L’onze de setembre

L’onze de setembre de 1714 la ciutat de Barcelona va caure després d’un dur setge per part de les tropes castellanes i franceses. Era el colofó a la Guerra de Successió, iniciada a la mort del darrer rei Hasburg al tro hispànic, en Carles II, a l’any 1700.

Com el rei Carles II va morir sense descendència, s’inicià un litigi entre les principals potències europees per col·locar un membre afí a les grans potències i que no possés en perill la política de l’equilibri de forces europees als inicis del segle XVIII. L’hereu designat pel rei Carles II era el seu parent Felip de Borbó, familiar del totpoderós Lluís XIV, però les principals potències europees (Països Baixos, Anglaterra, Portugal…) van témer una aliança de família franco-hispànica que podia esdevenir hegemònica al continent. Aquestes potències van apostar pel pretendent Hasburg al tro hispànic, l’arxiduc Carles d’Àustria.

Per la seva banda, els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Regne d’Aragó, València, Catalunya i les Balears) van reconèixer a Felip de Borbó com a rei en un primer moment. Però el projecte centralista d’aquest, així com el seu projecte polític i el poc respecte mostrat envers les institucions de govern d’aquests territoris van fer que es passessin, en bloc, al bàndol austriacista a  l’inici de les hostilitats.

La guerra es va convertir en una autèntica confrontació internacional. Malgrat la superioritat britànica als mars, la infanteria franco-castellana va mostrar-se com una força de combat temible, molt ben organitzada i amb una potència de foc superior a les tropes del bàndol de l’arxiduc Carles. Aquesta superioritat quedà manifesta a la batalla d’Almansa (1707), on les tropes borbòniques van escombrar les forces austriacistes, i els obrí la porta per la conquesta del regne de València i de l’Aragó, aplicant una repressió política brutal (com demostra la crema de la ciutat de Xàtiva, resistent als ocupants borbònics).

Catalunya i les illes van restar soles davant les forces armades franco-castellanes, però encara comptaven amb l’ajuda de les potències aliades a la causa austriacista, especialment l’Anglesa. Ara bé, els britànics semblaven més interessats a ocupar places fortes estratègiques (com Menorca o Gibraltar) que no pas a ajudar als sometents catalans i les restes de l’exèrcit austriacista.

L’any 1713 significà un canvi en el rumb de les hostilitats: l’arxiduc Carles fou nomenat emperador de l’Imperi Austríac, i les potències europees van perdre el seu interès a donar el suport a l’arxiduc. Aquell any es signà el tractat de pau a Utrech, que a la praxis significà l’abandó als catalans a la seva sort. Les institucions catalanes (Consell de Cent de Barcelona i Diputació del General o Generalitat), conscients de l’abast de la repressió borbònica a València i  Aragó, van decidir la resistència a ultrança del principat enfront un enemic infinitament superior. Fins i tot l’arxiduc Carles havia fugit a Viena, tot deixant un buit de poder que fou assumit pels braços o estaments de la Generalitat, sobretot per Rafael de Casanova, cap de la defensa final de la capital de Catalunya.

El duc de Berwick, conegut general borbònic, va conduir el definitiu assalt al Principat, que anà ocupant de forma progressiva fins arribar a la ciutat de Barcelona, que va presentar una heroica resistència als ocupants malgrat conèixer el seu destí. La victòria era impossible, però aquells barcelonins, comandats per Rafael de Casanova, van decidir vendre cara la seva pell.

Els franco-castellans van presentar un setge enorme per mar i terra, impossibilitant l’arribada de subministraments o tropes procedents de les balears, encara un focus austriacista, o de la pròpia Viena (tot i que l’arxiduc Carles no es va preocupar sobremanera pels seus súbdits). La ciutat estava condemnada a la derrota, suportant estoicament la fam, la manca de productes bàsics, i sobretot, la ingent quantitat de bombes i peces d’artilleria llençades des de les posicions borbòniques.

A inicis de setembre les tropes borbòniques van obrir diverses escletxes a les muralles de Barcelona, i el duc de Berwick decidí llençar l’assalt definitiu sobre Barcelona. Més de 50.000 soldats borbònics van llençar-se sobre la ciutat, defensada per poc més de 2.000 homes,  molt mal equipats. Durant les hostilitats van haver-hi moltes baixes, i la ciutat de Barcelona va quedar pràcticament arrasada pels combats. Era l’onze de setembre de 1714. 11 setembre.jpg

Rafael de Casanova va ser ferit durant l’atac borbònic i escapà a la veïna vila de Sant Boi de Llobregat, on va viure en l’anonimat fins la seva mort. Altres herois catalans, com el general Moragues, no van tindre tanta sort i van ser executats en públic. Però la repressió no quedà en les execucions: es van abolir totes les institucions catalanes de govern, i es substituí per les normes i institucions castellanes. Es prohibí l’ús i ensenyament del català, es projectà destruir mitja Barcelona per construir-hi una Ciutadella militar com a càstig, es prohibí eixamplar la ciutat de Barcelona més enllà de les seves muralles, la ciutat comtal va esdevenir una capital de corregiment més (igual que Mataró o Tortosa, amb tot el respecte a aquestes localitats) i fins i tot es prohibí als catalans tindre ganivets de cuina llargs, no fos cas que amb els ganivets els catalans encetessin una revolta contra sa majestat borbònica. Totes aquestes i altres disposicions van ser recollides en el Decret de Nova Planta, promulgat pel ja rei Felip V (Felip IV per al llistat de reis de la Corona d’Aragó), i van esdevenir un autèntic intent de genocidi cultural contra Catalunya i els altres territoris de la Corona d’Aragó.

L’onze de setembre significa pels catalans més aviat una victòria que una derrota. Malgrat la desfeta política i militar a mans de castellans i francesos, l’onze de setembre simbolitza la supervivència de la cultura catalana enfront les dificultats, la seva ànsia de llibertat i l’inici d’una nova etapa per Catalunya, on regenerarà les seves bases econòmiques i socials que portaran al país al “miracle català” al llarg dels segles XVIII i XIX.

300 anys després, Catalunya no ha recuperat la totalitat de les seves llibertats i institucions polítiques, i tampoc s’ha desempallegat del domini centralista borbònic ubicat a Madrid, però el país avui és un dels motors industrials, econòmics i culturals de tot el sud d’Europa. Queda molt camí per recórrer, moltes reivindicacions de caire polític i cultural, molts obstacles a superar (com l’estimat Tribunal Constitucional o la caspa ultradretana de la Meseta) però Catalunya ha d’arribar a la recuperació de les seva dignitat com a poble, per poder decidir el seu futur amb plena potestat, lluny de les pressions i coaccions pròpies d’altres temps.

Curiosament, l’hereu al tro espanyol es diu Felip, el primer borbó amb aquest nom des de Felip V (o Felip IV pel llistat de reis de la Corona d’Aragó). Pot ser que la nissaga iniciada a sang i foc per Felip V (o Felip IV) acabi amb el futur Felip VI ( o Felip V pels territoris de la corona d’Aragó)?

Personalment no crec que la monarquia sigui la causa de tots els mals ibèrics, però si que atribueixo a Felip de Borbó la implantació d’un model d’estat centralista encara vigent avui en dia, que confon Castella amb Espanya i Espanya amb Castella, que fa que molts ciutadans de l’estat espanyol no es puguin sentir identificats amb l’estat que els representa. Si els catalans no han pogut canviar el model d’estat (l’objectiu de la Guerra de Successió que culmina el 1714), potser s’ha de replantejar la metodologia emprada, la didàctica i la dialèctica de la nostra classe política i reformular els objectius com a país.

senyera.jpg

Comparteix

    Comentaris

    • Eva

      12/09/2010 - 17:33

      Vés per on, senyor historiador, aquest setembre m’he examinat de Moderna de Catalunya… M’ha encantat el teu article, com sempre. La intolerància només nodreix això: intolerància.
      Els catalans sempre s’han caracteritzat per ser molt gelosos de la llei i de les seves constitucions i defensar-les fins les últimes conseqüències i és una cosa de la qual ens hem de sentir orgullosos, perquè això, defensar el que creus just, no és mai una derrota, sino una victòria. Suposo que per això celebrem l’11 de setembre.
      En quant a si Felip VI serà l’últim Borbó… Molt em temo que no. Però jo amb els anys em torno menys tolerant amb la monarquia, una institució que estaria bé estalviar-se amb els temps que corren…
      Molt interessant!!!

    • Ferran Vital

      12/09/2010 - 20:31

      Hola Eva! Espero (i estic segur) que l’examen haurà anat d’alló més bé! Respecte als catalans i la defensa de les seves lleis i costums, no puc estar més d’acord amb tu. Catalunya té ànima, especialment visible en els moments crucials de la seva història, quan la legitimitat de tot el poble es posa en entredit. Gràcies i fins aviat!

    • Els Onzes de Setembre que han marcat història- Sapiens.cat

      05/09/2012 - 18:51

      […] catalans i catalanes celebrem la Diada Nacional de Catalunya cada Onze de Setembre des de l’any 1886. Durant el darrer terç del segle XIX, lligat a la recuperació de la […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús