La fosa comú d’Albalat dels Tarongers

Aquests darrers dies s’ha obert una nova fosa comú de la guerra civil a la població valenciana d’Albalat dels Tarongers, una petita vila situada a pocs quilòmetres de la ciutat de Sagunt.

A l’interior de la fosa comú, excavada pel grup valencià Paleobab, s’han trobat les restes de nou persones, datades a l’any 1947.

Fins aquí, cap element fa especial aquesta fosa. És una de les moltes foses que hi ha de l’època de la guerra civil i dels primers anys de la dictadura. El que fa especial, per a mi, aquesta fosa és que al seu interior s’hi troben les restes de nou persones desaparegudes al poble dels meus avis a l’any 1947. El poble en qüestió és diu Manzanera, i està situat al sud de la província de Terol. Per tant, si us sembla bé, avui us explicaré la història de la  repressió franquista al sud de Terol, una més de les moltes històries de móns reals de la postguerra ibèrica.

Des de ben petit havia sentit als meus avis i a altres persones grans del poble una història ben trista. La zona de Manzanera, a la serra de Javalambre, era un focus molt important de maquis o bosses de combatents republicans resistents fins ben entrada la dècada dels 50 del segle passat. Aquests maquis van ser molt actius i van emprendre moltes accions armades contra la Guàrdia Civil franquista, que sovint havia de fugir amb la cua entre les cames de les ofensives dels resistents. La Guàrdia Civil es veia constantment ridiculitzada per les accions dels maquis d’aquesta zona, molt ben organitzats i amb un ampli suport entre les classes populars de les poblacions de la zona. Exemples de les accions armades dels resistents foren diversos actes de sabotatge a la línia de ferrocarril Saragossa-València, o el fet de despullar a una parella de la Guàrdia Civil al bell mig de la plaça d’un poble de la zona anomenat Los Olmos, amb el conseqüent escarni popular.

Aquestes desfetes per part de les forces de l’ordre van portar a l’estat major del règim a situar el general Pizarro (pare del diputat del PP, el senyor Manuel Pizarro) com a Capità General de la província de Terol. El general Pizarro va aplicar noves tàctiques en la lluita contra els maquis que aviat van esdevenir productives, però a un cost humà enorme entre la població civil. No debades, en aquelles contrades es coneix al general Pizarro com “el carnisser”.

La tenacitat dels resistents armats i la lògica emprenyada de la Guàrdia Civil (cos cast i orgullós on els hi hagi) va provocar la simpatia de molts locals vers les accions dels maquis, i fins i tot els hi facilitaven subministrament, informació i refugi quan era necessari. Però aquesta col·laboració amb els resistents al sistema ibèric va aixecar les suspicàcies dels poders fàctics de la vila de Manzanera. El capellà del poble i les quatre famílies conservadores, riques i reaccionàries van facilitar a la benemérita un llistat de veïns del poble sospitosos de col·laborar amb els maquis o fins i tot, de ser lluitadors de la llibertat encoberts.

En aquest estat de les coses, la Guàrdia Civil va aparèixer al 1947 amb dos grans camions a les portes de Manzanera i van endur-se als sospitosos de col·laboració amb els guerrillers resistents de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó) que van poder atrapar als seus domicilis, tots ells vinculats amb el PCE (Partit Comunista Espanyol), i que es van significar durant la República a favor del repartiment de les terres dels terratinents de la vila. A més, el propi 1947 havia caigut la cúpula del PCE a València, i entre la documentació requisada hi figuraven els noms dels que a posteriori serien assassinats.

Els detinguts foren pujats per la força a dos camions de la Guàrdia Civil. Un dels camions va arribar fins la presó de Sant Miquel a València, mentre que l’altre camió (on anaven els detinguts considerats com a perillosos, membres dels maquis o col·laboradors) va aturar-se abans d’arribar a la capital del Túria. Ningú del poble va saber res d’aquest segon camió mai més, fins al juliol de 2010, quan s’ha pogut obrir la fosa d’Albalat dels Tarongers i s’han pogut identificar els cadàvers dels veïns de Manzanera.

Aquesta descoberta ens permet saber exactament que va passar. La Guàrdia Civil va endur-se als detinguts lluny de la serra de Javalambre, temorosos de la represàlia dels maquis, i el destí escollit fou aquesta petita localitat valenciana. Un cop arribats al seu destí, als detinguts se’ls va aplicar la llei de fugues, que dóna potestat a la Guàrdia Civil per utilitzar les armes de foc en cas de que un sospitós tracti d’escapar-se. Però abans d’executar als sospitosos, sense judici previ, la Guàrdia Civil es va acarnissar amb els detinguts. L’anàlisi forense ha desvelat lesions molt importants als genolls, turmells, tòrax, canells, pubis i cranis de les víctimes de la repressió franquista. Als pobres detinguts els van apallissar fins la sacietat per (suposo) extreure’ls informació, castigar-los i divertir-se amb el seu patiment abans de disparar-los a la zona occipital del crani com a colofó de l’escarni patit pels represaliats. La fosa comú fou ignorada durant tots aquests anys, però fou finalment ubicada gràcies als esforços de l’Asociación la Gavilla Verde, que va impulsar la recuperació dels cossos de les víctimes de la barbàrie feixista. Entre les víctimes d’Albalat dels Tarongers,hi ha en Antonio Delgado, qui era menor d’edat l’any 1947, però se’l executà igualment. El noi únicament actuava en obediència a les directrius del seu pare, qui l’utilitzava com a enllaç per enviar subministraments o notícies als guerrillers. La barbàrie feixista es mostrà, un cop més, en tot el seu esplendor.

Fossa albalat tarongers.jpg

La fosa d'Albalat dels Tarongers

Una de les conseqüències immediates d’aquests fets fou la davallada del poder d’acció dels maquis a la zona, amb menys capacitat de subministrament i amb una pressió policial en augment. Una segona conseqüència fou l’emigració de gran part de la població de la vila de Manzanera una dècada abans de que aquest fenomen esdevingués global a la zona. En aquesta emigració va tindre més a veure la por a la repressió que no pas la gana.

Moltes coses han canviat des de 1947 fins avui. En un poble tradicionalment esquerrà avui governa un alcalde dretà, afiliat a les files del PAR (Partit Aragonès Regional) qui mai ha mostrat excessiu interès en recuperar la memòria històrica del seu poble. Les persones que van patir la guerra i la postguerra han mort, desgraciadament, sense tancar mai del tot moltes ferides obertes durant aquells anys. Penso especialment en els meus avis, que també van patir la guerra i els quaranta anys de dictadura franquista, grans amics d’algunes de les víctimes que malauradament avui no hi són per a celebrar el retrobament dels seus paisans.

Molts anys desprès els familiars, descendents i amics de les víctimes celebren la recuperació dels cossos dels seus éssers estimats. Segurament mai rebran cap compensació ni perdó oficial per part de l’estat o de la Guàrdia Civil, ni tampoc es depuraran les responsabilitats dels assassins, però avui sembla que la vila de Manzanera ha tancat un dels episodis més foscos de la seva història. Però encara queden molts pobles, moltes històries, un gran camí per recórrer….

Comparteix

    Comentaris

    • MArc

      05/09/2010 - 16:13

      Jo sóc historiador i crec que has trobat una gran història. No sóc un bon historiador. Però el fet de poder enllaçar els fets històrics amb les descobertes de l’arqueologia fa que poguem recompondre perfectament el trencaclosques dels fets. Aprofito per dirte que m’agradaria participar en alguna d’aquestes excavacions. No se si empots ajudar. Sóc arqueòleg i seria una gran experiència. Una abraçada.

    • Ferran Vital

      06/09/2010 - 12:10

      Hola Marc,

      Gràcies pel teu suport, m’alegra molt que t’agradi, ja que és una història local, però crec que és extrapolable a altres municipis del territori. Pel que fa a la segona part, malauradament no conec ningú que es dediqui professionalment a l’arqueologia. El que si sé és que al sud de la província de Terol hi ha molts jaciments no excavats, i que hi ha un parell de grups que s’hi dediquen, tals com el citat Paleolab o Qualcina. Espero que et sigui d’ajuda, i lamento no poder-te ajudar més.

      Salut!

      Ferran Vital

    • Santi Almenar

      10/11/2013 - 12:50

      Molts amics i coneguts nostres a l’Horta de València són de iaios provinents de les Serres de Gúdar i Javalambre, tot just com tu. Els primers obrers de la siderúrgia saguntia en provenien majoritàriament. Hem pogut escoltar moltes històries del Frente de Teruel, on els nostres mateixos iaios van lluitar, i la posterior activitat maquis a Terol i les serres interiors del País Valencià. La “puntilla” a l’AGLA va ser a Santa Cruz de Moya (Conca), tots just on La Manxa, el País Valencià i l’Aragó interseccionen, prop del Racó d’Ademús. Cada any hi ha una concentració en la seua memòria on de tant en tant hem anat

      Ës esfereïdor de vore com molts dels néts d’aquells lluitadors, tant de famílies provingudes de l’Aragó i la Manxa com aquells descendents de valencians amb 8 cognoms catalans, dic que fa feredat de vore com han adoptat una ètica i fins i tot una estètica imperial espanyola, tot i cagant-se en la memòria dels seus avis i àvies. Hom sol dir que si al País Valencià fórem de raça negra el Ku Klux Klan obtndria majories absolutes en les eleccions.

      T’envie estes línies des d’un altre Albalat, Albalat dels Sorells, l’Horta Nord, Almenys els maquis del primer camió van poder passar pel nostre poble de camí a la presó de Sant Miquel dels Reis, actual seu de la Biblioteca Valenciana, els del segón camió no van tindre la sort, quina mort més terrible!

    • Ferran Vital

      15/11/2013 - 10:16

      Gràcies per les teues paraules, Santi! Estic molt d’acord amb tot el que apuntes. Una abraçada!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús