Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui al exili (Tercera Part)

Avui finalitzem l’entrevista que hem realitzat a en Victor Soto sobre la realitat del poble sahraui. Avui parlarem de la realitat social actual, del drama social i humà dels sahrauis. Espero que aquest tast sobre la realitat del Sàhara Occidental hagi estat del vostre gust, i agraeixo a en Victor Soto per la seva col·laboració en aquest espai. Sense més, us deixo amb l’entrevista:

soto1.jpg

Foto extreta del llibre de Pau Coll i Victo Soto

Per què el rei de Marroc no accepta realitzar el referèndum d’autodeterminació al Sàhara si sap que té una majoria de colons marroquins dins del Sàhara?

Bé, bàsicament per dos motius: 1. si realitzés el referèndum, estaria acceptant que el poble sahrauí en té dret…aleshores, seria com donar-los la raó i reconèixer que no tens cap dret sobre el territori. 2. si es fes el referèndum, aquest està regulat per la ONU, i aquesta contempla que s’ha de fer sobre el cens sahrauí d’abans de l’entrada de les tropes de Marroc i Mauritània. Un dels problemes principals per a la celebració del referèndum és el tema del cens, ja que l’últim cens espanyol al Sàhara data de 1974 enregistra 74.000 sahrauís, però aquesta xifra és molt dubtable perquè encara hi havia molts nòmades i per tant no hi estan inclosos. A més, legalment s’ha d’incloure els descendents d’aquests (pensa que ja han passat 35 anys des d’aleshores, així que un nen del cens pot tenir ja 5 fills i algun nét…de la mateixa manera que molts dels del cens ja estan morts). També cal tenir en compte que, mentre els sahrauís han de poder demostrar la descendència per incloure’ls (cosa difícil quan has hagut de deixar el teu país perquè t’estan bombardejant i només tens la roba que portes posada), Marroc intenta colar els colons en el cens. Aquesta és la gran problemàtica del referèndum, que cap dels dos contendents l’accepta (uns perquè hi falta la descendència i els que tenien DNI espanyol però que no hi figuren, els altres perquè no han pogut colar tants colons com volien).

Creus que casos com els d’Aminatu Haidar són positius pel reconeixement internacional del Sàhara?

La veritat, crec que qualsevol cosa és vàlida per sortir a les notícies i que el món recordi que encara malvius enmig del desert (pensa que la zona de Tinduf, l’anomenada Hammada on estan els refugiats, és un desert dins del desert, és a dir, ni els nòmades hi passaven per allà perquè és una de les zones més inhòspites del món…raó per la qual tampoc li ha importat a Algèria que s’hi establissin). Fins i tot penso que és preferible una Aminetu a una amenaça als del París-Dakar, crec que dóna menys mala premsa: recorda que no fa gaires anys, el Polisario va amenaçara als organitzadors de tant bonica carrera de que si no els demanaven permís per passar pels seus territoris -referint-se al Sàhara Occidental- els atacarien. I el problema que tenen els sahrauís és que els estats del món ni recorden que el territori està en litigi (com a mínim), i van firmant acords de pesca i d’explotació de les mines, etc. Casos com els de l’Aminetu són necessaris per fer recordar, per fer visible el problema a la televisió (ja saps, si no surts a la tele o a Internet, no existeixes), tot i que crec que no porten enlloc: els sahrauís porten més de 35 anys complint les resolucions de la ONU i les lleis internacionals que fan referència als territoris en litigi, i no han obtingut res de res…l’Aminetu és una acció simpàtica, que pot agradar als que lluiten pels sahrauís a Espanya, però crec que el resultat de tal acció parla per si mateix. Potser caldria que donessin un bon cop de punt a la taula de negociacions i així el món podria entendre lo desesperada que és la seva situació, però els sahrauís sempre han sigut gent molt tranquil·la i amb molt de seny, així que…ells han de prendre les decisions. Cal tenir en compte que el Polisario fa molt que viu d’aquest statu quo i que ja fa molt que des de les seves mateixes files es demanen accions més contundents o fins i tot algun jove que només ha viscut als campaments directament vol el retorn a les armes…però el Polisario mana i es fa el que ells diuen.

Creus que amb el panorama actual de falta de democràcia al Marroc és possible arribar a un acord entre les parts?

Crec que la salut democràtica de Marroc mai hi ha tingut res a veure…els del Polisario mai han tingut res en contra dels marroquins, fins i tot algú em va parlar de que als soldats capturats pels sahrauís no se’ls ficava en presons (molts d’ells eren berbers pobres que els enviaven al front com a carn de canó, així que tampoc eren acèrrims defensors del rei…). El problema principal és que Marroc mai acceptarà que el Sàhara sigui independent, i fins i tot, encara que sigui de paraula, diuen que prefereixen un Sàhara autònom dins del regne marroquí…el problema és aquest, que no hi ha acord possible: a nivell de legalitat internacional, els sahrauís tenen dret a l’autodeterminació, així que no acceptaran cap altre cosa, i Marroc mai acceptarà que després de tants esforços se’ls tregui el que de fet ja és seu.  Té difícil solució el tema, independentment de l’actitud democràtica interna de Marroc.

Quins paral·lelismes es poden buscar entre el cas sahrauí i el palestí?

soto3.jpg

Foto extreta del llibre "Testimonis de l'oblit.L'espera del poble saharaui al exili"

Molts, gairebé tot és igual. Crec que m’és més fàcil dir quines són les diferències…el fet en sí, és el mateix: en ambdós casos, un territori ha estat envaït i ocupat per països que aprofiten la retirada de les potències colonials establertes al·legant drets sobre dit territori. En ambdós casos, les poblacions autòctones s’han vist forçades a marxar, estan separades per un mur vergonyós, passen penúries, el dret internacional els dóna la raó però no es compleixen els tractats,a la resistència dins dels territoris ocupats els diuen Intifada…La diferència rau en que en un cas, és l’enemic de tots els musulmans qui ha envaït el territori, i en l’altre, és un país musulmà. A més, cal tenir en compte que el rei de Marroc és de la dinastia alauita, descendents directes de Mahoma, i per tant amb gran prestigi dins del món musulmà. L’altre factor fonamental que diferencia ambdós casos seria el component religiós: tot i ser musulmans, els sahrauís practiquen la religió d’una manera molt laxa, i mai han participat d’un terrorisme de caire fonamentalista i indiscriminat contra els marroquins. De totes maneres, si els preguntes a ells, et diran que no tenen res a veure…

Per què el Sàhara no gaudeix de tant reconeixement internacional com el cas palestí?

Doncs segurament perquè no han causat tantes guerres, tants morts i tantes barbaritats com en el cas palestí. Deu ser per això que la diplomàcia internacional no els té tant en compte, i segurament també perquè els europeus no es senten culpables de res vers el Marroc. Vull remarcar que els sahrauís tenen el mateix reconeixement que els palestins a nivell d’organismes internacionals, però la seva causa no és tant popular per ser menys espectacular, i perquè no tenen una Jerusalem al centre del conflicte.

Quin paper juga avui dia el govern espanyol respecte la seva antiga colònia? Ajuda al poble sahrauí d’alguna manera?

Bé, referent a això intentaré no mossegar-me la llengua: Espanya no fa res més que enviar ajuda humanitària, i gran part d’ella no és ni tant sols del govern, si no que ve donada a través de les associacions d’ajuda al poble sahrauí. L’estat espanyol fa temps que no se sent responsable de la desgracia d’aquest poble (Franco ja queda molt lluny, i la culpa va ser seva…en teoria), i a més té molts d’interessos a Marroc, un d’ells el gran banc de pesca de la costa sahrauí, l’altre els fosfats, i el més important és que cada cop que ha fet algun gest en favor del Sàhara, Marroc ràpidament els avisa amigablement que deixarà de vigilar l’emigració il·legal que passa per la seva costa. Davant d’això, el govern espanyol calla i tira endavant, mirant cap a una altra banda. A més, vull recordar que espanya és un gran productor d’armes, i que Marroc n’és un gran comprador: moltes de les mines antipersones posades al mig del desert són espanyols (vull cridar l’atenció sobre el problema de les mines: com que les planten en les dunes i aquestes es mouen, les mines van navegant pel desert causant estralls!), i moltes de les armes requisades pel Polisario, i que exposen amb gran orgull al seu Museu Militar als campaments, són espanyoles. Hi ha un gran negoci en tot això, així que a Espanya, com a la resta del món, ja els va bé aquesta situació: poden espoliar les riqueses del Sàhara Occidental sense problemes, i a més  fan negoci venent armes…què més es pot demanar?

Podem culpar al govern espanyol del drama del poble sahrauí?

No, rotundament no. Si un cas, es pot acusar a la institució, a l’Estat Espanyol, però en cap cas als governs que vingueren després de la mort de Franco. Ara bé, si que és cert que com a Estat Espanyol, és responsable d’abandonar una “província” a la seva sort (que és el que van fer l’any 75′) i que segurament els governs de la democràcia podrien haver fet més del que han fet per ajudar-los a aconseguir el que els pertany per dret. La guerra va ser molt dura, i espanya no hi va intervenir (prou carregats de problemes estàvem amb els fets d’aquí, amb la transició i el perill dels cops militars com per implicar-nos en una guerra d’alliberament…), així que…culpabilitat espanyola com a estat, tota, però no pas dels governs.

Els sahrauís, quan els preguntes, tots diuen el mateix: Espanya és la única que encara té drets sobre el Sàhara (des que Mauritània abandonà el territori, els Acords Tripartits van deixar de ser vinculants), i per tant és la única que els pot ajudar a fer el referèndum. Ells tenen clar que “els pobles d’Espanya” (com em va dir més d’un per aquelles terres pedregoses) no en tenen cap culpa, i que com a societat civil els hem prestat molta ajuda a través de la solidaritat, però responsabilitzen totalment a l’Espanya de Joan Carles I de vendre’ls a Marroc i Mauritània, ja que va ser ell qui firmà els fatídics acords de novembre de 1975. És curiós que molts d’ells recorden positivament el Generalísimo perquè mai els va abandonar fins la seva mort, i com tot i el que els hem fet com a país no ens guarden cap rancor personal. Si fessin una llista on apuntar els responsables de la seva precària situació, primer òbviament posarien Marroc per envair-los, després vindria Joan Carles I per vendre’ls, i tot seguit culparien la ONU per no fer-se respectar. Ara això sí, sempre tenen bones paraules per tothom: de Marroc, compadeixen els pobres soldats enviats al desert, d’Espanya agraeixen la solidaritat, i de la MINURSO la seva tasca de pacificació…

mapa zones ocupades marroc.jpg

Zones ocupades del Sàhara Occidental

Com em va dir una dona gran, asseguda al meu costat al terra d’una haima, “la justicia, aunque tarde, siempre llega”, i és que els sahrauís una altra cosa no, però paciència i esperança n’han tingut i en tindran per molt de temps, tot i les travetes que els ha posat la seva història.

Bibliografia complemetària:

  • Tortajada, Ana: Hijas de la arena, ed. Lúmen, Barcelona, 2002.
  • Caro Baroja, Júlio: Estudios saharianos, ed. Júcar, Madrid, 1990
  • Guijarro, Fernando: La distancia de cuatro dedos: en la guerra del Sáhara con el Polisario, ed. Flor de Viento, Bcn, 1997.
Sàhara Occidental.gif

Bandera del Sàhara Occidental

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús