Reflexions sobre l’Estatut

Ja tenim sentència de l’Estatut. De moment, retallat i rebaixat pels jutges del Tribunal Constitucional de Madrid, que ha decidit que la voluntat del poble de Catalunya no encaixa amb el model d’estat espanyol que ells interpreten d’acord als principis de la Constitució Espanyola de 1978.

La societat civil catalana majoritàriament s’ha mostrat contrariada per la decisió del Tribunal Constitucional. En la meva modesta opinió, crec que la sentència del Constitucional només generarà més malestar i radicalització política a Catalunya. D’alguna manera, em sembla que el missatge que ha rebut bona part de la societat catalana és que el sostre autonòmic ja ha arribat: si Catalunya vol anar més enllà com a poble, nació i cultura haurà de ser mitjançant la proclamació d’independència de Catalunya. Per tant, segons la meva percepció (que pot ser errònia, evidentment) la sentència de l’Estatut ha tingut l’efecte contrari desitjat pel PP, ja que ha creat més desafecció entre els catalans que encara creien en la possibilitat d’una Espanya federal o confederal.

El problema, segons jo l’entenc, no és l’Estatut de 2006, ni ho va ser el de Núria de 1932 o el Estatut de 1979, com tampoc ho era la Constitució de la Segona República o l’actual. L’Estatut d’Autonomia i les seves retallades a Madrid són metàfores de la relació de Catalunya amb Espanya, sovint poc satisfactòries i deficients.

La relació de Catalunya i Espanya s’hauria de basar en la confiança, la justícia i el respecte mutu en un estat plural i democràtic. La sentència de l’Estatut demostra que aquesta relació és impossible.

Qui té la culpa d’aquesta problemàtica a l’entorn de l’encaix de Catalunya dins (o fora) d’Espanya? Pot ser que la responsabilitat del fracàs en les relacions entre catalans i espanyols sigui una responsabilitat compartida?

Evidentment que Madrid ha mostrat un cop més la seva manca de comprensió i sensibilitat envers la cultura i la realitat catalana, però potser els catalans no ens hem sabut vendre a Espanya? Cal fer autocrítica al respecte, penso que és evident.

Els partits polítics han convocat una manifestació pel proper 10 de juliol. La veritat és que no sé si aniré a la manifestació, ja que l’espectacle és lamentable. El PSC acata la sentència del l’Estatut, però vol aprofitar la manifestació per presentar-se com a paladí de l’Estatut aprovat pels catalans en un referèndum. CIU es presenta com l’única alternativa possible i la defensora de les llibertats nacionals de Catalunya (això a Barcelona, ja que a Madrid el seu discurs és un altre, plasmat en les relacions Pujol-González i les relacions Pujol-Aznar). ERC hi veu un greuge al país, quan les bases del partit van deixar clar que no volien aquest Estatut (cap estatut ens farà lliures, cal lluitar per la independència, deien).  Els polítics catalans ( i els espanyols), si em permeteu l’expressió, són una colla d’oportunistes. Ara volen que els ciudatans i ciutadanes de Catalunya els hi treguin les castanyes del foc, quan no són capaços de tirar endavant el país d’aquesta greu crisi econòmica, política i institucional? Pot ser que Catalunya no es mereixi una col·lectiu polític pèssim, que ha mostrat un cop més no estar a l’alçada del que el país realment es mereix?

Catalunya és Espanya? Què és Espanya? Què és Catalunya? Cadascú és lliure de contestar d’acord a les seves conviccions, i totes les conviccions em semblen igual de vàlides i respectables, sempre que s’insereixin en un marc pacífic i de respecte cap a l’altre.

De moment, el que ha aconseguit l’Estatut i la sentència del constitucional és crear un ambient de mal rollo entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i entre aquests i la resta de l’estat espanyol. És per això que jo penso que la culpa d’aquest guirigall la té la classe política, tant catalana com espanyola, malgrat que, (i aquí sóc totalment parcial) penso que el PP i els mitjans de comunicació afins a la dreta espanyola són els grans responsables d’aquesta situació.

Què val més, el benestar dels catalans i els espanyols o el rèdit electoral dels partits polítics?

Comparteix

    Comentaris

    • javito

      01/07/2010 - 22:53

      no estoy de acuerdo que utlices el blog para hacer valoraciones pol … Ver másíticas cuando es un blog de historia, pero como es tu blog pensaras que puedes hacer lo que te salga de los cojones…estoy aún así de acuerdo contigo en la parte final de tu comentario, es acertado y cauto y eso se ha de valorar, todos estamos de acuerdo que el modelo de estado actual ha muerto, que los políticos de catalunya y el resto de España son infames, que la izquierda esta muerta desde hace 30 años y que la derecha esta inmersa dentro del organismo de justicia y la que impide al fin y al cabo el progreso de España hacia un estado republicano y federal, pero dentro del marco legal vigente los del TC tienen razón, lo que yo me pregunto es que si queremos cambiar esto, no nos deberiamos cambiar el propio marco legal vigente, la propia noción de estado establecida en la propia constitución, modificarla?¿?

    • Ferran Vital

      02/07/2010 - 12:49

      Torno a dir que em senbla que totes les opcions polítiques em semblen correctes i respectables sempre que es basin en el respecte mutu i la voluntat pacífica. Tu dius que cal canviar la constitució de 1978. No puc estar-hi més d’acrod. La pregunta és: ens la deixaràn canviar, o els canvis només estàn reservats per la família reial i que la Leonor un dia sigui reina d’Espanya?

      Crec que la colla de polítics que tenim estàn molt per sota del nivell mínim exigible, tant aquí com a Madrid.

      Què és un estat? QUè és una nació? Existeixen les nacions? I els estats, són més que la burrocràcia administrativa?

      República federal? Espanya sembla poc preparada per fer aquest salt endavant. Catalunya Independent, però integrada a la UE, amb una economia de mercat comú?

      Evidentment s’ha de canviar la Constitució i el model d’estat, ja que el camí autonòmic sembla que ha arribat al seu cènit.

    • amaiur

      02/07/2010 - 20:24

      Jo crec que les persones fem història i politica comtinuament fem el que fem cada día,conscienment o inconscienment peró la fem, per tant me sembla que un blog d’història és un lloc molt lícit per emetre opinions sobre la vida d’un país, és la meva humild opinió.
      Una constitució sembla quelcom diví i intocable quand és un conjunt de normes que regeixen la convivència d’un poble per tant s’hauria de poder adaptar a l’evolució històrica d’aquest poble. Com persona que ha militat al partit més assambleari de Catalunya i que fa anys vaig ser-hi a un grup de persones que van intentar “tocar” el tema de la costitució, crec que mentres que al primer artlicle ( punt a modificar) digui que “el rey es garante” de la mateixa no hi ha una forma pacifica de fer-ho, per quand els referèndums interessants?
      Crec que els politic són uns treballadors contracts per el poble i que com a la resta de gent s’els hauria poder acomiadar per incumpliment del contracte independenment dels 4 anys de legislatura.
      Totes aquestas preguntas també nos les fem alguns.

    • Ferran Vital

      05/07/2010 - 21:52

      El teu suport és molt gratificant, Amaiur. Penso, estic d’acord amb tu, que els polítics haurien de pasar algun tipus de control polític per part dels ciutadans per a poder avaluar la seva acció de govern (o d’oposició).

      Pel que fa a la Constitució, sóc molt pessimista, com havia dit abans: penso que Espanya no està per la feina de renovar el pacte constitucional (al que jo, per exemple, no he pogut ni votar ja que no havia nascut).
      Igual l’autèntica transició política tindrà lloc quan la generació dels 80-90 arribi al poder de l’aparell de les institucions (o no…)

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús