Francesc d’Assis i de Borbó, el rei que no estimava les dones

Isabel II, reina d’Espanya entre 1833 i 1868 fou una sobirana amb poc suport popular, allunyada de les necessitats reals del seu poble. El fet d’accedir al tro desprès d’una autèntica guerra civil, coneguda com la primera guerra Carlista (1833-40), així com les epidèmies de gana cícliques, les crisis periòdiques i la inestabilitat política van comportar el descrèdit de la seva figura entre la societat del seu temps.

A més, sembla que la reina Isabel era amiga dels luxes i la sumptuositat pròpia de la monarquia europea mentre el seu poble se les veia de tots colors per a subsistir.

Per acabar-ho d’adobar, era pública i notòria l’afició de la reina pels homes i per la seva suposada activitat sexual extramatrimonial.

I és que Isabel II fou casada, molt a contracor, amb el seu cosí germà Francesc d’Assis i de Borbó. El marit fou escollit amb el vist-i-plau de les principals potències europees i pels cercles més propers a la reina Isabel II (tals com la seva mare, la regent María Cristina d’Àustria, viuda de Ferran VII, com també del General Espartero).

Calia buscar una figura entre l’aristocràcia europea que complís amb el paper de rei consort, sense grans ambicions de poder i que, arribat el cas, fos fàcilment manipulable. Per totes aquestes raons l’elegit fou en Francesc d’Assis i de Borbó. Hi ha molta “rumorologia” que tot seguit desenvoluparem, però el que sembla clar és que la parella reial no es va estimar mai.

La reina Isabel II no era pas excessivament atractiva, tot i que sovint els pintors de càmera de palau intentaven afavorir la bellesa de sa majestat. Per contra, en Francesc d’Assis i de Borbó sembla que mai s’interessà en excés per la seva muller.

isabel II foto.jpg

La poc agraciada reina Isabel II

De fet, els cercles propers a la Cort es referien a en Francesc d’Assis i de Borbó amb el malnom de “Paco Natillas”, en referència a la seva manca de fermesa i voluntat.

Les corrents historiogràfiques contemporànies, així com les xafarderies populars hispàniques (l’èxit de Sálvame no és flor d’un dia) sovint qualificaven al rei consort com a homosexual o bisexual.

Per Madrid corrien diversos rumors sobre la nit de noces dels reis, que segons la dita popular, mai s’arribà a consumar. De fet, corria la llegenda que la nit nupcial la reina Isabel va exclamar, sorpresa, que el seu marit portava més bordats a la roba interior que no pas ella. Això en aquella època es considerava tot un símbol de feminitat.

francesc d'Assis i Borbó.jpg

Francesc d'Assís i de Borbó, el rei consort

Un altre rumor popular sobre la inclinació sexual del rei consort li atribueix una profunda admiració per la figura del General Leopoldo O’Donnell, i fins i tot s’arribà a afirmar una presumpta predisposició del monarca per acompanyar-lo a les expedicions militars al estranger.

El que si és cert i podem afirmar amb total seguretat és l’amistat (no podem afirmar si es tractava d’una relació amorosa) del rei amb el seu secretari personal, Antonio Meneses. Amics o amants, Francesc d’Assis i de Borbó trobà en el seu secretari l’única figura en qui confiar en tota la Cort madrilenya.

Tornant al matrimoni reial, la parella va tindre dotze fills, malgrat que només li van sobreviure cinc. De nou, la historiografia (en aquest cas Jesús Pabón) parla obertament de fills extramatrimonials, mentre que altres corrents atribueixen l’elevada mortaldat entre els infants a la consanguinitat de la parella reial.

Ningú, tret del rei i la reina, sabrà mai la legitimitat o no dels descendents d’Isabel II. Tot el que podem fer avui en dia són només conjectures i suposicions. El que a aquestes alçades si que podem afirmar és la manca d’amor entre la parella, i les més que possibles infidelitats entre els reis d’Espanya.

Isabel i Francesc Assis 1865.jpg

La parella reial el 1865.

Un cop va triomfar la revolta de la Gloriosa (setembre de 1868), que obrí el pas al Sexenni Democràtic, la reina i els cercles més propers a la monarquia borbònica van fugir cames ajudeu-me cap a França des de Sant Sebastià, on els reis estiuejaven.

Un cop a França, desterrats per Prim i odiats per l’opinió pública espanyola (més pels excessos dels monarques que cap altra cosa), la parella es va separar.

Cadascú va fer la vida pel seu cantó. De fet, en Francesc d’Assis i Borbó va anar a viure a Paris amb el seu fidel secretari Antonio de Meneses, que no el va abandonar fins la mort a l’exili, l’any 1902.

La historiografia espanyola sovint ha estat molt dura amb la vida personal d’Isabel II. Jo penso que s’ha de criticar la pèssima gestió estadista de la reina, així com la seva excessiva distància del seu poble i les seves necessitats reals. Però no podem criticar la seva suposada vida sexual i privada de la reina, ja que és una constant que els monarques han aprofitat la seva posició per treure’n rèdit sexual (no cal que anem massa lluny per veure alguns exemples). Així doncs, per què la reina no hauria de fer el mateix? Pel fet de ser dona?

Alhora, certa corrent historiogràfica espanyola de caire autoritari (Ricardo de la Cierva, Pío Moa…) han culpat la suposada homosexualitat del rei consort com la causa principal del fracàs polític, econòmic i social de l’ Espanya del moment. Jo penso que la realitat respon més a les incapacitats dels membres del govern, la corrupció, l’aristocràcia terratinent absentista i la manca d’una àmplia burgesia dinàmica i inversora que no pas en les tendències sexuals del rei consort.

És ben cert que el rei no es preocupà en excés pel govern i el benestar dels seus súbdits, i aquest fet és criticable, però no ho és pas l’opció personal de la vida privada de cadascú. Pot ser que alguns encara no estiguin prou preparats per acceptar determinades opcions personals.

Comparteix

    Comentaris

    • PereJP

      28/02/2011 - 22:05

      No coneixia el ‘secretari’ personal del rei consort, Meneses. Només afegir, a mode de visió personal, que l’obsessió d’aquests pseudo historiadors de la dreta rància i horrorosa per tot el que faci pudor a homosexualitat, massoneria o lliurepensament a la història d’Espanya, és utilitzada com a excúsa que ho justifica tot. Aburreix, francament, que ens presentin ‘la Gloriosa’, potser un dels moments històrics més intensos en defensa de la democràcia i del país (juntament amb el 14 d’abril o el 23 de febrer), com un fet derivat d’un rei homosexual, un rei, d’altra banda, que ni pintaba res. La ‘governanta’ era Isabel II… però bé, els homosexuals tenim la culpa de tots els mals de la sacrosanta unitat espanyola, habitualment.

      Salut

    • Història del Carlisme

      26/07/2014 - 11:49

      I mentre aquests regnaven, els seguidors d’una altra branca dels Borbons anaven organitzant periòdicament les seves carlinades.

      http://ceaviacarlisme.blogspot.com

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús