Amreeka

Al cine hi ha un munt de pel·lícules americanes. Pelis on els americans són els bons, que lluiten arreu del món com a paladins de la llibertat i la democràcia. Pelis on els coreans, els musulmans, els cubans,els russos, els veneçolans o inclús els europeus són molt dolents i volen desestabilitzar el món i sobretot, acabar amb la vida dels americans innocents. amreeka.jpg

És per això que aquest film em sembla especialment interessant. Un film fet per una americana, produït per americans, finançat en part per americans i que intenta parlar-nos de les misèries internes d’aquest país respecte els seus propis ciutadans. Amreeka (2009), traduïda com Amerika a l’estat Espanyol, és un film dirigit per una americana d’origen palestí anomenada Cherien Dabis. Es tracta de la primera pel·lícula que dirigeix aquesta jove directora, amb experiència en documentals i sèries de televisió nord americanes. El film fou estrenat el passat mes de gener en alguns cinemes de Barcelona. Podem classificar el film com una obra de cinema d’autor, una espècies de comèdia realista amb diversos elements de crítica social.

Cherien Dabis.jpg

Cherien Dabis, la directora del film, americana d'origen Palestí

L’argument del film (que té bastant d’autobiogràfic) està ambientat al 2003, just amb el record dels atemptats del 11-S molt recents i en plena invasió americana del Irak.

L’història es desenvolupa al voltant d’una dona palestina abandonada pel seu marit, anomenada Muna Farrah (interpretada per Nisreen Faour), que fuig de l’opressió i la violència de Palestina per buscar una vida millor, amb el seu fill, als Estats Units, on ja hi viu fa temps una germana seva i la seva família. Un cop allà, tant ella com el seu fill tindran seriosos problemes d’adaptació al nou país, que els és estrany i rebutja degut al seu origen. Els protagonistes també descobriran que els Estats Units no són pas cap Dorado, i hauran de passar-les magres per subsistir.

Sota el meu punt de vista, la pel·lícula és una joia que ens parla dels problemes d’integració dels ciutadans immigrats als Estats Units (just en un moment en que es debat a peu de carrer el paper dels immigrants als Estats Units), dels prejudicis i tòpics de la societat americana i dels murs mentals que les persones sovint no som capaços de superar.

El film és una visió personal i diferent d’aquesta directora, amb una tònica dolça i optimista, que ens descriu en poc més d’hora i mitja la seva visió personal del conflicte de Palestina, de l’ Islam (tot i que els protagonistes són Palestins cristians originaris de Betlem, ciutat on el Cristianisme és la religió majoritària) dels prejudicis envers aquells que són diferents al patró d’allò que la societat ens vol vendre com a “normal”, de l’ “American Dream” i fins i tot és una crítica oberta a la política exterior americana.

D’altra banda, al film de Cherien Dabis surten diversos conceptes i diàlegs que tenen una doble lectura com ara compartir (ja sigui la llar, el menjar o fins i tot la vida), conviure, compartir, el dret humà a viure allà on es vol o l’incapacitat d’alguns éssers humans per acceptar la diferència i la pluralitat.

La pel·lícula Amreeka és un punt de vista innovador d’uns fets històrics recents com són la invasió del Irak o l’islamofobia instal·lada en certes esferes dels poders fàctics dels Estats Units. La directora s’absté del dramatisme propi de la guerra, la fugida de la llar pròpia, la realitat dels immigrants, la pobresa, la violència, l’ irracionalitat dels éssers humans i del racisme, i ho fa de manera exquisida, elegant, sense ofendre a ningú, i amb una vitalitat i un optimisme que crea una autèntica complicitat amb l’espectador.

De fet, l’obra de Cherien Dabis ha estat premiada a festivals tant prestigiosos com el de Chicago, Cannes (o Canes), Sant Sebastià, Berlin, El Caire, Rotterdam, Aspen o el Sundance Film Festival celebrat a Utah. La crítica aplaudeix la producció d’aquest film amb poc suport mediàtic, i és que el film, en paraules de la seva directora, “serveix per veure el món àrab amb uns altres ulls”.

Una sola dada com apunt final: si tal com deia el president Bush o en José María Aznar els musulmans són una amenaça existencial pel seu extremisme i la seva vinculació a Al-Qaida, Israel, els Estats Units o la Unió Europea ja no existirien pas. Cal que recordem que foren els occidentals qui van desestabilitzar tot l’orient mitjà al llarg dels segles XIX i XX al convertir-lo en un objectiu del colonialisme europeu, i no van ser pas els àrabs, Siris o Palestins qui van iniciar el procés de desestabilització d’aquesta regió, si no que els autòctons són les principals víctimes de la violència i les guerres que hi ha hagut en aquesta regió al llarg dels anys.

I que a les nostres avançades democràcies occidentals hi hagi ciutadans de segona condicionats pel seu origen, la seva fe, el seu color de la pell o la seva adscripció ideològica és com per avergonyir-se de la nostra doble moralitat.

Comparteix

    Comentaris

    • Eva

      19/05/2010 - 13:08

      Res més llegir aquesta entrada l’altre dia, vaig anar a mirar si la feien als cines, encara… I veig que no, que ja no la fan… Perquè aquest és el tipus de peli que m’encanta anar a veure en versió original… Res, que me l’hauré d’agafar en DVD, però segur que la veig. Pinta de les que m’agraden. En quant a temàtica i a tot.

    • Ferran Vital

      19/05/2010 - 13:17

      m’alegro de comparir gustos amb tu! personalment, crec que és del més decent que he vist aquest 2010 al cine…una petita joia entre la cinebrossa comercial de Hollywood ( i europeu)!

    • Amaiur

      26/05/2010 - 20:07

      Jo també buscat aquesta pel.licula, ja la trobaré.
      Hi ha moltes raons a la vida que fan que siguis ciutadà de segona i una és que siguis dona i no facis el que s’espera de tu a la vida , el teu rol, és cert que aixó esta canviant però tant poc a poc que sembla que no canvií res, al menys no a la velocitat que necessitarien algunes i el tenir una estètica diferent? visualment ja quedes catalogat i no precisament bé.
      No ho se si és al “Color Púrpura” que la protagonista diu que el pitjor a la vida és ser dona, negra i pobre.
      Perdó per la meva reflexió tan poc optimista no estan els temps per llençar coets
      M’agrada molt la varietat de temes que toques.

    • Ferran Vital

      27/05/2010 - 20:13

      Gràcies pels teus ànims, Amaiur! La veritat és que avui en dia ser dona, immigrant i pobre és el súmmum de les desgràcies. Malauradament moltes noies provinents del Marroc, Bolívia o la Xina pateixen una doble discriminació (o triple), pel fet de ser dona, estrangera i busca una millor vida pel futur. Ara be, si l’immigrant en qüestió és ric/a o juga a un esport de masses, llavors se li dòna la millor de les benvingudes possibles. És la moral del nostre país, la nostre civilització, que sovint esdevé immoral.

    • Cremar l’Alcorà – Sapiens.cat

      08/09/2010 - 21:59

      […] un temps ja vaig parlar al bloc de la pel·lícula Ammreka, que girava al voltant de les vivències d’una família palestina als Estats Units. La situació […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús