Arxiu del mes: juny 2010

Reflexions sobre l’Estatut

dimecres, 30/06/2010

Ja tenim sentència de l’Estatut. De moment, retallat i rebaixat pels jutges del Tribunal Constitucional de Madrid, que ha decidit que la voluntat del poble de Catalunya no encaixa amb el model d’estat espanyol que ells interpreten d’acord als principis de la Constitució Espanyola de 1978.

La societat civil catalana majoritàriament s’ha mostrat contrariada per la decisió del Tribunal Constitucional. En la meva modesta opinió, crec que la sentència del Constitucional només generarà més malestar i radicalització política a Catalunya. D’alguna manera, em sembla que el missatge que ha rebut bona part de la societat catalana és que el sostre autonòmic ja ha arribat: si Catalunya vol anar més enllà com a poble, nació i cultura haurà de ser mitjançant la proclamació d’independència de Catalunya. Per tant, segons la meva percepció (que pot ser errònia, evidentment) la sentència de l’Estatut ha tingut l’efecte contrari desitjat pel PP, ja que ha creat més desafecció entre els catalans que encara creien en la possibilitat d’una Espanya federal o confederal.

El problema, segons jo l’entenc, no és l’Estatut de 2006, ni ho va ser el de Núria de 1932 o el Estatut de 1979, com tampoc ho era la Constitució de la Segona República o l’actual. L’Estatut d’Autonomia i les seves retallades a Madrid són metàfores de la relació de Catalunya amb Espanya, sovint poc satisfactòries i deficients.

La relació de Catalunya i Espanya s’hauria de basar en la confiança, la justícia i el respecte mutu en un estat plural i democràtic. La sentència de l’Estatut demostra que aquesta relació és impossible.

Qui té la culpa d’aquesta problemàtica a l’entorn de l’encaix de Catalunya dins (o fora) d’Espanya? Pot ser que la responsabilitat del fracàs en les relacions entre catalans i espanyols sigui una responsabilitat compartida?

Evidentment que Madrid ha mostrat un cop més la seva manca de comprensió i sensibilitat envers la cultura i la realitat catalana, però potser els catalans no ens hem sabut vendre a Espanya? Cal fer autocrítica al respecte, penso que és evident.

Els partits polítics han convocat una manifestació pel proper 10 de juliol. La veritat és que no sé si aniré a la manifestació, ja que l’espectacle és lamentable. El PSC acata la sentència del l’Estatut, però vol aprofitar la manifestació per presentar-se com a paladí de l’Estatut aprovat pels catalans en un referèndum. CIU es presenta com l’única alternativa possible i la defensora de les llibertats nacionals de Catalunya (això a Barcelona, ja que a Madrid el seu discurs és un altre, plasmat en les relacions Pujol-González i les relacions Pujol-Aznar). ERC hi veu un greuge al país, quan les bases del partit van deixar clar que no volien aquest Estatut (cap estatut ens farà lliures, cal lluitar per la independència, deien).  Els polítics catalans ( i els espanyols), si em permeteu l’expressió, són una colla d’oportunistes. Ara volen que els ciudatans i ciutadanes de Catalunya els hi treguin les castanyes del foc, quan no són capaços de tirar endavant el país d’aquesta greu crisi econòmica, política i institucional? Pot ser que Catalunya no es mereixi una col·lectiu polític pèssim, que ha mostrat un cop més no estar a l’alçada del que el país realment es mereix?

Catalunya és Espanya? Què és Espanya? Què és Catalunya? Cadascú és lliure de contestar d’acord a les seves conviccions, i totes les conviccions em semblen igual de vàlides i respectables, sempre que s’insereixin en un marc pacífic i de respecte cap a l’altre.

De moment, el que ha aconseguit l’Estatut i la sentència del constitucional és crear un ambient de mal rollo entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i entre aquests i la resta de l’estat espanyol. És per això que jo penso que la culpa d’aquest guirigall la té la classe política, tant catalana com espanyola, malgrat que, (i aquí sóc totalment parcial) penso que el PP i els mitjans de comunicació afins a la dreta espanyola són els grans responsables d’aquesta situació.

Què val més, el benestar dels catalans i els espanyols o el rèdit electoral dels partits polítics?

El Mundial de Mussolini

dissabte, 26/06/2010

Immersos com estem en ple febre mundialista, convé recordar que la història dels Mundials de Futbol mai ha estat massa neta i polida. Al primer campionat del món, celebrat a l’ Uruguai el 1930, molts equips europeus van fer-hi boicot. La selecció anglesa, per exemple, no jugà cap campionat del món fins al 1950, ja que es consideraven infinitament superiors a la resta d’equips.

Però cap copa del món de futbol ha estat tant polèmica i tant manipulada per un règim dictatorial com ho fou el mundial de 1934, celebrat a Itàlia. En Mussolini aprofità l’ocasió per a fer publicitat del seu règim i demostrar al món la superioritat de la raça italiana mitjançant el calcio, o futbol. Mussolini fou el primer polític en aprofitar-se d’un esdeveniment tant important, i creà un precedent que desprès Hitler va perfeccionar als jocs olímpics de Berlín de 1936.

azzurra àrbitres.jpg

Àrbirtes fent la salutació feixista abans dels partits

Tornant al mundial de 1934, mai una competició futbolística ha estat tan fosca, amb arbitratges comprats tan evidents. La copa del món de 1934 potser tampoc s’ha d’anomenar així, ja que només tres equips americans i un africà van prendre part en l’esdeveniment (cap equip asiàtic o oceànic). Fins i tot els àrbitres estaven obligats a fer la salutació feixista abans dels partits.

Itàlia va eliminar a Espanya als quarts de final en un partit escandalós (en un partit que es va haver de jugar tres cops, i desprès dels partits, els àrbitres suíssos Luis Baert i René Mercet, van ser expulsats per vida del arbitratge internacional com a resultat dels arbitratges tant escandalosos que van protagonitzar). Aquella era una roja on brillaven grans jugadors dels anys 30 com Quincoces, Gorostiza, Ricardo Zamora o Lángara, que sota bandera republicana, havien eliminat al totpoderós Brasil a vuitens de final. Il Duce no podia permetre que els republicans espanyols eliminessin a l’azzurra i per això va comprar l’àrbitre del partit.

A les semifinals, l’Squadra Nazionale va desfer-se de una sorprenent selecció Austríaca on jugava un tal Sindelar, anomenat “el Mozart del futbol”. Un joc duríssim dels Italians, que van cosir a cops als austríacs (com abans havien fet amb els espanyols) i un arbitratge escandalós, va propiciar la victòria Italiana, encapçalats pel llegendari golejador Giusseppe Meazza (que va marcar amb la mà i en posició de fora de joc).

L’altre semifinal enfrontava a l’Alemanya nazi amb una Txecoslovàquia democràtica. Al Duce no li agradava l’idea de jugar-se el campionat del món amb els alemanys del tercer Reich, els únics que havien denunciat l’atrac comés sobre els seus “germans” austríacs. Mussolini no volia compartir el protagonisme amb l’equip del tercer reich, i molt menys qeu un emergent Adolf Hitler li fes ombra en el “seu” campionat del món de futbol.  Per tant, un cop més, l’àrbitre va donar un cop de mà als txecoslovacs per plantar-se a la final contra Itàlia. Mussolini estava prou satisfet.

azzura 1934.jpg

L' azzurra campiona del món al 1934

La gran final entre Itàlia i Txecoslovàquia es va disputar el 10 de juny de 1934 al Stadio Nazionale del Partito Nazionale Fascista de Roma, avui rebatejat com Stadio Flaminio, i que actualment acull els partits de la seleció italiana de rugbi del sis nacions. Amb aquest nom i a casa seva, el mundial no es podia escapar de les urpes del Duce. El dia abans de la final Mussolini va fer arribar a l’Squadra Nazionale un missatge que deia “Vincere o Morire”, vèncer o mort. Els jugadors es van espantar una miqueta amb aquest missatge de suport tant amenaçador.

L’azzurra es va imposar a la final per 2 a 1, tot remuntant el gol inicial dels txecoslovacs i amb l’inestimable ajuda de l’àrbitre Ivan Eklind, de Suècia. Un Meazza vestit de militar va recollir el trofeu.

azzurra cartel 1934.jpg

Cartell propagandísitic del mundial de 1934

En Mussolini va aprofitar l’èxit del calcio com un element propagandístic més del seu règim dictatorial. Els jugadors van ser elevats a la categoria d’herois nacionals, però el joc brut dels Italians al llarg del seu mundial, va tacar la pilota com mai més ha tornat a passar a  la història del futbol.

La Gran Colòmbia

dimarts, 22/06/2010

Segurament us heu donat compte que les banderes dels estats de Veneçuela, Equador i Colòmbia tenen els mateixos colors i la mateixa forma. La bandera en qüestió és formada per tres franjes horitzontals amb el mateix ordre i seqüència: la superior és groga, la mitja és blava i l’inferior és vermella.

La diferència rau en els escuts de cada país, així com l’amplària d’aquestes franjes. La bandera colombiana no té cap escut al mig de la bandera, i la franja groga ocupa la meitat de la bandera. L’altre meitat es reparteix simètricament entre els dos colors restants, és a dir, dos quarts de la bandera grocs, un quart blau i un altre quart vermell.

Bandera COlombia.png

Bandera de Colòmbia

La bandera de l’Equador, en canvi té tres franjes simètriques i un escut al bell mig de la bandera, en forma d’àguila.

Bandera Equador.png

Bandera de l'Equador

Per últim, la bandera de Veneçuela té les tres frnjes simètriques i al mig de la bandera hi ha unes estrelles.

Bandera Veneçuela.png

Bandera de Veneçuela

La coincidència de banderes no és casual. Totes tres repúbliques (més la de Panamà) van formar, durant uns anys, la Gran Colòmbia, l’ambiciós projecte federalista de Simón Bolívar,durant els anys 1821-1831. Simón Bolívar, “el libertador”, va néixer a l’actual Veneçuela, a la ciutat de Caracas, fill d’una família basca que havia emigrat a mitjan segle XVIII.

Bolívar va estudiar a la península i a França, on va entrar en contacte amb els cercles revolucionaris europeus, amb il·lustrats lliberals i va ingressar a la maçoneria. Aquests anys seràn vitals per la formació política d’en Simón Bolívar, ja que va viure en la seva pell els fets de la Revolució Francesa. En Bolívar s’ identificà, en un primer moment, amb el sector jacobí de Robespierre (el grup més exaltat i revolucionari).

La ideologia de Bolívar era eclèctica, oscil·lava entre les idees igualitàries i lliberals, entre federalisme i socialisme utòpic, entre revolució o reforma. Quan el Libertador va tornar a Amèrica, ben aviat apostà per l’insurgència armada contra els espanyols, i inicià una guerra de guerrilles que li van costar l’exili i la presó entre 1810 i 1816.

simon_bolivar.jpg

Simon Bolívar

Finalment i desprès de diversos intents fallits, entre 1818-19 en Bolívar va aconseguir el seu objectiu, i expulsà als espanyols del virreinato de Nueva Granada, i el 1821 va finiquitar les restes reialistes (també anomenades lleialistes o espanyoles) a la batalla de Carabobo,  que significà el major èxit militar de Bolívar. Un cop expulsat i aniquilat l’enemic espanyol, en Bolívar ja tenia les mans lliures per forjar una nova realitat política.

En Bolívar, sobre la base administrativa i territorial de l’antic virregnat va optar per mantindre part de l’estructura administrativa colonial i va forjar un nou estat, de tipus federal, que va anomenar com a “República de la Gran Colombia”, en honor de Cristòfor Colom.

mapa_gran_colombia.jpg

Mapa de la Gran Colòmbia

Però el projecte de Bolívar va fracassar. Bolívar volia forjar una sudamèrica forta i unida, una sola realitat política, però les rivalitats entre les oligarquies locals i les diferències amb els altres “libertadores” com San Martín (que independitzà Xile i Las Provinicias Unidas de Buenos Aires y Río de la Plata, futur embrió dels actuals Uruguai, Paraguai i Argentina), com les disputes amb José Sucre (libertador del Alto Perú, desprès anomenat Bolívia en honor a Bolívar), i sobretot, el fracàs en la direcció de l’expedició militar contra el Virreinato de Perú (sota control reialista o espanyol), van impedir que fructifiqués el projecte panamericà de Bolívar.

Per últim, la Gran Colòmbia no fou més que el canvi d’una administració colonial per un altre liberal, on els Criollos (la burgesia autòctona amb interessos a Amèrica) es reservaven el control de l’aparell de l’estat, en detriment de l’immensa massa popular, amb dificultats per la supervivència. El govern de la Gran Colòmbia mai va respondre a les necessitats reals de la població, si no que legislava en funció dels interessos de l’elit criolla.

Des de 1828 i fins el 1831 la Gran Colòmbia s’estava descomponent. Era un territori enorme, inconnex, amb una enorme diversitat d’interessos socials i polítics, amb una orografia salvatge, i amb una acusada inestabilitat política i social. L’administració de l’estat era inexistent a àmplies zones del país.

Cada cop menys gent creia en el projecte Bolivarià, i els grups de pressió i lobbys criolls conspiraven contra la República. Desprès de diversos pronunciaments militars el propi Bolívar decidí prendre el control del país de forma dictatorial, al 1828. Era un darrer intent, a la desesperada, per salvar el seu projecte polític. A la mort de Bolívar, el 1830, la República de la Gran Colòmbia era un cadàver en descomposició. El projecte de Bolívar havia fracassat amb ell. La seva República no li va sobreviure.

Poc més d’una desena d’anys fou el que va durar el projecte de Bolívar. Entre 1830 i 1832 es van independitzar l’Equador i la pròpia Veneçuela, i el 1901-02 es va segregar el darrer estat, Panamà, tot i que la de Panamà fou una independència tutelada i apadrinada pels Estats Units, per assegurar els seus interessos a la zona i col·locar-hi un govern titella que li garantís al gegant nord-americà el control del canal de Panamà, que comunica els oceans Atlàntic i Pacífic.

Fa pocs anys el president veneçolà Hugo Chávez proposà la restitució de l’estat sota domini veneçolà i d’acord als principis bolivarians. Evidentment tant Equador, com Colòmbia i Panamà s’hi van negar.  Però el que Chávez no sap és que molt possiblement el propi Bolívar no hagués estat gens d’acord amb la revolució que ha batejat amb el seu nom.

Ferrocarril Barcelona-Mataró

dimecres, 16/06/2010

Hem anat i tornat de Mataró en un sol dia! Aquesta afirmació era impensable per a qualsevol barceloní abans de l’any 1848, l’any de la construcció de la línea ferroviària que unia les ciutats de Barcelona i Mataró.

El ferrocarril Barcelona-Mataró fou el primer traçat ferroviari de la península ibèrica, però no pas el primer tren d’Espanya. M’explico: el primer traçat ferroviari del estat estava fora de la península ibèrica. De fet, aquest primer tren (més aviat un carrilet o ferrocarril de via estreta) es va construir a l’illa de Cuba, pel transport de la canya de sucre de les plantacions de la població cubana de Güines fins al port de l’Habana, a l’any 1837.

A Cuba un indiano català, en Miquel Biada, va veure en primera persona les virtuts d’aquest ferrocarril, i va decidir intentar portar a terme un ferrocarril a la seva vila natal, Mataró. En Biada va buscar recolzaments entre la burgesia autòctona, però no va trobar més que reticències. Llavors en Miquel Biada va utilitzar un contacte seu a Londres, el senyor Josep Maria Roca, que va atraure diversos inversors britànics amb àmplia experiència en el finançament de línees ferroviàries.

miquel biada.jpg

Miquel Biada

En Miquel Biada va constituir, el 1854, la Companyia dels camins de Ferro de Barcelona a Mataró, entitat encarregada d’expropiar els terrenys per on havia de passar el ferrocarril, i de disposar dels mitjans tecnològics necessaris per a dur a terme la costrucció del ferrocarril.

Una part del finançament era britànic, així com tot un equip d’enginyers i constructors anglesos que van projectar i construir el primer traçat ferroviari de la península, per petició expressa del senyor Badia.

Es va construir el primer túnel de la península ibèrica, paral·lelament a la construcció del ferrocarril. Aquest és un túnel que encara avui veu passar-hi una gran quantitat de trens cada dia: parlem del túnel de Montgat.

locomotora Mataró.jpg

Locomotora Mataró

Per a aquesta línea es van adquirir quatre locomotores procedents, com no, del Regne Unit. Les locomotores van ser batejades amb noms autòctons: Barcelona, Mataró, Besòs i Catalunya.

Durant les proves prèvies a la inauguració (octubre de 1848) el tren trigava en recórrer el trajecte Barcelona-Mataró uns 55 minuts, aproximadament. Però en Miquel Biada no va veure el seu gran somni fet realitat, al morir uns mesos abans de la finalització de la inauguració de la línea de tren.

El tren restà definitivament inaugurat el 28 d’octubre de 1848, i va tindre una gran acollida, com demostra que cada tren era capaç d’omplir els seus vagons fins a encabir les 1900 places disponibles per a viatgers i encara hi havia més demanda que no es podia satisfer. Tothom volia viatjar en el tren. Els nens es quedaven bocabadats admirant com el tren es posava en marxa, amb el seu soroll, el seu caminar sobre els rails i la fumarada negra que expulsava de la seva xemeneia.

La burgesia catalana va veure en el ferrocarril una gran ocasió de modernitzar el país, i va invertir en diverses societats que es dedicaven a la construcció ferroviària al llarg i ample del país, tot i que la presència de capital anglès i francès fou una constant en el procés de construcció del ferrocarril a Catalunya.

La presència del ferrocarril suposà un important canvi en la mentalitat d’una part important de la societat catalana, i inicià una marxa inexorable cap la culminació de la industrialització del territori. A més, el ferrocarril arribà fins a Portbou el 1878, esdevenint un porta d’entrada de les idees i les novetats d’Europa a la península ibèrica.

El ferrocarril fou, en definitiva, un argument més per la modernització del país i per a consolidar a Catalunya com la capdavantera en innovació tecnològica, social, econòmica i política del mediterrani. Llàstima que avui, un segle i mig desprès, els nostres ferrocarrils no tinguin encara l’amplada de via estàndard a Europa, i que els trens de mercaderies hagin de descarregar les mercaderies a Portbou per a pujar-les a un altre tren amb amplada estàndard, cosa que perjudica les possibilitats comercials de Catalunya amb Europa.

Els jocs Olímpics

dilluns, 14/06/2010

A l’antiga Grècia es celebraven diverses competicions esportives en honor als déus. La competició més famosa, però, va esdevenir ben aviat la que es celebrava al temple d’Olímpia (Olímpia no era pas una ciutat, o polis) en honor del déu Zeus.

olimpia.jpg

Restes de l'estadi olímpic

Els primers jocs olímpics (o d’Olímpia) es van celebrar l’any 776 aC, i des de llavors es van anar celebrant cada quatre anys.

L’ importància d’aquesta cerimònia era brutal, fins al punt que les diferents polis en guerra signaven una treva durant la celebració dels jocs amb la fi que cap confrontació militar pogués perjudicar la celebració dels jocs olímpics (igual que avui en dia…).

Als jocs olímpics hi acudien atletes de totes les polis gregues. De fet, durant la conquesta romana i sota el domini dels romans, als jocs hi anaven esportistes d’elit de tots els racons del imperi.

Els jocs olímpics duraven una setmana. El primer dia es dedicava en exclusiu a la cerimònia d’inauguració i diverses celebracions religioses dedicades al déu Zeus, el més poderós del panteó grec.

olimpiadas antiguedad.jpg

Escena d'una cursa

Els següents cinc dies es celebraven totes les competicions esportives: curses, llançament de disc, de javelina, salt d’alçada, salt de longitud, lluita (que avui coneixem com lluita grecoromana), i més endavant, curses de quadrigues i competicions de tir amb arc. La prova estrella, però, era el Pentatló, prova que barrejava la cursa de velocitat, salt de longitud, llançament de disc, de javelina i de lluita .

El setè i darrer dia es lliuraven els premis als campions, se’ls honrava al temple de Zeus i se’ls concedia un branca d’una olivera. No hi havia cap premi físic, ja que l’important era la glòria del campió i de la seva ciutat. El campió de totes les proves del Pentatló tenia dret, a més, a ser honrat amb una estàtua al temple de Zeus d’Olímpia.

La glòria pels campions era enorme al tornar a les seves polis. Se’ls honrava com autèntics herois, poetes i músics cantaven les seves fites, i com a conseqüència, el prestigi social dels atletes creixia amb el pas del temps dintre de la societat grega.

Ara bé, els jocs no estaven oberts a tothom: únicament podien accedir-hi els homes. Tant feia si l’home era ciutadà, atleta, esclau o estranger (periecs). Tots podien accedir als jocs, de franc. Ara bé, les dones tenien prohibida la seva entrada al recinte sagrat dels jocs.

Amb el temps, i especialment desprès de la cristianització de l’imperi romà, els jocs van anar perdent la seva importància. Els darrers jocs olímpics de l’antiguitat es van celebrar el 393 dC, ja que l’emperador Teodosi (el mateix que va dividir l’imperi romà en dos) va prohibir la celebració dels jocs, al considerar-los pagans i allunyats de la doctrina cristiana.

L’orgull de Bàrcino

dimarts, 8/06/2010

Luci Minici Natal Quadroni Ver, (o Lucius Minicius Natalis, en llatí) és l’orgull de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, la ciutat de Barcelona durant l’època romana. Bàrcino, (també la trobareu com a Barcino) era una modesta ciutat de poc més de dos mil habitants, i una extensió molt petita en comparació amb la veïna Tàrraco (actual Tarragona), capital de la provincia de la Tarraconensis i autèntica capital social, política i econòmica del llevant peninsular.

Luci Minici Natal Quadroni Ver (o Lucius Minicius Natalis) va néixer l’any 97 dC, a la ciutat de Bàrcino, fill d’una família molt ben acomodada, una família membre dels patricis, l’aristocràcia del antic imperi romà. Lucius Minicius Natalis era fill d’un senador romà i amic personal de l’emperador Trajà.

L’any 129 dC, durant la celebració dels jocs olímpics de l’antiguitat, en Luci Minici va imposar-se en la carrera de quadrigues, una cursa de carros arrossegats per quatre cavalls molt popularitzats a la pel·lícula Ben-Hur.

Apr 208

carrera de quadrigues del film Ben-Hur

Ara bé, a l’hora de la veritat, en Luci Minici segurament no va pas córrer la cursa de quadrigues, si no que hauria contractat un esclau (de Bàrcino o de Tarraco, segurament) per tal de que conduís la quadriga. La glòria se la enduria el patrici, en Luci Minici, al ser el patró de la quadriga que va vèncer.

Segurament, doncs, Luci Minici no era pas el conductor de la quadriga, si no que amb molta probabilitat aquest era un esclau i no el ciutadà d’alta extracció social, ja que els ciutadans rics no posaven en perill la seva vida (el fet de contractar esclaus que participessin en nom del patró era molt habitual als jocs olímpics sota domini romà). Malgrat que l’habitual per aquelles dates era que el que es posava en perill fos l’esclau, no podem afirmar a ciència certa si era un esclau o el propi Luci Minici el que va conduir la quadriga cap a l’èxit. De totes maneres, encara que fos un esclau el conductor de la quadriga, enlloc no hi ha cap inscripció del seu nom (igual que cap dels altres esclaus vencedors a les proves dels jocs olímpics).

La història del primer campió olímpic de tota la península no acaba amb la seva “enorme” gesta esportiva. La figura del campió barceloní va més enllà. Amb els anys fou anomenat cònsol de la província de Líbia, i es traslladà a l’antiga ciutat de Leptis Magna.

Però abans de tots aquests fets (campionats olímpic, nomenaments consulars..), en Luci Minici ja era una personatge molt estimat a la seva Bàrcino, ja que va fer construir en uns terrenys de la seva propietat unes termes amb pòrtics i les canalitzacions d’aigua pertinents al any 125 dC, quatre anys abans de la seva victòria olímpica, i les va donar a la ciutat de Bàrcino, tot obrint-les als habitants.

Aquestes termes podrien estar situades sota l’actual plaça de Sant Miquel. De fet, hi ha un grup d’arqueòlegs que han treballat en aquest jaciment per tal d’esbrinar-ne la ubicació exacta d’aquestes termes, i la seva conclusió és clara: amb molta seguretat aquestes restes corresponen al conjunt termal d’en Luci Minici.

Pedestal Luci Minici.jpg

Pedestal dedicat a en Lucius Minicius conservat al MAC

A més a més, per si encara no n’hi havia prou, el pedestal en honor al campió conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya on ens explica les gestes del campió, s’especifica que, per ordre directe del ciutadà Luci Minici Natal Quadroni Ver, la Cúria (l’òrgan encarregat del govern municipal en època romana) de Bàrcino rebria cada any una suma de capital procedent del campió olímpic amb la finalitat de destinar-les a “obres socials”, tals com l’ajuda als habitants de Bàrcino més desafavorits.

Per la seva victòria, per haver situat la modesta Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino al mapa i per les seves donacions a la ciutat, podem considerar a en Luci Minici el primer heroi de Barcelona i l’orgull de la Bàrcino romana.

Història amb pilotes

diumenge, 6/06/2010

Es pot aprendre història mitjançant el futbol? Aquesta pregunta és la que ens vol contestar en Xavier Carmaniu, periodista i historiador gironí, autor del llibre Història amb pilotes (Ed. Meteora).

De llibres de futbol que parlin alhora de la didàctica de la història, n’hi ha ben pocs en aquest país, i el del Xavier Carmaniu és el primer amb aquestes característiques que s’ha fet al Principat.

L’autor, Xavier Carmaniu, té una llarga experiència al món de la ràdio. Ha col·laborat amb emissores com la Cadena SER, RAC 1, COM Ràdio, Catalunya Ràdio i Ona Catalana. A Ona Catalana (posteriorment rebatejada com Ona FM) va presentar un programa de ràdio molt interessant anomenat  “El tren de la Història”, que va funcionar entre els anys 2000 i 2007. Actualment en Xavier Carmaniu treballa per la televisió gironina a l’espai d’entrevistes “La ciutat dels Libres”.

girona i xavier carmaniu autor del llibre sobre historia a traves del futbol "Historia amb pilotes"

L'autor del llibre, Xavier Carmaniu

De llibres d’història i futbol n’hi ha, al nostre país, com ara els dels historiadors Carles Santacana, Jaume Sobrequés, Jordi Finestres, en Josep Maria Solé i Sabaté, i fins i tot la tesina del historiador Javier Aranda, a qui vam entrevistar a Història del Futbol a Catalunya, entre d’altres. Tots aquests treballs són molt recomanables i amb un gran rigor històric, però potser una mica densos pel públic en general.

Vet aquí l’excepcionalitat de l’obra d’en Xavier Carmaniu. Ell ha innovat al utilitzar la vida d’onze jugadors i jugadores de futbol per explicar el marc social, polític i econòmic de cadascun d’aquests jugadors i aprendre, de forma molt didàctica, on el lector va més enllà del llibre per poder interactuar i fins i tot emocionar-se, amb les històries amagades que envolten el món del futbol  i sovint són ignorades.

Penso que és un llibre que val la pena, ja que defuig dels tòpics que sovint tenen els aficionats a futbol. I és que la història i el futbol són perfectament compatibles. El futbol no deixa de ser un espectacle de masses que reflexa el temps en el qual es practica, el futbol no són els milionaris contractes dels cracks si no els milions de persones que s’il·lusionen, que el practiquen o que el gaudeixen, el futbol són les extraordinàries històries que l’autor ens relata al llarg del llibre. El futbol, en definitiva, pot ser una eina molt útil per entendre la societat que ens envolta, al ser el futbol una activitat humana més de les moltes que els ésser humans realitzen en la seva vida.

Carmaniu, Pou i Padilla.jpg

Carmaniu, flanquejat per Joan M. Pou i Toni Padilla

El club Bilderberg

dijous, 3/06/2010

Aquests dies es reuneix a Sitges el club Bilderberg. Però què és aquest grup? És un club de rics, un lobby de pressió, una espècie de patronal mundial? Sobre el paper, el Club Bilderberg no existeix, no està constituït com a organització en cap registre civil, de societats o mercantil.

bilderberg 2.jpg

Hotel Dolce de Sitges, on es celebra la reunió del Club Bilderberg

La història del club Bilderberg és molt recent. Fa pocs anys que aquesta organització existeix. En concret, el club Bilderberg va néixer en  una reunió a l’any 1954, a l’Hotel Bilderberg (d’aquí el seu nom) d’Arnhem, a Holanda. Els impulsors d’aquesta organizació foren l’economista i conseller dels Estats Units Joseph Retinger (d’orígens jueus) i l’economista neerlandès Ernst Van der Beugel.

A partir de llavors, aquesta associació s’ha anat reunint de forma anual en diverses seus Europees o Americanes. L’encant d’aquest grup neix del secretisme i la discreció del que es parla en les seves reunions, i sobretot, la llista de suposats membres del club, que han fomentat la imaginació i les ments conspiratives de moltes persones.

Quins temes s’hi tracten, al club Bilderberg? És realment un grup de pressió o un Lobby perillós que dictamina la política internacional? Això mai ho sabrem a ciència certa, per tant no val la pena especular sobre la naturalesa d’aquest club. Hi ha que afirma que és una societat secreta com la maçoneria o els carbonaris, però no hi ha cap tipus de relació de semblança entre aquestes organitzacions.

El que ha fet volar la imaginació de moltes persones és la llista dels membres del club Bilderberg: banquers, polítics, membres de l’aristocràcia i la reialesa, magnats del petroli i les telecomunicacions, tals com el polític Americà Donald Rumsfeld; el president del Banc Central Europeu, Jean Claude Trichet; l’antic cap de l’OTAN, Jaap de Hoop Scheffer; o el president del Banc Mundial Paul Wolfowitz, entre molts d’altres..

bilderberg 1964.jpg

Foto de família del Club Bilderberg a la reunió de 1967

Pel que fa a membres espanyols del club cal destacar-ne la reina Sofía; el president del grup PRISA, José Luis Cebrián; el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero; l’antic ministre Solbes o l’alcalde de Madrid, Ruiz-Gallardón.

No es pot criticar en absolut la decisió dels membres del club Bilderberg de reunir-se i parlar dels seus assumptes i dels seus negocis. Personalment penso que aquest club no és més que una demostració “snob” de poder i una oportunitat per a fer negocis. Em costa molt creure que en aquest tipus de reunions es decideixin les directrius de l’economia i la política internacional en sessions curtes de poques hores. Ara bé, és molt possible que m’equivoqui.

El que si es pot criticar és el fet que aquest grup, que està en tot el dret del món d’organitzar les seves festes privades, hagi de recórrer a les forces de seguretat públiques, tals com la Policia Nacional o els Mossos d’Esquadra, a qui paguem tots els ciutadans, per garantir la privacitat de la reunió i la seva discreció (tot i que anar i venir amb helicòpters o cotxes de gran luxe no és la millor manera de passar desapercebut).

En temps de crisi, quan hi ha moltes famílies que se les passen morades i de tots els colors per tirar endavant la seva economia, aquestes demostracions de luxe i certa supèrbia  fan molta ràbia i rebuig als ciutadans i les ciutadanes que amb moltes dificultats arriben a final de mes.

Els fets de Maig del 37

dimecres, 2/06/2010

Des de l’esclat de la guerra civil, el 18 de juliol de 1936, el bàndol que romangué fidel al govern legítim republicà va esdevenir heterogeni i plural. A diferència dels insurrectes, el bàndol republicà era un mosaic de idees, projectes i ideologies.

Les forçes antifeixistes de la classe obrera armada van lluitar contra els militars insurrectes als carrers de les ciutats i pobles espanyols, prenent el control de la situació i sufocant als rebels en molts casos.

Però ben aviat les diferències entre els diversos grups i “famílies” polítiques van esdevenir tensions que van impossibilitar una acció política, social i militar unitària i amb la força necessària per vèncer els militars insurrectes.

La CNT-FAI va organitzar brigades de milicians organitzats en columnes, com la Columna Durruti o la Columna Ibèria. La UGT, el PSUC, ERC, PSOE, PCE, POUM…tots ells van anar a lluitar en columnes de milicians que sovint feien més cas a les directrius dels propis partits i sindicats que no pas als comandaments militars de la República.

Les successives derrotes republicanes al llarg de l’any 1936 i el primer terç del 1937 suggeriren la necessitat d’un canvi radical en les forces armades republicanes per tal de vèncer la guerra.

A més, l’única potència europea que ajudava (encara que ben poc) al govern republicà fou la URSS, fet que provocà una orientació prosoviètica dins del govern republicà que culminà amb l’ascens de Juan Negrín com a president de la República Espanyola.

Aquest fet, i la derogació del sistema de milícies per a substituir-lo per un exèrcit regular republicà van fer indignar els sectors anarquistes, llibertaris i Trotskistes, especialment a la CNT-FAI i al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), de tendència Trotskista.

La CNT-FAI i el POUM es sentien perseguits i menyspreats dintre del sistema republicà. Els anarquistes, teòricament apolítics, van defensar la República des de bon començament per lluitar contra el feixisme i alliberar la classe obrera mitjançant una tàctica revolucionària.

Però el sector governamental, format per diversos partits socialistes, comunistes i ERC,  volien posposar la revolució social  per a desprès de la guerra, “primer guanyem la guerra, desprès farem la revolució”.

 

Aquesta tensió acumulada esclatà al maig de 1937 pels carrers de Barcelona. El 4 de maig homes armats de la Generalitat i del Govern republicà, supervisats per membres del PSUC, van ocupar l’edifici de la Telefònics de Barcelona, situada entre Plaça Catalunya i la Rambla (edifici que encara existeix avui en dia). La CNT-FAI va respondre de forma idèntica a l’agressió governamental, és adir, amb la utilització de la violència.

La Telefònica tenia llavors una importància vital i estratègica per comunicar ordres militars i directrius executives. Qui controlava les comunicacions acaparava molt de poder.

La resposta governamental no es va fer esperar. Forces armades republicanes i mossos d’Esquadra van atrinxerar-se a Plaça Catalunya i Plaça Universitat, mentre que els milicians anarquistes i llibertaris van fer-se forts al Raval i al barri Gòtic.

maig 37.jpg

Aspecte del capdavall de la Rambla durant els fets de maig

Pels carrers de Barcelona es va desencadenar una autèntica guerra civil dintre de la guerra civil, amb un seguit d’enfrontaments armats entre els membres del POUM i la CNT contra les forces del govern de la República.

La confrontació va durar pocs dies, fins el 7 de maig, però la cicatriu que deixà fou enorme: persecució de membres de la CNT i del POUM, proclamació de l’estat d’excepció, supressió de la llibertat d’expressió i la formació d’un nou govern encara més propens a les directrius de Moscú.

Però per sobre de tot, penso que els fets de maig escenifiquen la data de caducitat del projecte democràtic republicà a la península, la màxima expressió de l’incapacitat de compartir un projecte polític i social basat en la comprensió i el respecte mutu.

 

Per últim, cal destacar que el gran beneficiat de les disputes internes de la República no era cap altre que el bàndol franquista. Jo crec que Franco no va guanyar la guerra als camps de batalla, si no que fou la República la que va perdre la guerra, sobretot a causa de l’esfondrament d’un model de gestió democràtic i la manifesta incapacitat de fer front comú contra els militars i l’amenaça feixista.