Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili (Segona Part)

Reprenem l’entrevista que li estàven fent a l’historiador coautor del llibre Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili. Si en l’anterior post hem parlat de la història del indret, del lloc,i dels interessos colonials espanyols, avui reprenem el fil amb aquest tema i desenvoluparem la naturalesa del Front Polisario, les raons per la lluita armada sahrauí, per acabar parlant de la situació actual del poble sahrauí, ocupat, maltractat, ultrajat i expulsat de les seves terres. Us deixo amb la continuació de l’entrevista…

Quin interès tenien els espanyols sobre aquest territori?

Inicialment, es tracta simplement d’un factor de proximitat geogràfica: a part de que les illes Canàries estan just al davant de la costa sahrauí, tal com s’ha dit abans Espanya exerceix el protectorat sobre Sidi Ifni i és present també al nord de Marroc. Gràcies a aquesta proximitat, s’inicien els intercanvis comercials i mica en mica, el comerç es va intensificant fins que s’emprèn la implantació de les factories. De totes maneres, serà l’explotació dels recursos naturals l’interès principal, tenint el país una gran riquesa pesquera i mineral (sobretot en fosfats a Bu-Craa on es troba el major jaciment d’aquest mineral del món).

Què va fer Espanya durant el procés de descolonització del Sàhara occidental?

Bé, mentre visqui el General Franco, conegut el seu origen africanista, es negarà a cedir el territori ni a reconèixer el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Així, el primer que intentarà fer Espanya és evitar que es consideri el Sàhara Espanyol com una colònia a nivell legal: el 1961, un any després que la ONU aprovi la resolució que garanteix el dret d’autodeterminació dels pobles, Espanya declara el territori sahrauí com a província espanyola (unificant les dues regions administratives existents), deixant de tenir efecte dita resolució (cas similar al d’Algèria, que serà considerada part integrant de França, o de les mateixes Canàries per part d’Espanya).

Marroc i Mauritània al·legaven relacions anteriors a la presència espanyola i per tant certs drets sobre el territori sahrauí, i per aquest motiu demanaran a la ONU que insti a Espanya a realitzar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Espanyol, instància que s’aprova el 1970, i que el règim franquista mai acatarà. El desembre del 1974 Marroc apel·larà al Tribunal de la Haya per a que determini una resolució del referèndum, però Espanya demanarà a aquesta que faci un informe sobre el terreny, cosa que com a molt els ajuda a guanyar temps per preparar el referèndum: al maig del 1975, la comissió constata el recolzament majoritari al Front Polisario i a l’octubre el Tribunal sentencia que ni Marroc ni Mauritània tenen drets sobre el territori.

Amb el Generalísimo a les últimes i el príncep Joan Carles exercint de Cap d’Estat en funcions, Marroc organitza la Marxa Verda el 6 de novembre de 1975, que va consistir en la invasió pacífica per part de 350.000 civils marroquins dels territoris espanyols. Aquest és un punt molt discutit, ja que es diu que molts eren soldats disfressats de civils, o fins i tot que si és cert que tots eren civils, els soldats de Marroc els seguien de prop i que per tant els van utilitzar per evitar que les tropes espanyoles obrissin foc. Fos com fos, civils o militars, el cert és que els espanyols no van obrir foc, i que davant l’avenç marroquí les tropes espanyoles es van replegar, deixant-los seguir avançant. La ONU va exigir la retirada dels marroquins, però la Marxa Verda ja era un fet consumat i no van fer ni una passa endarrere.

Finalment, el dia 14 de novembre de 1975 el príncep firmarà els fatídics Acords Tripartits, també coneguts com Acords de Madrid, que estableixen els reconeixement de facto de la fi de la colònia espanyola al Sàhara Occidental amb la retirada de les tropes i que reparteix aquests territoris entre els estats de Marroc i Mauritània, quedant dividit el territori sahrauí entre dos estats. Lògicament, aquests Acords van en contra de les disposicions de la ONU, que no havia reconegut cap dret a cap dels dos països beneficiats i que instaven a realitzar un referèndum per a que el poble sahrauí escollís si volia seguir formant part d’Espanya o preferia la seva independència. Crec que és indubtable que els sahrauís no haguessin optat per seguir amb Espanya.

Què és el front Polisari?

Bé, primer de tot senyalar el teu error: no es pot dir Front Polisari ja que Polisario no és una paraula castellana, és l’acrònim del grup d’alliberament del Sàhara Occidental. Aquestes sigles responen al nom de Front POpular para la LIberación de SAguia al Hambra y RIO de Oro (PO.LI.SA.RIO). Un cop aclarit això, passem a parlar-ne.

El Front Polisario no és la primera organització anticolonialista dels sahrauís: després que Espanya defineixi la colònia com a província espanyola, té lloc el despertar de la consciència sahrauí. Aquest despertar es dóna per oposició al fet de ser considerats espanyols (“som sahrauís perquè no som espanyols”), i s’inicien una sèrie de grups d’autoafirmació nacional que acabaran fundant el 1966 el Moviment per a l’Alliberament del Sàhara, encapçalat per Bassiri i que es dedicaran bàsicament a les accions polítiques. Després d’una manifestació organitzada a al Aaiun el 1970, on reclamaven l’autonomia de la província del Sàhara, la retirada de les tropes espanyoles i que es fixés una data pel referèndum, Bassiri desapareix: fou detingut per les forces espanyoles i mai més se’n sabé res. Aquest fet marcarà profundament el camí que seguiran els sahrauís: Bassiri serà el primer màrtir de la causa, i vist que les reclamacions polítiques no tenen sortida, es funda el 1973 el Front Polisario, que ja no es centra en les reclamacions polítiques, sinó que passarà a l’ofensiva armada (en la mesura en què els era possible, tenint en compte la falta d’armes de foc i la seva poca capacitat de mobilització popular) i la reclamació d’independència del Sàhara Occidental. El Polisario serà el responsable d’alguns actes de sabotatge contra interessos espanyols, com el famós atemptat a Bu-Craa, i després emprendrà la lluita de resistència contra Marroc i Mauritània. Aconseguiran la rendició dels mauritans el 1979, però això serà aprofitat per Marroc per expandir els seu territori ocupat (incomplint, per tant, els Acords Tripartits).

En l’actualitat, són el partit majoritari del Sàhara Occidental, de tendència filo-socialista, i s’encarreguen tant d’administrar els territoris alliberats (la franja interior del Sàhara Occidental, constituïda com a República Àrab Social Democràtica) i dels camps de refugiats (situats en territori algerià, prop de Tinduf). De fet, des de l’inici del conflicte, s’han erigit com a únics vertaders representants del poble sahrauí (cosa d’altra banda discutible, o si més que es podria matissar).

soto 2.jpg

Foto extreta del llibre "Testimonis de l'oblit. L'espera del poble Saharaui a l'exili"

Contra què o contra qui lluiten el sahrauís?

Primer van lluitar contra els espanyols, després contra la invasió per part de Marroc i Mauritània, i des de 1979 fins 1991 només contra els marroquins que segueixen ocupant el seu territori, sempre utilitzant la guerra de guerrilles perquè l’enfrontament obert era impossible.

Avui dia la lluita del poble sahrauí és bàsicament diplomàtica, en contra de l’oblit internacional i en l’exigència del referèndum, així com el compliment per part de Marroc dels tractats internacionals. Lògicament, aquest és el pitjor enemic que tenen, la diplomàcia internacional, que mira cap a una altra banda tot i que mantenen unes forces de pacificació al terreny: la MINURSO, Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental establerta el 1991, de missió encarregada d’organitzar el desitjat referèndum ha quedat en una força d’interposició entre els dos bàndols enfrontats, que estan allà vigilant que no tornin els enfrontaments armats, però que no ha significat cap avenç en gairebé 20 anys.

Quina és la situació actual del poble sahrauí?

A nivell de reconeixement polític, la situació està estancada des de 1991, quan es va firmar l’acord de no-agressió amb Marroc.

La situació de la població, però, ha canviat moltíssim: després de la invasió del seu territori, la major part de la població civil va emprendre el camí de l’exili cap a Tinduf, mentre que alguns ens van quedar al Sàhara Occidental.

Així doncs, podem distingir tres grups de població: els que viuen sota ocupació marroquina, els que viuen als camps de refugiats i els que viuen a l’estranger.

Sota l’ocupació marroquina, l’ambient és insofrible: repressió, desaparicions, assassinats, empresonaments, tortures,…tot el que et vulguis imaginar.

Als campaments, la situació ha anat millorant molt: de no tenir res, han acabat establint-se als campaments de Tinduf com si fossin poblacions permanents, on reben molta ajuda humanitària d’ONGs i de la ONU així com de particulars. Cal ressaltar els esforços fets per la població, i sobretot per les dones que van tirar endavant escoles i hospitals, i la seva presència ha estat fonamental en tots els àmbits del que podríem considerar l’estat sahrauí fins la desmobilització de les tropes al front arrel dels acords del 1991. Actualment, els campaments estan organitzats (amb totes les penúries que pateixen) com un estat, amb quatre nuclis separats per la por a una nova ofensiva militar marroquina i que porten com a nom les poblacions d’origen dels refugiats (Dajla, al Aaiun,…). Quan hi vaig ser, vaig poder comprovar en persona els esforços fructífers fets en alfabetització i en medicina, i en organització del repartiment de l’ajuda internacional (menjar, medicaments,…) per districtes o barris. També vaig poder veure com proliferaven els petits comerços, que fins fa poc eren impossibles perquè tot estava racionat pel Polisario. Així mateix, cal assenyalar que aquest comerç és possible des que s’han introduït unes incipients diferències socials: fins fa ben poc, tots eren iguals, però ara, gràcies als contactes amb l’estranger, algunes famílies han pogut aconseguir béns que no circulen pels campaments. L’energia elèctrica també es troba prou estesa, tot i que sempre prové d’un generador o d’una placa solar. Així que, tenint en compte que es tracta de camps de refugiats i que depenen totalment de l’ajuda externa, la situació a Tinduf a millorat moltíssim.

soto 4.jpg

Imatge extreta del llibre d'en Pau Coll i en Victor Soto

Vull destacar aquí el drama que pateix el poble sahrauí: com que el Polisario sempre atacava des del desert (que els marroquins mai van poder controlar), Marroc ha construït un mur que creua el territori del Sàhara Occidental de nord a sud. És molt impactant trobar-te un mur enmig del no res, i més tenint en compte que als guerrillers del Polisario mai els va resultar un obstacle impossible de salvar. Aquesta divisió física del territori (primer pel front durant la guerra i després pel mur) també ha fet que gairebé tothom tingui algun familiar a l’altra banda d’aquest deplorable mur, així que et pots imaginar els drames familiars: parents que no es coneixen, que no han pogut assistir a l’enterrament d’algun germà, que no coneix els seus néts…impressionant. Últimament s’han organitzat intercanvis, però aquests estan bastant mal organitzats (el Polisario i Marroc són els qui decideixen qui pot anar en aquest intercanvi) i a més la gent té por de no poder tornar (més d’un em va dir que havia tingut la oportunitat, però que no s’atrevia perquè el podien engarjolar o simplement no deixar tornar). A més, amb l’arribada del telèfon mòbil i d’Internet s’han millorat les comunicacions entre ambdós bandes, però està clar que això mai substituirà una abraçada del germà que fa més de trenta anys que no veus.

Per últim, vull fer esment de la diàspora sahrauí, una peça clau per als refugiats: com he dit, als campaments s’hi dóna l’ensenyança bàsica, però no hi han universitats, així que quan els nois acaben marxen l’estranger per completar els seus estudis: una molt bona part han anat a estudiar a la mateixa Algèria (país que permet que el Polisario tingui un estat dins del seu territori i que sempre ha recolzat la causa sahrauí), però molts d’altres han anat a parar a Cuba. És molt curiós estar enmig del desert i sentir sahrauís parlant amb un accent cubà impecable. Molts d’aquests són llicenciats, sobretot en medicina que és el que els cal als campaments, i molts d’ells han aconseguit permisos de treball quan acabat els seus estudis, cosa per la que hi ha algunes remeses de divises que ajuden als familiars dels campaments. Cal pensar que l’impacte psicològic dels que tornen de Cuba és brutal: passen de tenir festa, mulates i alcohol a dojo a les nits de l’Habana a no tenir absolutament res. Dins d’aquest col·lectiu és des d’on es comencen a aixecar veus, molt tímidament, de contestació al control del Polisario (pensa que el Polisario és una organització militar filo-socialista, així que les llibertats de premsa i de moviment de les persones estan una mica deteriorades als campaments…).

Continuarà…

Comparteix

    Comentaris

    • Fanny

      08/08/2010 - 18:02

      Hola Ferran, m’agradaria comprar aquest llibre però no sé on trobar-lo. Em podries ajudar?.

      Aquest any he començat un voluntariat amb el programa “Vacances en Pau” per a nens Saharauis que passen els mesos de juliol i agost a Catalunya. Fem activitats per obtenir fons per pagar els seus vols i fem tallers durant els mesos de juliol per tal que un dia a la setmana s’hi trobin i es faci més fàcil la seva adaptació amb la familia acollidora i la nostra cultura.
      Estic interessada en conèixer més sobre la història del seu poble ja que no en sé gaire. Si em pots passar informació d’algun altre llibre interessant sobre els refugiats saharauis t’estaré molt agraïda.

    • Ferran Vital

      26/08/2010 - 10:49

      Hola Fanny! Disculpa el retard en contestar-te però estava fora de Barcelona. Si estàs interessada en aquesta temàtica, et puc posar en contacte amb el Víctor Soto, un dels autors del llibre, que en sap un munt i et podrà orientar molt millor que jo.

      Moltes felicitats i molts ànims amb aquest programa estival pels nens Saharauis, que són malauradament les principals víctimes de la violència i l’agressió del Marroc i el seu règim dictatorial sobre el poble del Sàhara.

      Salut!

      Ferran Vital

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús