La batalla de Terol

La batalla de Terol va ser una de les batalles més llargues, dures i sanguinàries de tota la guerra civil. L’acció bèl·lica s’inicià a finals de l’any 1937 i s’allargà fins al juliol-agost de 1938. Fins i tot algunes bosses de combatents republicans es van mantenir actives  fins ben entrada la dècada de 1950.

L’inici de les hostilitats a Terol s’inscriu en l’ofensiva republicana contra la capital aragonesa, en mans dels feixistes des del inici de la guerra civil. La de Terol fou la gran ofensiva republicana de la guerra, ja que fou l’única capital de província que els republicans van prendre als franquistes, a finals de l’any 37.

Teruel Miguel Hernández.jpg

El poeta Miguel Hernández animant les tropes republicanes a Terol.

La contraofensiva franquista no es va fer esperar. L’exèrcit nacional va mobilitzar prop de 120.000 homes, procedents de la campanya del nord, per a fer front als republicans. La campanya, dirigida personalment pel general Franco, tenia com a objectiu eliminar les tropes republicanes.

Fixeu-vos que no dic pas vèncer als soldats republicans, si no que parlo d’eliminar, mitjançant les armes i la repressió sistemàtica, als republicans. La duresa de les hostilitats va arribar al seu punt més àlgid al dur hivern de 1937. Als atacs de l’aviació alemanya i italiana sobre les posicions republicanes, calia afegir la superioritat de l’artilleria franquista que castigava ininterrompudament les posicions republicanes.

Els soldats republicans, mal equipats i castigats per les bombes i projectils del bàndol nacionals, van patir les temperatures gèlides del hivern terolenc. El termòmetre va caure molts graus sota zero, fins assolir les mínimes històriques de -17º. Els soldats republicans no estaven ben equipats pel fred, i les línies de subministrament d’aliments amb dificultats abastien una petita part dels soldats. Per aquestes raons, a la batalla de Terol se la coneix com ” el Stalingrado español”, apelatiu que evoca la duresa de les hostilitats.

Teruel Robert Capa.jpg

Foto de Robert Capa presa a Terol.

Amb aquestes condicions dantesques l’exèrcit republicà esdevingué molt més fràgil del que l’estat major republicà esperava. Mica en mica els nacionals van ocupar les posicions defensives republicanes fins trencar les línies de la República i provocar una derrota total als soldats republicans, que es van retirar de forma desorganitzada i anàrquica, cosa que facilità l’aniquilació total dels soldats republicans. Els franquistes van bombardejar i massacrar als soldats republicans en la seva fugida. La de Terol fou  la gran derrota tàctica del general republicà Vicente Rojo. A més, fou llegendària la covardia d’un personatge conegut com “El Campesino”, nom de combat del militar comunista Valentín González, qui provocà una retirada desorganitzada que deixà sense cobertura a moltes unitats republicanes tot desobeint les ordres de Rojo i que agreujà encara més les conseqüències de la derrota a Terol.

Els soldats franquistes  van perseguir els republicans cap a les poblacions de Calanda, Morella, i finalment, Castelló, Vinarós i Benicarló, tot dividint la zona republicana en dos, i aïllant Catalunya de la resta de territori lleial al govern legalment constituït fins al final de la guerra.

Teruel Mapa Espanya.jpg

En verd, els territoris perduts pels republicans a la batalla de Terol

Al llarg de la primavera de 1938 tota la província de Terol havia caigut en mans dels franquistes. Tota? No! Una part de la província de Terol resistí a l’ofensiva feixista. Parlem de la comarca de Gudar-Javalambre, on van quedar disperses diverses bosses de soldats republicans que controlaven la carretera de València-Terol-Saragossa, d’una importància estratègica enorme.

Per tal de controlar la zona, a la tardor i hivern de 1937-38 el general Franco va mobilitzar els seus tancs i carros de guerra, al CTV (el cos expedicionari italià enviat per Mussolini) a més de la seva poderosa artilleria i la potència aèria de la legió Còndor alemanya, formada per  bombarders Ju-88 i Stukas. Però tota aquesta potència de foc va revelar-se com inoperant per contrarestar les tropes republicanes fortificades a les serres de Gúdar i de Javalambre.

Les tropes d’infanteria republicanes, malgrat la seva inferioritat numèrica i armamentística van rebutjar diverses ofensives dels italians, i van deixar fora d’acció a l’aviació al amagar-se en trinxeres i fortificacions molt ben camuflades i, sobretot, gràcies a l’enorme mobilitat sobre el terreny de l’àgil infanteria republicana. Els nacionals van ocupar les poblacions de Mora de Rubielos, Sarrión, Alcalá de la Selva i La Puebla de Valverde, però el front va quedar estabilitzat als municipis de Manzanera i de Torrijas fins al final de la guerra. Aquesta zona fou, durant la postguerra, un important focus de guerrillers republicans o maquis, que van assentar-se a les serres del sud terolenc fins ben entrada la dècada dels 50, tal com hem esmentat abans.

A partir de l’estiu de 1938 el començament d’una nova batalla, en aquest cas la de l’Ebre, va traslladar l’epicentre de les hostilitats cap al sud de Catalunya, tot paralitzant les accions armades a gran escala a la zona del sud terolenc. Però les hostilitats no van parar mai de produir-se. De fet, el propi Vicente Rojo va planificar una nova acció militar a la zona per distreure les tropes franquistes i alleujar la terrible pressió que estaven patint els combatents republicans a l’Ebre. Però aquesta ja és una altre història…

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús