La guerra sovieticoafganesa

Afganistan era (i és) un estat centreasiàtic, dotat amb una orografia molt pronunciada, amb pocs recursos, sense sortida al mar i un clima extrem que dificulta les activitats agrícoles i ramaderes.

Afghanistan.jpg

Mapa polític de l'Afganistan

L’Afganistan era, als anys 70 del segle passat, un estat satèl·lit de la Unió Soviètica, amb un govern titella i corrupte (un mal endèmic de la població afgana) sotmès a les directrius de Moscou.

Però l’Afganistan no és un estat uniforme i cohesionat, ni dotat d’un sentiment nacional fort. Més aviat és un país on les lleialtats s’entenen en base tribal (a la tribu o família extensa) i com a molt, es poden establir lleialtats en base ètnica o gentilícia.

El socialisme soviètic mai arrelà al centre asiàtic (com tampoc arrelà a Kazakhstan o Tadjikistan, per exemple).

Enfrontats al govern prosoviètic de Kabul hi havia una àmplia gamma de grups, encapçalats per diversos senyors de la guerra. El grup opositor amb més capacitat de mobilització i suports externs era el grup dels talibans, fonamentalistes religiosos antioccidentals amb un gran prestigi entre el poble afgà.

Afganistan talibans 2.jpg

Combatents talibans

L’èxit i la popularitat dels talibans rau en el sentiment religiós ( Umma o comunitat de creients) és l’únic element aglutinador i unificador en un país tan heterogeni com l’Afganistan.

Els talibans rebien suports procedents de l’exterior en la seva lluita contra els soviètics. L’ajuda internacional provenia d’estats islàmics com l’Aràbia Saudita o Líbia, i  de països occidentals, especialment els Estats Units d’Amèrica, que maldaven per enderrocar un govern soviètic a l’Àsia Central (cal pensar que durant els anys 70 del segle passat la Guerra Freda estava en el seu cènit).

Els Estats Units van enviar material bèl·lic i formació militar a les tropes talibans, i de fet sembla que la CIA va entrenar i armar a Ossama Bin Laden, el líder del grup Al-Quaeda.

Els anys 1979 i 1980 es produí un escenari de guerra oberta entre la URSS i el govern titella de Kabul enfront els opositors talibans i altres senyors de la guerra.El govern del Kremlin envià soldats d’infanteria i forces aèries per acabar amb els dissidents afgans, però les tropes soviètiques es van trobar amb un autèntic infern: al desconeixement del terreny i la llengua calia afegir-li l’oberta hostilitat de la població autòctona contra els invasors estrangers.

Mitjançant una guerra de guerrilles i de desgast de les forces ocupants, els talibans van rebutjar l’ofensiva soviètica i van forçar la sortida de les tropes de la URSS, que van abandonar el país definitivament l’any 1980. La derrota soviètica era total.

Els talibans, que havien cridat a la Yihad o guerra santa en la lluita contra l’infidel invasor van ocupar Kabul, Kandahar i altres ciutats i es van fer amb el control del país.

El prestigi dels talibans va créixer de forma espectacular arreu del país i al llarg i ample del món musulmà, al ser el primer cop que una guerrilla o facció armada fonamentalista guanyava una confrontació armada davant una superpotència occidental.

La pau i l’estabilitat per l’Afganistan mai arribaren del tot, ja que altres faccions no talibanes van continuar (procés que encara es troba actiu actualment) controlant de facto amplis feus dins l’Afganistan.

El règim talibà instaurà un govern opressiu basat en la Xària (Shària) o llei islàmica (no revelada pel profeta Mahoma i subjecte a les diferents interpretacions dels Mulàs i Ulemes). Entre altres mesures, els talibans van prohibir la música i el cinema occidentals, i van imposar les vestimentes tradicionals islàmiques, obligant a les dones a portar el burka (o vel integral) fora de l’àmbit domèstic, mentre que els homes estaven obligats a portar barbes i roba tradicional.

L’estat talibà era molt pobre, i com hem dit, no controlà de forma efectiva tot el sòl afgà. La principal riquesa del país era la producció de drogues pel mercat internacional, especialment l’opi (principal exportació del país) i el haixix.

La maquinària administrativa afgana mai va funcionar i va seguir igual de corrupte que durant l’època de l’ocupació soviètica. A més a més, diverses faccions opositores seguien tècnicament en guerra amb l’estat afgà des dels seus feus, com ara el cas de Hamid Karzai, un dels senyors de la guerra afgans més importants.

Aquesta situació s’allargà prop de vint anys, fins a l’11-S de 2001. Amb l’atemptat de les torres bessones, occident tornà a fixar la seva atenció a l’Afganistan, i s’inicià una guerra que avui en dia, deu anys desprès, encara no s’ha acabat (i sembla no tindre fi).

Afganistan talibans.jpg

Zones sota control de facto talibà a l'Afganistan i al Pakistan avui

Malgrat que els Estats Units han derrotat al govern talibà, la resistència i la guerra de guerrilles semblen indicar que un cop marxin les forces internacionals de l’OTAN, el vesper afgà tornarà a enderrocar el govern titella prooccidental i les forces fonamentalistes, convenientment reorganitzades, han tornat a fer créixer el seu prestigi al liderar la lluita contra l’invasor occidental (exactament igual que va passar amb la dominació soviètica).

Potser occident no ha après la lliçó. L’Afganistan fou el Waterloo de la URSS, la derrota que marcà la seva fi com a superpotència. Pot repetir-se la història amb els Estats Units? Pot l’Afganistan convertir-se en el nou Vietnam?

El que sembla clar avui en dia és que el govern titella de Karzai caurà un cop l’OTAN abandoni l’Afganistan, i que els fonamentalistes tindran el cop d’efecte que tant desitgen: convertir-se en els líders d’un país que ha estat capaç de derrotar, successivament, a l’Imperi Britànic (al segle XIX), als soviètics (al segle XX), i als Estats Units (al segle XXI).

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús