjos flamencs que fossin mestres cervesers per a que portessin els secrets de l’elaboració de cervesa als monjos de Yuste.

Per cert, una darrera curiositat: la primera fàbrica moderna de cervesa al estat Espanyol fou la fàbrica Moritz, l’any 1864, a la ciutat de Barcelona. Des de llavors ençà, altres grans companyies cerveseres s’han ubicat a Barcelona, com ara les empreses San Miguel o la cervesera Damm. La pràctica totalitat de la població considera la cervesa com un refresc, herència de la cultura romano-mediterrània, en contraposició al vi, considerat una beguda de més prestigi i categoria.

Els darrers anys, però, una part de la població està començant a demanar cerveses de més nivell que les cerveses autòctones tradicionals, i és en aquest context que han començat a aparèixer arreu del país elaboradors artesanals de cervesa, amb una quota de mercat cada cop més gran, en sintonia als gustos dels paladars europeus, que cada cop aprecien més aquest tipus de beguda fermentada elaborada segons les receptes originals (fermentades de forma natural i sense pasteuritzar-les).

La Recopa de Basilea

divendres, 12/11/2010

Poques vegades el futbol ha donat tanta alegria a tot un país com el ja llunyà 16 de maig de 1979. Aquell dia es va disputar al St. Jakob Stadium de Basilea la final de la Recopa d’Europa entre el Barça i el Fortuna Düsseldorf.

L’any 1979 la realitat social i cultural del país era un altre: Suárez s’havia imposat per segon cop a les eleccions generals, la transició seguia el seu lent viatge cap la normalitat democràtica (si és que n’hi ha) i a Iran s’havia enderrocat el règim del Sah per convertir el país en una República Islàmica.

A Catalunya feia pocs mesos que el poder civil havia pres el carrer demanant la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia a la diada del 77, però a aquelles alçades l’autogovern de Catalunya encara no existia, i el llegat franquista encara era ben present a les principals institucions estatals.

En aquestes circumstàncies el FC Barcelona es va plantar a la final de la Recopa d’Europa (una extinta competició que enfrontava els campions de copa dels diferents països europeus), desprès de molts anys de foscor futbolística a l’ombra del gran rival, el Real Madrid.

El partit de futbol a Basilea fou una perfecta excusa per a un desplaçament massiu de seguidors catalans cap la ciutat Suïssa. Més de 35.000 persones van anar a Basilea per animar al Barça. Mai a Europa s’havia vist una cosa semblant. Cap equip havia desplaçat a tantíssima gent, i els aficionats del Barça van tindre un comportament exemplar, lluny del fanatisme dels ultres del futbol britànic o italià.

Recopa de Basilea St Jakob's Satdium.jpg

Aspecte de les grades del St Jakob's Stadium.

El propi alcalde de Basilea d’aquelles dates va felicitar als catalans pel seu comportament i el seu civisme abans, durant i desprès del partit. Aquell dia dins del vell estadi de St. Jakob’s Stadium només s’hi veien senyeres i banderes del Barça. De fet, de senyeres s’hi van veure moltes, segurament a causa de la voluntat del poble català per normalitzar la seva existència, i el partit de futbol fou un escenari internacional perfecte per mostrar a Europa sencera qui eren els catalans, i per què el Barça és més que un club. El 16 de maig de 1979 Europa va entendre que significava el Barça i els valors cívics del poble català, així com el seny propi que ens caracteritza.

Aquella final era més que un partit de futbol. Representava l’èxit d’una societat i d’un poble que havia estat oprimit durant molts anys, durant els que el Barça va adquirir el títol simbòlic de “braç armat de Catalunya” com el va batejar el gran Manuel Vázquez Montalbán. La victòria de Basilea suposà l’inici d’una era triomfant per al club, i anuncià el retorn d’una part de l’autogovern català desprès de tants anys de dictadura i foscor. Segurament la de Basilea fou la primera festa del catalanisme desprès de la dictadura, un exemple de comportament cívic i ciutadà, i sobretot,una final molt mediàtica, ja que es va fer fora de casa a la sempre neutral Suïssa. Europa va conèixer quin era el tarannà dels barcelonistes, generant moltes simpaties i afinitats que han fet del Barça el club més popular i amb més seguidors del món. Europa sencera va retre homenatge als campions catalans i a la seva manera d’entendre el futbol, sense precedents al continent.

Pel que va representar pel club i pel país, molts culés consideren la final de Basilea com el moment més important de la història del club. I la conquesta de la primera Recopa d’Europa, un títol secundari, com la gesta més important del barcelonisme. Segurament mai un equip de futbol ha significat tant per a tot un poble. Segurament mai una Recopa d’Europa, un títol esportiu secundari, ha estat tant celebrat de forma tant efusiva com el de Basilea. Possiblement Basilea significa per a molta gent el moment de fer-se visibles a Europa com a poble, de donar-nos a conèixer internacionalment mitjançant el futbol, ja que no hi havia cap possibilitat de fer-ho políticament.

Recopa Basilea.jpg

L'equip campió amb el trofeu.

Futbolísticament parlant, el Barça es va imposar al Fortuna Düsseldorf en un partit vibrant que va decantar-se cap al bàndol dels catalans per 4-3 amb gols de Vicente Sánchez, Asensi, Rexach i Hans Krankl.

Krankl té una història molt maca relacionada amb la final de Basilea. Uns dies abans de la final, el jugador austríac va tindre un greu accident de cotxe mentre circulava amb la seva senyora per la Diagonal. La senyora es trobava en un estat crític, però l’afició barcelonista va respondre de manera inesperada: es van formar cues de donants de sang als hospitals de la ciutat de Barcelona. En Hans Krankl va voler jugar la final de Basilea com a agraïment als catalans pel seu gest, i finalment va marcar el gol decisiu que va portar el trofeu a Barcelona. El senyor Krankl ha afirmat en moltes ocasions sentir-se un català més, i la relació d’afecte entre afició i jugador és d’aquells fenòmens estranys que no tenen explicació racional.

Recopa Hans Krankl.JPG

Hans Krankl com a jugador del Barça

Fer-ho un cop al dia

dimecres, 10/11/2010

Galè va ser un dels metges de més renom de l’antic Imperi Romà, que va desenvolupar les teories dels humors corporals engegada per Hipòcrites. Galè va viure a cavall dels segles II i III d.C. Galè era originari de Pèrgam (actual Turquia), malgrat que va viatjar per tots els indrets de l’imperi Romà durant els anys que va exercir la medicina. De fet, en Galè arribà a ser un dels metges més cotitzats de tot l’imperi Romà, no en va en Galè fou el  metge personal de l’emperador Marc Aureli.

Entre altres estudis, cal ressaltar que Galè va assentar les bases de la fisiologia medieval i fins i tot els seus estudis sobre la circulació de la sang seran la base gràcies a la qual Miquel Servet va descobrir la circulació sanguínia pulmonar.

Galè fou autor d’un centenar llarg d’obres de medicina general, fisiologia, oftalmologia, farmàcia…entre aquestes obres, sorprèn una teoria que va desenvolupar per tal de garantir el correcte equilibri dels humors humans: segons Galè, era convenient que els homes ejaculessin al menys un cop al dia.

La raó que feia convinent l’ejaculació masculina era la necessitat d’expulsar el semen masculí del cos abans de que aquest es podrís dins dels testicles i provoqués infeccions i altres malalties. La teoria no és correcte, ja que el semen masculí no es corromp ni es fa malbé als testicles, i molt menys és una font d’infecció.

Les teories de Galè van tindre plena vigència fins ben entrat el Renaixement, i els seguidors de Galè van confirmar el valor del sexe com a mètode de conservació de la salut corporal. Ara bé, les observacions de Galè no eren del tot errònies, ja que avui en dia està demostrat que una vida sexual activa estimula l’organisme humà (tant a homes com a dones), millora la resistència cardíaca, i té molts més efectes positius pel funcionament del organisme humà, malgrat que aquests beneficis corporals no tinguin res a veure amb la teoria dels humors corporals desenvolupada per Galè.

La Sagrada Família

dilluns, 8/11/2010

La Sagrada Família és quelcom més que un temple o una basílica. És l’orgull de la ciutat de Barcelona i el seu símbol més popular. Segurament la seva màgia rau en el fet de ser  el temple catòlic més gran del món en construcció.

Però quins foren els orígens de la Sagrada Família? Com va néixer el projecte? El que molta gent no sap és que el projecte original no és obra de Gaudí.

La història de la Sagrada Família neix de l’iniciativa d’un barceloní molt devot anomenat Josep Maria Bocabella i Verdaguer. El senyor Bocabella era un important prohom de la Barcelona del darrer terç del XIX, que sentia una admiració i una devoció especial per la figura de Sant Josep. De professió llibreter, en Bocabella va adquirir uns terrenys a les afores de Sant Martí de Provençals (antic municipi avui absorbit per la ciutat comtal). En aquells terrenys el senyor Bocabella volia construir-hi un temple dedicat a la Sagrada Família i a la figura de Sant Josep.

El senyor Bocabella, impulsor del projecte, volia construir-hi una còpia del Santuari de Loreto, però aviat desistí de la seva idea original. L’arquitecte encarregat de la construcció del temple fou l’arquitecte diocesà (això és, proposat pel bisbe de Barcelona), qui va idear un temple d’estil neogòtic. Aquell arquitecte original era el senyor Francesc de Paula Villar i Lozano, que contava amb un important currículum a Barcelona. No en va, el senyor de Paula havia dirigit la restauració de la casa de la Misericòrdia o de l’església de Santa María del Pi, a més de contar amb el suport i l’aval del bisbat de Barcelona.

Sagrada Familia Villar.jpg

El projecte de Francesc de Paula Villar.

El projecte s’inicià l’any 1877, però sis anys desprès, l’arquitecte Francesc de Paula va abandonar el projecte a causa d’un seguit de desavinences personals i professionals amb el també arquitecte Joan Martorell, home de confiança d’en Josep María Bocabella. En aquells sis anys el senyor de Paula només havia pogut construir la cripta del temple, a on curiosament descansen les restes del seu successor, Antoni Gaudí.

Així les coses, l’any 1883 l’encàrrec de construir un temple dedicat a la Sagrada Família recau a la figura d’ Antoni Gaudí, qui havia col·laborat en algunes ocasions amb Joan Martorell, arquitecte de confiança de l’impulsor del projecte, en Josep Maria Bocabella.

En Gaudí va tindre així l’ocasió de crear un temple de zero, en el que acabarà sent la seva obra mestre. Fins l’any 1915, en Gaudí compatibilitzarà el projecte del temple amb altres projectes coneguts del geni, com la colònia, el palau i el parc dels Güell, la casa Batlló o la Pedrera  (casa Milà). A partir de 1915, en l’etapa més madura del geni, en Gaudí es va dedicar exclusivament a la construcció del temple. La Sagrada Família suposa la síntesi i la culminació de totes les idees arquitectòniques de Gaudí, de tots els assajos i lliçons extretes de l’experiència al llarg del temps.

Durant aquesta etapa, en Gaudí es va dedicar nit i dia a la construcció del temple (i no és cap metàfora). En Gaudí es passava el dia fent dibuixos, pensant, ideant, elaborant esborranys i plasmant com havia de ser el temple.  En Gaudí va projectar una església de cinc naus centrals amb un transsepte de tres naus i un àbsida amb set capelles. El temple haurà de tindre tres façanes (la del naixement i la passió, ja construïdes, i la de la Glòria, que encara s’ha d’iniciar), i fins un total de 18 torres, amb una gran torre central que arribarà als 170 metres.

Però en Gaudí només va poder arribar a veure acabada una petita part de la seva obra, la façana del Naixement. El juny de 1926 en Gaudí va ser atropellat per un tramvia a la Gran Via de Barcelona, entre els carrers Girona i Bailén. L’accident no fou mortal, però el genial arquitecte va estar varies hores estès a la Gran Via sense que ningú l’ajudés. Els vianants mai s’haguessin imaginat que l’home caigut a terra era en Gaudí. La causa cal buscar-la a l’aparença física del Gaudí dels darrers anys, qui s’havia despreocupat absolutament del seu aspecte físic i semblava un pidolaire o un borratxo, ja que la seva roba era bruta i esquinçada, i la seva barba llarga i descuidada.

Els anys posteriors a la mort de Gaudí el projecte va quedar força tocat, ja que no hi havia cap arquitecte capaç de seguir l’obra de Gaudí. Només el seu deixeble Domènec Sugrañés va apostar per continuar amb la construcció del temple.  A més a més, la situació va capgirar-se del tot l’any 1936 amb el començament de la Guerra Civil, quan l’esclat revolucionari comportà que un grup d’incontrolats destruïssin el taller de Gaudí, on es guardaven els seus plànols i esbossos.

Amb la postguerra i els anys magres de la primera etapa del Franquisme (1940-1960) la construcció va quedar força paralitzada. Fins i tot a Barcelona s’havia fet sentir l’opinió que no calia seguir amb la construcció del temple sense Gaudí i els seus plànols. Tot i així, un seguit d’arquitectes i escultors com Jaume Busquets, Francesc Quintana, Lluís Bonet o Isidre Puig van continuar les obres del temple.

Com que la Sagrada Família és un temple expiatori, és a dir, finançat només per donacions desinteressades de fidels, els seus ingressos durant els anys del franquisme (època de vaques magres pel conjunt de la població) eren molt minsos. Amb poc capital, poca capacitat constructiva i en conseqüència, menys donacions particulars.

Per acabar-ho d’adobar, la constructora Núñez i Navarro va aconseguir un permís municipal per edificar al carrer Mallorca 410, just al espai que haurà d’ocupar la façana principal de la Sagrada Família, i que algun dia caldrà enderrocar. A més de la finca de Núñez i Navarro, fins a vint-i-dos edificis hauran de ser enderrocats entre els carrers Mallorca i el Passatge de la Font.

Però aquest cercle viciós es va trencar definitivament al darrer terç del segle XX, amb l’obertura internacional de la ciutat i del monument de la Sagrada Família. Amb el turisme es van millorar molt els ingressos pel temple mitjançant la venda de tiquets per visitar l’interior del temple. Des de 1985 i fins avui hi ha al capdavant de les obres el mateix arquitecte, el senyor Jordi Bonet i Armengol, i el seu equip, que interpreten les idees de Gaudí. Aquests darrers  anys han estat molt importants per la construcció del temple, ja que gràcies a les noves tecnologies es poden fer molts més plànols tridimensionals que serveixen d’esborrany per l’equip encarregat de finalitzar el temple.

Sagrada Familia interior.jpg

Interior de la basílica

Ahir el Papa Benet XVI va consagrar la Sagrada Família en basílica menor: la consagració d’un temple és condició sine qua non per poder oficiar-hi litúrgies religioses.  D’aquesta manera, la genial obra de Gaudí podrà celebrar misses i altres celebracions religioses, que fins ara tenien lloc a la cripta.

Algunes veus opinen que la Sagrada Família podria estar enllestida cap l’any 2026, coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí. Sembla una data poc creïble, ja que els experts afirmen que hi ha molta feina a fer. Mentrestant, cada any més turistes s’apropen a visitar la Sagrada Família, i molts barcelonins també ens hi apropem per comprovar l’avenç de les obres del temple.

Un darrer problema amenaça la finalització de l’obra de Gaudí. L’oposició dels veïns del carrer Mallorca a ser desallotjats dels seus pisos. Els propietaris que van adquirir els immobles de carrer Mallorca (especialment els de la finca de Núñez i Navarro) ho van fer pensant que l’obra de la Sagrada Família mai s’hauria d’acabar, però la realitat és que les columnes de la nau central ja ocupen part de la vorera del carrer Mallorca i que caldrà trobar-hi una solució per poder finalitzar la basílica.

Sagrada Familia acabada.jpg

Vista virtual de la Sagrada Família finalitzada.