Lost

La sèrie de televisió Lost (Perduts) arriba a la seva fi aquesta matinada. Desprès de sis temporades al peu del canó, la sèrie de televisió amb més èxit a la història arriba al seu final.

El més revolucionari d’aquesta sèrie és que ha canviat, per primer cop, les normes televisives. La sèrie creada per J.J. Abrams i Damon Lindelof ha traspassat les fronteres de la tradicional emissió televisiva i ha esdevingut, per primer cop a la història de la petita pantalla, un fenomen sociològic digne d’estudi. S’ha creat webs i blocs especialitzats en Lost, s’han publicat còmics, hi ha molts programes de televisió que en fan referència…i s’ha consolidat com la gran revelació de la cultura popular de la primera dècada del segle XXI. Jo m’atreviria a comparar el fenomen Lost amb el que al seu dia van provocar les pel·lícules de Star Wars ( penseu que els creadors de Lost són grans admiradors de la saga de George Lucas).

Lost és un fenomen paranormal en si mateix: personatges i espectadors es troben en una illa deserta (o no tan deserta, potser fins i tot no és una illa) on passen coses estranyes. El que Lost ha aconseguit és enganxar a milions i milions d’espectadors de la sèrie a tot el món, que setmana rere setmana han estat ingerint les seves dosis en forma de capítols de quaranta minuts al llarg dels darrers sis anys. Lost.jpg

La clau de la sèrie ha estat, sense dubte, obrir nous misteris als misteris ja existents al llarg de la trama. Sovint la sèrie ha estat una classe de filosofia, amb debats ètics i morals oberts entre els personatges de la sèrie, debat entre la raó i la fe, entre el bé i el mal, entre existir o no existir, entre realitat i ficció, entre abstinència i luxúria, entre conducta innata o conducta adquirida, entre socialisme i capitalisme, entre esperança i desconsol…i un llarg etcètera que els amants de la sèrie haureu anat descobrint al llarg de les sis darreres temporades.

Un altre factor en l’èxit de la sèrie han estat els personatges, inspirats en filòsofs o lliurepensadors. El més curiós és que els personatges responen a un rol determinat en funció del nom del filòsof, científic o lliurepensador al que “representen”: l’ individualisme i la fe de Locke, el contracte social de Rosseau, el nihilisme àcrata de Bakunin, l’empirisme i l’escepticisme de Hume o les teories sobre l’electromagnetisme de Faraday. A on es pot aprendre filosofia o ciència d’una manera tant activa (i atractiva)?

D’altra banda, la sèrie està farcida de referències bíbliques, cabalístiques o de la cultura popular. El mite de l’Atlàntida, el paradís perdut, mitologia egípcia, les malifetes de Tom Sawyer, mitologia hindú i grans dosis de misteri i intriga han estat capaços, per primer cop a la història, de mantindre a milions i milions de ments humanes concentrades davant dels seus ordinadors, reflexionant sobre societat, política, filosofia i economia sense adonar-se. És la gran victòria de Lost. Aquesta matinada, el final, la darrera entrega. No sé si entendrem alguna cosa, però del que estic segur és que milions de persones s’hauran trencat la closca pensant, buscant per internet als blocs o les webs com ara lostpedia o lostzilla, els grans portals de referència hispanoamericans (estan en castellà).

En definitiva, la història de Lost és la d’una sèrie que, per primer cop, ha trencat totes les normes televisives, ha revolucionat el gènere de les sèries de ficció i ha generat un referent de la cultura popular. Una sèrie de culte, la primera sèrie de culte de la petita pantalla. Previously on Lost…

dharma.jpg

Logo de l'Iniciativa Dharma

Actualització: El final de la sèrie no sembla haver agradat a la majoria dels fans. És un final a un cicle exitòs d’una sèrie llegendària i el final potser no ha estat a l’alçada del que se li pot demanar a la sèrie. El final és obert a diverses interpretacions, i deixa la porta oberta a una possible saga de pel·lícules, videojocs o còmics.

Comparteix

    Comentaris

    • Eva

      23/05/2010 - 19:23

      Jo sóc de les rares que no ha seguit Lost. Vaig veure crec que les dues primeres temporades, però a la meitat de la tercera, crec que va ser que ja em vaig perdre i em va ser impossible tornar a agafar el fil. De tot això dels personatges inspirats en filòsofs i lliurepensadors ni m’havia fixat. És clar que jo em vaig quedar amb Locke i quan començava Rousseau. Jo em confesso addicted to House. Aquesta és la meva sèrie favorita. Però com ara toca parlar de Lost, qui sap, potser algun dia comenci per on ho vaig deixar i em reenganxi. A mi m’agrada el personatge de Sawyer (i no perquè estigui bo, que també, sino perquè és un dolent que intueixes molt honest o amb un rerefons molt bo, almenys el poc que vaig veure i vaig poder intuir…) No sé com va acabar el personatge. A tots els Addicted to Lost: us desitjo que gaudiu amb el final de la sèrie!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús