Els fets de Maig del 37

Des de l’esclat de la guerra civil, el 18 de juliol de 1936, el bàndol que romangué fidel al govern legítim republicà va esdevenir heterogeni i plural. A diferència dels insurrectes, el bàndol republicà era un mosaic de idees, projectes i ideologies.

Les forçes antifeixistes de la classe obrera armada van lluitar contra els militars insurrectes als carrers de les ciutats i pobles espanyols, prenent el control de la situació i sufocant als rebels en molts casos.

Però ben aviat les diferències entre els diversos grups i “famílies” polítiques van esdevenir tensions que van impossibilitar una acció política, social i militar unitària i amb la força necessària per vèncer els militars insurrectes.

La CNT-FAI va organitzar brigades de milicians organitzats en columnes, com la Columna Durruti o la Columna Ibèria. La UGT, el PSUC, ERC, PSOE, PCE, POUM…tots ells van anar a lluitar en columnes de milicians que sovint feien més cas a les directrius dels propis partits i sindicats que no pas als comandaments militars de la República.

Les successives derrotes republicanes al llarg de l’any 1936 i el primer terç del 1937 suggeriren la necessitat d’un canvi radical en les forces armades republicanes per tal de vèncer la guerra.

A més, l’única potència europea que ajudava (encara que ben poc) al govern republicà fou la URSS, fet que provocà una orientació prosoviètica dins del govern republicà que culminà amb l’ascens de Juan Negrín com a president de la República Espanyola.

Aquest fet, i la derogació del sistema de milícies per a substituir-lo per un exèrcit regular republicà van fer indignar els sectors anarquistes, llibertaris i Trotskistes, especialment a la CNT-FAI i al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), de tendència Trotskista.

La CNT-FAI i el POUM es sentien perseguits i menyspreats dintre del sistema republicà. Els anarquistes, teòricament apolítics, van defensar la República des de bon començament per lluitar contra el feixisme i alliberar la classe obrera mitjançant una tàctica revolucionària.

Però el sector governamental, format per diversos partits socialistes, comunistes i ERC,  volien posposar la revolució social  per a desprès de la guerra, “primer guanyem la guerra, desprès farem la revolució”.

 

Aquesta tensió acumulada esclatà al maig de 1937 pels carrers de Barcelona. El 4 de maig homes armats de la Generalitat i del Govern republicà, supervisats per membres del PSUC, van ocupar l’edifici de la Telefònics de Barcelona, situada entre Plaça Catalunya i la Rambla (edifici que encara existeix avui en dia). La CNT-FAI va respondre de forma idèntica a l’agressió governamental, és adir, amb la utilització de la violència.

La Telefònica tenia llavors una importància vital i estratègica per comunicar ordres militars i directrius executives. Qui controlava les comunicacions acaparava molt de poder.

La resposta governamental no es va fer esperar. Forces armades republicanes i mossos d’Esquadra van atrinxerar-se a Plaça Catalunya i Plaça Universitat, mentre que els milicians anarquistes i llibertaris van fer-se forts al Raval i al barri Gòtic.

maig 37.jpg

Aspecte del capdavall de la Rambla durant els fets de maig

Pels carrers de Barcelona es va desencadenar una autèntica guerra civil dintre de la guerra civil, amb un seguit d’enfrontaments armats entre els membres del POUM i la CNT contra les forces del govern de la República.

La confrontació va durar pocs dies, fins el 7 de maig, però la cicatriu que deixà fou enorme: persecució de membres de la CNT i del POUM, proclamació de l’estat d’excepció, supressió de la llibertat d’expressió i la formació d’un nou govern encara més propens a les directrius de Moscú.

Però per sobre de tot, penso que els fets de maig escenifiquen la data de caducitat del projecte democràtic republicà a la península, la màxima expressió de l’incapacitat de compartir un projecte polític i social basat en la comprensió i el respecte mutu.

 

Per últim, cal destacar que el gran beneficiat de les disputes internes de la República no era cap altre que el bàndol franquista. Jo crec que Franco no va guanyar la guerra als camps de batalla, si no que fou la República la que va perdre la guerra, sobretot a causa de l’esfondrament d’un model de gestió democràtic i la manifesta incapacitat de fer front comú contra els militars i l’amenaça feixista.

Comparteix

    Comentaris

    • Tweets that mention Els fets de Maig del 37, al blog de l’historiador Vital — Topsy.com

      02/06/2010 - 18:16

      […] This post was mentioned on Twitter by Anaïs, Sapiens.cat. Sapiens.cat said: Els fets de Maig del 37, al blog de l'historiador Vital http://ow.ly/1T6ah […]

    • Amaiur

      12/06/2010 - 20:44

      Des de sempre l’esquerra en aquest país ha semblat un joc de calidoscopi que no pogués compondre cap dibuix i encara que això és impossible malgrat tot ocórre, de vegades penso que és un defecte de les persones que composen aquest col·lectiu, ho dic amb coneixement, he militat temps en el partit més assembleari de Catalunya.

      Salut

    • Estrella

      17/09/2014 - 20:13

      Potser algú ja ho ha dit però la fotografia que il·lustra aquest post no és de la plaça Universitat com diu el peu de foto. ES veu clarament el teatre principal i el monument a pitarra a la part baixa de la rambla on crec que en aquell temps es trobava situat el CADCI

    • Ferran Vital

      08/10/2014 - 20:15

      Tens raó! Ara ho esmeno!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús