Arxiu del dimecres, 30/06/2010

Reflexions sobre l’Estatut

dimecres, 30/06/2010

Ja tenim sentència de l’Estatut. De moment, retallat i rebaixat pels jutges del Tribunal Constitucional de Madrid, que ha decidit que la voluntat del poble de Catalunya no encaixa amb el model d’estat espanyol que ells interpreten d’acord als principis de la Constitució Espanyola de 1978.

La societat civil catalana majoritàriament s’ha mostrat contrariada per la decisió del Tribunal Constitucional. En la meva modesta opinió, crec que la sentència del Constitucional només generarà més malestar i radicalització política a Catalunya. D’alguna manera, em sembla que el missatge que ha rebut bona part de la societat catalana és que el sostre autonòmic ja ha arribat: si Catalunya vol anar més enllà com a poble, nació i cultura haurà de ser mitjançant la proclamació d’independència de Catalunya. Per tant, segons la meva percepció (que pot ser errònia, evidentment) la sentència de l’Estatut ha tingut l’efecte contrari desitjat pel PP, ja que ha creat més desafecció entre els catalans que encara creien en la possibilitat d’una Espanya federal o confederal.

El problema, segons jo l’entenc, no és l’Estatut de 2006, ni ho va ser el de Núria de 1932 o el Estatut de 1979, com tampoc ho era la Constitució de la Segona República o l’actual. L’Estatut d’Autonomia i les seves retallades a Madrid són metàfores de la relació de Catalunya amb Espanya, sovint poc satisfactòries i deficients.

La relació de Catalunya i Espanya s’hauria de basar en la confiança, la justícia i el respecte mutu en un estat plural i democràtic. La sentència de l’Estatut demostra que aquesta relació és impossible.

Qui té la culpa d’aquesta problemàtica a l’entorn de l’encaix de Catalunya dins (o fora) d’Espanya? Pot ser que la responsabilitat del fracàs en les relacions entre catalans i espanyols sigui una responsabilitat compartida?

Evidentment que Madrid ha mostrat un cop més la seva manca de comprensió i sensibilitat envers la cultura i la realitat catalana, però potser els catalans no ens hem sabut vendre a Espanya? Cal fer autocrítica al respecte, penso que és evident.

Els partits polítics han convocat una manifestació pel proper 10 de juliol. La veritat és que no sé si aniré a la manifestació, ja que l’espectacle és lamentable. El PSC acata la sentència del l’Estatut, però vol aprofitar la manifestació per presentar-se com a paladí de l’Estatut aprovat pels catalans en un referèndum. CIU es presenta com l’única alternativa possible i la defensora de les llibertats nacionals de Catalunya (això a Barcelona, ja que a Madrid el seu discurs és un altre, plasmat en les relacions Pujol-González i les relacions Pujol-Aznar). ERC hi veu un greuge al país, quan les bases del partit van deixar clar que no volien aquest Estatut (cap estatut ens farà lliures, cal lluitar per la independència, deien).  Els polítics catalans ( i els espanyols), si em permeteu l’expressió, són una colla d’oportunistes. Ara volen que els ciudatans i ciutadanes de Catalunya els hi treguin les castanyes del foc, quan no són capaços de tirar endavant el país d’aquesta greu crisi econòmica, política i institucional? Pot ser que Catalunya no es mereixi una col·lectiu polític pèssim, que ha mostrat un cop més no estar a l’alçada del que el país realment es mereix?

Catalunya és Espanya? Què és Espanya? Què és Catalunya? Cadascú és lliure de contestar d’acord a les seves conviccions, i totes les conviccions em semblen igual de vàlides i respectables, sempre que s’insereixin en un marc pacífic i de respecte cap a l’altre.

De moment, el que ha aconseguit l’Estatut i la sentència del constitucional és crear un ambient de mal rollo entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i entre aquests i la resta de l’estat espanyol. És per això que jo penso que la culpa d’aquest guirigall la té la classe política, tant catalana com espanyola, malgrat que, (i aquí sóc totalment parcial) penso que el PP i els mitjans de comunicació afins a la dreta espanyola són els grans responsables d’aquesta situació.

Què val més, el benestar dels catalans i els espanyols o el rèdit electoral dels partits polítics?