Arxiu del mes: setembre 2010

L’Estadi Olímpic Lluís Companys

diumenge, 26/09/2010

L’antic Estadi Olímpic de Montjuic (actualment anomenat Estadi Lluís Companys) va ser projectat a inicis del segle XX per part del consistori barceloní.  L’estadi de Montjuic va ser projectat per l’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del genial arquitecte Lluís Domènech i Montaner, a les darreries de l’any 1920, per bé que el projecte inicial ja s’havia aprovat i iniciat el 1911. Les obres es van allargar fins l’any 1929, fent coincidir la inauguració del nou Estadi amb els actes de l’Exposició Universal de 1929.

Estadi 1929 Josep Gaspar.jpg

Inauguració de l'estadi l'any 1929. Foto de Josep Gaspar.

Durant els anys 30 del segle passat la boxa era un esport de masses al nostre país, i un parell de combats de Paulino Uzcudun i de Josep Gironès, el crack de Gràcia, van omplir fins la bandera l’antic estadi de Montjuic.

Montjuic Uzcudum-Carnera.jpg

Panoràmica de Josep Gaspar el día del combat de boxa entre Uzcudum i Carnera.

Barcelona presentà la seva candidatura a organitzar els Jocs Olímpics de l’any 1936, amb Montjuic com estendard del projecte. Però els desitjats jocs olímpics no arribaren mai, i la ciutat escollida per acollir els Jocs Olímpics de 1936 fou Berlin, la capital del tercer Reich. Adolf Hitler no va tindre cap problema per fer servir els Jocs Olímpics com una eina de propaganda més de la superioritat de la raça ària, tal com ho havia fet Mussolini un parell d’anys abans.

En contrapartida, les organitzacions d’esquerres del país van decidir organitzar uns jocs populars, on prenguessin part tant atletes d’elit com aficionats (cadascú en la seva categoria, és clar). En aquestes olimpíades populars es prestava especial atenció a la dona i a la participació d’atletes de nacions sense estat. Així doncs, n’haurien de prendre part atletes en representació de Catalunya, Euskadi, el Marroc francès, Palestina, les Balears, Alsàcia i fins i tot un equip de jueus vinguts de diferents indrets.

La competició havia de començar el 19 de Juliol de 1936. Havien vingut prop de 20.000 persones entre atletes i espectadors, però el destí va voler que el dia abans de la festa d’inauguració, el 18 de Juliol, un grup de militars protagonitzessin un cop d’estat contra el govern legalment constituït. Molts dels atletes estrangers van decidir allistar-se a les incipients columnes de milicians per combatre al feixisme.

L’estadi de Montjuic va entrar en una fase de decadència, que va arrossegar-se fins arribar al seu zenit la dècada dels anys seixanta. La muntanya de Montjuic es va omplir de barraques fetes pels immigrants arribats d’arreu d’Espanya, i l’estadi fou utilitzat com a vivenda d’algunes d’aquestes famílies.

montjuicanys60.jpg

Montjuic als anys 60, barri de barraques.

L’agonia del vell estadi semblava no tindre fi, i quan semblava que l’estadi hauria de desaparèixer, Barcelona fou escollida pel COI la seu dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Barcelona anava a organitzar els jocs de 1992. La vella aspiració de la ciutat comtal va fer-se realitat. Era l’any 1986, i calia treballar de valent per enllestir la ciutat per aquest esdeveniment.

El consistori barceloní va decidir enderrocar l’estadi al complet i aixecar-lo de nou tot salvant l’antiga façana original. Els encarregats de reformar l’estadi foren un equip d’arquitectes catalans (Carles Buxadé, Joan Margarit, Frederic de Correa i Alfons Milà) i l’italià Vittorio Gregotti. Amb la nova remodelació al estadi olímpic hi cabien prop de 57.000 persones.

L’any 1989 es va inaugurar, sota un intens ruixat, el remodelat estadi de Montjuic, amb motiu de la copa del món d’atletisme, que va ser una mena de prova de foc de cara als jocs olímpics de 1992. Aquell campionat mundial d’atletisme es van detectar algunes deficiències del estadi, com ara les famoses goteres de l’estadi olímpic. Els desperfectes van anar sent subsanats, i els accessos al estadi millorats.

Finalment arribà el gran dia per a la muntanya de Montjuic, i en especial per al seu estadi. El 25 de Juliol de 1992 es van inaugurar els XXV Jocs Olímpics de l’era moderna a la ciutat comtal, amb una cerimònia d’inauguració que fou qualificada d’excepcional per part de tots els mitjans de comunicació d’arreu del món. Fins i tot l’expresident del COI, en José Antonio Samaranch, va qualificar els de Barcelona com “els millors jocs de la història”.

La ciutat va donar el millor de si mateixa durant els quinze dies que van durar els jocs, i l’estadi de Montjuic fou un magnífic escenari. Juntament amb el Palau Sant Jordi (obra del japonès Isozaki) i les piscines Bernat Picornell, van formar una anella olímpica de somni que encara avui en dia és referent per a constructors, urbanistes i arquitectes d’arreu del món.

Montjuic - Anillo Olimpico.jpg

L'anella olímpica, avui en dia.

Un cop acabats els Jocs Olímpics de 1992, la ciutat va haver de buscar una nova utilitat pel estadi, de propietat municipal. La primera opció foren els Barcelona Dragons, un antic equip de Futbol Americà amb seu a Barcelona i que jugava els seus partits al Estadi Olímpic, entre els anys 1991 i el 2001. La màxima glòria d’aquest esport a Montjuic arribà el 1997 quan els Barcelona Dragons van imposar-se als Rhein Fire a un Estadi Olímpic ple fins la bandera.

Un altre il·lustre equip barceloní que va utilitzar l’Estadi Olímpic fou el RCD Espanyol de Barcelona, qui el convertí en la seva llar entre els anys 1997 i 2009. El 14 de novembre de 1999 Montjuic es convertí en un espectacular mosaic blanc-i-blau amb motiu de la celebració del centenari del club. Durant aquests anys l’Espanyol viurà una etapa daurada, amb la consecució de dos Copes del Rei i finalista de la UEFA Cup.

L’any 2001 l’Estadi fou rebatejat oficialment com Estadi Olímpic Lluís Companys, en honor al president de la Generalitat republicana que fou afusellat pel règim franquista al veí Castell de Montjuic.

Actualment, l’Estadi es troba en un període de readaptació a les necessitats de la ciutat. Sense grans esdeveniments esportius a l’horitzó, cal buscar noves utilitats per no deixar caure en l’oblit i el desús un altre cop a un dels emblemes de la ciutat.

Aquest mateix estiu han tingut lloc els Campionats Europeus d’Atletisme, que han fet recordar a la ciutat de Barcelona vells moments del màgic 1992. Fins i tot un equip de Rugbi XIII de Perpinyà anomenat Dragons Catalans hi ha jugat un partit de competició oficial. Montjuic ha estat també seu de partits de futbol de les seleccions espanyola i catalana. No en va, la UEFA ha catalogat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys com a estadi cinc estrelles (és a dir, entre els millors estadis europeus i que dóna permís per organitzar finals de les competicions europees).També s’hi ha celebrat festes populars infantils, com la Festa dels Súpers, organitzada anualment per Televisió de Catalunya.

Tanmateix,els darrers anys a l’Olímpic de Montjuic s’hi ha celebrat grans concerts de música que han omplert de gom a gom l’Estadi. Artistes com Bon Jovi, Madonna, Coldplay, Rolling Stones o AC/DC hi han celebrat multitudinaris concerts de més de 60.000 persones.

Per últim, en aquests darrers mesos s’ha plantejat la possibilitat que l’Estadi Olímpic de Montjuic sigui una seu de la candidatura conjunta d’Espanya i Portugal de cara a organitzar el mundial de futbol de 2018. Si realment s’acabés concretant aquesta opció, potser l’estadi haurà de reinventar-se de nou. Tant de bo el vell estadi de Montjuic (que per aquelles dates ja tindrà 90 anys) sigui de nou epicentre de l’elit esportiva mundial.

Labordeta

dilluns, 20/09/2010

En José Antonio Labordeta ha estat un dels polítics més honestos i íntegres que ha conegut la democràcia espanyola. Labordeta ha estat com un oasi al bell mig del Congrés dels Diputats, un home estimat i apreciat per tots els amants de la llibertat i la democràcia (no tant pels diputats del  Partit Popular, qui sovint el ridiculitzaven i menyspreaven de forma flagrant).

En Labordeta va néixer el 1935 a la ciutat de Saragossa en una família de tendència progressista i lliberal. El seu pare era professor de Llatí clàssic i molt aficionat a la poesía, al igual que el seu germà gran, Miguel Labordeta, poeta i professor d’història.

El jove José Antonio Labordeta va estudiar la carrera de Filosofia i Lletres (un equivalent a l’actual carrera d’Humanitats) a Saragossa, i al 1964 va aprovar les oposicions a professor d’Institut de Secundària, obtenint plaça docent a la ciutat de Terol, concretament al Institut Ibáñez Martín. A Terol es va fer catedràtic d’Institut de l’especialitat d’Història. La seva senyora, Juana de Grandes (neboda del general feixista Agustín Muñoz Grandes, màxim responsable de la División Azul), treballava al mateix institut com a catedràtica de Llatí.

A la ciutat de Terol, a més, en Labordeta va tindre com alumnes al cantautor i poeta Joaquín Carbonell i al incombustible Federico Jiménez Losantos. En Labordeta s’estimava amb tot el cor als seus alumnes, sobretot a aquest parell que us acabo d’esmentar. Cal deixar clar que el senyor Losantos era, en aquells moments, un jove idealista compromès amb les tesis més progressistes, contrari a la dictadura de Franco i proper al comunisme (no en va, en Losantos de jove va estar vinculat al PCE, PSUC i PSA).

L’estància a Terol fou cabdal per l’evolució personal de Labordeta. Contràriament al que es pugui pensar, en aquell moment la llunyana, oblidada i incomunicada ciutat de Terol era en el moment un important centre cultural i intel·lectual. A Terol en Labordeta va conèixer el gran historiador Eloy Fernández Clemente, catedràtic d’Història Econòmica a la Universitat de Saragossa.

Però desprès de la mort de Miguel Labordeta (el germà gran del que hem parlat abans), figura i referent pel nostre personatge, en José Antonio decideix tornar a Saragossa l’any 1970. Però en Labordeta no va abandonar mai Terol ni la seva província, cosa que explica el gran afecte que la gent d’aquelles contrades ha sentit sempre vers en Labordeta.

Un cop retornat a Saragossa, en Labordeta engegà diversos projectes vinculats a l’estima de la seva terra i la lluita per la llibertat, la tolerància i el respecte. El 1972 va fundar, amb el seu amic Eloy Fernández Clemente, la revista Andalán, un referent de l’aragonesisme progressista i democràtic.

En Labordeta es considerava a si mateix un escriptor, molt més que no pas cantautor, ja que per a ell, les seves cançons no eren més que els seus escrits i poemes recitats. L’afició i l’amor per les lletres ja li venia de casa, i si bé en uns inicis (anys 50-60) els seus escrits estàn molt influenciats pels del seu germà Miguel, a partir de 1971 i el seu llibre Cantar y Callar, la seva poesia assoleix l’etapa de maduresa. L’obra cabdal del Labordeta poeta fou, al parer de la majoria d’estudiosos i especialistes, l’obra Diario de un Náufrago.

Com a cantautor, en Labordeta començà a forjar-se a mitjans dels anys 70. A les seves cançons (sovint versions dels seus propis poemes) en Labordeta utilitza una temàtica constant: la seva terra, l’Aragó i la llibertat.

A l’any 1976 en Labordeta va crear, entre altres, el Partido Socialista de Aragón (PSA), de tendència federalista i socialitzant. El mateix Losantos estava afiliat a aquest partit, així com en Labordeta, però aquest partit mai arribà a ser un partit de masses, si no un partit de les elits intel·lectuals i del naixent nacionalisme aragonès progressista. Aquest partit va desarticular-se al any 1983.

Als anys 90 en Labordeta es va fer molt famós gràcies al seu programa televisiu “Un país en la mochila”, que es va emetre una pila d’anys per TVE i va tindre uns resultats d’audiència molt notables.

Va ser escollit diputat al Congrés dels Diputats pel partit Chunta Aragonesista, hereva política del PSA, entre els anys 2000 i 2008. Prèviament havia estat senador pel grup Esquerra Unida.

Durant els seus anys al Congrés dels Diputats, en Labordeta es va significar contra el transvasament de l’Ebre i contra la guerra d’Irak. De fet, l’any 2003 en Labordeta, increpat i insultat per diputats del Partit Popular durant la seva intervenció al hemicicle va enviar a la merda (literalment) a tot el grup Popular del Congrés. Prèviament els havia recriminat que la raó dels insults vers la seva persona no eren més que la conseqüència de voler callar la veu d’aquells represaliats i torturats durant la dictadura franquista. L’episodi marca i il·lustra l’agitació política i l’espiral de violència dialèctica (i en ocasions física) del país durant els darrers anys del govern de José María Aznar.

L’any 2006 se li va diagnosticar un càncer de pròstata, que el va mantenir en lluita durant quatre llargs anys, en els quals mai va perdre les ganes d’escriure. De fet, va escriure poemes al seu blog personal els darrers tres anys. Podeu visitar el seu blog personal si punxeu aquesta adreça: http://zaragozame.com/labordeta/

Amb l’adéu de Labordeta diem adéu a tot un senyor, un intel·lectual preocupat per la seva gent, per la seva terra. Un exemple d’integritat moral, de lluita i de respecte. Un professor d’història que es preocupava pels seus alumnes, als que estimava amb tot el cor (tal com afirmen la totalitat dels seus alumnes al llarg dels anys). Un poeta i cantautor amb una sensibilitat especial. Un polític que entenia el seu ofici per a donar un servei al ciutadà, per construir un futur millor. Un aragonès que va estimar la seva terra i va lluitar per defensar-la. Un home entranyable, d’aquells que tota societat desitja tindre, però que ens ha deixat, als 75 anys d’edat. Et trobarem a faltar, José Antonio. Has estat un model i un exemple. Descansa en pau.

Labordeta.jpg

Nikola Tesla

diumenge, 19/09/2010

La figura de Nikola Tesla és una de les figures més desconegudes, ignorades, incompreses i maltractades per la història de la ciència. Un  personatge sempre a l’ombra de Thomas Edison (a qui erròniament se li atribueix l’ invenció de la bombeta). He de reconèixer que jo mateix sabia ben poc d’aquest personatge fins que un amic em va parlar de la seva història.

Des d’un començament la figura de Tesla em va captivar. Un geni, creador de la corrent elèctrica alterna (per als profans de lletres, com jo, només cal dir que si avui dia tenim endolls a casa és gràcies a aquest senyor).

Tesla va néixer a mitjans del segle XIX a l’Imperi Austrohongarès, a una població situada a l’actual Croàcia. De jove va treballar per les companyies elèctriques de Thomas Edison a les ciutats de Budapest i de Paris. Aviat es va fer palès l’enorme talent de Tesla, que a Paris va iniciar la teoria de la corrent alterna, i el senyor Edison va cridar-lo per a treballar als Estats Units.

tesla.jpg

Nikola Tesla a la seva joventut

Entre Edison i Tesla van perfeccionar la bombeta incandescent, fins el punt d’aconseguir fabricar-ne una que va generar llum durant 48 hores seguides al 1879.

Però treballar amb Thomas Edison no era massa fàcil. Les divergències aviat es van fer insalvables, sobretot sobre la necessitat de fer servir el corrent continu o el corrent altern, inventat per Tesla. Així les coses, Nikola Tesla va abandonar l’Edison Electric (desprès General Electric, empresa propietat de Thomas Edison) al any 1886 i va fundar la seva pròpia companyia, sota el mecenatge del magnat George Westinghouse. La nova companyia portarà el nom de Westinghouse Electronic Corporation, i encara avui en dia existeix, tot i que al 2006 la va comprar la japonesa Toshiba.

La rivalitat entre les companyies de Tesla i Edison va arribar a ser coneguda com “la guerra dels corrents”, que s’allargà uns quants anys. La superioritat del corrent altern de Tesla enfront el corrent continu convencional defensat per Edison rau en la possibilitat de transportar l’electricitat a grans distàncies amb un voltatge baix per desprès modificar aquest voltatge gràcies als transformadors elèctrics.

Aquest sistema, que és l’usual avui en dia, va horroritzar a bona part de l’opinió pública americana del moment, ja que sota els efectes de la propaganda d Thomas Edison, veia en aquest sistema un alt grau de perillositat. De fet, per intentar demostrar l’ ineficàcia del invent de Tesla, Edison va inventar la cadira elèctrica utilitzant corrent alterna. Però Tesla va contraatacar de forma ràpida: va descarregar-se a si mateix una càrrega de corrent altern que va travessar el seu propi cos sense causar-li cap dany. Malgrat la derrota intel·lectual, Edison va treure profit de la polèmica al patentar la cadira elèctrica com a mètode d’execució.

A les darreries del segle XIX el corrent altern de Tesla havia vençut la “guerra dels corrents” i es va imposar arreu del món com a mètode segur i barat per a  distrubuïr l’energia elèctrica. El 1893 en Tesla va aconseguir enviar l’energia elèctrica a distància sense utilitzar cables, construint el primer radio-transmissor, avançant-se a Marconi (injustament considerat l’inventor de la ràdio). També va ser el primer en crear el primer aparell a control remot de la història, el Teleautòmata, malgrat que gairebé ningú el va creure en el seu moment.

La prodigiosa ment de Tesla encara va elaborar les bases del que actualment coneixem com a radar, és a dir, la reflexió d’ones elèctriques contra determinats materials, i el gran projecte inacabat del geni: la bobina Tesla.

La bobina Tesla és un projecte per a generar corrent elèctric de forma artificial, i transportar aquesta energia elèctrica mitjançant descàrregues elèctriques que arriben a molts metres de distància, sense necessitat de fils o cables. D’aquesta manera, Tesla volia democratitzar l’ús de l’energia elèctrica per a tothom, de forma gratuïta. Aquest projecte, però atempta contra els principis de l’economia de mercat (us imagineu poder disposar d’electricitat de forma gratuïta i universal, sense cables?).

Per perfeccionar la seva idea de generar electricitat i distribuir-la de forma gratuïta i universal, en Tesla va construir la torre Wardenclyffe. Aquesta torre volia aprofitar els moviments sísmics i elèctrics produïts al interior de la terra per a distribuir-la arreu del món amb un seguit de torres elèctriques situades a diversos llocs estratègics. Però l’imaginari popular va creure que Tesla estava intentant crear una espècie de “raig de la mort” per a destruir ciutats senceres. El 1915 aquesta torre fou destruïda, ja que es considerava que podia servir de far pels submarins alemanys durant la primera guerra mundial. Fins i tot als còmics en Superman havia de lluitar contra un científic boig anomenat Tesla que volia destruir Nova York amb el seu raig de la mort!

Torre-de-Tesla-3.jpg

La torre Wardenclyffe, dissenyada per Tesla

El 1915 se li va concedir un més que merescut premi Nobel de física, tot i que l’hagué de compartir amb el seu gran rival, Thomas Edison. Més enllà dels premis i reconeixements, Tesla era un geni avançat al seu temps, del que es deia que dormia poc més de tres hores al dia, que sovint menjava poc i a deshora i amb poca capacitat de sociabilització.

Sociable o no, Tesla fou una ment brillant, que inventà un munt d’aplicacions i objectes que utilitzem avui en dia, des de la ràdio fins als fluorescents, passant per la bombeta o el control remot. A més, era un idealista que creia que l’electricitat havia de ser patrimoni comú, públic, universal i gratuït per a tota la humanitat, un concepte amb molt poc arrelament als Estats Units.

La genialitat i la particularitat de Tesla queda patent en la seva forma de treballar. En Tesla no feia plànols ni croquis dels seus invents, ja que era capaç de visualitzar-ho tot a la seva ment.

Sembla que a mesura que envellia, en Tesla s’anava convertint en una persona més excèntrica, solitària i arruïnada, que va convertir-se en una ombra de sí mateix. Per exemple, va proposar il·luminar el desert del Sàhara per a que els extraterrestres tinguessin constància que la terra estava habitada per éssers intel·ligents.

En Nikola Tesla va morir l’any 1943, als 86 anys, a la ciutat de Nova York, sol i arruïnat. Un final indigne per al pare de la tecnologia inalàmbrica, sense fils, de la que gaudim avui en dia. Per a un home que va prioritzar la recerca científica a l’enriquiment personal. Potser per això en Tesla no ocupa el lloc que es mereix als llibres d’història de la ciència, postergat per Edison o Marconi, però que desperta la simpatia de milions de persones arreu del món, que encara assisteixen, incrèduls, a com les teories desenvolupades per Tesla tenen vigència avui en dia, més d’un segle desprès.

El carrer Ramelleres

dimecres, 15/09/2010

El carrer Ramelleres és un dels carrers més importants del nord del Raval de la ciutat de Barcelona. I no ho dic per que en aquest estret carrer va néixer el meu pare (cosa que també influeix, és clar) a l’escala coneguda com l’ escala gran, que encara avui existeix. De fet, la principal font per a realitzar aquest post és la memòria oral de les històries del seu carrer que em va explicar el meu pare, qui a la seva volta les havia escoltat del meu avi. Però tornem al carrer Ramelleres. Aquest carrer comunica el carrer Tallers amb la plaça Bonsuccés, baixant cap al mar, i transcorre paral·lel a les Rambles. P9130007.JPG

I seran les Rambles les causants del nom d’aquest carrer. De Rambles, n’hi ha diverses, no només una. Així doncs, baixant de plaça Catalunya cap a Colom, passarem per diverses Rambles, trams de la famosa via urbana barcelonina:  existeix la Rambla de Canaletes (dita així per la famosa font), la Rambla dels Estudiants (per ser el lloc on s’allotjaven els estudiants a l’edat mitja i l’antiga seu de la Universitat de Barcelona), la Rambla de les flors (que tot seguit veurem) la Rambla dels Caputxins (anomenada així pel convent que hi havia, de l’orde dels caputxins) i la Rambla de Santa Mònica (on hi ha la parròquia de Santa Mònica, a tocar del port).

Doncs bé, com el seu nom indica, a la Rambla de les flors s’hi venien flors. Era una activitat econòmica que s’hi venia desenvolupant, de forma documentada des de la baixa edat mitja. Al segle XVI la venda de flors en aquest tros de les Rambles ja s’havia institucionalitzat. De fet, era l’únic lloc de Barcelona on s’hi venien. Cap altre indret tenia, al segle XIX, permís per a vendre-hi flors. Aquest tram monopolitzava el negoci de les flors, un sector tradicionalment potent i que movia importants capitals humans i financers.

La burgesia barcelonina, durant el final del segle XVIII i el primer terç del XIX, es passejava amb els seus carros per les Rambles, i sovint els senyors compraven un ramell de flors a les seves senyores, mares, germanes, filles, estimades o amistançades.

Amb el temps, a les senyores i senyoretes que es dedicaven a la venda d’aquests ramells de flors se les anomenà ramelleres. I com la majoria d’elles vivia en un carrer molt estret, situat entre el carrer Tallers i la plaça Bonsuccés, la cultura popular anomenà a aquest carrer com el carrer de les Ramelleres.

P9130017.JPG

Façana de la maternitat (S.XIV)

Més enllà d’aquesta bonica història, el carrer és famós arreu de Barcelona per què hi havia la Casa de la Maternitat, depenent de la Casa de la Misericòrdia, fundada al darrer terç del segle XIV, i que actualment acull a part de les oficines de la seu de districte de Ciutat Vella. En aquest espai s’hi abandonaven els nens orfes de Barcelona i rodalia, fills il·legítims o bé fruit d’embarassos no desitjats. Els nens eren abandonats en un torn de forma anònima, i les mares que els abandonaven podien fer una almoina o donació a les monges de la Casa mitjançant una petita obertura destinada a fer els donatius per la cura i manutenció dels infants.

P9130015.JPG

Torn on s'abandonaven els infants a la maternitat. A dalt a l'esquerra hi ha un lloc per l'almoïna.

Una mica més avall, trobem l’antic convent del Bonsuccés, ocupat pels germans de l’Ordre dels Servents de Maria (coneguts com servites), construït al llarg del segle XVII i que fou abandonat al 1836, fruit de la desamortització de Mendizábal. Avui dia aquest edifici és la seu oficial del districte de Ciutat Vella. Al costat, la plaça del Bonsuccés, avui plena de terrasses de bars i botigues, però en un passat no massa llunyà, fa mig segle, quan el meu pare era petit, s’hi disputaven grans partits de futbol entre la mainada del barri (cosa impensable avui dia, ja que està prohibit jugar-hi a pilota).

P9130030.JPG

L'actual plaça del Bonsuccés

Davant de la casa de la Maternitat i de l’antic convent del Bonsuccés s’obre una espaiosa plaça, batejada com plaça Vicenç Martorell. Aquesta plaça és “artificial”, és a dir, oberta fa relativament pocs anys. Abans de la guerra, en el tros de carrer on avui s’obre la plaça, el pas era ben estret: gairebé no hi podia passar un cotxe gran ni un camió. El meu pare m’explicava que si estiraves els braços, gairebé podies tocar les parets de les cases situades a banda i banda del carrer (i això que el meu pare, en aquell moment, no era més que un vailet).

P9130025.JPG

L' "artificial" plaça de Vicenç Martorell

Però durant els bombardejos de Barcelona al llarg de la guerra civil (1936-39), uns projectils van impactar amb els edificis adossats a l’antic convent del Bonsuccés, destruint-ne bona part i deixant-los inservibles. Un incendi va acabar d’enderrocar els edificis d’aquest cantó del carrer, i el propi convent del Bonsuccés se’n salvà de miracle. Molts veïns del barri van atribuir-ho a la intervenció divina. L’ajuntament franquista decidí obrir un espai públic al buit provocat per les bombes, i així va néixer l’actual plaça de Vicenç Martorell, que té poc més de 50 anys d’antiguitat.

P9130001.JPG

La façana de la facultat de la UB pel carrer Ramelleres

Però quin era l’objectiu de les bombes feixistes sobre el carrer Ramelleres? La resposta és ben fàcil: a l’espai que actualment ocupa la facultat de Geografia i Història del Raval de la Universitat de Barcelona (UB), entre els carrers Montalegre i Ramelleres hi havia l’ Energía Elèctrica de Catalunya (l’actual FECSA), la principal font de subministrament elèctric de la ciutat de Barcelona. L’aviació alemanya i italiana volia destruir l’Energía Elèctrica de Catalunya(actual FECSA) per deixar a les fosques la ciutat de Barcelona i tractar de paralitzar el teixit industrial i productiu de Barcelona. Malgrat els nombrosos intents, que van canviar la fisonomia del carrer Ramelleres per sempre més amb l’obertura involuntària de l’actual plaça de Vicenç Martorell, les forces feixistes no van aconseguir destruir-la.

La FECSA romandrà oberta i en funcionament durant un piló d’anys: es va fer famosa pels continus talls elèctrics durant la postguerra. Però el temps la va deixar obsoleta, i en una bonica metàfora del propi carrer de les Ramelleres, deixà de produir energia elèctrica i força de treball per produir coneixement, cultura i investigació a les aules de la UB.

Màfia II

dimarts, 14/09/2010

Us agrada la trilogia d’ “Il Padrino”? Us agraden els videojocs d’acció ambientats en escenaris històrics? Ets major d’edat? Doncs en aquest cas, t’ agradarà el videojoc del que parlarem avui, el Màfia II.

Màfia II (la segona part del títol homònim) és un videojoc d’acció en tercera persona desenvolupat i produït per 2K Games, una empresa amb molt arrelament al món dels videojocs. Aquest videojoc està disponible per diferents plataformes com ara PS3, Xbox360 i per a PC’s.

La història en qüestió està ambientada a cavall de finals de la dècada dels 40 i inicis dels 50. L’escenari, una ciutat fictícia dels Estats Units anomenada Empire Bay, una mena de barreja de les ciutats de Nova York i Chicago. Tots els aspectes del joc (armes, edificis, roba, cotxes, electrodomèstics…) estan ambientats en aquest període. Fins i tot les emissores de ràdio que podem sintonitzar al cotxe posen els “hits” més famoses del moment.

mafia-2 gràfics.jpg

Sreenshoot del videojoc, inspirat als anys 40.

L’argument és ben senzill: ets en Vito Scarletta, un jove italoamericà, fill de Sicilians (indubtable gest cap els Corleone) que tot just acaba de tornar de la segona guerra mundial. Un cop en Vito torna a la seva ciutat, es veu arrossegat cap al món del crim organitzat  de la mà d’en Joe Barbaro, un altre italoamericà, el millor amic d’infància del protagonista.

Al llarg del videojoc ens veurem immersos en una guerra oberta entre les famílies  que tallen el bacallà de la ciutat, totes d’origen italià: els Falcone, els Vinci i els Clemente ( res a veure amb el senyor Javier Clemente, per suposat!). El joc esdevé pràcticament una pel·lícula interactiva, on el jugador té llibertat de moviments però no podrà canviar els esdeveniments principals del joc (cosa que si fan altres jocs del gènere com GTA IV o Heavy Rain).

Un altre cop, recordo que és un joc per a majors de 18 anys. Cal deixar aquest apartat ben clar, ja que és molt important que els menors no juguin a videojocs que no estan pensats per a ells. El Màfia II té les seves dosis de violència, corrupció i transgressió de la llei, malgrat no ser un joc essencialment violent. Res més enllà d’aquells que ja han vist la meravellosa trilogia que en Francis Ford Coppola va portar a la gran pantalla.

Personalment, crec que pot ser un joc molt interessant per aquells interessats en la temàtica del crim organitzat a mitjans del segle passat als Estats Units. Altrament penso que no acaba d’arribar al nivell d’altres videojocs del gènere abans esmentats, com el GTA IV, i trobo una mica repetitiu el clixé atribuït als sicilians al llarg del videojoc. No arriba a ser una obra mestra com els seu precedent literari i cinematogràfic, i m’he quedat amb la sensació de que es podia haver fet alguna cosa més. Malgrat això, el producte és molt bo i farà les delícies dels jugadors i amants dels videojocs del crim organitzat. Seràs capaç de fer-te amb el control d’Empire Bay? O la ciutat se’t menjarà a tu?

MAFIA2 imatge poli.jpg

Upps, ens ha enxampat la poli...

L’onze de setembre

divendres, 10/09/2010

L’onze de setembre de 1714 la ciutat de Barcelona va caure després d’un dur setge per part de les tropes castellanes i franceses. Era el colofó a la Guerra de Successió, iniciada a la mort del darrer rei Hasburg al tro hispànic, en Carles II, a l’any 1700.

Com el rei Carles II va morir sense descendència, s’inicià un litigi entre les principals potències europees per col·locar un membre afí a les grans potències i que no possés en perill la política de l’equilibri de forces europees als inicis del segle XVIII. L’hereu designat pel rei Carles II era el seu parent Felip de Borbó, familiar del totpoderós Lluís XIV, però les principals potències europees (Països Baixos, Anglaterra, Portugal…) van témer una aliança de família franco-hispànica que podia esdevenir hegemònica al continent. Aquestes potències van apostar pel pretendent Hasburg al tro hispànic, l’arxiduc Carles d’Àustria.

Per la seva banda, els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Regne d’Aragó, València, Catalunya i les Balears) van reconèixer a Felip de Borbó com a rei en un primer moment. Però el projecte centralista d’aquest, així com el seu projecte polític i el poc respecte mostrat envers les institucions de govern d’aquests territoris van fer que es passessin, en bloc, al bàndol austriacista a  l’inici de les hostilitats.

La guerra es va convertir en una autèntica confrontació internacional. Malgrat la superioritat britànica als mars, la infanteria franco-castellana va mostrar-se com una força de combat temible, molt ben organitzada i amb una potència de foc superior a les tropes del bàndol de l’arxiduc Carles. Aquesta superioritat quedà manifesta a la batalla d’Almansa (1707), on les tropes borbòniques van escombrar les forces austriacistes, i els obrí la porta per la conquesta del regne de València i de l’Aragó, aplicant una repressió política brutal (com demostra la crema de la ciutat de Xàtiva, resistent als ocupants borbònics).

Catalunya i les illes van restar soles davant les forces armades franco-castellanes, però encara comptaven amb l’ajuda de les potències aliades a la causa austriacista, especialment l’Anglesa. Ara bé, els britànics semblaven més interessats a ocupar places fortes estratègiques (com Menorca o Gibraltar) que no pas a ajudar als sometents catalans i les restes de l’exèrcit austriacista.

L’any 1713 significà un canvi en el rumb de les hostilitats: l’arxiduc Carles fou nomenat emperador de l’Imperi Austríac, i les potències europees van perdre el seu interès a donar el suport a l’arxiduc. Aquell any es signà el tractat de pau a Utrech, que a la praxis significà l’abandó als catalans a la seva sort. Les institucions catalanes (Consell de Cent de Barcelona i Diputació del General o Generalitat), conscients de l’abast de la repressió borbònica a València i  Aragó, van decidir la resistència a ultrança del principat enfront un enemic infinitament superior. Fins i tot l’arxiduc Carles havia fugit a Viena, tot deixant un buit de poder que fou assumit pels braços o estaments de la Generalitat, sobretot per Rafael de Casanova, cap de la defensa final de la capital de Catalunya.

El duc de Berwick, conegut general borbònic, va conduir el definitiu assalt al Principat, que anà ocupant de forma progressiva fins arribar a la ciutat de Barcelona, que va presentar una heroica resistència als ocupants malgrat conèixer el seu destí. La victòria era impossible, però aquells barcelonins, comandats per Rafael de Casanova, van decidir vendre cara la seva pell.

Els franco-castellans van presentar un setge enorme per mar i terra, impossibilitant l’arribada de subministraments o tropes procedents de les balears, encara un focus austriacista, o de la pròpia Viena (tot i que l’arxiduc Carles no es va preocupar sobremanera pels seus súbdits). La ciutat estava condemnada a la derrota, suportant estoicament la fam, la manca de productes bàsics, i sobretot, la ingent quantitat de bombes i peces d’artilleria llençades des de les posicions borbòniques.

A inicis de setembre les tropes borbòniques van obrir diverses escletxes a les muralles de Barcelona, i el duc de Berwick decidí llençar l’assalt definitiu sobre Barcelona. Més de 50.000 soldats borbònics van llençar-se sobre la ciutat, defensada per poc més de 2.000 homes,  molt mal equipats. Durant les hostilitats van haver-hi moltes baixes, i la ciutat de Barcelona va quedar pràcticament arrasada pels combats. Era l’onze de setembre de 1714. 11 setembre.jpg

Rafael de Casanova va ser ferit durant l’atac borbònic i escapà a la veïna vila de Sant Boi de Llobregat, on va viure en l’anonimat fins la seva mort. Altres herois catalans, com el general Moragues, no van tindre tanta sort i van ser executats en públic. Però la repressió no quedà en les execucions: es van abolir totes les institucions catalanes de govern, i es substituí per les normes i institucions castellanes. Es prohibí l’ús i ensenyament del català, es projectà destruir mitja Barcelona per construir-hi una Ciutadella militar com a càstig, es prohibí eixamplar la ciutat de Barcelona més enllà de les seves muralles, la ciutat comtal va esdevenir una capital de corregiment més (igual que Mataró o Tortosa, amb tot el respecte a aquestes localitats) i fins i tot es prohibí als catalans tindre ganivets de cuina llargs, no fos cas que amb els ganivets els catalans encetessin una revolta contra sa majestat borbònica. Totes aquestes i altres disposicions van ser recollides en el Decret de Nova Planta, promulgat pel ja rei Felip V (Felip IV per al llistat de reis de la Corona d’Aragó), i van esdevenir un autèntic intent de genocidi cultural contra Catalunya i els altres territoris de la Corona d’Aragó.

L’onze de setembre significa pels catalans més aviat una victòria que una derrota. Malgrat la desfeta política i militar a mans de castellans i francesos, l’onze de setembre simbolitza la supervivència de la cultura catalana enfront les dificultats, la seva ànsia de llibertat i l’inici d’una nova etapa per Catalunya, on regenerarà les seves bases econòmiques i socials que portaran al país al “miracle català” al llarg dels segles XVIII i XIX.

300 anys després, Catalunya no ha recuperat la totalitat de les seves llibertats i institucions polítiques, i tampoc s’ha desempallegat del domini centralista borbònic ubicat a Madrid, però el país avui és un dels motors industrials, econòmics i culturals de tot el sud d’Europa. Queda molt camí per recórrer, moltes reivindicacions de caire polític i cultural, molts obstacles a superar (com l’estimat Tribunal Constitucional o la caspa ultradretana de la Meseta) però Catalunya ha d’arribar a la recuperació de les seva dignitat com a poble, per poder decidir el seu futur amb plena potestat, lluny de les pressions i coaccions pròpies d’altres temps.

Curiosament, l’hereu al tro espanyol es diu Felip, el primer borbó amb aquest nom des de Felip V (o Felip IV pel llistat de reis de la Corona d’Aragó). Pot ser que la nissaga iniciada a sang i foc per Felip V (o Felip IV) acabi amb el futur Felip VI ( o Felip V pels territoris de la corona d’Aragó)?

Personalment no crec que la monarquia sigui la causa de tots els mals ibèrics, però si que atribueixo a Felip de Borbó la implantació d’un model d’estat centralista encara vigent avui en dia, que confon Castella amb Espanya i Espanya amb Castella, que fa que molts ciutadans de l’estat espanyol no es puguin sentir identificats amb l’estat que els representa. Si els catalans no han pogut canviar el model d’estat (l’objectiu de la Guerra de Successió que culmina el 1714), potser s’ha de replantejar la metodologia emprada, la didàctica i la dialèctica de la nostra classe política i reformular els objectius com a país.

senyera.jpg

Cremar l’Alcorà

dimecres, 8/09/2010

Avui m’ha sobtat una noticia que he sentit al telenotícies. Un pastor d’una petita diòcesi protestant de Florida  (Estats Units) ha tingut la brillat idea de celebrar el 11-S cremant exemplars de l’Alcorà, com a revenja dels atemptats terroristes contra les torres bessones perpetrats al 2001.

Pastor Terry Jones.jpg

EnTerry Jones, el polèmic pastor americà

Terry Jones (el pastor que ha tingut la brillant idea) ha llençat la seva iniciativa a les xarxes socials de Facebook i Twitter, aconseguint més de vuit mil admiradors d’aquesta entranyable iniciativa.

El propi pastor ha admès que no coneix gaire el llibre sagrat dels musulmans, però que ja és hora “d’aixecar-se contra l’Islam”. Aquest tipus d’accions només poden tindre conseqüències catastròfiques, tals com la de donar arguments als extremistes d’Al-Qaeda i els grups radicals contraris al diàleg i al respecte mutu internacional. La cosa ja està prou malament com per llençar més llenya al foc. El propi general Peatrus, màxim responsable militar dels EUA a l’Afganistan ja ha alertat de la perillositat d’aquest tipus d’accions i les repercussions internacionals que se’n derivarien.

Fa un temps ja vaig parlar al bloc de la pel·lícula Ammreka, que girava al voltant de les vivències d’una família palestina als Estats Units. La situació s’agreuja pel projecte de construir una mesquita a la zona cero de Nova York i que ha generat una gran controvèrsia entre els mitjans de comunicació i d’opinió conservadors als Estats Units, i ha xocat frontalment amb els militants més radicals del Partit Republicà.

A mi no m’agrada cremar res. I els llibres, molt menys. Allà on s’han cremat els llibres, s’han acabat cremant les persones. Exemples en tenim molts: l’Alemanya nazi va cremar molt llibres a les places de viles i ciutats i desprès va cremar persones amb la mateixa facilitat. A l’edat mitja, la Santa Inquisició cremava tot allò que podia ser catalogat com herètic, per acabar cremant dones i homes acusats de ser bruixes i bruixots o ser adoradors del dimoni. Calví i els seus seguidors van començar cremant llibres a Ginebra per acabar-hi cremant en Miquel Servet, el descobridor del sistema circulatori sanguini.

Si el senyor Terry Jones i els seus seguidors volen cremar l’Alcorà, d’aquí a un temps segurament voldran cremar persones. El govern dels Estats Units no pot permetre que al seu país es generis espectacles tant lamentables com aquest, més propis d’èpoques passades. De la història s’ha d’aprendre, per tal de no cometre els mateixos errors. Per això, el proper cop que us demanin per a què serveix la història, els hi podeu contestar lliurement: per tal que no es produeixin episodis tan vergonyosos com aquest.

La fosa comú d’Albalat dels Tarongers

diumenge, 5/09/2010

Aquests darrers dies s’ha obert una nova fosa comú de la guerra civil a la població valenciana d’Albalat dels Tarongers, una petita vila situada a pocs quilòmetres de la ciutat de Sagunt.

A l’interior de la fosa comú, excavada pel grup valencià Paleobab, s’han trobat les restes de nou persones, datades a l’any 1947.

Fins aquí, cap element fa especial aquesta fosa. És una de les moltes foses que hi ha de l’època de la guerra civil i dels primers anys de la dictadura. El que fa especial, per a mi, aquesta fosa és que al seu interior s’hi troben les restes de nou persones desaparegudes al poble dels meus avis a l’any 1947. El poble en qüestió és diu Manzanera, i està situat al sud de la província de Terol. Per tant, si us sembla bé, avui us explicaré la història de la  repressió franquista al sud de Terol, una més de les moltes històries de móns reals de la postguerra ibèrica.

Des de ben petit havia sentit als meus avis i a altres persones grans del poble una història ben trista. La zona de Manzanera, a la serra de Javalambre, era un focus molt important de maquis o bosses de combatents republicans resistents fins ben entrada la dècada dels 50 del segle passat. Aquests maquis van ser molt actius i van emprendre moltes accions armades contra la Guàrdia Civil franquista, que sovint havia de fugir amb la cua entre les cames de les ofensives dels resistents. La Guàrdia Civil es veia constantment ridiculitzada per les accions dels maquis d’aquesta zona, molt ben organitzats i amb un ampli suport entre les classes populars de les poblacions de la zona. Exemples de les accions armades dels resistents foren diversos actes de sabotatge a la línia de ferrocarril Saragossa-València, o el fet de despullar a una parella de la Guàrdia Civil al bell mig de la plaça d’un poble de la zona anomenat Los Olmos, amb el conseqüent escarni popular.

Aquestes desfetes per part de les forces de l’ordre van portar a l’estat major del règim a situar el general Pizarro (pare del diputat del PP, el senyor Manuel Pizarro) com a Capità General de la província de Terol. El general Pizarro va aplicar noves tàctiques en la lluita contra els maquis que aviat van esdevenir productives, però a un cost humà enorme entre la població civil. No debades, en aquelles contrades es coneix al general Pizarro com “el carnisser”.

La tenacitat dels resistents armats i la lògica emprenyada de la Guàrdia Civil (cos cast i orgullós on els hi hagi) va provocar la simpatia de molts locals vers les accions dels maquis, i fins i tot els hi facilitaven subministrament, informació i refugi quan era necessari. Però aquesta col·laboració amb els resistents al sistema ibèric va aixecar les suspicàcies dels poders fàctics de la vila de Manzanera. El capellà del poble i les quatre famílies conservadores, riques i reaccionàries van facilitar a la benemérita un llistat de veïns del poble sospitosos de col·laborar amb els maquis o fins i tot, de ser lluitadors de la llibertat encoberts.

En aquest estat de les coses, la Guàrdia Civil va aparèixer al 1947 amb dos grans camions a les portes de Manzanera i van endur-se als sospitosos de col·laboració amb els guerrillers resistents de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó) que van poder atrapar als seus domicilis, tots ells vinculats amb el PCE (Partit Comunista Espanyol), i que es van significar durant la República a favor del repartiment de les terres dels terratinents de la vila. A més, el propi 1947 havia caigut la cúpula del PCE a València, i entre la documentació requisada hi figuraven els noms dels que a posteriori serien assassinats.

Els detinguts foren pujats per la força a dos camions de la Guàrdia Civil. Un dels camions va arribar fins la presó de Sant Miquel a València, mentre que l’altre camió (on anaven els detinguts considerats com a perillosos, membres dels maquis o col·laboradors) va aturar-se abans d’arribar a la capital del Túria. Ningú del poble va saber res d’aquest segon camió mai més, fins al juliol de 2010, quan s’ha pogut obrir la fosa d’Albalat dels Tarongers i s’han pogut identificar els cadàvers dels veïns de Manzanera.

Aquesta descoberta ens permet saber exactament que va passar. La Guàrdia Civil va endur-se als detinguts lluny de la serra de Javalambre, temorosos de la represàlia dels maquis, i el destí escollit fou aquesta petita localitat valenciana. Un cop arribats al seu destí, als detinguts se’ls va aplicar la llei de fugues, que dóna potestat a la Guàrdia Civil per utilitzar les armes de foc en cas de que un sospitós tracti d’escapar-se. Però abans d’executar als sospitosos, sense judici previ, la Guàrdia Civil es va acarnissar amb els detinguts. L’anàlisi forense ha desvelat lesions molt importants als genolls, turmells, tòrax, canells, pubis i cranis de les víctimes de la repressió franquista. Als pobres detinguts els van apallissar fins la sacietat per (suposo) extreure’ls informació, castigar-los i divertir-se amb el seu patiment abans de disparar-los a la zona occipital del crani com a colofó de l’escarni patit pels represaliats. La fosa comú fou ignorada durant tots aquests anys, però fou finalment ubicada gràcies als esforços de l’Asociación la Gavilla Verde, que va impulsar la recuperació dels cossos de les víctimes de la barbàrie feixista. Entre les víctimes d’Albalat dels Tarongers,hi ha en Antonio Delgado, qui era menor d’edat l’any 1947, però se’l executà igualment. El noi únicament actuava en obediència a les directrius del seu pare, qui l’utilitzava com a enllaç per enviar subministraments o notícies als guerrillers. La barbàrie feixista es mostrà, un cop més, en tot el seu esplendor.

Fossa albalat tarongers.jpg

La fosa d'Albalat dels Tarongers

Una de les conseqüències immediates d’aquests fets fou la davallada del poder d’acció dels maquis a la zona, amb menys capacitat de subministrament i amb una pressió policial en augment. Una segona conseqüència fou l’emigració de gran part de la població de la vila de Manzanera una dècada abans de que aquest fenomen esdevingués global a la zona. En aquesta emigració va tindre més a veure la por a la repressió que no pas la gana.

Moltes coses han canviat des de 1947 fins avui. En un poble tradicionalment esquerrà avui governa un alcalde dretà, afiliat a les files del PAR (Partit Aragonès Regional) qui mai ha mostrat excessiu interès en recuperar la memòria històrica del seu poble. Les persones que van patir la guerra i la postguerra han mort, desgraciadament, sense tancar mai del tot moltes ferides obertes durant aquells anys. Penso especialment en els meus avis, que també van patir la guerra i els quaranta anys de dictadura franquista, grans amics d’algunes de les víctimes que malauradament avui no hi són per a celebrar el retrobament dels seus paisans.

Molts anys desprès els familiars, descendents i amics de les víctimes celebren la recuperació dels cossos dels seus éssers estimats. Segurament mai rebran cap compensació ni perdó oficial per part de l’estat o de la Guàrdia Civil, ni tampoc es depuraran les responsabilitats dels assassins, però avui sembla que la vila de Manzanera ha tancat un dels episodis més foscos de la seva història. Però encara queden molts pobles, moltes històries, un gran camí per recórrer….

La trista història del rugbi català

dijous, 2/09/2010

El rugbi és un dels esports d’equip amb més seguidors arreu del planeta. De fet, la copa del món de rugbi és el tercer esdeveniment esportiu amb més espectadors al món, just darrere dels mundials de futbol i els jocs olímpics, i per davant de la NBA, els mundials de bàsquet o de Fórmula 1.

A Catalunya el rugbi té una història llarga i brillant. Com bé sabeu, la USAP és el club català de rugbi més important, que representa als catalans arreu del món de la pilota oval, però la història del rugbi al Principat va més enllà del club de Perpinyà.

El rugbi va ser introduït a Catalunya mitjançant el senyor Baldiri Aleu, que es va aficionar a aquest esport durant la seva estància a Tolouse com a estudiant. Un cop va tornar a la vila de Sant Boi, l’any 1921, va promoure el rugbi per les nostres contrades, i fundà la Unió esportiva Santboiana (UES), que esdevingué la primera entitat de Catalunya i de la península ibèrica dedicada al rugbi.

Al naixement de la Santboiana s’hi van afegir, ben aviat, nous clubs i/o seccions esportives (moltes d’elles avui desaparegudes). S’afegiren clubs històrics com el Club Esportiu Universitari (CEU), el Rugbi Club Cornellà, el Rugbi Club Sant Andreu -tristament desaparegut- o el Barcelona Universitari Club (BUC).

Des de 1923 es van anar celebrant els campionats d’Espanya de rugbi (malgrat que només existien clubs catalans i per tant, era un campionat eminentment català), que atreien bastant atenció mediàtica i social en el seu temps. Els primers campionats de Catalunya foren monopolitzats per la Santboiana i per la secció de rugbi del FC Barcelona, la secció més antiga del Barça, avui oblidada pels seus directius.

La glòria pel rugbi català arribà l’any 1934, quan es va constituir a Paris la FIRA (Federació Internacional de Rugbi Amateur), amb la Federació Catalana de Rugbi com a membre fundador i membre de ple dret (és a dir, que no es podia expulsar). Les altres federacions fundadores foren la de França, Alemanya, Txecoslovàquia, Itàlia i Romania. La Federació Espanyola i la caverna mediàtica de l’època va muntar en còlera: van exigir que Espanya fos admesa a la FIRA.

En aquestes circumstàncies, la Federació Catalana de l’època va creure convenient apadrinar i promocionar l’entrada de la Federació Espanyola als organismes internacionals de l’època, i finalment la Federació Espanyola va entrar com a federació adherida, amb menys drets que les fundadores.

L’empipament a Madrid fou monumental, i expulsà als clubs i als jugadors de rugbi catalans de les competicions estatals. Així les coses, la selecció catalana de rugbi esdevingué oficial.

Rugbi Català.jpg

Cartell de propaganda del Catalunya-França

Eren els dies d’or del rugbi català. El 14 d’abril de 1934 es va celebrar al estadi de Les Corts (antic camp del Barça) un partit oficial entre Catalunya i Itàlia en motiu de les festes de la República. La selecció catalana va empatar a 5 contra una potent selecció italiana. Aquell partit va reunir 20.000 espectadors que ompliren les grades de Les Corts. Però l’apoteosi arribà el 27 de maig del mateix any, al mateix escenari de Les Corts. Aquell dia Catalunya s’enfrontà a la totpoderosa selecció francesa en un estadi ple fins la bandera, amb un meritori 15-22 en contra que va deixar molt bon gust de boca als assistents.

Però en el moment més àlgid del rugbi al principat va esclatar la guerra civil (1936-39), i amb la victòria franquista, es depurà el teixit de la pilota ovalada a Catalunya. La Federació Espanyola de Rugbi, que havia entrat a la FIRA de la mà de Catalunya, va obligar al màxim organisme del moment a suprimir la Federació Catalana dels membres de ple dret i la seva expulsió. Era l’any 1940.

El rugbi català mai va acabar de recuperar-se del cop de gràcia franquista. Molts clubs van desaparèixer, jugadors i directius foren repressaliats i depurats. Malgrat tot, els clubs catalans més potents, Barça i Santboiana, van monopolitzar el panorama estatal fins ben entrada la dècada dels 70, quan l’hegemonia de la pilota ovalada es traslladà a la Meseta.

El rugbi català ha perdut molta força, sobretot en les dues darreres dècades. Malgrat tot, la Federació Catalana de Rugbi va iniciar, fa uns anys, els tràmits per a tornar al estatus anterior a 1940, és a dir, el de membre de ple dret a la FIRA.

Per aquells que no coneixen la realitat del rugbi, només cal dir que les fronteres polítiques no tenen massa sentit a la FIRA. Irlanda juga com una sola selecció, quan en realitat l’illa maragda està administrativament dividida entre la República d’Irlanda i el Regne Unit, o les federacions de Gales, Escòcia i Anglaterra en són membres malgrat pertànyer al mateix estat, el del Regne Unit.

Segons la llei de la memòria històrica, tota la jurisprudència franquista no pot ser utilitzada com a eina jurídica. Però en el cas del Rugbi Català es fa una excepció: la FIRA, pressionada des de molt altes instàncies de Madrid (senyor Lissavetzky inclòs) no ha escoltat les legítimes demandes de la Federació Catalana. El motiu és senzill: temor a un possible boicot per part del Comitè Olímpic Espanyol i por a les possibles repercussions polítiques. El curiós del cas és que la FIRA i la Federació Espanyola utilitzen els mateixos arguments que en el seu dia va utilitzar el règim criminal de Francisco Franco. A més, la Federació Espanyola ha decidit “castigar” a la Catalana mitjançant mètodes foscos, com ara escanyar econòmicament a la Federació Catalana, denegar-li ajuts i materials, o posant tots els pals a les rodes a la difusió del rugbi i la seva cultura entre els nois i noies del Principat.

Mentrestant, una nova porta s’ha obert: el Rugbi XIII. El tretze és una variant del rugbi tradicional, el de XV jugadors, amb força arrelament a la Catalunya nord, i a on no existeix cap Federació Espanyola. Un cop més, Catalunya s’ha avançat als nous gustos i tendències imperants, i ha constituït una Federació Catalana de Rugbi XIII, reconeguda internacionalment. Però, qui sap fins quan? Es pot tornar a repetir un cas tan trist com el de la Federació Catalana de Rugbi (XV)?