Mussolini el dictador

A finals de la dècada dels anys 20, en Mussolini ja es trobava de nou aferrat al poder a Itàlia. La seva omnipresent figura fins i tot eclipsava a la del rei Victor Manel III, i és que il Duce tot sovint apareixia davant les càmeres treballant amb el pit nu en la recol·lecció del blat o recollint xarxes en un vaixell pesquer.

Mussolini era conscient del poder de l’església catòlica en un país com Itàlia. Des de 1870, amb la definitiva unificació d’Itàlia, el Sant Pare de Roma no havia reconegut al nou estat i es considerava un presoner dins el vaticà. Això suposava un conflicte en les consciències dels catòlics italians, exonerats des de les autoritats religioses a no participar en el seu propi estat. Il Duce va decidir donar un cop d’efecte propagandístic tot arribant a un acord amb la Santa Seu amb els Pactes del Laterà, l’any 1929. D’aquesta manera, en Mussolini pretenia legitimar la seva dictadura a ulls dels catòlics italians, convertint-se en “el defensor dels principis catòlics universals”.

pio xi.jpg

El Papa Pius XI, signant dels Pactes del Laterà.

Segons els pactes del Laterà, el Sant Pare Pius XI va acordar amb Mussolini el reconeixement mutu dels estats del Vaticà i d’Itàlia i una mena d’indemnització italiana a la Santa Seu en concepte de danys i perjudicis. La connexió entre Pius XI i Mussolini fou tant forta que molts de nosaltres encara guardem a la retina l’imatge del Sant Pare beneint als tancs italians abans d’anar a la guerra.

El 1932 es van complir 10 anys de l’ascens de Mussolini al poder. Segons De Felice i molts altres autors, els primers deu anys de govern feixista podien haver passat a la història amb els seus clarobscurs, sense grans pecats imperdonables al Duce més enllà de l’extorsió i l’assassinat. El país començava a donar símptomes de recuperació econòmica i l’industria italiana s’havia recuperat, sobretot a les regions del nord, gràcies als estímuls estatals.

Familia Mussolini.jpg

Mussolini, la seva esposa Rachel i els seus fills. Inicis de 1930.

Però l’any 1933 serà  un any crític i fatídic per Mussolini, ja que complirà cinquanta anys i començarà a tindre una mena de crisi de maduresa amb l’aparició de dos personatges que canviarien decisivament els fets de la seva vida. D’una banda, els nazis van ascendir al poder a Alemanya, i un tal Adolf Hitler prenia el poder absolut del país, i de l’altre, en Mussolini va conèixer el seu gran amor, Clara (Ciara) Petacci. En Mussolini estava casat amb Rachele Mussolini, a qui ja li havia estat infidel molts cops amb moltes senyoretes, però amb la Clara la cosa seria diferent. Clara Petacci era una noia molt més jove que il Duce, molt guapa, provinent d’una família benestant de Roma i que admirava profundament a en Mussolini. En Benito, per la seva banda, es sentia atret per una noia tant jove amb un desig no únicament sexual, si no que sembla que la proximitat de la seva amant feia sentir-se al Duce més jove, més vital i amb més energies. A més, l’origen aristocràtic de Clara encara la feia més atractiva per en Mussolini.  En Mussolini oblidava els seus cinquanta anys al estar a prop de la seva amant, i és que molts autors han descrit una mena de por a envellir-se i a la mort per part de Mussolini.

Claretta_Petacci.jpg

Clara Petacci, la gran passió de Mussolini.

Cap a l’any 1935 en Mussolini i el règim feixista decideixen llençar-se a l’aventura imperialista, amb l’annexió del estat lliure d’Etiòpia l’any 35 i la invasió d’Albània l’any 36, combinades amb la participació de tropes italianes a la guerra civil espanyola (1936-39).

La campanya d’Etiòpia fou relativament fàcil per l’exèrcit italià gràcies als bombardeigs sistemàtics per part italiana amb gasos tòxics (prohibits per la convenció de Ginebra) planificats pel mariscal Pietro Badoglio, el feixista amb una graduació militar més elevada. En poc temps, i gràcies a la superioritat aèria, Itàlia havia envaït Etiòpia i foragitat al Negus Haile Selassie. Però el pitjor del cas és que en Mussolini es va acabar creient que era un fantàstic estratega militar.

Impero Italiano.jpg

Mapa del projectat "Impero Italiano"

Amb l’annexió d’Albània, en Mussolini proclama la conversió del Regne d’Itàlia en l’Imperi Italià, i Victor Manel III és proclamat emperador d’Itàlia, Albània Líbia (Cirenaica), Etiòpia, Eritrea i Somàlia. L’idea d’Imperi feixista no era una idea d’imperi racial com l’alemany, si no en un sentit més decimonònic, un Imperi colonial clàssic. A més, en Mussolini era racista, però la seva idea racial mai arribà als nivells paranoics dels nazis.

L’estat italià seguia experimentant un lleuger creixement del PIB, però encara quedaven al sud italià amplies zones de pobresa, i la tensió social era ben latent. D’altra banda, les sancions de la Societat de Nacions i especialment de França i la Gran Bretanya respecte a les mancances democràtiques d’Itàlia i les aventures colonialistes del Duce van anar empenyent al règim feixista vers els braços alemanys. Aquesta col·laboració va acabar en la signatura d’un tractat italoalemany al octubre del 36. Havia nascut l’eix Roma-Berlin.

El pacte amb Hitler suposà la pràctica submissió del règim feixista amb l’Alemanya nazi, ja que Mussolini acceptà una clàusula d’acord de protecció ofensiu-defensiu, és a dir, que qualsevol dels dos països estava obligat a ajudar al altre en cas de guerra, fins i tot quan la confrontació bèl·lica havia estat iniciada per qualsevol de les parts. Alemanya estaria preparada per una guerra, però l’exèrcit italià no ho estava pas. El mariscal feixista Gianpietro Badoglio o el també militar feixista Italo Balbo va advertir-li al Duce el perill d’entrar en confrontació armada a Europa, però la germanofília de Galeazzo Ciano, un destacat membre del PNF i gendre de Mussolini va prevaldre en la decisió final de Mussolini.

mussolini i hitler.jpg

Mussolini i Hitler l'any 1938

Fruit d’aquesta cooperació internacional entre Roma i Berlin, l’any 1938 es decretaven a Itàlia les primeres lleis racials, que malgrat segregar la població, mai es van aplicar amb excessiu entusiasme.

Finalment el 1940 Mussolini declara la guerra a una França derrotada i ocupa (amb dificultats) la ciutat de Niça. És l’inici d’una sèrie d’hostilitats amb els aliats, especialment la Gran Bretanya. Els britànics van enfonsar amb una facilitat insultant l’armada naval italiana i els van expulsar de les seves places al nord d’Àfrica.

Les continues derrotes militars i la desmoralització de la població civil posen a l’industria i l’economia italianes al llindar del col·lapse total. Aquesta situació esclatà el 1943, amb el desembarcament aliat a Sicília (amb l’ajut de les màfies locals).

Finalment, el 24 de juliol de 1943 es reuneix el Gran Consell Feixista a Roma, a on per petició expressa del monarca Victor Manel III, es destitueix a Mussolini del seu càrrec i se l’expulsa del govern. Badoglio assumirà el control del país, amb el recolzament dels principals caps feixistes, entre ells en Galeazzo Ciano, el gendre de Mussolini.  Badoglio i el seu govern demanaren un armistici, però les tropes alemanyes ocupen el nord i el centre d’Itàlia en resposta al canvi de bàndol, i en una operació d’alt risc uns paracaigudistes alemanys alliberen al Duce, retingut a la presó de Campo Imperatore, al Gran Sasso, els Apenins.

Des d’aquest moment, un Mussolini molt afeblit, envellit i profundament dolgut per la traïció dels seus correligionaris feixistes es convertirà en un titella d’Adolf Hitler.

El tercer Reich va crear una mena d’estat satèl·lit de la gran Alemanya anomenat la República Social Italiana, amb base a la localitat de Saló. En aquest experiment els governs de Mussolini adopten mesures provinents del socialisme feixista inicial, però a Mussolini li faltaran energies i ganes de crear un estat autènticament feixista. El més destacat d’aquest període fou la detenció i l’afusellament de Galeazzo Ciano, cosa que separà per sempre més a en Benito Mussolini de la seva filla Edda. Aquesta traumàtica separació afeblí encara més l’ànim de Mussolini, que ja no era ni una ombra del que havia estat.

En Mussolini estigué acompanyat de la seva amant Clara Petacci fins al final. Al abril del 1945, derrotades les forces de l’eix, en Mussolini intentà fugir a Suïssa disfressat de soldat alemany, però fou detingut i reconegut per una brigada de partisans que l’ajusticià amb la seva amant. Els cadàvers de Benito Mussolini i Clara Petacci foren penjats cap per avall en una plaça de la ciutat de Milà. El feixisme, segons De Felice, mor a la mateixa ciutat que l’havia vist néixer.

Mussolini penjat.jpg

Mussolini (segon per l'esquerra) i la seva amant Petaacci (tercera), penjats cap per avall en una plaça de Milà. Abril de 1945.

Malgrat que De Felice afirma que el feixisme és un fenomen exclusivament italià i no exportable en l’espai i el temps, recentment hem vist amb preocupació un ressorgiment de la extrema dreta a Europa. Partits polítics que abominen dels estrangers i dels partits democràtics, tot culpant-los dels mals de la nació han crescut electoralment a Suècia, Anglaterra, Bèlgica, Catalunya i Espanya, Polònia, Rússia i fins i tot Israel. A Itàlia aquest fenomen ha portat a la popularitat del Moviment Social Italià (MSI), d’ideologia neofeixista i a la persona d’Alessandra Mussolini, néta del dictador.

Foto Nicoloro/Omega   Milano 07/10/2007  Festa Tricolore del secolo d' Italia. nella foto l' onorevole Alessandra Mussolini.

Alessandra Mussolini, néta del dictador.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús