La conquesta islàmica de la península (primera part)

El 711 les tropes dels cabdills Tarek (o Tàreq, d’origen nord-africà) i Musa (d’origen àrab) van desembarcar al sud de la península, prop de l’actual Gibraltar (que significa, en àrab, la roca de Tarek) i a la badia d’Algeciras.

El causas belli de l’ocupació nord-africana era la lluita entre bàndols visigots per ocupar el tro de Toledo. Els dos pretendents al tro que havia deixat buit el rei Wititza eren, d’una banda, Don Roderic (o Don Rodrigo) i de l’altre banda Akhila (o Agila), fill de Wititza. El bàndol del pretendent Akhila va demanar ajut als guerrers del nord d’Àfrica per a obtindre el tro de Toledo i el control de la península ibèrica.

Cal destacar que en aquell moment la península no només estava sotmesa a una guerra civil, si no que a més, una passa de pesta i de fam havia acabat amb un terç de la població peninsular. A més, la població hispanoromana i la jueva estaven molt descontents amb la gestió del govern visigot, degut a l’elevada fiscalitat imposada pels reis visigots i les lleis restrictives amb els jueus, que van ser obligats a ser batejats i abjurar de la seva religió si volien continuar vivint a la península.

Amb aquest pretext, el 711 va desembarcar una expedició de guerrers musulmans dirigits per Tarek. Aquesta era una expedició petita, que volia fer una exploració del territori. De seguida els guerrers de la mitja lluna s’adonaren de la fragilitat del poder visigot, i van cridar nous contingents, procedents del nord d’Àfrica, per a conquerir la península ibèrica.

Un nou contingent, dirigit per Musa,es va afegir a les tropes ja instal·lades al sud peninsular. En total, es calcula que els cabdills Tarek i Musa disposaven d’uns 12.000 homes llestos i preparats pel combat.

Les tropes musulmanes no eren, ni de bon tros, homogènies. Hi havia soldats d’origen berber o amazic (la majoria), d’altres d’origen egipci o sirià (atrets pel botí), i per últim, els cabdills militars i diversos senyors de la guerra d’origen àrab (que eren una minoria). Dins d’aquests cabdill àrabs, també hi havia diferències molt grans, especialment entre els Quaisís (o del nord de la península aràbiga, tribus guerreres i comerciants) i els Iemenís (del sud de la península aràbiga, tribus bàsicament ramaderes i comerciants).

Aquesta heterogeneïtat dins les tropes musulmanes provocarà, en un poc temps, discussions i conflictes interns a l’hora de repartir el botí i les terres ocupades. El sector social dominant era, sense cap dubte, els pobladors d’origen àrab. Els invasors musulmans no van vindre acompanyat de les seves senyores, si no que van optar per barrejar-se amb les dones autòctones. El fet de pertànyer a una família era garantit per la descendència masculina, així que en ben poques generacions les diferències “racials” entre autòctons, berbers o amazics i àrabs ben aviat van ser imperceptibles.

Però tornem als fets bèl·lics. Ben aviat els Visigots van tindre clar que l’objectiu dels musulmans no era pas ajudar a una facció o un altre per arribar al tro de Toledo, si no la conquesta de la península ibèrica i l’expansió del Islam.

Aquesta conquesta no fou planejada des de Damasc (on residien els califes omeies, màximes autoritats del Islam) si no des del Magreb, tot just acabat de conquerir i islamitzat mig segle abans.

La batalla que va decidir la sort de la península va tindre lloc a la riba del riu Guadalete, al juliol del 711, i enfrontà les tropes de Don Roderic (o Rodrigo) amb les tropes de Tarek. La victòria es decantà a favor del bàndol musulmà, malgrat l’equilibri de forces i combatents entre els dos bàndols. La clau de la victòria musulmana fou, presumiblement, l’ús de la cavalleria lleugera, molt més ràpida i letal que els soldats d’infanteria amb espases dels visigots.

La derrota de Guadalete suposà la fi del regne visigot. En poc més de deu anys la península ibèrica estava sota domini musulmà (tret de la zona pirenaica i cantàbrica, zones muntanyoses d’escàs interès pels invasors).

Al andalus conquista.jpg

Itinerari seguit pels exèrcits de Tàrek i Musa

Com pot ser que un contingent d’uns pocs milers de musulmans es fes amb el control de la península, habitada en aquell moment per prop de quatre milions d’hispanoromans? La resposta cal buscar-la en l’actitud dels invasors: al cap i la fi, només volien cobrar els impostos que els hispanoromans ja pagaven als visigots.

Continuarà….

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús