Arxiu del mes: octubre 2010

Red Dead Redemption

divendres, 29/10/2010

Desprès de molt temps anant-li al darrera, fa uns dies que el Red Dead Redemption va caure a les meves mans. El Red Read Redemption és un videojoc disponible per PS3 i Xbox 360, creat per la companyia americana Rockstar Games (creadora també del súpervenut GTA). Aquest és un joc exclusivament per a majors de 18 anys, no convé que els menors d’edat juguin a aquest títol.

red-dead-redemption caràtula.jpg

Caràtula del vodeojoc per PS3 i Xbox 360

La història que fa d’espina dorsal del videojoc està ambientada al sud-oest dels Estats Units l’any 1911, just a la frontera entre Estats Units i Mèxic. El videojoc ens parla d’un món que s’està extingint (el salvatge oest) per donar pas a la civilització urbana. És un moment de canvi, entre unes estructures socials i polítiques provinents del segle XIX que es resisteixen a desparèixer davant el pas inexorable de la societat urbana americana del segle XX. Al llarg del joc trobarem tots els ingredients clàssics d’un western: duels a mort, sheriffs, cavalls, pantalons texans, barrets, tavernes, buscadors d’or i tresors, cowboys, indis, colons…

L’argument de la història central del joc és el plat fort del videojoc: ens hem de posar en la pell de John Marston, un antic bandoler que es va retirar fa anys de la vida criminal per formar la seva família. Lluny d’oblidar el seu passat, el govern federal dels Estats Units segresta la seva dona i el seu fill per obligar a en John Marston a liquidar tota la seva banda si vol tornar a veure la seva família.

Al llarg del joc no són trets i pistoles, però. Hi ha missions de granger (tals com portar a pastar el ramat de vaques), de caçador, o de domador de cavalls, al més pur “estil USA”. Durant el videojoc el nostre protagonista podrà realitzar bones accions (ajudar a les persones, respectar la llei i l’ordre) o dolentes. Si escollim realitzar bones accions, els civils sempre estaran disposats a donar-nos un cop de mà. Si volem prendre el camí de la delinqüència, les repercussions també aniran en concordança amb les nostres accions i molts caçarecompenses voldran cobrar el preu estipulat pel nostre cap.

red-dead-redemption ramat.JPG

Al joc hem de tindre cura del ramat, entre altres.

Al llarg del videojoc, el protagonista John Marston es mourà per diversos paisatges dels Estats Units i fins i tot del nord de Mèxic. Al país asteca en John Marston haurà d’ajudar al exèrcit regular mexicà a combatre una revolta social (sembla inspirada a la revolta d’Emiliano Zapata, que va ocórrer realment a l’any 1911, any en que està ambientat el joc ).

A nivell gràfic, el Red Dead Redemption és prou espectacular. Té un molt bon motor gràfic, malgrat que gràficament i la jugabilitat del joc recorda molt a un altre títol per PS3 i Xbox360 ambientat en el western: el Call of Juárez. De la mateixa manera, el moviment dels personatges a cavall s’assembla molt al del Assassin’s Creed. Per últim, durant els tirotejos amb delinqüents, un servidor ha detectat certa lentitud en els moviments dels personatges. L’últim aspecte criticable del videojoc és que algunes missions són una mica repetitives, tals com escortar un tren o una diligència i eliminar una enorme quantitat de bandolers.

Dit això (els únics punts febles que he trobat al joc), hem de ser realistes i s’ha de reconèixer que el Red Dead Redemption és un dels millors videojocs que he jugat mai. La meva opinió queda recolzada pel simple fet que aquest títol és un dels més venuts i llogats de la PS3 i l’ Xbox360. Un súpervendes que no ha necessitat gaire publicitat, ja que el boca-orella i les excel·lents crítiques que li han arribat de totes les revistes especialitzades en videojocs. El joc, contràriament al que es pugui pensar, no és un joc necessàriament violent. Tot i que la dosis de violència i acció està garantida (el llunyà oest mai ha estat un lloc on regnés la pau i la justícia social), és el jugador el que ha de prendre la decisió de respectar la llei i els ciutadans, o per contra, vol emprar la violència contra la població. Un cop més hem de ressaltar que aquest és un joc catalogat per a majors de 18 anys, i que no es convenient que els menors tinguin accés a aquest tipus de videojocs.

RedDeadRedemption al oest.jpg

Screenshoot del Red Dead Redemption.

Quina valoració històrica podem fer del joc? El Red Dead Redemption ens trasllada a una altre època, molt ben ambientada, a una societat corrupte, violenta i que es resisteix a desaparèixer malgrat els esforços civilitzadors provinents dels estats de l’est americà. Coneixerem i ens aproparem a una revisió amrecina de la seva pròpia històrica, crítica amb l’extermini d’indis i l’ús social de la violència. La visió global del oest americà al tombant de segle no deixa de ser una visió d’un món canviant, com ja hem dit, amb un punt de vista bastant americà, però dista de ser un joc xovinista. L’arribada del ferrocarril, els primers automòvils, els primers telègrafs elèctrics i la pressió impositiva i política del govern federal dels Estats Units semblen anunciar l’inici d’una nova època. Els guionistes del joc han retratat una societat desigual i en conflicte, crítica a la seva manera amb la pròpia història americana, reflectint de forma crítica episodis foscos de la història americana tals com la violència fronterera, la guerra amb Mèxic de mitjans del XIX o la política d’extermini amb els indis americans. Per aquests motius crec que el Red Dead Redemption pot ser una eina vàlida per apropar als consumidors un petit tast de la realitat social, política i històrica de la societat de l’oest americà a inicis del segle passat. Segurament un cop heu jugat al joc us vindrà més de gust veure pelis de John Wayne o de John Ford, els grans clàssics del western. I en trobareu diferències, us ho asseguro. Al Red Dead Redemption l’home blanc no és sempre el bo…

Rosa Parks

dimecres, 27/10/2010

Les dones ben poques vegades han estat protagonistes de canvis polítics a la història universal. Si al fet de ser dona li afegim pertànyer a les classes populars i ser d’una minoria ètnica perseguida al seu país, només ens podem referir a la figura de Rosa Parks, al meu parer una de les figures cabdals del segle XX.

Hi ha personatges que busquen el seu lloc a la història. D’altres el troben. Grans personatges, poderosos i amb ànsies de passar a la posteritat per les seves gestes. És el cas d’homes com Napoleó, Juli Cèsar, Alexandre Magne o Adolf Hitler, per exemple. Homes que no van dubtar en esclafar qualsevol que s’atrevís a contradir-los.

Rosa Louis Parks (1913-2005) no volia passar a la història. Senzillament un dia del no tan llunyà 1955, desprès d’una dura jornada laboral, la senyora Parks va negar-se a cedir el seu seient del autobús a un noi jove. A causa d’aquest fet, la policia d’Alabama (estat del sud dels EUA) va detenir a la senyora Parks per un delicte de desordre civil i atemptat contra l’autoritat.

L’estat d’Alabama dels anys 50 era un estat racista, xenòfob i amb una estructura econòmica basada en l’agricultura (bàsicament el cotó) i la pesca. La pel·lícula Forrest Gump fa un retrat molt exacte de la societat i els principals esdeveniments d’aquells anys al estat sureny.

Els estats del sud dels EUA practicaven la segregació racial entre els ciutadans de primera amb tots els drets civils, d’ètnia blanca i anglosaxona i els ciutadans de segona, sense els mateixos drets, tots d’origen afroamericà. Bé és cert que Abraham Lincoln va abolir l’esclavitud a mitjans del segle XIX, però un segle desprès, a mitjans del segle XX, la separació de persones per motius racials era el plat de cada dia als estats del sud americà. Organitzacions com el Ku Klux Klan i altres grups ultradretans xenòfobs tenien molta força als territoris del sud dels Estat Units, i s’encarregaven de preservar l’ordre social establert mitjançant la coacció, la violència i la conveniència de la classe política nord-americana.

Els ciutadans negres, amb menys recursos econòmics i amb pocs drets civils, van organitzar-se en associacions d’ajuda mútua i de protesta, com ara la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People) d’Alabama, organització a la que Rosa Parks es trobava afiliada.

Original Caption: 12/21/1956-Montgomery, AL: Rosa Parks, 43, sits in the front of a city bus here Dec. 21 as a Supreme Court ruling which banned segregation on the city's public transit vehicles took effect. Mrs. Parks' arrest on Dec. 1, 1955, for sitting in a bus forward of white passengers, touched off the boycott of Montgomery Negroes against the city's bus lines.

Rosa Parks a l'autobús.

Aquell no tant llunyà 1 de desembre de 1955 la senyora Parks es trobava cansada i no va voler cedir el seu seient al autobús. La senyora Parks era conscient que la normativa separava les zones dels espais públics entre blancs i negres, així com els centres educatiu i fins i tot els centres assistencials. Però la senyora Parks no estava disposada a cedir el seu seient a un jove blanc. Era una qüestió de dignitat personal.

Amb l’empresonament de la senyora Parks un jove líder de la comunitat afroamericana engegà una campanya de protesta. Aquell jove es deia Marthin Luther King i la campanya civil que engegà es va conèixer com la campanya pels drets civils (African-American Civil Rights Movement).

La primera acció de Marthin Luther King fou el boicot als autobusos públics de Montgomery, Alabama. La campanya va aconseguir la supresió de la segregació racial als autobusos. Fou l’espurna que inicià una campanya pels drets civils que s’allargà fins l’any 1963 amb la marxa sobre Washington DC, quan els ciutadans afroamericans van aconseguir igualtat jurídica, social i civil (si més no sobre el paper) a tots els estats dels EUA.

Luther King a Washington.jpg

Luther King a Washington, encapçalant les protestes pels drets civils.

Rosa Parks va passar a la posteritat com la “mare” del moviment pels drets civils, com una senyora que sense saber-ho, va aconseguir canviar la societat del seu temps sense estridències, convertint-se en un dels personatges més importants del segle XX. I ho va fer sense vessar sang, només amb la força de la raó i la rebel·lió davant les injustícies d’aquest món.

Hamàs

dilluns, 25/10/2010

El de Hamàs és un moviment armat de resistència palestina d’inspiració religiosa sunnita, aparegut als anys 80 del segle passat davant la ineficàcia de l’OAP (Organització per l’Alliberament de Palestina) per respondre els atacs indiscriminats de l’exèrcit israelià contra la població civil palestina. De fet, Hamàs apareix a la palestra política l’any 1987, coincidint amb la primera intifada a Gaza i Cisjordània.

L’OAP, organització creada per Yasser Arafat, lluitava de forma política per la creació d’un estat palestí, i està formada bàsicament per militants del partit Al-Fatah, de caire nacionalista i que condemna els atacs violents com via per resoldre el conflicte d’Orient Mitjà. Al-Fatah representa l’opció nacionalista moderada, contrària a la violència i amb voluntat de pacte amb els israelians.

Hamàs ha estat el principal rival d’Al-Fatah en la lluita pel poder polític a Palestina els darrers anys. La principal diferencia doctrinal i ideològica, més enllà de la utilització de la violència, és que Hamàs no reconeix la legitimitat de l’estat d’Israel, al que vol esborrar del mapa per tal de construir-hi l’estat Palestí sobre les seves cendres. El seu discurs és més religiós que no pas el d’Al-Fatah, i la doctrina que propugna, més severa.

hamas milicians.png

Milicians de Hamàs durant la seva instrucció

El moviment político-militar de Hamàs es va fer fort des d’un primer moment als territoris de la franja Gaza, mentre que els territoris de Cisjordània han estat històrics feus d’ Al-Fatah. L’estat d’Israel, per la seva banda, va encarregar als seus serveis secrets (el temible Mossad) decapitar Hamàs mitjançant assassinats selectius  contra els seus principals dirigents, tals com l’Ahmed Yasín (fundador de Hamàs i líder espiritual) o l’Abdel Raziz, cap polític del moviment.

L’eclosió del moviment va coincidir l’any 2000 amb la segona intifada. El prestigi de Hamàs entre la societat palestina (especialment a Gaza) va créixer moltíssim, ja que Hamàs va capitanejar les accions armades contra Israel. Des de llavors, i especialment des de 2006, Hamàs s’ha imposat als diversos comicis electorals als districtes electorals de Gaza, cosa que mostra el suport popular del moviment entre la població civil. El discurs antisionista de Hamàs ha penetrat amb força entre una població empobrida, humiliada i atacada sistemàticament pels militars israelians. Avui dia Hamàs forma part del fràgil govern d’unitat palestí (a desgrat dels polítics d’Al-Fatah, que no voldrien haver de compartir el poder amb els partidaris de la lluita armada).

Intifada 2.jpg

David contra Goliat. Segona Intifada (any 2000).

Hamàs té el suport popular de la gent de Gaza gràcies a que s’encarrega de repartir aliments i crear centres educatius-religiosos per la gent de la franja. Fins i tot té una mena de servei ocupacional i d’oci pels joves de Gaza. Socialment, tindre un membre que pugui pertànyer a Hamàs suposa un gran prestigi per tota la família a la franja, i tindre un fill, germà, marit o pare màrtir (suïcida) suposa una mena d’estatuts dintre la societat de Gaza. Hamàs no és només un ens polític o militar. Hamàs forma part de la vida quotidiana de la franja, i aquesta és la clau del seu gran èxit electoral.

Les tàctiques militars de Hamàs estan molt condicionades per la manca d’armament vàlid per enfrontar-se a l’exèrcit d’Israel i el Mossad, ja que les tropes d’Israel són de les més ben entrenades i equipades del planeta. En aquest sentit, els guerrillers de Hamàs s’enfronten amb pedres, pals o pneumàtics cremats a les rondes de patrulla del exèrcit d’Israel. També és cert que Hamàs sovint ha glorificat els atacs suïcides contra objectius civils Israelians, tals com immolar-se en un autobús ple de gent al centre de Tel-Aviv, per exemple. Els darrers mesos Hamàs ha optat per una nova fórmula d’atac: el llançament de coets cap els barris residencials del sud d’Israel, superant així la barrera física que suposa el vergonyós mur que separa Israelians i Palestins.

hamas.png

Bandera de Hamàs

Per a Israel i els EUA, Hamàs és un grup terrorista. Per bona part del món musulmà, Hamàs és un grup de resistència armada davant l’ocupació sionista. Personalment no em decanto ni per una definició ni per un altre, però penso que els atacs d’Israel contra la franja de Gaza, així com el seu intent de bloquejar l’accés de medicines i aliments per deixar morir de fam i malalties als palestins allà confinats , la política de crear assentaments de colons jueus a territoris palestins segons la partició de l’ONU de 1967, la construcció del mur, la desviació dels pocs recursos hidràulics existents cap els assentaments i terres israelianes o la tortura i assasinats selectius dels serveis secrets del Mossad contra civils palestins donen arguments als que defensen la lluita armada contra l’estat d’Israel. Igual de greu em sembla a mi el fet de fer volar un autobús al centre de Tel-Aviv com bombardejar barris residencials de Gaza. En aquesta guerra no hi ha bons i dolents, com molt sovint els mitjans de comunicació ens han volgut fer creure. La violència és la conseqüència de la incapacitat dialèctica, i sembla que els polítics ultradretans del Likud Israelià o els nacionalistes de Al-Fatah o la branca armada palestina de Hamàs estàn molt lluny de poder asseure’s a una taula i negociar una pau justa, verdadera, democràtica i duradora.

Hamàs existirà mentre es perpetuï la situació de violència entre jueus i palestins. Què esperava Israel? Poder expulsar els palestins de les seves llars i que aquests no s’organitzessin contra l’ocupant? Avui dia sóc molt pessimista amb la situació d’aquest conflicte. A Israel guanyen força els partits ultradretans i sionistes, i a Gaza Hamàs  té el suport electoral gairebé garantit. Dues cares d’una mateixa moneda, el conflicte jueu-palestí.

Que lluny queden els dies en que Arafat i Isaac Rabin van estar a prop de signar una pau real per l’Orient Mitjà…

Civilization V

divendres, 22/10/2010

Fa pocs dies ha sortit el Civilization V, la darrera entrega de la famosa saga dels creadors  Sid Meier’s, 2k Games i Firaxis Games. Fa un temps ja us vaig parlar de l’anterior entrega d’aquest videojoc per a PC i Mac, i molt em penso que el nou títol d’aquesta saga no està a l’alçada dels anteriors.

civilization-5.png

Anem a pams. Els creadors han volgut simplificar les opcions del joc per fer-lo més senzill pel públic en general, però en la meva opinió l’únic que han aconseguit és vulgaritzar el videojoc. Menys opcions diplomàtiques, menys potestat en matèria legislativa i executiva, menys civilitzacions, i la sensació que el títol tan esperat pels amants d’aquesta saga no ha complert ni de bon tros amb les expectatives generades.

L’apartat gràfic ha millorat, però els amants dels jocs d’estratègia per torns segurament no busquen l’espectacularitat visual si no la jugabilitat, i aquesta ha quedat seriosament retallada.

Un avís per navegants que es vulguin comprar el videojoc però que utilitzin el Windows XP: el joc no us funcionarà. Jo mateix he hagut de formatejar el PC i instal·lar el Windows 7 per poder jugar. Un error imperdonable per companyies del prestigi de 2k o Firaxis. Un altre inconvenient és que haurem d’obrir un compte a Stream (tant si volem com si no) per poder accedir als continguts del joc.

Però l’error més imperdonable, sota el meu punt de vista, és l’impossibilitat de personalitzar la teva civilització: no podrem crear una civilització catalana, espanyola, ibera o celta. Ens haurem de conformar amb les civilitzacions que el joc predetermina.

El joc no suposa cap novetat ni innovació respecte el Civilization IV, l’anterior entrega de la saga que va aparèixer en un llunyà 2005. Si en cinc anys el món dels videojocs s’ha reinventat amb títols sorprenents, en aquest cas concret no podem parlar d’un joc innovador si no d’una mena de refregit dels darrers títols de la saga.

Un pas enrere en aquesta saga que havia estat un referent del món dels videojocs. Esperem que les noves actualitzacions del joc compensin les mancances del Civilization V. Jugar-hi se’m fa repetitiu i en ocasions, una mica avorrit. Ha arribat la fi d’una dinastia?

Civilization-5 George Washington.jpg

George Washington, líder de la civilització dels EUA

Catalunya o Espanya?

dimarts, 19/10/2010

Poder escollir. Poder decidir. Aquesta és la clau política dels darrers mesos. Que la sobirania popular realment sigui capaç de decidir que és el que desitja. Què ha de ser Catalunya? Una nació independent o una regió d’Espanya? Al món dels esports (que és el reflex de la societat del món real, però menys seriós) aquesta dicotomia s’expressa amb l’existència de seleccions catalanes esportives i que plasmen una realitat cultural més enllà de les fronteres administratives. Avui parlarem d’un club esportiu (el RC Cornellà) que aporta jugadors a les seleccions d’Espanya i de Catalunya, amb total normalitat democràtica. Tothom pot escollir, i aquest exercici de llibertat és totalment desitjable…

La història de les seleccions esportives catalanes ve de lluny. En anteriors escrits ja hem parlat de casos com el de la Federació catalana de Rugbi. Gairebé sempre les federacions espanyoles traslladen als organismes internacionals la seva preocupació absoluta per una possible entrada de la catalana al concert internacional, sovint acompanyades d’amenaces provinents de les altes esferes del COE (Comitè Olímpic Espanyol).

Personalment no em sento massa orgullós dels guirigalls protagonitzats pels organismes internacionals, així com de les reaccions provinents de la caverna mediàtica madrilenya, que escup tot el seu odi i exhibeix amb orgull la seva catalanofobia mitjançant diversos arguments.  A Madrid s’afirma que obliguem als esportistes catalans a jugar per Catalunya i odiar a la Roja.

Però altres vegades les federacions i les associacions esportives catalanes troben els forats legals per competir de forma internacional. Aquest és el cas d’esports minoritaris i absolutament amateurs com el Futbol Australià, que estan oblidats pels mitjans de comunicació de masses.

El Futbol Australià, esport originari d’Austràlia al segle XIX i que sembla una barreja de futbol i de rugbi, té un cert arrelament a Catalunya, on es disputa una competició amb cinc equips de tres estats diferents (tres de catalans del sud, un equip de Perpinyà i un altre d’Andorra). A Espanya, per la seva banda, a l’actualitat existeixen dos clubs a Madrid.

L’organisme encarregat del Futbol Australià (o popularment, Footy), anomenat EAFA (European Australian Football Association) va reconèixer al 2005 la catalana com a oficial, independentment de l’espanyola. Des de llavors Catalunya juga de forma oficial els campionats europeus d’aquest esport i fins i tot ha estat convidada a jugar el mundial d’aquest esport, que es celebrarà l’estiu proper.

El passat 2 d’octubre es va celebrar el campionat europeu de futbol australià a la localitat de Milà, on Catalunya va jugar enquadrada al grup C, amb les seleccions d’Itàlia, Escòcia i Holanda. L’expedició catalana fou formada íntegrament per jugadors catalans (a diferència d’Espanya, amb molts australians al seu combinat nacional). Desgraciadament Catalunya va caure eliminada a la primera fase, contra equips més potents i carregats de jugadors nacionalitzats d’origen australià).

cATALUNYA-ESPANYA.jpg

Seleccions espanyola i catalana a l'europeu d'Hamburg de 2007

El fet que volia explicar-vos, i que no ha tingut cap ressò als mitjans de comunicació, és la llibertat que han tingut els jugadors per escollir la samarreta que volen defensar. És el cas de Pablo Fernández, un jugador del RC Cornellà (club campió de la Lliga catalana de footy d’aquest any) que va escollir jugar a la selecció espanyola, mentre que fins a vuit jugadors del Cornellà van escollir defensar els colors de Catalunya. I tots tant contents.

Aquesta és la normalitat, que tothom pugui escollir quins colors vol (o no vol) defensar. I dins d’un mateix club, equip o grup de persones poden existir diverses sensibilitats, totes elles igual de legítimes. De la mateixa manera que no s’ha d’obligar a una persona a jugar o defensar una determinada selecció, tampoc s’ha de criminalitzar a ningú per escollir jugar o defensar uns altres determinats colors. Si no hi hagués tanta pressió mediàtica dels mitjans ultres de Madrid (Intereconomía, Marca, As, El Mundo, COPE…), històries com aquesta, que considero excepcional, haurien  de ser normals i habituals. Tant de bo a tots els esports es pogués escollir amb quin combinat nacional es vol jugar, sense pressions ni pors a represàlies.

Malgrat tot, m’ha arribat que les federacions espanyola i francesa han estat pressionant a l’EAFA per expulsar a Catalunya, però altres països com Croàcia, Escòcia, Irlanda o Lituània (països vinculats sentimentalment amb el cas català) van fer costat als catalans, blindant la seva presència al concert europeu del footy.

Poder escollir quins colors vols defensar representa els valors democràtics i de llibertat d’un país. No ens enganyem, però. A petita escala, en un nivell amateur, els esportistes catalans han donat una lliçó extraordinària als burrocràtes de les federacions esportives professionalitzades, tals com la de futbol, hoquei patins o bàsquet. Per enèsima vegada, els poble català ha demostrat als màxims encarregats dels esports (tals com el senyor Lissavetzky) o de la caverna mediàtica madrilenya quin és el camí per conviure fomentant el respecte, la llibertat i els valors universals dels esports.

Assassin’s Creed

dilluns, 18/10/2010

Hi ha videojocs històrics i de ficció històrica. Sense cap mena de dubtes l’Assassin’s Creed pertany al món dels segons. Parlem d’un videojoc prou fidel al context històric, força ben ambientat i amb una història que, malgrat ser ficció, enganxa als jugadors des d’un inici.

L’Assassin’s Creed és un videojoc creat per la companyia francesa Ubisoft i disponible per les videoconsoles d’última generació, és a dir, per a Play Station 3 i Xbox 360. Estem parlant d’un videojoc per a majors d’edat, no extraordinàriament violent però amb prou continguts no aptes pels menors d’edat. L’Assasins Creed és un joc d’aventura històrica, absolutament fictícia, que es desenvolupa al voltant dels conflictes entre els templaris i la secta xiïta dels Hashashin (assasins). El joc es desenvolupa en tercera persona i malgrat que els successos són inventats, l’ambientació històrica és prou bona, i sovint utilitza personatjes històrics que anirem trobant al llarg de les hsitòries.

La de l’Assassin’s és una saga de dos títols (hi ha un tercer en producció). En el primer volum, l’acció es centra en la història d’un membre dels Hashshashin anomenat Altaïr (mot que significa àguila en àrab) durant la tercera croada (finals del segle XII). Al llarg del joc haurem de cometre una sèrie d’investigacions i d’assassinats per arribar a conèixer la veritat. Però anem amb compte, tota mala acció té el seu càstig. Com a membre dels assassins, tens un estricte codi de conducta que no permet utilitzar la violència injustificadament o contra objectius innocents.

assasins creed.jpg

Screenshoot del Assassin's Creed, a Sant Joan d'Acre

Al llarg d’aquesta primera entrega, visitarem els territoris de Terra Santa on està ambientada l’acció. Així doncs, visitarem les antigues ciutats de Damasc, Sant Joan d’Acre o Jerusalem amb un alt nivell de detall gràfic i unes textures visuals de molta qualitat, acompanyades d’acció i moltes opcions de jugabilitat.

Abans de treure a la venta el seu segon volum la companyia Ubisoft (productora de films com Sin City o 300) va fer un petit tast que esdevingué tota una delícia en forma de mini-sèrie, amb un producte anomenat Assassin’s Creed: Lineage, on explica els esdeveniments protagonitzats per Giovanne Auditore da Firenze, el pare del protagonista del segon videojoc, en Ezio.

Al segon títol d’aquesta saga, l’ Assasin’s Creed 2, l’acció s’ambienta a l’Itàlia del renaixement, concretament la història es desenvolupa a la segona meitat del segle XV a les ciutats de Florència, Venècia o Roma, entre d’altres. El personatge, Ezio Auditore da Firenze (descendent d’Altaïr, l’heroi del primer capítol de la saga) haurà de lluitar, de nou contra poderosos enemics i completar una investigació que portarà al nostre personatge a completar la seva missió. Un cop més, la qualitat dels gràfics al llarg del videojoc, així com una millorada jugabilitat i un guió força ben elaborat fan d’aquesta segona entrega una petita joia en el món dels videojocs ambientats amb certa fidelitat històrica.

L’únic però que molts jugadors han detectat és una certa tendència a la repetició de diverses accions al llarg de la trama del videojoc. D’alguna manera, al llarg dels videojocs hem de fer sempre el mateix: recollir investigacions, fer deduccions, cometre un assassinat contra un enemic de la teva ordre i escollir una ruta per escapar-te dels enemics i de les autoritats locals, tot fent prevaldre el teu codi d’assassí (que sanciona la mort d’innocents i de civils).

assassins_creed2.jpg

Screenshoot del Assassin's Creed 2

De qualsevol manera estem davant de dos dels títols més venuts i amb millors crítiques de la Play Station 3 i de Xbox 360. Si el consumidor és sobirà, entendrem que la saga Assassin’s Creed és una de les més bones i amb més futur del món dels videojocs ambientats en la història. Les armes emprades, la forma de vestir, les construccions i les cases estan treballades amb tot detall per donar una elevada sensació de credibilitat als videojocs, i han fet les delícies dels jugadors més crítics. Potser el fet que el videojoc sigui europeu i no pas americà li dóna un plus en l’apartat de fidelitat històrica.

Sembla ser que la companyia Ubisoft té força enllestit el tercer títol de la saga, que serà una segona part de les aventures d’Enzio Auditore da Firenze. L’expectativa creada és enorme, i sembla que el tercer títol de la saga estarà disponible a la primavera de 2011.

Independentisme Sicilià

divendres, 15/10/2010

Sicília és l’illa més gran de tot el mediterrani. La seva insularitat li ha dotat d’una personalitat especial dins de l’estat al que pertany, l’estat italià. L’illa és d’origen volcànic, i el cim més alt de l’illa, l’Etna, és un volcà que supera els 3000 metres d’alçada.

Avui en dia Sicília té més de cinc milions d’habitants, i la seva societat té una cultura comuna, pròpia, una evolució històrica molt singular i una llengua pròpia, el Sicilià, amb certes similituds lèxiques amb la llengua catalana. De fet, Sicília pertany políticament a Itàlia des de fa poc més de  150 anys, quan Garibaldi va envair militarment l’antic regne de les Dues Sicílies (que també incloïen el regne de Nàpols).

Durant els darrers anys del segle XIX i tot el segle XX ha existit un flux constant i importantíssim d’emigrants que han buscat fortuna lluny de l’illa, sobretot als Estats Units i l’Argentina. Pel·lícules com “El Padrí” de Coppola han mitificat els emigrants Sicilians i el poder de la Màfia Siciliana, “La cosa nostra”.

I és ben cert que a Sicília la Màfia ha tingut un paper molt important i gairebé sempre protagonista en els principals esdeveniments del seu passat més recent.  Molts autors han discutit llargament sobre que és realment la Màfia. Una associació criminal? Una mena de família extensa? Una xarxa de vassallatges i fidelitats? La Màfia, una creació genuïna del sud de la península itàlica és en realitat una mena d’associació d’ajuda mútua, una mena de pseudoestat que ha resistit el pas del temps per què ha donat resposta a alguns dels problemes endèmics de l’illa Siciliana.

Durant la segona guerra mundial, el govern de Mussolini es va alinear amb les forces de l’eix. La capacitat executiva del govern feixista a Sicília era molt limitada, ja que els alts càrrecs del feixisme tenien un pacte tàcit amb els principals “capos” Sicilians, establint una mena de “laissez faire” entre els principals caps feixistes i les Màfies locals, autèntics amos dels esdeveniments de l’illa.

L’any 1943 els aliats desembarquen a Sicília, ocupant-la amb ben poca resistència. Això fou possible gràcies als contactes del govern dels Estats Units amb les principals Màfies sicilianes presents a Amèrica i als acords arribats amb els mafiosos presents a l’illa.

Fruit d’aquesta ocupació aliada va néixer una moviment independentista conegut com el MIS (Movimiento per l’indipendenza della Sicilia), nascut el propi 1943 i encara actiu avui en dia. Una curiositat és l’aspecte de la bandera independentista siciliana, que porta les quatre barres de la Corona d’Aragó, ja que l’illa va formar part dels territoris del comte de Barcelona entre  1282 fins l’any 1714.

Bandera independentista Siciliana

L’any següent es constituí el braç armat del MIS, amb la creació de l’EVIS ( Esercito Volontario per l’ Indipendenza della Sicilia), fundat pel guerriller Antonio Canepa. L’EVIS s’entén en un context bèl·lic ( la segona guerra mundial) i respon a la necessitat d’omplir el buit de poder que comportava l’ocupació aliada a l’illa. Malgrat tot, la milícia siciliana es nodria, principalment, d’homes provinents de la Màfia i de sectors dretans i conservadors. La milícia no volia una revolta social per canviar l’ordre establert, si no que precisament l’EVIS voldrà conservar l’estructura social present a l’illa.

Però la guerrilla siciliana va ser pràcticament eliminada per la policia i l’exèrcit italià a la localitat siciliana de San Mauro de Caltagirone, on les forces de l’ordre públic van irrompre per sorpresa en un congrés de l’EVIS i va eliminar o detenir als principals caps de la milícia. Igualment els carabineri havien eliminat al fundador de l’EVIS, en Antonio Canepa, a inicis de 1945.

L’ EVIS es va fer tornar a fer fort a l’oest de Sicília, i sota les ordres del llegendari Salvatore Giuliano (qui sempre havia escapat de les autoritats italianes) van protagonitzar una campanya bèl·lica que va fer trontollar Roma a la tardor de 1945.

Sicilia Giuliano-Pisciotta.jpg

Salvatore Giuliano i Pisciotta, dirigents de l'EVIS

Finalment, al maig de 1946 el govern de Roma va atorgar una autonomia especial a l’illa de Sicília, i el moviment armat va perdre força.

Amb l’Evis pràcticament fora de combat i un Salvatore Giuliano amb poca capacitat operativa, el MIS va perdre força política a l’illa de Sicília. A les eleccions generals de 1946 el MIS va obtindre un 8% dels sufragis de l’illa Siciliana, mentre Giuliano continuava amb una sèrie d’atemptats contra objectius polítics, però ja no per l’hipotètica independència de Sicília, si no contra membres i locals del Partit Comunista Italià (PCI), partit que amenaçava l’ordre social establert a l’illa. En aquests moments, entre els anys 1947 i 1950 en Salvatore Giuliano deixa de ser una guerriller idealista per convertir-se en un titella a mans de la Màfia i  segons algunes fonts, fins i tot de la CIA, interessada en combatre el fort moviment comunista italià.

Amb la concessió autonòmica per a Sicília i les accions armades contra camperols comunistes,el suport popular vers Giuliano va decréixer molt, fins al punt de ser traït per la seva gent a Castelvetrano mentre preparava la seva fugida cap els Estats Units.

Amb l’EVIS desarticulat i desprestigiat, amb la concessió d’un govern autonòmic per Sicília, i sobretot amb la convinença dels alts càrrecs del nou partit al govern democràtic italià, la DC (Democràcia Cristiana) amb la Màfia, que van aplicar la mateixa política del “laissez faire” a Sicília que els seus predecessors, el MIS (Moviment per la Independència de Sicília) va perdre protagonisme electoral fins fa ben poc, l’any 2004, quan hi hagué un cert ressorgiment electoral del independentisme sicilià.

Però hem de tindre clar que el Moviment Independentista Sicilià no és un moviment tant madur com el basc o el català, ja que el seu discurs inclou tendències socialitzants, com les del seu fundador Antonio Canepa, però també inclou tendències conservadores. El MIS encara és un partit polític amb un discurs eclèctic i incoherent (molt a l’estil dels partits polítics italians, tant de dretes com d’esquerres, si és que encara n’existeixen).

Alguns analistes polítics han volgut comparar el ressorgiment del MIS amb el de Lega Nord, el partit independentista de la Padània (el nord italià), fundat per l’incombustible Umberto Bossi, soci del govern de Berlusconi. Personalment no veig cap punt de comparació entre els dos partits, més enllà de desitjar (si més no, en teoria) la secessió de l’estat Italià. Les realitats socials, econòmiques i polítiques de Sicília o de la vall del Po ben poc tenen en comú, i l’evolució política i ideològica dels dos partits és radicalment diferent: Lega Nord és un partit ultraconservador de recent creació, i el MIS és un partit històric, creat al 1943, amb certes pinzellades socialitzants.

Avui en dia el MIS es mou en uns resultats electorals discrets, però que van creixent de mica en mica (d’un 3% dels vots vers un 5-6% del sufragi sicilià). Aquest fenomen s’entén en l’actual context polític d’Itàlia, cada cop menys creïble i amb serioses mancances democràtiques.

Sicilia federació nacional Sicilia Lliure.jpg

La batalla de Terol

dimecres, 13/10/2010

La batalla de Terol va ser una de les batalles més llargues, dures i sanguinàries de tota la guerra civil. L’acció bèl·lica s’inicià a finals de l’any 1937 i s’allargà fins al juliol-agost de 1938. Fins i tot algunes bosses de combatents republicans es van mantenir actives  fins ben entrada la dècada de 1950.

L’inici de les hostilitats a Terol s’inscriu en l’ofensiva republicana contra la capital aragonesa, en mans dels feixistes des del inici de la guerra civil. La de Terol fou la gran ofensiva republicana de la guerra, ja que fou l’única capital de província que els republicans van prendre als franquistes, a finals de l’any 37.

Teruel Miguel Hernández.jpg

El poeta Miguel Hernández animant les tropes republicanes a Terol.

La contraofensiva franquista no es va fer esperar. L’exèrcit nacional va mobilitzar prop de 120.000 homes, procedents de la campanya del nord, per a fer front als republicans. La campanya, dirigida personalment pel general Franco, tenia com a objectiu eliminar les tropes republicanes.

Fixeu-vos que no dic pas vèncer als soldats republicans, si no que parlo d’eliminar, mitjançant les armes i la repressió sistemàtica, als republicans. La duresa de les hostilitats va arribar al seu punt més àlgid al dur hivern de 1937. Als atacs de l’aviació alemanya i italiana sobre les posicions republicanes, calia afegir la superioritat de l’artilleria franquista que castigava ininterrompudament les posicions republicanes.

Els soldats republicans, mal equipats i castigats per les bombes i projectils del bàndol nacionals, van patir les temperatures gèlides del hivern terolenc. El termòmetre va caure molts graus sota zero, fins assolir les mínimes històriques de -17º. Els soldats republicans no estaven ben equipats pel fred, i les línies de subministrament d’aliments amb dificultats abastien una petita part dels soldats. Per aquestes raons, a la batalla de Terol se la coneix com ” el Stalingrado español”, apelatiu que evoca la duresa de les hostilitats.

Teruel Robert Capa.jpg

Foto de Robert Capa presa a Terol.

Amb aquestes condicions dantesques l’exèrcit republicà esdevingué molt més fràgil del que l’estat major republicà esperava. Mica en mica els nacionals van ocupar les posicions defensives republicanes fins trencar les línies de la República i provocar una derrota total als soldats republicans, que es van retirar de forma desorganitzada i anàrquica, cosa que facilità l’aniquilació total dels soldats republicans. Els franquistes van bombardejar i massacrar als soldats republicans en la seva fugida. La de Terol fou  la gran derrota tàctica del general republicà Vicente Rojo. A més, fou llegendària la covardia d’un personatge conegut com “El Campesino”, nom de combat del militar comunista Valentín González, qui provocà una retirada desorganitzada que deixà sense cobertura a moltes unitats republicanes tot desobeint les ordres de Rojo i que agreujà encara més les conseqüències de la derrota a Terol.

Els soldats franquistes  van perseguir els republicans cap a les poblacions de Calanda, Morella, i finalment, Castelló, Vinarós i Benicarló, tot dividint la zona republicana en dos, i aïllant Catalunya de la resta de territori lleial al govern legalment constituït fins al final de la guerra.

Teruel Mapa Espanya.jpg

En verd, els territoris perduts pels republicans a la batalla de Terol

Al llarg de la primavera de 1938 tota la província de Terol havia caigut en mans dels franquistes. Tota? No! Una part de la província de Terol resistí a l’ofensiva feixista. Parlem de la comarca de Gudar-Javalambre, on van quedar disperses diverses bosses de soldats republicans que controlaven la carretera de València-Terol-Saragossa, d’una importància estratègica enorme.

Per tal de controlar la zona, a la tardor i hivern de 1937-38 el general Franco va mobilitzar els seus tancs i carros de guerra, al CTV (el cos expedicionari italià enviat per Mussolini) a més de la seva poderosa artilleria i la potència aèria de la legió Còndor alemanya, formada per  bombarders Ju-88 i Stukas. Però tota aquesta potència de foc va revelar-se com inoperant per contrarestar les tropes republicanes fortificades a les serres de Gúdar i de Javalambre.

Les tropes d’infanteria republicanes, malgrat la seva inferioritat numèrica i armamentística van rebutjar diverses ofensives dels italians, i van deixar fora d’acció a l’aviació al amagar-se en trinxeres i fortificacions molt ben camuflades i, sobretot, gràcies a l’enorme mobilitat sobre el terreny de l’àgil infanteria republicana. Els nacionals van ocupar les poblacions de Mora de Rubielos, Sarrión, Alcalá de la Selva i La Puebla de Valverde, però el front va quedar estabilitzat als municipis de Manzanera i de Torrijas fins al final de la guerra. Aquesta zona fou, durant la postguerra, un important focus de guerrillers republicans o maquis, que van assentar-se a les serres del sud terolenc fins ben entrada la dècada dels 50, tal com hem esmentat abans.

A partir de l’estiu de 1938 el començament d’una nova batalla, en aquest cas la de l’Ebre, va traslladar l’epicentre de les hostilitats cap al sud de Catalunya, tot paralitzant les accions armades a gran escala a la zona del sud terolenc. Però les hostilitats no van parar mai de produir-se. De fet, el propi Vicente Rojo va planificar una nova acció militar a la zona per distreure les tropes franquistes i alleujar la terrible pressió que estaven patint els combatents republicans a l’Ebre. Però aquesta ja és una altre història…

Mussolini el dictador

dijous, 7/10/2010

A finals de la dècada dels anys 20, en Mussolini ja es trobava de nou aferrat al poder a Itàlia. La seva omnipresent figura fins i tot eclipsava a la del rei Victor Manel III, i és que il Duce tot sovint apareixia davant les càmeres treballant amb el pit nu en la recol·lecció del blat o recollint xarxes en un vaixell pesquer.

Mussolini era conscient del poder de l’església catòlica en un país com Itàlia. Des de 1870, amb la definitiva unificació d’Itàlia, el Sant Pare de Roma no havia reconegut al nou estat i es considerava un presoner dins el vaticà. Això suposava un conflicte en les consciències dels catòlics italians, exonerats des de les autoritats religioses a no participar en el seu propi estat. Il Duce va decidir donar un cop d’efecte propagandístic tot arribant a un acord amb la Santa Seu amb els Pactes del Laterà, l’any 1929. D’aquesta manera, en Mussolini pretenia legitimar la seva dictadura a ulls dels catòlics italians, convertint-se en “el defensor dels principis catòlics universals”.

pio xi.jpg

El Papa Pius XI, signant dels Pactes del Laterà.

Segons els pactes del Laterà, el Sant Pare Pius XI va acordar amb Mussolini el reconeixement mutu dels estats del Vaticà i d’Itàlia i una mena d’indemnització italiana a la Santa Seu en concepte de danys i perjudicis. La connexió entre Pius XI i Mussolini fou tant forta que molts de nosaltres encara guardem a la retina l’imatge del Sant Pare beneint als tancs italians abans d’anar a la guerra.

El 1932 es van complir 10 anys de l’ascens de Mussolini al poder. Segons De Felice i molts altres autors, els primers deu anys de govern feixista podien haver passat a la història amb els seus clarobscurs, sense grans pecats imperdonables al Duce més enllà de l’extorsió i l’assassinat. El país començava a donar símptomes de recuperació econòmica i l’industria italiana s’havia recuperat, sobretot a les regions del nord, gràcies als estímuls estatals.

Familia Mussolini.jpg

Mussolini, la seva esposa Rachel i els seus fills. Inicis de 1930.

Però l’any 1933 serà  un any crític i fatídic per Mussolini, ja que complirà cinquanta anys i començarà a tindre una mena de crisi de maduresa amb l’aparició de dos personatges que canviarien decisivament els fets de la seva vida. D’una banda, els nazis van ascendir al poder a Alemanya, i un tal Adolf Hitler prenia el poder absolut del país, i de l’altre, en Mussolini va conèixer el seu gran amor, Clara (Ciara) Petacci. En Mussolini estava casat amb Rachele Mussolini, a qui ja li havia estat infidel molts cops amb moltes senyoretes, però amb la Clara la cosa seria diferent. Clara Petacci era una noia molt més jove que il Duce, molt guapa, provinent d’una família benestant de Roma i que admirava profundament a en Mussolini. En Benito, per la seva banda, es sentia atret per una noia tant jove amb un desig no únicament sexual, si no que sembla que la proximitat de la seva amant feia sentir-se al Duce més jove, més vital i amb més energies. A més, l’origen aristocràtic de Clara encara la feia més atractiva per en Mussolini.  En Mussolini oblidava els seus cinquanta anys al estar a prop de la seva amant, i és que molts autors han descrit una mena de por a envellir-se i a la mort per part de Mussolini.

Claretta_Petacci.jpg

Clara Petacci, la gran passió de Mussolini.

Cap a l’any 1935 en Mussolini i el règim feixista decideixen llençar-se a l’aventura imperialista, amb l’annexió del estat lliure d’Etiòpia l’any 35 i la invasió d’Albània l’any 36, combinades amb la participació de tropes italianes a la guerra civil espanyola (1936-39).

La campanya d’Etiòpia fou relativament fàcil per l’exèrcit italià gràcies als bombardeigs sistemàtics per part italiana amb gasos tòxics (prohibits per la convenció de Ginebra) planificats pel mariscal Pietro Badoglio, el feixista amb una graduació militar més elevada. En poc temps, i gràcies a la superioritat aèria, Itàlia havia envaït Etiòpia i foragitat al Negus Haile Selassie. Però el pitjor del cas és que en Mussolini es va acabar creient que era un fantàstic estratega militar.

Impero Italiano.jpg

Mapa del projectat "Impero Italiano"

Amb l’annexió d’Albània, en Mussolini proclama la conversió del Regne d’Itàlia en l’Imperi Italià, i Victor Manel III és proclamat emperador d’Itàlia, Albània Líbia (Cirenaica), Etiòpia, Eritrea i Somàlia. L’idea d’Imperi feixista no era una idea d’imperi racial com l’alemany, si no en un sentit més decimonònic, un Imperi colonial clàssic. A més, en Mussolini era racista, però la seva idea racial mai arribà als nivells paranoics dels nazis.

L’estat italià seguia experimentant un lleuger creixement del PIB, però encara quedaven al sud italià amplies zones de pobresa, i la tensió social era ben latent. D’altra banda, les sancions de la Societat de Nacions i especialment de França i la Gran Bretanya respecte a les mancances democràtiques d’Itàlia i les aventures colonialistes del Duce van anar empenyent al règim feixista vers els braços alemanys. Aquesta col·laboració va acabar en la signatura d’un tractat italoalemany al octubre del 36. Havia nascut l’eix Roma-Berlin.

El pacte amb Hitler suposà la pràctica submissió del règim feixista amb l’Alemanya nazi, ja que Mussolini acceptà una clàusula d’acord de protecció ofensiu-defensiu, és a dir, que qualsevol dels dos països estava obligat a ajudar al altre en cas de guerra, fins i tot quan la confrontació bèl·lica havia estat iniciada per qualsevol de les parts. Alemanya estaria preparada per una guerra, però l’exèrcit italià no ho estava pas. El mariscal feixista Gianpietro Badoglio o el també militar feixista Italo Balbo va advertir-li al Duce el perill d’entrar en confrontació armada a Europa, però la germanofília de Galeazzo Ciano, un destacat membre del PNF i gendre de Mussolini va prevaldre en la decisió final de Mussolini.

mussolini i hitler.jpg

Mussolini i Hitler l'any 1938

Fruit d’aquesta cooperació internacional entre Roma i Berlin, l’any 1938 es decretaven a Itàlia les primeres lleis racials, que malgrat segregar la població, mai es van aplicar amb excessiu entusiasme.

Finalment el 1940 Mussolini declara la guerra a una França derrotada i ocupa (amb dificultats) la ciutat de Niça. És l’inici d’una sèrie d’hostilitats amb els aliats, especialment la Gran Bretanya. Els britànics van enfonsar amb una facilitat insultant l’armada naval italiana i els van expulsar de les seves places al nord d’Àfrica.

Les continues derrotes militars i la desmoralització de la població civil posen a l’industria i l’economia italianes al llindar del col·lapse total. Aquesta situació esclatà el 1943, amb el desembarcament aliat a Sicília (amb l’ajut de les màfies locals).

Finalment, el 24 de juliol de 1943 es reuneix el Gran Consell Feixista a Roma, a on per petició expressa del monarca Victor Manel III, es destitueix a Mussolini del seu càrrec i se l’expulsa del govern. Badoglio assumirà el control del país, amb el recolzament dels principals caps feixistes, entre ells en Galeazzo Ciano, el gendre de Mussolini.  Badoglio i el seu govern demanaren un armistici, però les tropes alemanyes ocupen el nord i el centre d’Itàlia en resposta al canvi de bàndol, i en una operació d’alt risc uns paracaigudistes alemanys alliberen al Duce, retingut a la presó de Campo Imperatore, al Gran Sasso, els Apenins.

Des d’aquest moment, un Mussolini molt afeblit, envellit i profundament dolgut per la traïció dels seus correligionaris feixistes es convertirà en un titella d’Adolf Hitler.

El tercer Reich va crear una mena d’estat satèl·lit de la gran Alemanya anomenat la República Social Italiana, amb base a la localitat de Saló. En aquest experiment els governs de Mussolini adopten mesures provinents del socialisme feixista inicial, però a Mussolini li faltaran energies i ganes de crear un estat autènticament feixista. El més destacat d’aquest període fou la detenció i l’afusellament de Galeazzo Ciano, cosa que separà per sempre més a en Benito Mussolini de la seva filla Edda. Aquesta traumàtica separació afeblí encara més l’ànim de Mussolini, que ja no era ni una ombra del que havia estat.

En Mussolini estigué acompanyat de la seva amant Clara Petacci fins al final. Al abril del 1945, derrotades les forces de l’eix, en Mussolini intentà fugir a Suïssa disfressat de soldat alemany, però fou detingut i reconegut per una brigada de partisans que l’ajusticià amb la seva amant. Els cadàvers de Benito Mussolini i Clara Petacci foren penjats cap per avall en una plaça de la ciutat de Milà. El feixisme, segons De Felice, mor a la mateixa ciutat que l’havia vist néixer.

Mussolini penjat.jpg

Mussolini (segon per l'esquerra) i la seva amant Petaacci (tercera), penjats cap per avall en una plaça de Milà. Abril de 1945.

Malgrat que De Felice afirma que el feixisme és un fenomen exclusivament italià i no exportable en l’espai i el temps, recentment hem vist amb preocupació un ressorgiment de la extrema dreta a Europa. Partits polítics que abominen dels estrangers i dels partits democràtics, tot culpant-los dels mals de la nació han crescut electoralment a Suècia, Anglaterra, Bèlgica, Catalunya i Espanya, Polònia, Rússia i fins i tot Israel. A Itàlia aquest fenomen ha portat a la popularitat del Moviment Social Italià (MSI), d’ideologia neofeixista i a la persona d’Alessandra Mussolini, néta del dictador.

Foto Nicoloro/Omega   Milano 07/10/2007  Festa Tricolore del secolo d' Italia. nella foto l' onorevole Alessandra Mussolini.

Alessandra Mussolini, néta del dictador.

Mussolini el feixista

dimarts, 5/10/2010

Al acabar la primera guerra mundial, a Itàlia hi regnava un sentiment de desànim. Itàlia havia perdut molts homes i en canvi gran part dels territoris irredents (terres de parla o cultura italianes sota domini de potències estrangeres) no van ser cedits a la sobirania italiana.

A més, molts dels antics combatents van tindre moltes dificultats per reincorporar-se al mercat del treball. Molts d’ells estaven lesionats o mutilats, i aviat van caure en grans bosses de pobresa. La frustració entre aquests sectors era molt gran, ja que la seva sang no havia servit per a gran cosa, i la pàtria semblava oblidar-se d’ells.

Encara hi hagué un últim factor important: l’important crisi econòmica i social que hi hagué a Itàlia al final de la gran guerra. De fet, tal com afirmen autors com De Felice o Bosworth, al sud d’Itàlia hi hagué entre els anys 1918 i 1921 una autèntica crisi de subsistència. La població passava gana i altres mancances bàsiques, tals com la proximitat a escoles o centres sanitaris. Per acabar-ho d’adobar, la passa de la “grip espanyola” entre 1918 i 1919 va mostrar la vulnerabilitat dels serveis sanitaris italians. La pandèmia va col·lapsar ambulatoris i hospitals i va ser molt virulenta entre una població desnodrida  i sense recursos per combatre la grip.

Arreu d’Itàlia regnava un lògic ambient de descontent. La major part de la població italiana, absolutament immersa en la pobresa, va començar a mostrar simpatia a les idees comunistes, i el PCI (Partit Comunista Italià) es va fundar a Livorno l’any 1921 sota la direcció d’Antonio Gramsci, un dels intel·lectuals més respectats del seu temps. Sota influència de la revolució russa, les classes dirigents es van espantar davant les mostres de força del partit, especialment a la zona de la Toscana, la Liguria, el Piemont i l’Emilia. Els patrons buscaven algun mètode per fer prevaldre el règim establert i no perdre els seus privilegis.

En aquest context d’una Itàlia empobrida, humiliada i trencada va aparèixer un moviment de resistència al govern italià, basat en l’ ultranacionalisme i l’apologia de la violència. Aquest moviment, inicialment encapçalat per poetes com Marinetti i Gabriele D’Annunzio, va realitzar diverses accions d’àmplia repercussió internacional, tals com l’ocupació de la ciutat croata de Rijeka l’any 1919 (Fiume pels italians) encapçalant als Arditi (tropes italianes d’elit veteranes de la guerra) com a protesta pels acords presos al Tractat de Versalles.

En Mussolini, orfe de partit polític (recordem que fou expulsat del PSI) va afegir-se al carro de l’ultranacionalisme i la frustració nacional postbèl·lica, que culpava als demòcrates corruptes i als partits d’esquerres de tots els mals d’Itàlia. En Mussolini aprofità el context socioeconòmic per crear un caldo de cultiu propens als seus interessos.

L’octubre de 1919 en Mussolini fundà a Milà els Fasci Italiani di Combattimento, les destrals de combat. Eren un cos de xoc o combat urbà format per ex-combatents frustrats i joves descontents amb el sistema, destinats a controlar als grups obreristes i esquerrans de la ciutat. Els fasci (destrals) deuen el seu nom al considerar-se com els successors dels Pretorians, cos d’elit del antic Imperi Romà, que duia una destral a la toga com a símbol distintiu.

Els fasci aviat es van fer forts a Milà i rodalies, gràcies al suport financer de la patronal llombarda, que veien els Fasci com els seus “gossos de presa” per a controlar la “xusma obrera”. El propi Mussolini catalogà als sindicalistes i partits d’esquerra de ser “un exèrcit rus acampat dins d’Itàlia”, i com a tal, calia que els seus homes, autèntics italians agrupats en squadres defenguessin la nació de les influències estrangeres.

PNF.jpg

L'escut del Partit Nacional Feixista

Tant fort es va fer en Mussolini que l’any següent, l’any 1920, constituí el seu moviment en un partit polític en el sentit convencional, el Partit Nacional Feixista. El seu programa ideològic era eclèctic i ple de contradiccions: criticava l’especulació borsàtil i els interessos bancaris d’una banda, però garantia el dret a la propietat privada per l’altra. Es presentava a la classe obrera com l’alternativa real i vàlida enfront el comunisme i el socialisme, però també es presentava als industrials i financers com l’únic home d’Itàlia capaç de contrarestar la força obrera.  En Mussolini definí el feixisme com una fusió de les antigues ideologies d’esquerres i de dretes, al intentar crear un gran estat corporatiu que garantís la prosperitat econòmica i social del poble italià, sense detriment de la riquesa de les grans fortunes industrials i comercials italianes. El PNF volia recobrar l’esplendor del antic Imperi Romà, però no es definia políticament ni com a monàrquic ni com a republicà. En definitiva, en Mussolini no va crear una nova ideologia amb un programa concret, si no que variava segons les circumstàncies i el seu auditori.

Desprès d’uns discrets resultats electorals entre 1920 i 1921,i davant la creixent força electoral dels partits obrers, en Mussolini planificà la presa del poder per la força, amb el vist-i-plau de les principals famílies del país (agrupades en la patronal Confindustria) i de la casa reial italiana.

El 30 d’octubre de 1922 en Mussolini planificà l’ocupació de Roma per part dels seus homes de xoc, les camises negres, anomenats així per vestir una camisa d’aquest color. El rei Victor Manel III va encarregar a en Mussolini que prengués el poder executiu del país, legitimant el cop d’estat. Segurament ,tal com afirma De Felice, la classe política italiana del moment i els grups de poder financer veien a en Mussolini com un titella que podrien controlar fàcilment per fer front a l’amenaça roja, i li vaticinaven una curta estança al govern. Però Mussolini s’aferrà al poder 23 anys més.

Marxa sobre Roma.jpg

La marxa sobre Roma de l'any 1922

Des d’un primer moment, les camises negres van aterrir tot el país mitjançant la violència i l’ intimidació dels seus adversaris polítics. Al sud, els dirigents locals feixistes van adoptar una mena de convivència i col·laboració amb organitzacions criminals com la Màfia siciliana o la Camorra napolitana. Les autoritats feien els ulls grossos a canvi d’interessos particulars. Els suborns públics, la corrupció generalitzada i l’omnipresència del PNF estaven al ordre del dia. Malgrat tot, en Mussolini va voler disfressar el seu govern amb una mínima aparença de normalitat democràtica.

El primer gran escàndol del govern feixista fou l’afer Matteotti. Giacomo Matteotti era un polític socialista que criticava obertament els feixistes. La seva veu era massa molesta per les autoritats feixistes, i va ser silenciada pels camises negres. Era l’any 1924, i el règim hagué de suportar severes crítiques internacionals.

A nivell intern, el règim feixista rebia les primeres crítiques davant l’incapacitat de solucionar els greus problemes estructurals de l’economia i la societat italianes. El país continuava enfonsat i ni tan sols la propaganda del règim podia combatre la trista realitat d’Itàlia.

La realitat socioeconòmica del país i l’afer Matteotti van fer trontollar les bases del règim, i Mussolini protagonitzà un cop d’efecte que volia reafirmar la seva autoritat i suposà la definitiva conversió de la figura de Mussolini en la d’un autèntic dictador, segons les teories d’historiadors com Bosworth o Renzo De Felice. Entre els anys 1925 i 1926 en Mussolini va aprovar un seguit de lleis que van portar el país cap a una dictadura personalista, i al PNF com l’únic partit legal de tot el regne Italià.

En Mussolini s’havia convertit en “Il Duce” d’Itàlia. Ell era el país, ell era la legalitat, ell era la veritat i la raó. Portar-li la contrària a ell o dubtar de les seves afirmacions era un crim contra la pàtria, contra l’estat feixista.

A nivell intern, el primer que va fer Mussolini  va ser esborrar qualsevol tendència esquerrana o opositora dins les files feixistes, i garantir la pau social al ordenar una mena d’alto al foc amb la dei de la violència protagonitzada per les seves camises negres. A nivell exterior va protagonitzar sonades intervencions internacionals com ara les tensions protagonitzades amb Grècia o Albània al Adriàtic o amb les colònies d’Eritrea, Somàlia i posteriorment Etiòpia a l’Àfrica.

En  Mussolini volia ser un emperador romà, volia recuperar la glòria de l’antic Imperi. I ho intentaria, però primer va haver d’abandonar tots els seus vells principis ideològics i convertir-se en un dictador. La revolució feixista havia desembocat en un moviment reaccionari. Però il Duce n’estava al capdavant, i això era el que ell volia, el que realment li importava.

Continuarà…