La Gran Colòmbia

Segurament us heu donat compte que les banderes dels estats de Veneçuela, Equador i Colòmbia tenen els mateixos colors i la mateixa forma. La bandera en qüestió és formada per tres franjes horitzontals amb el mateix ordre i seqüència: la superior és groga, la mitja és blava i l’inferior és vermella.

La diferència rau en els escuts de cada país, així com l’amplària d’aquestes franjes. La bandera colombiana no té cap escut al mig de la bandera, i la franja groga ocupa la meitat de la bandera. L’altre meitat es reparteix simètricament entre els dos colors restants, és a dir, dos quarts de la bandera grocs, un quart blau i un altre quart vermell.

Bandera COlombia.png

Bandera de Colòmbia

La bandera de l’Equador, en canvi té tres franjes simètriques i un escut al bell mig de la bandera, en forma d’àguila.

Bandera Equador.png

Bandera de l'Equador

Per últim, la bandera de Veneçuela té les tres frnjes simètriques i al mig de la bandera hi ha unes estrelles.

Bandera Veneçuela.png

Bandera de Veneçuela

La coincidència de banderes no és casual. Totes tres repúbliques (més la de Panamà) van formar, durant uns anys, la Gran Colòmbia, l’ambiciós projecte federalista de Simón Bolívar,durant els anys 1821-1831. Simón Bolívar, “el libertador”, va néixer a l’actual Veneçuela, a la ciutat de Caracas, fill d’una família basca que havia emigrat a mitjan segle XVIII.

Bolívar va estudiar a la península i a França, on va entrar en contacte amb els cercles revolucionaris europeus, amb il·lustrats lliberals i va ingressar a la maçoneria. Aquests anys seràn vitals per la formació política d’en Simón Bolívar, ja que va viure en la seva pell els fets de la Revolució Francesa. En Bolívar s’ identificà, en un primer moment, amb el sector jacobí de Robespierre (el grup més exaltat i revolucionari).

La ideologia de Bolívar era eclèctica, oscil·lava entre les idees igualitàries i lliberals, entre federalisme i socialisme utòpic, entre revolució o reforma. Quan el Libertador va tornar a Amèrica, ben aviat apostà per l’insurgència armada contra els espanyols, i inicià una guerra de guerrilles que li van costar l’exili i la presó entre 1810 i 1816.

simon_bolivar.jpg

Simon Bolívar

Finalment i desprès de diversos intents fallits, entre 1818-19 en Bolívar va aconseguir el seu objectiu, i expulsà als espanyols del virreinato de Nueva Granada, i el 1821 va finiquitar les restes reialistes (també anomenades lleialistes o espanyoles) a la batalla de Carabobo,  que significà el major èxit militar de Bolívar. Un cop expulsat i aniquilat l’enemic espanyol, en Bolívar ja tenia les mans lliures per forjar una nova realitat política.

En Bolívar, sobre la base administrativa i territorial de l’antic virregnat va optar per mantindre part de l’estructura administrativa colonial i va forjar un nou estat, de tipus federal, que va anomenar com a “República de la Gran Colombia”, en honor de Cristòfor Colom.

mapa_gran_colombia.jpg

Mapa de la Gran Colòmbia

Però el projecte de Bolívar va fracassar. Bolívar volia forjar una sudamèrica forta i unida, una sola realitat política, però les rivalitats entre les oligarquies locals i les diferències amb els altres “libertadores” com San Martín (que independitzà Xile i Las Provinicias Unidas de Buenos Aires y Río de la Plata, futur embrió dels actuals Uruguai, Paraguai i Argentina), com les disputes amb José Sucre (libertador del Alto Perú, desprès anomenat Bolívia en honor a Bolívar), i sobretot, el fracàs en la direcció de l’expedició militar contra el Virreinato de Perú (sota control reialista o espanyol), van impedir que fructifiqués el projecte panamericà de Bolívar.

Per últim, la Gran Colòmbia no fou més que el canvi d’una administració colonial per un altre liberal, on els Criollos (la burgesia autòctona amb interessos a Amèrica) es reservaven el control de l’aparell de l’estat, en detriment de l’immensa massa popular, amb dificultats per la supervivència. El govern de la Gran Colòmbia mai va respondre a les necessitats reals de la població, si no que legislava en funció dels interessos de l’elit criolla.

Des de 1828 i fins el 1831 la Gran Colòmbia s’estava descomponent. Era un territori enorme, inconnex, amb una enorme diversitat d’interessos socials i polítics, amb una orografia salvatge, i amb una acusada inestabilitat política i social. L’administració de l’estat era inexistent a àmplies zones del país.

Cada cop menys gent creia en el projecte Bolivarià, i els grups de pressió i lobbys criolls conspiraven contra la República. Desprès de diversos pronunciaments militars el propi Bolívar decidí prendre el control del país de forma dictatorial, al 1828. Era un darrer intent, a la desesperada, per salvar el seu projecte polític. A la mort de Bolívar, el 1830, la República de la Gran Colòmbia era un cadàver en descomposició. El projecte de Bolívar havia fracassat amb ell. La seva República no li va sobreviure.

Poc més d’una desena d’anys fou el que va durar el projecte de Bolívar. Entre 1830 i 1832 es van independitzar l’Equador i la pròpia Veneçuela, i el 1901-02 es va segregar el darrer estat, Panamà, tot i que la de Panamà fou una independència tutelada i apadrinada pels Estats Units, per assegurar els seus interessos a la zona i col·locar-hi un govern titella que li garantís al gegant nord-americà el control del canal de Panamà, que comunica els oceans Atlàntic i Pacífic.

Fa pocs anys el president veneçolà Hugo Chávez proposà la restitució de l’estat sota domini veneçolà i d’acord als principis bolivarians. Evidentment tant Equador, com Colòmbia i Panamà s’hi van negar.  Però el que Chávez no sap és que molt possiblement el propi Bolívar no hagués estat gens d’acord amb la revolució que ha batejat amb el seu nom.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús