Arxiu del mes: agost 2010

Supermarine Spitfire

diumenge, 29/08/2010

Al llarg de la història, les nacions han buscat símbols heroics de la resistència i supervivència de tot un poble en moments bèl·lics complicats. Exemples d’això poden ser Joana d’Arc pels francesos o Agustina d’Aragó per als aragonesos.

Però en poques ocasions trobem una màquina, un artefacte que suposi un símbol per a tot un poble. En aquest cas es tracta del Supermarine Siptfire (escup foc), l’avió de guerra britànic més popular de tots els temps.

spitfire.jpg

El Supermarine Spitfire en ple vol

Ens trobem a mitjan 1940, als inicis de la segona guerra mundial. França ha caigut en poques setmanes davant les forces armades alemanyes, i els soldats britànics i les restes de les tropes franceses van retirar-se del continent de forma vergonyosa a Dunkerke.

Vençuda França, Hitler va centrar els seus esforços en la invasió de la Gran Bretanya, en una operació que els alts comandaments alemanys van batejar com “Operació Lleó Marí.  Aquesta operació consistia en tres fases: la primera, el domini aeri sobre els cels anglesos, la segona, el control marítim de les aigües britàniques, i per últim, el desembarcament amb tropes terrestres per culminar l’invasió al Regne Unit. Mai el govern britànic va sentir tanta por a una invasió estrangera des dels temps de la batalla de Hastings (al segle XI), que suposà l’invasió normanda a les illes britàniques. Anglaterra estava sola davant les forces de l’eix (Estats Units encara no havien entrat en la guerra). L’executiu britànic va decretar la guerra a ultrança contra el totalitarisme alemany.

Les operacions militars s’iniciaren a l’estiu de 1940, quan la Luftwaffe (força aèria alemanya) va mobilitzar a les costes de la França ocupada, Bèlgica i Holanda fins a 2200 aparells aeris, entre els que es trobaven els temibles bombarders Stuka, els Junkers-88 o els lleugers Messermitch Bf-109. per la seva banda, les forces aèries britàniques, conegudes com a RAF (Royal Air Force), contaven amb poc més de 600 aparells, entre els que destacava un nou caça que esdevingué el símbol de la resistència obstinada del govern de Churchill, el Supermarine Spitfire. Era l’inici de la batalla d’Anglaterra, que es desenvolupà bàsicament per l’aire.

Malgrat la por existent en l’executiu britànic, els alts comandaments de l’exèrcit i la població civil, els alemanys mai van poder culminar ni la primera fase de l’operació Lleó Marí, gràcies als enormes esforços dels pilots de la RAF, que van castigar durament als pilots de la Luftwaffe alemanya, fins al punt de neutralitzar els temibles Messermitch i desgastar als bombarders alemanys fins l’extenuació. La Luftwaffe mai va aconseguir la supremacia aèria. “Mai tants han degut tant a tants pocs”, va afirmar el premier Churchill al referir-se a la batalla d’Anglaterra.

El Supermarine Spitfire es va distingir als cels anglesos per la seva eficiència, la seva maniobrabilitat, la seva rapidesa i la seva extraordinària potència de foc, però també per l’elegància de la seva silueta, que va captivar als pilots aliats i als pilots enemics. Tanta era la por i el respecte que provocaven els Spitfire entre els seus enemics, que els avions de l’eix giraven cua al distingir els Spitfire al horitzó.

RAF.jpg

El logo de la RAF

Però el full de servei del Spitfire no acaba amb la batalla d’Anglaterra. L’aparell estrella de la RAF va tindre un paper cabdal en la campanya de Sicília (1943) i al desembarcament aliat a Normandía, al 1944. Els darrers Spitfire van estar actius fins la dècada de 1950, quan els avions a propulsió van jubilar als antics aparells de la segona guerra mundial.

Malgrat tot, el Supermarine Spitfire va continuar al imaginari col·lectiu britànic fins a convertir-se en una icona de la victòria britànica a la segona guerra mundial, i convertir-se en objecte de desig dels col·leccionistes aeris d’arreu del món. Tant és així, que encara avui molts particulars fan volar els seus Spitfire en les diverses concentracions aèries que es celebren per recordar la victòria a la segona guerra mundial. És el Supermarine Spitfire, més que un avió, el símbol de la resistència de tot un poble.

Toros i Catalunya

divendres, 27/08/2010

A inicis del segle XX la ciutat de Barcelona era l’única ciutat del món que comptava amb tres places de toros en ple funcionament: les Arenes, la Monumental i la desapareguda Torín de la Barceloneta.  L’afició pels toros a la ciutat comtal era enorme, i la convivència de les tres places era perfectament assumible donada l’enorme afició taurina a la capital catalana i, en menor grau, a la resta del principat.

A les darreries del segle XX, en canvi, només quedava en funcionament una sola plaça taurina a Catalunya, la de la Monumental. En menys d’un segle, la popularitat de la tauromàquia havia caigut en picat arreu del país. Jo crec que les causes d’aquesta desafecció envers les corrides de toros (o curses de braus) no són necessàriament identitaries o nacionals, si no més aviat culturals.

De la mateixa manera que la sempiterna Anglaterra va abandonar la costum de la caça de la guineu, o els primers cristians van detestar les lluites entre gladiadors, la societat catalana majoritàriament ha canviat les seves preferències culturals i d’oci. El futbol, el teatre, el cinema, les escapades, la gastronomia i l’obertura internacional de la ciutat, sempre oberta a les noves tendències culturals i socials del mediterrani i del continent europeu han anat contribuint, amb el seu granet de sorra, a la progressiva decadència del toreig al principat.

A Catalunya, com arreu del mediterrani, hi ha hagut una gran tradició cultural relacionada amb els toros. Només cal retrocedir a la Grècia clàssica per adonar-se de la gran importància que ha tingut aquest animal en l’imaginari col·lectiu. El mite del minotaure a Creta, la deïficació del toro per part de fenicis, egipcis i ibers… tot aquest substrat cultural existeix i cal tindre’l present com un element més distintiu de la cultura mediterrània.

Però l’acarnissament, tortura i assassinat del animal no era (i penso que no és) justificable des d’un punt de vista cultural. La baixa assistència per part de les noves generacions de catalans a les places de toros es pot atribuir, sobretot, a la crueltat relacionada amb les corrides. Picadores, banderilleros, matadores...fan certa repulsa a gran part societat catalana del segle XXI, en especial dels més joves. La “festa nacional” ja estava ferida de mort abans de la seva prohibició.

monumental.jpg

La Monumental de Barcelona

Els senyors Balañá, propietaris de la Monumental, ja preveien l’ocàs de les corrides a Barcelona. La majoria d’espectadors eren turistes de pas a la ciutat  comtal amb ganes de veure una tradició “typical spanish” i fer algunes fotos per guardar-les de record. Ni tan sols en José Tomás, un senyor que és al toreig el que Messi al futbol, és capaç d’omplir la Monumental, la seva plaça preferida.

Un altre tema són els correbous, encierros i toros embolaos. Aquestes celebracions únicament tenen cert arrelament a les terres de l’Ebre i a la franja. Negar la catalanitat d’aquestes festes segurament seria erroni. Els correbous i els embolaos són elements de la cultura popular del sud del principat, del País Valencià i del sud d’Aragó documentat des de l’alta edat mitja.

toro embolao.jpg

Toro de foc o toro embolao

La llegenda diu que els ibers de les serres de Terol van rebutjar els invasors romans tot utilitzant toros amb boles de foc a les banyes muntanya avall, cosa que va provocar el desconcert de les tropes romanes i la seva –momentània- retirada. Un altre llegenda diu que el rei Jaume I va utilitzar el mateix sistema per trencar les files musulmanes durant la conquesta del regne de València. En record d’aquestes fites es celebra a moltes poblacions de l’antiga Corona d’Aragó els correbous o toros embolaos.

Els correbous i els embolaos no suposen la mort de l’animal en qüestió, i per tant no són prohibits per la resolució del Parlament de Catalunya, tot i que ja s’han convertit en l’objectiu dels antitaurins i dels defensors dels drets dels animals. Antigament els pobles del sud i del veí aragonès no tenien pressupost per portar veritables toros, i s’optava per treure a la plaça del poble algun bou amb caràcter, amb casta, per divertir al personal. L’animal no patia cap agressió física per part de les classes populars, sota pena de quantioses multes i la reprimenda verbal de tot el poble al agressor. Ara bé, un cop apagades les boles de foc que se li col·locaven a les banyes dels bous, l’animal era retornat ràpidament al seu propietari, ja que l’animal era una eina de treball prou preuada. Les diferències amb les corrides són prou evidents.

Evidentment que aquestes manifestacions populars suposen cert patiment pels animals, però mai podrem catalogar-les com estrangeres o foranies, ja que des del seu origen han estat lligades amb la història del territori. Malgrat que personalment a mi no m’agraden els toros, ni els toreros ni els correbous, penso que no és bo barrejar sentiments identitaris amb les festes taurines, especialment als territoris del sud.

PICT0037.JPG

Un correbou celebrat aquest estiu

Celebro que no es celebrin més corrides a Catalunya a partir de 2012, però no ho faig per patriotisme català. I cal que pensem que els correbous i embolats, que no suposen la mort de l’animal, són patrimoni cultural català amb una gran tradició i arrelament als territoris del sud, al igual que són elements de cultura catalana la rumba i les sardanes. Per tant, prohibir aquestes festes pot crear conflictes dins de la societat del principat. I penso que al país ja anem ben servits, de conflictes socials.

Tornar a començar…

dijous, 26/08/2010

Desprès de les vacances d’estiu, i un llarg temps de desconnexió i relax, tornem a començar les tedioses rutines urbanes que ens omplen la major part de l’any.

Però aquest any em trobo amb energies renovades, amb moltes ganes de continuar explicant històries de mons reals que ens envolten, amb les que convivim. Per la nova temporada estic preparant nous temes i noves visions per aquest blog, que espero i desitjo que us agradin.

Al llarg de l’estiu m’ha donat temps per a no fer res i parar a pensar (sovint en coses no gaire ortodoxes i que sovint no serveixen per a res) però entre les múltiples idees que m’han vingut al cap, n’hi ha unes quantes per millorar el blog i fer-lo més proper als gustos d’aquells que es molesten en llegir els meus escrits. Per això m’agradaria que vosaltres em proposéssiu temes sobre els que us agradaria parlar, sèries i pel·lícules que us semblin interessants, videojocs relacionats amb la temàtica històrica, enquestes interactives, entrevistes a personatges i un llarg etcètera.

Una segona cosa que he reflexionat al llarg d’aquest estiu és la possibilitat de reconstruir la pròpia història familiar, una història local i de proximitat, que penso que pot ser molt útil i interessant pel públic en general, aquells als que mai ha interessat massa la història generalista o acadèmica, però a qui si que interessa els fets que van marcar la vida dels seus pares, avis i altres familiars.

En definitiva, sense més dilació (no us vull atabalar tot just tornant de vacances) espero trobar noves històries que us refresquin en aquests darrers dies de calor extrema. Així que a treballar de valent i fins aviat!