Arxiu del mes: juliol 2010

El parc d’atraccions del Tibidabo

divendres, 23/07/2010

El parc d’atraccions del Tibidabo és el parc d’atraccions i oci més antic del estat espanyol, i el segon parc més antic d’Europa.

El parc d’atraccions del Tibidabo fou fundat l’any 1901 com a un projecte integrant del procés d’urbanització de la muntanya del Tibidabo sota el patrocini del senyor Salvador Andreu, el farmacèutic barceloní  fundador dels Laboratoris del Doctor Andreu, empresa que encara avui existeix. El senyor Andreu va promoure la creació del parc d’atraccions, però també fou el responsable de la construcció del Funicular i del Tramvia Blau.

De seguida s’urbanitzà la falda de la muntanya del Tibidabo, convertint-se en una zona residencial de la classe alta de Barcelona. La burgesia catalana invertí en grans cases i torres modernistes, que van donar al parc el seu característic tarannà senyorial.

Tibidabo 1900.jpg

El parc del Tibidabo cap inicis del segle XX

Als inics del segle XX el parc no era més que un mirador i uns quants gronxadors i diversos jocs infantils, però la popularitat del parc i les excel·lents panoràmiques de la ciutat comtal van propiciar el creixement del parc amb noves i modernes atraccions. En aquest context, als anys 20 del segle passat es va inaugurar l’avió del Tibidabo, que va esdevenir el símbol per antonomàsia del parc. Durant els anys 30 i 40 el parc va créixer amb la construcció de l’Atalaia, el Panoràmic…

Però al llarg de la segona meitat del segle XX el parc d’atraccions del Tibidabo va entrar en una lenta i progressiva decadència que va comportar l’allunyament del parc respecte la ciutat de Barcelona. Els barcelonins van donar-li l’esquena al parc d’atraccions, que havia esdevingut gris i antiquat.

Molts empresaris van invertir en la regeneració del parc, però o bé les aportacions de capital eren insuficients o bé la gestió dels recursos va ser molt dolenta. De fet, empresaris com Javier de la Rosa van invertir en el parc d’atraccions, però el parc d’atraccions gairebé sempre resultava deficitari

L’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona assumeix la titularitat del parc, amb l’idea de regenerar-lo i fer-lo un element cabdal en l’oferta d’oci i turisme de la capital catalana. De fet, sota el patrocini municipal es van millorar les atraccions i se’n van crear de noves,  es milloraren les infraestructures, es potencià i facilità l’accessibilitat, i el parc va començar a obtindre beneficis a l’any 2006.

Però l’accident mortal de fa uns dies (el primer accident greu de la seva centenària història) ha ferit molt greument, qui sap si de forma definitiva, a la reputació del parc d’atraccions del Tibidabo. Evidentment, un parc de la categoria del Tibidabo, on molts de nosaltres hem gaudit de petits i hem portat als nostres fills, no pot permetre que les seves instal·lacions presentin el més mínim dubte de seguretat als seus ciutadans. Molts barcelonins es senten una mica traïts i decebuts amb les mesures de seguretat existents al parc.

Si els darrers anys del segle XX van veure desaparèixer l’altre parc temàtic de Barcelona, el parc d’atraccions de Montjuic, qui sap si el parc de la muntanya màgica podrà sobreposar-se a la pitjor catàstrofe de la seva història. Tant de bo la muntanya màgica es torni a omplir dels somriures de la canalla, i mai més s’hi hagin de tornar a veure les llàgrimes provocades per les escenes dramàtiques que a tots ens han afectat.

Videojocs i Història: Il-2 Sturmovik

dijous, 22/07/2010

Els amants dels videojocs d’acció ambientats en la segona guerra mundial segurament coneixen aquest títol. IL-2 Sturmovik, Birds of prey és el títol del joc d’avions per excel·lència, del simulador de combat aeri més real.

De fet, la saga fou iniciada per una companyia russa, i només es centrava en el teatre d’operacions soviètic ( força interessant conèixer la visió del conflicte des del punt de vista de l’est). Per aquesta entrega, elaborada per les companyies Gaijin Entertainment, 505 Games i 1C Company, creadors, dissenyadors i productors russos i europeus han col·laborat en la seva confecció. Per un cop, els europeus hem creat un producte de més qualitat que no pas els americans o els japonesos, i només per això, convé conèixer i tastar el producte.

Aquest videojoc és un referent al camp dels simuladors aeris, gràcies a la seva excel·lent jugabilitat, la seva fidelitat històrica i l’àmplia gamma d’avions de guerra disponibles.

L’argument és la campanya històrica al escenari europeu. Haurem de salvar els cels d’Anglaterra, controlar els cels de Sicília o donar suport aeri als combatents soviètics a Stalingrad o Kursk.

il 2 batalla anglaterra.jpg

Screenshoot de la batalla d'Anglaterra

Un cop hem superat les missions de la campanya històrica, i d’acord a les nostres habilitats, podrem desbloquejar l’accés a nous i diversos avions, escenaris personalitzats i nivells de dificultat més realistes.

Si seleccioneu el nivell simulador, el més difícil, és molt possible que no us mantingueu enlairats massa estona: si no us eliminen els avions enemics, ho faran les bateries antiaèries, i si sobreviviu al enemic, aneu amb molt de compte per no quedar-vos sense combustible o munició al llarg de la partida. Si tot això fos poc, no forceu el motor del vostre avió si no voleu que es cali, i no feu maniobres brusques o el vostre avió entrarà en barrena.

Aquest títol està disponible per PC, PS3 i Xbox 360, i és fill del llegendari IL-2 Sturmovik, aparegut al 2001. Una de les sagues més exitoses dels simuladors de vol de tots els temps. Un altre punt fort del joc és la seva diversitat: un arcade molt divertit pels jugadors principiants, però alhora un simulador molt exigent per les mans més expertes. La qualitat gràfica del videojoc és brutal. Fora de sèrie. Digne de la nova generació de videoconsoles. Un motor gràfic espectacular que ens endinsarà per complet als cels de la segona guerra mundial.

Messermitch.jpg

Els gràfics del joc, espectaculars.

El millor del joc, sota el meu punt de vista, és que és un joc apte pels més petits, ja que malgrat ser un joc de guerra, no és ni de bon tros un joc violent. No pots atacar civils, ni disparar als paracaigudistes enemics que han estat abatuts. Fins i tot, hi ha un cert codi de cavaller de l’aire, una espècie de codi d’honor entre els combatents.

Històricament és un joc molt ben ambientat, amb una gran jugabilitat i molt recomanable per tots aquells amants de la història que en algun moment de la seva infantesa (o maduresa) han desitjat posar-se als comandaments d’un Spitfire o d’un Messermitch i reviure les batalles que van decidir la sort de la segona guerra mundial.

il 2 sturmovik Spitfire.jpg

El Spitfire, la llegenda de la RAF

il 2 sturmovik messermitch.jpg

El Messermitch BF-109, el millor avió alemany de tots els temps.

La conquesta Islàmica de la península (segona part)

dimarts, 20/07/2010

Com pot ser que un contingent d’uns pocs milers de musulmans es fes amb el control de la península, habitada en aquell moment per prop de quatre milions d’hispanoromans? La resposta cal buscar-la en l’actitud dels invasors: al cap i la fi, només volien cobrar els impostos que els hispanoromans ja pagaven als visigots.

A més, la cultura àrab produïa un innegable encís entre la població autòctona, que aviat va abraçar la llengua i la cultura àrab, malgrat el ric subsòl cultural herència de la cultura llatina. La població urbana va abraçar massivament la cultura àrab, mentre que l’ambient rural va ser menys receptiu a la cultura dels invasors. Això es deu, sense cap dubte, a que la civilització àrab era una civilització eminentment urbana.

Els musulmans van respectar, en general, les possessions i la llengua, cultura i religió dels autòctons, a canvi d’una fiscalitat més elevada. De fet, els àrabs preferien respectar les possessions dels autòctons ja que l’estat dissenyat pels musulmans era, bàsicament, un estat tributari, a diferència del sistema feudal (o protofeudal, és a dir, en etapa de formació) dels regnes cristians europeus.

Aquells qui van conservar la religió i la cultura cristiana sota domini musulmà (a canvi de una fiscalitat més elevada) se’ls coneixia com mossàrabs. En canvi, els cristians o jueus que ens convertien al Islam van gaudir d’una fiscalitat més lleugera i foren anomenats muladís.

Com l’àrab era una civilització eminentment urbana, com la Romana o la Grega, a les ciutats fou on la població nativa es convertí massivament al Islam. Per contra, als espais rurals, on la presència de l’administració andalusina era poc important, la religió musulmana tingué pocs adeptes entre els indígenes.

L’empenta dels musulmans els portà a creuar els Pirineus i penetrar a la Gàl·lia, on foren frenats, amb molta dificultat, per Carles Martell, majordom real dels francs, a la batalla de Poitiers al 735. Alguns autors han apuntat la possibilitat que els àrabs no es sentissin massa atrets per les zones amb un clima oceànic o continental, ja que el consideraven massa fred per viure-hi i per conrear els seus productes gastronòmics.

Establerts a la península ibèrica, els musulmans van anomenar-la Al-Andalus (que literalment significa terra de vàndals), i  fou administrada com un emirat dependent de Damasc fins a final del segle VIII. A inicis del segle IX, tingué lloc la revolta abbàssida, que significà la fi dels califes Omeies a mans del sanguinari Abdul Abbas al-Safah, i la fugida cap a Còrdova del darrer membre viu dels Omeies, Abd-el-Rahman ad-Dàkhil (l’emigrant).

Un cop establert a Còrdova, Abd-el-Rahman va proclamar-se emir independent dels abbàssides de Bagdad, sota el títol d’Abd-el-Rahman I. Un segle més tard,un successor seu, Abd-el-Rahman III es sent prou fort com per a proclamar-se Califa (màxima autoritat religiosa i política del Islam) a la mesquita de Còrdova l’any 929. Aquest fet ens mostra la força i el gran prestigi dels andalusins.

Molts dels historiadors més experts en el tema semblen coincidir en un aspecte: no parlem d’una islamització de la societat ibèrica, si no d’una veritable arabització de la mateixa. No fou la força de la religió si no la sofisticada cultura, societat i administració pública dels nouvinguts la que va empènyer cap una acceptació massiva per part dels indígenes vers la cultura, llengua i costums dels nouvinguts. La majoria d’aristòcrates visigots van convertir-se al Islam, com els Benu-Qasí de Saragossa. Els muladís van ocupar importants llocs dins la administració andalusina, i foren una peça clau, com els jueus, per l’èxit de la organització de l’estat andalusí.

Un altre aspecte que cal remarcar de l’estat andalusí és la seva elevada capacitat de mestissatge entre pobles. Els conqueridors àrabs es van casar i tingueren descendent amb dones autòctones, i com l’herència es passava per la línia masculina, en pocs anys ens trobem que entre àrabs, amazics i autòctons hi havia ben poques diferències ètniques (però moltes desigualtats socials, que a la llarga, faran caure el Califat de Còrdova). Sense anar més lluny, el gran califa Abd-el Rahman III era pèl-roig i d’ulls blaus.

abderraman III.jpg

Abd-el-Rahman III, el gran califa de Còrdova

Els andalusins van deixar una rica petjada cultural a la península, i un ric bagatge lingüístic, artístic o gastronòmic. Si avui en dia la nostra cuina gaudeix de llegums, carxofes, taronges o mandarines és gràcies a l’herència musulmana. Si coneixem els clàssics grecs, és gràcies a les còpies dels llibres guardats a Alexandria. Només cal pensar que l’any 1000 la ciutat de Còrdova era la ciutat més gran, rica i opulenta d’Europa.

Els musulmans també van optimitzar els recursos hidràulics per a l’agricultura, van millorar la xarxa comercial i van fomentar la cultura i les arts a les ciutats. Només cal esmentar noms com Averroes, Ibn Hazn o Avicena per adonar-nos de l’enorme riquesa cultural andalusina, considerada aleshores pel món àrab el far d’occident. Altrament, els filòsofs, científics i pensadors andalusins eren molt apreciats al món musulmà. Còrdova, Sevilla i Granada havien esdevingut els fars culturals de l’occident islàmic (i cristià).

Només cal passejar-se per moltes ciutats del sud peninsular per adonar-nos de la important petjada musulmana a la península ibèrica. A Catalunya el llegat musulmà es ben visible a les zones on hi ha un major arrelament islàmic, com els casos de Lleida i el castell de la Suda, Balaguer o Tortosa.

La conquesta islàmica de la península (primera part)

dilluns, 19/07/2010

El 711 les tropes dels cabdills Tarek (o Tàreq, d’origen nord-africà) i Musa (d’origen àrab) van desembarcar al sud de la península, prop de l’actual Gibraltar (que significa, en àrab, la roca de Tarek) i a la badia d’Algeciras.

El causas belli de l’ocupació nord-africana era la lluita entre bàndols visigots per ocupar el tro de Toledo. Els dos pretendents al tro que havia deixat buit el rei Wititza eren, d’una banda, Don Roderic (o Don Rodrigo) i de l’altre banda Akhila (o Agila), fill de Wititza. El bàndol del pretendent Akhila va demanar ajut als guerrers del nord d’Àfrica per a obtindre el tro de Toledo i el control de la península ibèrica.

Cal destacar que en aquell moment la península no només estava sotmesa a una guerra civil, si no que a més, una passa de pesta i de fam havia acabat amb un terç de la població peninsular. A més, la població hispanoromana i la jueva estaven molt descontents amb la gestió del govern visigot, degut a l’elevada fiscalitat imposada pels reis visigots i les lleis restrictives amb els jueus, que van ser obligats a ser batejats i abjurar de la seva religió si volien continuar vivint a la península.

Amb aquest pretext, el 711 va desembarcar una expedició de guerrers musulmans dirigits per Tarek. Aquesta era una expedició petita, que volia fer una exploració del territori. De seguida els guerrers de la mitja lluna s’adonaren de la fragilitat del poder visigot, i van cridar nous contingents, procedents del nord d’Àfrica, per a conquerir la península ibèrica.

Un nou contingent, dirigit per Musa,es va afegir a les tropes ja instal·lades al sud peninsular. En total, es calcula que els cabdills Tarek i Musa disposaven d’uns 12.000 homes llestos i preparats pel combat.

Les tropes musulmanes no eren, ni de bon tros, homogènies. Hi havia soldats d’origen berber o amazic (la majoria), d’altres d’origen egipci o sirià (atrets pel botí), i per últim, els cabdills militars i diversos senyors de la guerra d’origen àrab (que eren una minoria). Dins d’aquests cabdill àrabs, també hi havia diferències molt grans, especialment entre els Quaisís (o del nord de la península aràbiga, tribus guerreres i comerciants) i els Iemenís (del sud de la península aràbiga, tribus bàsicament ramaderes i comerciants).

Aquesta heterogeneïtat dins les tropes musulmanes provocarà, en un poc temps, discussions i conflictes interns a l’hora de repartir el botí i les terres ocupades. El sector social dominant era, sense cap dubte, els pobladors d’origen àrab. Els invasors musulmans no van vindre acompanyat de les seves senyores, si no que van optar per barrejar-se amb les dones autòctones. El fet de pertànyer a una família era garantit per la descendència masculina, així que en ben poques generacions les diferències “racials” entre autòctons, berbers o amazics i àrabs ben aviat van ser imperceptibles.

Però tornem als fets bèl·lics. Ben aviat els Visigots van tindre clar que l’objectiu dels musulmans no era pas ajudar a una facció o un altre per arribar al tro de Toledo, si no la conquesta de la península ibèrica i l’expansió del Islam.

Aquesta conquesta no fou planejada des de Damasc (on residien els califes omeies, màximes autoritats del Islam) si no des del Magreb, tot just acabat de conquerir i islamitzat mig segle abans.

La batalla que va decidir la sort de la península va tindre lloc a la riba del riu Guadalete, al juliol del 711, i enfrontà les tropes de Don Roderic (o Rodrigo) amb les tropes de Tarek. La victòria es decantà a favor del bàndol musulmà, malgrat l’equilibri de forces i combatents entre els dos bàndols. La clau de la victòria musulmana fou, presumiblement, l’ús de la cavalleria lleugera, molt més ràpida i letal que els soldats d’infanteria amb espases dels visigots.

La derrota de Guadalete suposà la fi del regne visigot. En poc més de deu anys la península ibèrica estava sota domini musulmà (tret de la zona pirenaica i cantàbrica, zones muntanyoses d’escàs interès pels invasors).

Al andalus conquista.jpg

Itinerari seguit pels exèrcits de Tàrek i Musa

Com pot ser que un contingent d’uns pocs milers de musulmans es fes amb el control de la península, habitada en aquell moment per prop de quatre milions d’hispanoromans? La resposta cal buscar-la en l’actitud dels invasors: al cap i la fi, només volien cobrar els impostos que els hispanoromans ja pagaven als visigots.

Continuarà….

La guerra sovieticoafganesa

dissabte, 17/07/2010

Afganistan era (i és) un estat centreasiàtic, dotat amb una orografia molt pronunciada, amb pocs recursos, sense sortida al mar i un clima extrem que dificulta les activitats agrícoles i ramaderes.

Afghanistan.jpg

Mapa polític de l'Afganistan

L’Afganistan era, als anys 70 del segle passat, un estat satèl·lit de la Unió Soviètica, amb un govern titella i corrupte (un mal endèmic de la població afgana) sotmès a les directrius de Moscou.

Però l’Afganistan no és un estat uniforme i cohesionat, ni dotat d’un sentiment nacional fort. Més aviat és un país on les lleialtats s’entenen en base tribal (a la tribu o família extensa) i com a molt, es poden establir lleialtats en base ètnica o gentilícia.

El socialisme soviètic mai arrelà al centre asiàtic (com tampoc arrelà a Kazakhstan o Tadjikistan, per exemple).

Enfrontats al govern prosoviètic de Kabul hi havia una àmplia gamma de grups, encapçalats per diversos senyors de la guerra. El grup opositor amb més capacitat de mobilització i suports externs era el grup dels talibans, fonamentalistes religiosos antioccidentals amb un gran prestigi entre el poble afgà.

Afganistan talibans 2.jpg

Combatents talibans

L’èxit i la popularitat dels talibans rau en el sentiment religiós ( Umma o comunitat de creients) és l’únic element aglutinador i unificador en un país tan heterogeni com l’Afganistan.

Els talibans rebien suports procedents de l’exterior en la seva lluita contra els soviètics. L’ajuda internacional provenia d’estats islàmics com l’Aràbia Saudita o Líbia, i  de països occidentals, especialment els Estats Units d’Amèrica, que maldaven per enderrocar un govern soviètic a l’Àsia Central (cal pensar que durant els anys 70 del segle passat la Guerra Freda estava en el seu cènit).

Els Estats Units van enviar material bèl·lic i formació militar a les tropes talibans, i de fet sembla que la CIA va entrenar i armar a Ossama Bin Laden, el líder del grup Al-Quaeda.

Els anys 1979 i 1980 es produí un escenari de guerra oberta entre la URSS i el govern titella de Kabul enfront els opositors talibans i altres senyors de la guerra.El govern del Kremlin envià soldats d’infanteria i forces aèries per acabar amb els dissidents afgans, però les tropes soviètiques es van trobar amb un autèntic infern: al desconeixement del terreny i la llengua calia afegir-li l’oberta hostilitat de la població autòctona contra els invasors estrangers.

Mitjançant una guerra de guerrilles i de desgast de les forces ocupants, els talibans van rebutjar l’ofensiva soviètica i van forçar la sortida de les tropes de la URSS, que van abandonar el país definitivament l’any 1980. La derrota soviètica era total.

Els talibans, que havien cridat a la Yihad o guerra santa en la lluita contra l’infidel invasor van ocupar Kabul, Kandahar i altres ciutats i es van fer amb el control del país.

El prestigi dels talibans va créixer de forma espectacular arreu del país i al llarg i ample del món musulmà, al ser el primer cop que una guerrilla o facció armada fonamentalista guanyava una confrontació armada davant una superpotència occidental.

La pau i l’estabilitat per l’Afganistan mai arribaren del tot, ja que altres faccions no talibanes van continuar (procés que encara es troba actiu actualment) controlant de facto amplis feus dins l’Afganistan.

El règim talibà instaurà un govern opressiu basat en la Xària (Shària) o llei islàmica (no revelada pel profeta Mahoma i subjecte a les diferents interpretacions dels Mulàs i Ulemes). Entre altres mesures, els talibans van prohibir la música i el cinema occidentals, i van imposar les vestimentes tradicionals islàmiques, obligant a les dones a portar el burka (o vel integral) fora de l’àmbit domèstic, mentre que els homes estaven obligats a portar barbes i roba tradicional.

L’estat talibà era molt pobre, i com hem dit, no controlà de forma efectiva tot el sòl afgà. La principal riquesa del país era la producció de drogues pel mercat internacional, especialment l’opi (principal exportació del país) i el haixix.

La maquinària administrativa afgana mai va funcionar i va seguir igual de corrupte que durant l’època de l’ocupació soviètica. A més a més, diverses faccions opositores seguien tècnicament en guerra amb l’estat afgà des dels seus feus, com ara el cas de Hamid Karzai, un dels senyors de la guerra afgans més importants.

Aquesta situació s’allargà prop de vint anys, fins a l’11-S de 2001. Amb l’atemptat de les torres bessones, occident tornà a fixar la seva atenció a l’Afganistan, i s’inicià una guerra que avui en dia, deu anys desprès, encara no s’ha acabat (i sembla no tindre fi).

Afganistan talibans.jpg

Zones sota control de facto talibà a l'Afganistan i al Pakistan avui

Malgrat que els Estats Units han derrotat al govern talibà, la resistència i la guerra de guerrilles semblen indicar que un cop marxin les forces internacionals de l’OTAN, el vesper afgà tornarà a enderrocar el govern titella prooccidental i les forces fonamentalistes, convenientment reorganitzades, han tornat a fer créixer el seu prestigi al liderar la lluita contra l’invasor occidental (exactament igual que va passar amb la dominació soviètica).

Potser occident no ha après la lliçó. L’Afganistan fou el Waterloo de la URSS, la derrota que marcà la seva fi com a superpotència. Pot repetir-se la història amb els Estats Units? Pot l’Afganistan convertir-se en el nou Vietnam?

El que sembla clar avui en dia és que el govern titella de Karzai caurà un cop l’OTAN abandoni l’Afganistan, i que els fonamentalistes tindran el cop d’efecte que tant desitgen: convertir-se en els líders d’un país que ha estat capaç de derrotar, successivament, a l’Imperi Britànic (al segle XIX), als soviètics (al segle XX), i als Estats Units (al segle XXI).

Francesc d’Assis i de Borbó, el rei que no estimava les dones

dimecres, 14/07/2010

Isabel II, reina d’Espanya entre 1833 i 1868 fou una sobirana amb poc suport popular, allunyada de les necessitats reals del seu poble. El fet d’accedir al tro desprès d’una autèntica guerra civil, coneguda com la primera guerra Carlista (1833-40), així com les epidèmies de gana cícliques, les crisis periòdiques i la inestabilitat política van comportar el descrèdit de la seva figura entre la societat del seu temps.

A més, sembla que la reina Isabel era amiga dels luxes i la sumptuositat pròpia de la monarquia europea mentre el seu poble se les veia de tots colors per a subsistir.

Per acabar-ho d’adobar, era pública i notòria l’afició de la reina pels homes i per la seva suposada activitat sexual extramatrimonial.

I és que Isabel II fou casada, molt a contracor, amb el seu cosí germà Francesc d’Assis i de Borbó. El marit fou escollit amb el vist-i-plau de les principals potències europees i pels cercles més propers a la reina Isabel II (tals com la seva mare, la regent María Cristina d’Àustria, viuda de Ferran VII, com també del General Espartero).

Calia buscar una figura entre l’aristocràcia europea que complís amb el paper de rei consort, sense grans ambicions de poder i que, arribat el cas, fos fàcilment manipulable. Per totes aquestes raons l’elegit fou en Francesc d’Assis i de Borbó. Hi ha molta “rumorologia” que tot seguit desenvoluparem, però el que sembla clar és que la parella reial no es va estimar mai.

La reina Isabel II no era pas excessivament atractiva, tot i que sovint els pintors de càmera de palau intentaven afavorir la bellesa de sa majestat. Per contra, en Francesc d’Assis i de Borbó sembla que mai s’interessà en excés per la seva muller.

isabel II foto.jpg

La poc agraciada reina Isabel II

De fet, els cercles propers a la Cort es referien a en Francesc d’Assis i de Borbó amb el malnom de “Paco Natillas”, en referència a la seva manca de fermesa i voluntat.

Les corrents historiogràfiques contemporànies, així com les xafarderies populars hispàniques (l’èxit de Sálvame no és flor d’un dia) sovint qualificaven al rei consort com a homosexual o bisexual.

Per Madrid corrien diversos rumors sobre la nit de noces dels reis, que segons la dita popular, mai s’arribà a consumar. De fet, corria la llegenda que la nit nupcial la reina Isabel va exclamar, sorpresa, que el seu marit portava més bordats a la roba interior que no pas ella. Això en aquella època es considerava tot un símbol de feminitat.

francesc d'Assis i Borbó.jpg

Francesc d'Assís i de Borbó, el rei consort

Un altre rumor popular sobre la inclinació sexual del rei consort li atribueix una profunda admiració per la figura del General Leopoldo O’Donnell, i fins i tot s’arribà a afirmar una presumpta predisposició del monarca per acompanyar-lo a les expedicions militars al estranger.

El que si és cert i podem afirmar amb total seguretat és l’amistat (no podem afirmar si es tractava d’una relació amorosa) del rei amb el seu secretari personal, Antonio Meneses. Amics o amants, Francesc d’Assis i de Borbó trobà en el seu secretari l’única figura en qui confiar en tota la Cort madrilenya.

Tornant al matrimoni reial, la parella va tindre dotze fills, malgrat que només li van sobreviure cinc. De nou, la historiografia (en aquest cas Jesús Pabón) parla obertament de fills extramatrimonials, mentre que altres corrents atribueixen l’elevada mortaldat entre els infants a la consanguinitat de la parella reial.

Ningú, tret del rei i la reina, sabrà mai la legitimitat o no dels descendents d’Isabel II. Tot el que podem fer avui en dia són només conjectures i suposicions. El que a aquestes alçades si que podem afirmar és la manca d’amor entre la parella, i les més que possibles infidelitats entre els reis d’Espanya.

Isabel i Francesc Assis 1865.jpg

La parella reial el 1865.

Un cop va triomfar la revolta de la Gloriosa (setembre de 1868), que obrí el pas al Sexenni Democràtic, la reina i els cercles més propers a la monarquia borbònica van fugir cames ajudeu-me cap a França des de Sant Sebastià, on els reis estiuejaven.

Un cop a França, desterrats per Prim i odiats per l’opinió pública espanyola (més pels excessos dels monarques que cap altra cosa), la parella es va separar.

Cadascú va fer la vida pel seu cantó. De fet, en Francesc d’Assis i Borbó va anar a viure a Paris amb el seu fidel secretari Antonio de Meneses, que no el va abandonar fins la mort a l’exili, l’any 1902.

La historiografia espanyola sovint ha estat molt dura amb la vida personal d’Isabel II. Jo penso que s’ha de criticar la pèssima gestió estadista de la reina, així com la seva excessiva distància del seu poble i les seves necessitats reals. Però no podem criticar la seva suposada vida sexual i privada de la reina, ja que és una constant que els monarques han aprofitat la seva posició per treure’n rèdit sexual (no cal que anem massa lluny per veure alguns exemples). Així doncs, per què la reina no hauria de fer el mateix? Pel fet de ser dona?

Alhora, certa corrent historiogràfica espanyola de caire autoritari (Ricardo de la Cierva, Pío Moa…) han culpat la suposada homosexualitat del rei consort com la causa principal del fracàs polític, econòmic i social de l’ Espanya del moment. Jo penso que la realitat respon més a les incapacitats dels membres del govern, la corrupció, l’aristocràcia terratinent absentista i la manca d’una àmplia burgesia dinàmica i inversora que no pas en les tendències sexuals del rei consort.

És ben cert que el rei no es preocupà en excés pel govern i el benestar dels seus súbdits, i aquest fet és criticable, però no ho és pas l’opció personal de la vida privada de cadascú. Pot ser que alguns encara no estiguin prou preparats per acceptar determinades opcions personals.

Videojocs i Història: COD World at War

dilluns, 12/07/2010

El videojoc del que parlem avui és un dels videojocs més venuts de tots els temps. Ara bé, cal recordar-vos que és un joc no apte pel menors d’edat. Parlem del Call of Duty: World at War, un videojoc sobre la segona guerra mundial, on els jugadors s’han de posar en la pell dels soldats americans en la seva lluita al llarg i ample de l’oceà pacífic per lluitar en primera persona contra les tropes imperials del Japó.

Parlar de la exitosa saga Call of Duty és parlar d’una de els més venudes i popularitzades dinasties de videojocs, segurament la millor saga de videojocs d’acció bèl·lica, amb una milionària legió de seguidors escampats per tot el món.

call-of-duty-5-world-at-war-.jpg

Escena extreta del videojoc.

El joc no deixa de ser un Arcade en primera persona amb elevades dosis d’adrenalina, amb moltes càrregues d’acció bèl·lica, i per tant, episodis violents (cal recordar que és un joc per a majors d’edat, no ho oblidem mai!).

Al llarg del guió del videojoc lluitarem a les paradisíaques platges del pacífic, reviurem la batalla de Guadalcanal, Midway o lluitarem, com a soldats d’infanteria, contra enemics camuflats a la selva tropical.

call-of-duty world at war 2.jpg

Screenshoot extret del videojoc

Però el que realment fa interessant el Call of Duty World at War és la seva fidelitat històrica (personatges, escenaris, armament…) i els vídeos amb imatges documentals que ens ofereix el videojoc a mode d’introducció de cada capítol, realitzats amb rigor històric i que ens insereix de ple en cadascun dels fets i escenaris dels videojoc. A més, aquesta informació recopilada ens permetrà anar fer un seguiment de l’evolució del conflicte internacional al teatre del Pacífic. En definitiva, un joc més apte per als amants dels videojocs d’acció i adrenalina que els amants de l’estratègia i la reflexió. Malgrat això, penso que és el millor en el seu gènere.

Videojocs i Història: Civilization IV

divendres, 9/07/2010

Sovint la societat ha menyspreat els videojocs. Una part molt important del gremi de docents els responsabilitza de l’elevat percentatge de fracàs escolar, o d’haver substituït els hàbits de lectura entre els joves i adolescents.

Jo no penso ben bé així. Penso que dintre de l’oci pot coexistir l’afició per la lectura amb els videojocs. De fet, crec que els videojocs poden despertar interès per la història a sectors de la població que mai han llegit un llibre històric o visionat un documental per pròpia iniciativa.

En aquesta època de crisi global i recessió generalitzada, l’únic sector de l’oci que continua creixent és el dels videojocs. Les formes de divertir-se van canviant, i jo crec que d’un videojoc en podem extreure una eina didàctica i divulgativa on el jugador pot interactuar en diferents escenaris i processos històrics. Deixant de banda aquests arguments, es troba a faltar en el mercat alguna publicació, en català, sobre el món dels videojocs, que mou a milions de persones arreu del món, i uns gruixos de capital que maregen.

De fet els jocs de simulació històrica, on el jugador interactua amb el passat, es troben entre els videojocs més venuts.

Dit això, ara pasarem a analitzar un dels millor videojocs històrics del mercat, el Civilization IV.

civilization4.jpg

Caràtula del videojoc

La saga Civilization és una de les millors sagues de videojocs històrics. Potser ens trobem davant del videojoc històric per antonomàsia. Civilization és un videojoc americà, produït per la companyia Firaxis Games i Sid Meier’s, disponible per a PC i Play Station 3, i a diferència de la majoria de videojocs, està recomanat per a tots els públics.

L’argument és ben senzill: escull una civilització i condueix-la des de el Paleolític inferior fins l’era espacial, i converteix-la en la civilització més poderosa de la història. Per fer-ho hauràs de vigilar la demografia del teu estat, l’economia, les conquestes militars pròpies i dels veïns, la productivitat del teu país, l’oci dels ciutadans, la llibertat (o no) d’expressió, la forma de govern, la religió oficial (o la laïcitat del estat), els conflictes socials, l’emancipació de les classes populars (o el seu vassallatge i/o esclavitud)….

Per convertir-te en el principal líder de tots els temps hauràs de conquerir militarment els països veïns, o bé pactar intercanvis comercials i culturals amb ells, fomentar les arts i la cultura, i sobretot, assegurar-te el control dels recursos naturals més importants (com ara poden ser el ferro i el coure a l’edat antiga o el carbó i el petroli a l’època industrial), funda noves ciutats, crea colònies d’ultramar, crea protectorats, signa tractats internacionals amb els líders de cada civilització, i sobretot tingues cura de la felicitat dels teus ciutadans i del seu benestar social, econòmic i cultural.

Per a mi, aquest joc ( que té dues expansions amb nous i sorprenents escenaris) és el videojoc més didàctic que hi ha al mercat. Inclús penso que algun dia es podria considerar com a un recurs educatiu, aquest videojoc (sé que a als Estats Units hi ha en marxa alguns projectes d’aquest tipus.

I és que el jugador pot controlar tot l’aparell del seu estat, optant per les formes de govern més adequades per a cada moment històric, un cop ha estudiat i desenvolupat les tecnologies necessàries.  A vegades ens podem trobar que el nostre veí s’ha tornat  un país dictatorial però amb polítiques ecologistes, una democràcia sense llibertat d’expressió, una monarquia amb llibertat religiosa o, el cas més estrany que m’he trobat jo, una democràcia teocràtica, esclavista i autàrquica.

El pitjor que té aquest joc és el seu elevat índex d’addicció. Sovint pots passar-t’hi hores i hores tot havent perdut la noció del temps (i les pròpies obligacions!).

A més, el Civilization és un joc apte per a tots els públics, on fins i tot les escenes bèl·liques no poden ser catalogades com escenes violentes, ni molt menys.

Civilization IV, amb les seves dues expansions, s’han convertit en un referent per a tots els videojocs històrics i d’estratègia, esdevenint molt possiblement el millor videojoc d’aquestes característiques que mai s’hagi fet.

Si tot això no fos prou, el joc ens ofereix també la Civilopèdia, una enciclopèdia que pot i ha de ser consultada en qualsevol moment amb tota la informació sobre les unitats militars, líders, civilitzacions, grans personatges, recursos…. explicat d’una forma alegre, acurada i molt didàctica.

Com portarem la nostra civilització a l’èxit? Obtindrem una victòria cultural gràcies a impulsar la cultura, les arts i la ciència i escampant la nostra cultura arreu del món? Obtindrem una victòria militar esclafant a tots aquells que es dobleguin davant les nostres exigències? Potser obtindrem una victòria diplomàtica al fer-nos amb el control del Palau Apostòlic i/o les Nacions Unides? O potser serem derrotats pels veïns invasors?

Civ IV bomba nuclear.jpg

Ai! Ens ataquen amb armes nuclears!

Civilization IV és un joc fet pels fans. Ens podem baixar de franc diversos mods o escenaris creats pels fans del joc, així com noves civilitzacions, com ara la catalana. Ets capaç de posar-te en la pell de Jaume I i dirigir les tropes almogàvers en la lluita contra l’infidel, o esdevenir en Francesc Macià i portar a la República Catalana a esdevenir el centre cultural i industrial del sud d’Europa? O qui sap si prefereixes posar-te en la pell de Felip II i esclafar als enemics del Imperi Espanyol i expandir la llengua i les institucions espanyoles arreu del planeta. La decisió és teva.

Civ IV Macià.jpg

Macià, líder de la República Catalana, a la Civiliopèdia

Francesc Ferrer i Guàrdia

dimecres, 7/07/2010

Francesc Ferrer i Guàrdia és el referent pedagògic de la Catalunya del segle XXI, tot un segle desprès de la seva injusta mort.

Ferrer i Guàrdia fou un pedagog avançat al seu temps, sovint incomprès, i que va obrir el camí cap la innovació pedagògica a Catalunya.

En Ferrer i Guàrdia va apostar per una educació laica, mixta, democràtica, on l’educació es portés a terme des d’una comunicació bidireccional (alumne-professor, professor-alumne), sempre des d’uns principis ètics i de respecte als altres i al món que ens envolta.

Aquestes noves tècniques pedagògiques englobades genèricament sota el nom d’ Escola Moderna o Escola Nova, basades en l’aprenentatge actiu dels alumnes, xocaven frontalment amb les institucions educatives del darrer terç del segle XIX, que eren bàsicament dependents de l’Església Catòlica, que tenia el monopoli educatiu del estat, amb ordres com ara els Jesuïtes.

Els mètodes innovadors de Ferrer i Guàrdia no foren gaire ben acceptats pels sectors conservadors de la societat d’inicis del segle XX, que apostaven per una educació basada en una disciplina de ferro (sovint amb l’ús de la violència com a recurs docent) ni entre les autoritats del moment, que veien amb recel unes propostes que sovint qualificaven com “àcrates” o subversives.

Francesc Ferrer i Guàrdia viatjava amb regularitat als principals focus culturals europeus del moment, tals com Londres, París, Viena o Berlín. Mantenia contacte amb els principals pedagogs europeus del moment, especialment a França, ja que a finals del segle XIX i inicis del XX en Ferrer i Guàrdia era un dels principals pedagogs europeus del moment, dels més respectats i ben considerats.

Iniciativa seva fou la creació de la xarxa d’escoles lliures, com ara l’Escola del Mar, i tingué nombrosos seguidors com Alexandre Galí o Pau Vila, tots ells inspirats en els principis de l’aprenentatge actiu i en la dinamització pedagògica d’en Ferrer i Guàrdia.

Però l’activitat social, cultural i pedagògica de Ferrer i Guàrdia van fer-li guanyar-se nombrosos enemics. Les seves idees, properes al idealisme llibertari, així com la seva adscripció a la Maçoneria van sentenciar-lo com a “subjecte perillós i sospitós” pel govern espanyol.

francesc ferrer i guardia.jpg

Ferrer i Guàrdia

En aquestes condicions, el final tràgic d’en Ferrer i Guàrdia era previsible. L’estat i les forces fàctiques d’Espanya van aprofitar la més mínima ocasió per desfer-se d’aquest incòmode subjecte.

Durant la Setmana Tràgica (1909) es van cometre bogeries i excessos, i les autoritats van veure en Ferrer i Guàrdia un cap de turc perfecte: s’eliminava una figura non grata al règim i a un possible element subversiu, alhora que s’enviava un missatge ben clar als sectors progressistes i llibertaris, a tots aquells que creien en un altre model educatiu per reformar la societat.

Ferrer i Guàrdia fou arrestat com a instigador de la Setmana Tràgica i condemnat a mort al castell de Montjuïc. Però el més sagnant del cas fou que en Ferrer i Guàrdia no estava a Barcelona durant els fets de la Setmana Tràgica, si no a París, en un congrés pedagògic. Els tribunals van fer oïdes sordes i van condemnar a Ferrer i Guàrdia a ser afusellat.

Aquesta injustícia criminal comesa pels poders fàctics espanyols (burgesia, aristocràcia terratinent, església i militars) va causar un gran escàndol internacional. Arreu d’Europa es va engegar una campanya de protesta contra el govern espanyol, llavors encapçalat pel conservador Antoni Maura, que sota l’eslògan “Maura no! Maura dimissió!” va pressionar al govern fins que el govern de Maura va haver de dimitir al complet.

Al caure el govern de Maura es va trencar el pacte del Pardo o el repartiment pacífic del poder entre els partits Liberal i Conservador. El sistema de la Restauració, ideat per Cànovas tres dècades abans, feia aigües per tot arreu.

Avui en dia la petjada de Ferrer i Guàrdia és present al nostre sistema educatiu. A inicis del segle XXI les escoles i instituts de Catalunya han fet seu el programa de l’Escola Moderna, i en Ferrer i Guàrdia s’ha convertit en un referent docent i un màrtir per a tots aquells que defensen l’educació com eina per forjar ciutadans cívics, responsables i amb una consciència democràtica i social, malgrat que des de l’arribada de l’actual Conseller d’Educació, el senyor Ernest Maragall, s’ha produït un important recés educatiu. Però l’escola moderna, el llegat de Ferrer i Guàrdia, és molt gran, i continuarà guiant a la societat catalana per a que, mitjançant l’educació, la nostra societat esdevingui més justa, solidària, plural i democràtica que mai.

Kingsbridge cobra vida

dilluns, 5/07/2010

Els pilars de la terra és l’obra cabdal de l’escriptor britànic Ken Follet, i un dels llibres més venuts dels darrers anys. La història de Tom Builder passarà a la petita pantalla de la mà de la cadena americana Starz, i serà estrenada aquesta tardor als Estats Units. A Espanya els drets d’aquesta sèrie els ha adquirit Canal +. La cadena Starz (tot just fundada fa tres anys) ha apostat fort per les sèries històriques, tals com Spartacus o Els pilars de la terra. Bravo per la seva arriscada aposta per aquestes sèries, i m’alegro molt que la història tingui el seu espai a les graelles americanes amb un decidit compromís per elaborar creacions de qualitat i amb una gran fidelitat històrica.

L’argument de la sèrie, ambientada al segle XII, ja el coneixeu tots aquells amants de l’obra de Ken Follet. La construcció d’una catedral al sudoest anglès on s’escenifica a la perfecció les relacions socials i culturals feudals de l’Europa medieval. El llibre de Ken Follet ha venut més de 30 milions de còpies arreu del món, i és el llibre de ficció més venut de la història a l’estat espanyol.

Pel que fa a la sèrie de televisió, la direcció de la mateixa serà dirigida per Sergio Mimica-Geezan, director d’altres grans sèries com Heroes o Prision Break. Si el director és un gran creador, no ho és menys els responsables de producció: ni més ni menys que els germans Scott (Tony i Ridley Scott). Per fer-se una idea, pensem en Gladiator, Robin Hood, El regne dels cels o Blade Runner, films produits pels dos germans Scott, autèntiques bèsties de Hollywood.

El repartiment dels actors és igualment espectacular, tot un luxe: Donald Sutherland (Orgull i prejudici) , Ian McShane (Sexy Beast), Rufus Sewell (El ilusionista), Matthew McFayden (Frost contra Nixon)

In this  Saturday, Nov. 7, 2009 photo, US actor Donald Sutherland, seen, during the filming of Ken Follett's "The Pillars of the Earth" in Astra Studios,  in Fot, near Budapest, Hungary. "The Pillars of the Earth" is an eight-hour adaptation of the bestseller about the construction of an English cathedral in the 12th century. The series is being shot in Hungary and Austria and  is due to be broadcast in 2010. (AP Photo/Bela Szandelszky)

Donald Sutherland

La sèrie té un pressupost de 40 milions de dòlars, i s’està filmant a Hongría i Alemanya. Sembla que la versió televisiva de l’obra de Follet tindrà una posada en escena espectacular, similar a l’exitosa sèrie (que tot just s’ha acabat aquesta temporada) de Los Tudor.

Personalment espero moltíssim d’aquesta sèrie, que sembla que tindrà un atrezzo i una ambientació històrica espectacular. Si més no, la sèrie ha reunit molts Globus d’or i molts Òscars, i amb aquest actiu de talent i capacitat segurament estem davant de la sèrie de més èxit de la temporada vinent (o això esperem els fans de Ken Follet). Us dexo amb un tast de la sèrie, que podeu veure aquí.

Tant de bo us agradi!

Actualització: ja he vist la totalitat de la sèrie. Fenomenal i molt recomenable. Una ambientació espectacular combinada d’una gran interpretació per part dels actors (majoritariament britànics).