Toros i Catalunya

A inicis del segle XX la ciutat de Barcelona era l’única ciutat del món que comptava amb tres places de toros en ple funcionament: les Arenes, la Monumental i la desapareguda Torín de la Barceloneta.  L’afició pels toros a la ciutat comtal era enorme, i la convivència de les tres places era perfectament assumible donada l’enorme afició taurina a la capital catalana i, en menor grau, a la resta del principat.

A les darreries del segle XX, en canvi, només quedava en funcionament una sola plaça taurina a Catalunya, la de la Monumental. En menys d’un segle, la popularitat de la tauromàquia havia caigut en picat arreu del país. Jo crec que les causes d’aquesta desafecció envers les corrides de toros (o curses de braus) no són necessàriament identitaries o nacionals, si no més aviat culturals.

De la mateixa manera que la sempiterna Anglaterra va abandonar la costum de la caça de la guineu, o els primers cristians van detestar les lluites entre gladiadors, la societat catalana majoritàriament ha canviat les seves preferències culturals i d’oci. El futbol, el teatre, el cinema, les escapades, la gastronomia i l’obertura internacional de la ciutat, sempre oberta a les noves tendències culturals i socials del mediterrani i del continent europeu han anat contribuint, amb el seu granet de sorra, a la progressiva decadència del toreig al principat.

A Catalunya, com arreu del mediterrani, hi ha hagut una gran tradició cultural relacionada amb els toros. Només cal retrocedir a la Grècia clàssica per adonar-se de la gran importància que ha tingut aquest animal en l’imaginari col·lectiu. El mite del minotaure a Creta, la deïficació del toro per part de fenicis, egipcis i ibers… tot aquest substrat cultural existeix i cal tindre’l present com un element més distintiu de la cultura mediterrània.

Però l’acarnissament, tortura i assassinat del animal no era (i penso que no és) justificable des d’un punt de vista cultural. La baixa assistència per part de les noves generacions de catalans a les places de toros es pot atribuir, sobretot, a la crueltat relacionada amb les corrides. Picadores, banderilleros, matadores...fan certa repulsa a gran part societat catalana del segle XXI, en especial dels més joves. La “festa nacional” ja estava ferida de mort abans de la seva prohibició.

monumental.jpg

La Monumental de Barcelona

Els senyors Balañá, propietaris de la Monumental, ja preveien l’ocàs de les corrides a Barcelona. La majoria d’espectadors eren turistes de pas a la ciutat  comtal amb ganes de veure una tradició “typical spanish” i fer algunes fotos per guardar-les de record. Ni tan sols en José Tomás, un senyor que és al toreig el que Messi al futbol, és capaç d’omplir la Monumental, la seva plaça preferida.

Un altre tema són els correbous, encierros i toros embolaos. Aquestes celebracions únicament tenen cert arrelament a les terres de l’Ebre i a la franja. Negar la catalanitat d’aquestes festes segurament seria erroni. Els correbous i els embolaos són elements de la cultura popular del sud del principat, del País Valencià i del sud d’Aragó documentat des de l’alta edat mitja.

toro embolao.jpg

Toro de foc o toro embolao

La llegenda diu que els ibers de les serres de Terol van rebutjar els invasors romans tot utilitzant toros amb boles de foc a les banyes muntanya avall, cosa que va provocar el desconcert de les tropes romanes i la seva –momentània- retirada. Un altre llegenda diu que el rei Jaume I va utilitzar el mateix sistema per trencar les files musulmanes durant la conquesta del regne de València. En record d’aquestes fites es celebra a moltes poblacions de l’antiga Corona d’Aragó els correbous o toros embolaos.

Els correbous i els embolaos no suposen la mort de l’animal en qüestió, i per tant no són prohibits per la resolució del Parlament de Catalunya, tot i que ja s’han convertit en l’objectiu dels antitaurins i dels defensors dels drets dels animals. Antigament els pobles del sud i del veí aragonès no tenien pressupost per portar veritables toros, i s’optava per treure a la plaça del poble algun bou amb caràcter, amb casta, per divertir al personal. L’animal no patia cap agressió física per part de les classes populars, sota pena de quantioses multes i la reprimenda verbal de tot el poble al agressor. Ara bé, un cop apagades les boles de foc que se li col·locaven a les banyes dels bous, l’animal era retornat ràpidament al seu propietari, ja que l’animal era una eina de treball prou preuada. Les diferències amb les corrides són prou evidents.

Evidentment que aquestes manifestacions populars suposen cert patiment pels animals, però mai podrem catalogar-les com estrangeres o foranies, ja que des del seu origen han estat lligades amb la història del territori. Malgrat que personalment a mi no m’agraden els toros, ni els toreros ni els correbous, penso que no és bo barrejar sentiments identitaris amb les festes taurines, especialment als territoris del sud.

PICT0037.JPG

Un correbou celebrat aquest estiu

Celebro que no es celebrin més corrides a Catalunya a partir de 2012, però no ho faig per patriotisme català. I cal que pensem que els correbous i embolats, que no suposen la mort de l’animal, són patrimoni cultural català amb una gran tradició i arrelament als territoris del sud, al igual que són elements de cultura catalana la rumba i les sardanes. Per tant, prohibir aquestes festes pot crear conflictes dins de la societat del principat. I penso que al país ja anem ben servits, de conflictes socials.

Comparteix

    Comentaris

    • Toros i França – Sapiens.cat

      25/04/2011 - 13:17

      […] des de les pròpies institucions de l’estat. Tal i com vam fer fa uns mesos quan vam parlar dels toros a Catalunya, convé considerar el culte al toro com un element propi del nostre substrat cultural mediterrani, […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús