Mussolini el feixista

Al acabar la primera guerra mundial, a Itàlia hi regnava un sentiment de desànim. Itàlia havia perdut molts homes i en canvi gran part dels territoris irredents (terres de parla o cultura italianes sota domini de potències estrangeres) no van ser cedits a la sobirania italiana.

A més, molts dels antics combatents van tindre moltes dificultats per reincorporar-se al mercat del treball. Molts d’ells estaven lesionats o mutilats, i aviat van caure en grans bosses de pobresa. La frustració entre aquests sectors era molt gran, ja que la seva sang no havia servit per a gran cosa, i la pàtria semblava oblidar-se d’ells.

Encara hi hagué un últim factor important: l’important crisi econòmica i social que hi hagué a Itàlia al final de la gran guerra. De fet, tal com afirmen autors com De Felice o Bosworth, al sud d’Itàlia hi hagué entre els anys 1918 i 1921 una autèntica crisi de subsistència. La població passava gana i altres mancances bàsiques, tals com la proximitat a escoles o centres sanitaris. Per acabar-ho d’adobar, la passa de la “grip espanyola” entre 1918 i 1919 va mostrar la vulnerabilitat dels serveis sanitaris italians. La pandèmia va col·lapsar ambulatoris i hospitals i va ser molt virulenta entre una població desnodrida  i sense recursos per combatre la grip.

Arreu d’Itàlia regnava un lògic ambient de descontent. La major part de la població italiana, absolutament immersa en la pobresa, va començar a mostrar simpatia a les idees comunistes, i el PCI (Partit Comunista Italià) es va fundar a Livorno l’any 1921 sota la direcció d’Antonio Gramsci, un dels intel·lectuals més respectats del seu temps. Sota influència de la revolució russa, les classes dirigents es van espantar davant les mostres de força del partit, especialment a la zona de la Toscana, la Liguria, el Piemont i l’Emilia. Els patrons buscaven algun mètode per fer prevaldre el règim establert i no perdre els seus privilegis.

En aquest context d’una Itàlia empobrida, humiliada i trencada va aparèixer un moviment de resistència al govern italià, basat en l’ ultranacionalisme i l’apologia de la violència. Aquest moviment, inicialment encapçalat per poetes com Marinetti i Gabriele D’Annunzio, va realitzar diverses accions d’àmplia repercussió internacional, tals com l’ocupació de la ciutat croata de Rijeka l’any 1919 (Fiume pels italians) encapçalant als Arditi (tropes italianes d’elit veteranes de la guerra) com a protesta pels acords presos al Tractat de Versalles.

En Mussolini, orfe de partit polític (recordem que fou expulsat del PSI) va afegir-se al carro de l’ultranacionalisme i la frustració nacional postbèl·lica, que culpava als demòcrates corruptes i als partits d’esquerres de tots els mals d’Itàlia. En Mussolini aprofità el context socioeconòmic per crear un caldo de cultiu propens als seus interessos.

L’octubre de 1919 en Mussolini fundà a Milà els Fasci Italiani di Combattimento, les destrals de combat. Eren un cos de xoc o combat urbà format per ex-combatents frustrats i joves descontents amb el sistema, destinats a controlar als grups obreristes i esquerrans de la ciutat. Els fasci (destrals) deuen el seu nom al considerar-se com els successors dels Pretorians, cos d’elit del antic Imperi Romà, que duia una destral a la toga com a símbol distintiu.

Els fasci aviat es van fer forts a Milà i rodalies, gràcies al suport financer de la patronal llombarda, que veien els Fasci com els seus “gossos de presa” per a controlar la “xusma obrera”. El propi Mussolini catalogà als sindicalistes i partits d’esquerra de ser “un exèrcit rus acampat dins d’Itàlia”, i com a tal, calia que els seus homes, autèntics italians agrupats en squadres defenguessin la nació de les influències estrangeres.

PNF.jpg

L'escut del Partit Nacional Feixista

Tant fort es va fer en Mussolini que l’any següent, l’any 1920, constituí el seu moviment en un partit polític en el sentit convencional, el Partit Nacional Feixista. El seu programa ideològic era eclèctic i ple de contradiccions: criticava l’especulació borsàtil i els interessos bancaris d’una banda, però garantia el dret a la propietat privada per l’altra. Es presentava a la classe obrera com l’alternativa real i vàlida enfront el comunisme i el socialisme, però també es presentava als industrials i financers com l’únic home d’Itàlia capaç de contrarestar la força obrera.  En Mussolini definí el feixisme com una fusió de les antigues ideologies d’esquerres i de dretes, al intentar crear un gran estat corporatiu que garantís la prosperitat econòmica i social del poble italià, sense detriment de la riquesa de les grans fortunes industrials i comercials italianes. El PNF volia recobrar l’esplendor del antic Imperi Romà, però no es definia políticament ni com a monàrquic ni com a republicà. En definitiva, en Mussolini no va crear una nova ideologia amb un programa concret, si no que variava segons les circumstàncies i el seu auditori.

Desprès d’uns discrets resultats electorals entre 1920 i 1921,i davant la creixent força electoral dels partits obrers, en Mussolini planificà la presa del poder per la força, amb el vist-i-plau de les principals famílies del país (agrupades en la patronal Confindustria) i de la casa reial italiana.

El 30 d’octubre de 1922 en Mussolini planificà l’ocupació de Roma per part dels seus homes de xoc, les camises negres, anomenats així per vestir una camisa d’aquest color. El rei Victor Manel III va encarregar a en Mussolini que prengués el poder executiu del país, legitimant el cop d’estat. Segurament ,tal com afirma De Felice, la classe política italiana del moment i els grups de poder financer veien a en Mussolini com un titella que podrien controlar fàcilment per fer front a l’amenaça roja, i li vaticinaven una curta estança al govern. Però Mussolini s’aferrà al poder 23 anys més.

Marxa sobre Roma.jpg

La marxa sobre Roma de l'any 1922

Des d’un primer moment, les camises negres van aterrir tot el país mitjançant la violència i l’ intimidació dels seus adversaris polítics. Al sud, els dirigents locals feixistes van adoptar una mena de convivència i col·laboració amb organitzacions criminals com la Màfia siciliana o la Camorra napolitana. Les autoritats feien els ulls grossos a canvi d’interessos particulars. Els suborns públics, la corrupció generalitzada i l’omnipresència del PNF estaven al ordre del dia. Malgrat tot, en Mussolini va voler disfressar el seu govern amb una mínima aparença de normalitat democràtica.

El primer gran escàndol del govern feixista fou l’afer Matteotti. Giacomo Matteotti era un polític socialista que criticava obertament els feixistes. La seva veu era massa molesta per les autoritats feixistes, i va ser silenciada pels camises negres. Era l’any 1924, i el règim hagué de suportar severes crítiques internacionals.

A nivell intern, el règim feixista rebia les primeres crítiques davant l’incapacitat de solucionar els greus problemes estructurals de l’economia i la societat italianes. El país continuava enfonsat i ni tan sols la propaganda del règim podia combatre la trista realitat d’Itàlia.

La realitat socioeconòmica del país i l’afer Matteotti van fer trontollar les bases del règim, i Mussolini protagonitzà un cop d’efecte que volia reafirmar la seva autoritat i suposà la definitiva conversió de la figura de Mussolini en la d’un autèntic dictador, segons les teories d’historiadors com Bosworth o Renzo De Felice. Entre els anys 1925 i 1926 en Mussolini va aprovar un seguit de lleis que van portar el país cap a una dictadura personalista, i al PNF com l’únic partit legal de tot el regne Italià.

En Mussolini s’havia convertit en “Il Duce” d’Itàlia. Ell era el país, ell era la legalitat, ell era la veritat i la raó. Portar-li la contrària a ell o dubtar de les seves afirmacions era un crim contra la pàtria, contra l’estat feixista.

A nivell intern, el primer que va fer Mussolini  va ser esborrar qualsevol tendència esquerrana o opositora dins les files feixistes, i garantir la pau social al ordenar una mena d’alto al foc amb la dei de la violència protagonitzada per les seves camises negres. A nivell exterior va protagonitzar sonades intervencions internacionals com ara les tensions protagonitzades amb Grècia o Albània al Adriàtic o amb les colònies d’Eritrea, Somàlia i posteriorment Etiòpia a l’Àfrica.

En  Mussolini volia ser un emperador romà, volia recuperar la glòria de l’antic Imperi. I ho intentaria, però primer va haver d’abandonar tots els seus vells principis ideològics i convertir-se en un dictador. La revolució feixista havia desembocat en un moviment reaccionari. Però il Duce n’estava al capdavant, i això era el que ell volia, el que realment li importava.

Continuarà…

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús