La conquesta Islàmica de la península (segona part)

Com pot ser que un contingent d’uns pocs milers de musulmans es fes amb el control de la península, habitada en aquell moment per prop de quatre milions d’hispanoromans? La resposta cal buscar-la en l’actitud dels invasors: al cap i la fi, només volien cobrar els impostos que els hispanoromans ja pagaven als visigots.

A més, la cultura àrab produïa un innegable encís entre la població autòctona, que aviat va abraçar la llengua i la cultura àrab, malgrat el ric subsòl cultural herència de la cultura llatina. La població urbana va abraçar massivament la cultura àrab, mentre que l’ambient rural va ser menys receptiu a la cultura dels invasors. Això es deu, sense cap dubte, a que la civilització àrab era una civilització eminentment urbana.

Els musulmans van respectar, en general, les possessions i la llengua, cultura i religió dels autòctons, a canvi d’una fiscalitat més elevada. De fet, els àrabs preferien respectar les possessions dels autòctons ja que l’estat dissenyat pels musulmans era, bàsicament, un estat tributari, a diferència del sistema feudal (o protofeudal, és a dir, en etapa de formació) dels regnes cristians europeus.

Aquells qui van conservar la religió i la cultura cristiana sota domini musulmà (a canvi de una fiscalitat més elevada) se’ls coneixia com mossàrabs. En canvi, els cristians o jueus que ens convertien al Islam van gaudir d’una fiscalitat més lleugera i foren anomenats muladís.

Com l’àrab era una civilització eminentment urbana, com la Romana o la Grega, a les ciutats fou on la població nativa es convertí massivament al Islam. Per contra, als espais rurals, on la presència de l’administració andalusina era poc important, la religió musulmana tingué pocs adeptes entre els indígenes.

L’empenta dels musulmans els portà a creuar els Pirineus i penetrar a la Gàl·lia, on foren frenats, amb molta dificultat, per Carles Martell, majordom real dels francs, a la batalla de Poitiers al 735. Alguns autors han apuntat la possibilitat que els àrabs no es sentissin massa atrets per les zones amb un clima oceànic o continental, ja que el consideraven massa fred per viure-hi i per conrear els seus productes gastronòmics.

Establerts a la península ibèrica, els musulmans van anomenar-la Al-Andalus (que literalment significa terra de vàndals), i  fou administrada com un emirat dependent de Damasc fins a final del segle VIII. A inicis del segle IX, tingué lloc la revolta abbàssida, que significà la fi dels califes Omeies a mans del sanguinari Abdul Abbas al-Safah, i la fugida cap a Còrdova del darrer membre viu dels Omeies, Abd-el-Rahman ad-Dàkhil (l’emigrant).

Un cop establert a Còrdova, Abd-el-Rahman va proclamar-se emir independent dels abbàssides de Bagdad, sota el títol d’Abd-el-Rahman I. Un segle més tard,un successor seu, Abd-el-Rahman III es sent prou fort com per a proclamar-se Califa (màxima autoritat religiosa i política del Islam) a la mesquita de Còrdova l’any 929. Aquest fet ens mostra la força i el gran prestigi dels andalusins.

Molts dels historiadors més experts en el tema semblen coincidir en un aspecte: no parlem d’una islamització de la societat ibèrica, si no d’una veritable arabització de la mateixa. No fou la força de la religió si no la sofisticada cultura, societat i administració pública dels nouvinguts la que va empènyer cap una acceptació massiva per part dels indígenes vers la cultura, llengua i costums dels nouvinguts. La majoria d’aristòcrates visigots van convertir-se al Islam, com els Benu-Qasí de Saragossa. Els muladís van ocupar importants llocs dins la administració andalusina, i foren una peça clau, com els jueus, per l’èxit de la organització de l’estat andalusí.

Un altre aspecte que cal remarcar de l’estat andalusí és la seva elevada capacitat de mestissatge entre pobles. Els conqueridors àrabs es van casar i tingueren descendent amb dones autòctones, i com l’herència es passava per la línia masculina, en pocs anys ens trobem que entre àrabs, amazics i autòctons hi havia ben poques diferències ètniques (però moltes desigualtats socials, que a la llarga, faran caure el Califat de Còrdova). Sense anar més lluny, el gran califa Abd-el Rahman III era pèl-roig i d’ulls blaus.

abderraman III.jpg

Abd-el-Rahman III, el gran califa de Còrdova

Els andalusins van deixar una rica petjada cultural a la península, i un ric bagatge lingüístic, artístic o gastronòmic. Si avui en dia la nostra cuina gaudeix de llegums, carxofes, taronges o mandarines és gràcies a l’herència musulmana. Si coneixem els clàssics grecs, és gràcies a les còpies dels llibres guardats a Alexandria. Només cal pensar que l’any 1000 la ciutat de Còrdova era la ciutat més gran, rica i opulenta d’Europa.

Els musulmans també van optimitzar els recursos hidràulics per a l’agricultura, van millorar la xarxa comercial i van fomentar la cultura i les arts a les ciutats. Només cal esmentar noms com Averroes, Ibn Hazn o Avicena per adonar-nos de l’enorme riquesa cultural andalusina, considerada aleshores pel món àrab el far d’occident. Altrament, els filòsofs, científics i pensadors andalusins eren molt apreciats al món musulmà. Còrdova, Sevilla i Granada havien esdevingut els fars culturals de l’occident islàmic (i cristià).

Només cal passejar-se per moltes ciutats del sud peninsular per adonar-nos de la important petjada musulmana a la península ibèrica. A Catalunya el llegat musulmà es ben visible a les zones on hi ha un major arrelament islàmic, com els casos de Lleida i el castell de la Suda, Balaguer o Tortosa.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús