Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili (Primera Part)

Hi ha històries que són dramàtiques. També hi ha històries que són fàcils d’explicar, fàcils de treballar i fàcils d’estudiar. Malauradament aquest no és el cas del Sàhara Occidental, un poble ocupat pel imperialisme del rei del Marroc, i oblidat de l’escenari internacional.

És per això que he decidit entrevistar a un historiador que va treballar-hi sobre el terreny, i en tornar va publicar un llibre com a coautor, relatant les vivències i les realitats dels camps de refugiats sahrauis, l’ajuda internacional, la societat sahrauí (o saharaui, ja que els dos mots estan normalitzats en la nostra llengua). Aquest jove i talentós historiador s’anomena Victor Soto, i malgrat que ell no ho voldrà reconèixer mai, és tot un especialista en el món àrab contemporani. Si a això li sumem la qualitat fotogràfica d’un fotògraf com en Pau Coll, el resultat esdevé certament espectacular.

L’entrevista gira al voltant del llibre i les seves pròpies vivències, però malgrat l’enorme extensió de l’entrevista (que us reproduiré de forma íntegra) ens han quedat vivències, anècdotes, aspectes socials, econòmics i polítics per parlar i investigar.

El llibre, publicat l’any 2008, és el resultat d’un projecte foto periodístic, on les fotos són a càrrec de Pau Coll Sánchez i els textos (a part de les poesies d’autors sahrauís que hi ha) són d’en Victor Soto Porta. El títol fou “Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili”.

portada testimonis de loblit.jpg

Portada del llibre d'en Pau Coll i d'en Victor Soto

En Pau Coll i en Victor Soto van baixar a l’any 2007 al Sàhara Occidental, per estar-s’hi 21 dies. A part de recórrer els quatre campaments de refugiats (al Aaiun, Ausserd, Smara i Dajla), van visitar escoles, hospitals i escoles especials, així com horts o centres on s’hi feien altres projectes solidaris. Els autors van estar uns dies a Rabuni (centre on s’acullen les comissions internacionals, una mena de centre administratiu internacional) així com van tenir la sort de poder visitar els territoris alliberats (i dic sort perquè és territori militar, amb camps de mines inclosos, cascos blaus, militars del Polisario i sempre vigilant des del mur els pobres marroquins destacats a la zona), concretament la zona de Bir Lehlu, una de les més empobrides, on els autors d’aquest llibre van conviure uns dies amb els militars sahrauís destacats allà i van tenir l’enorme plaer de visitar una base de la MINURSO i entrevistar el militar en cap de la base.

El que més li va sorprendre a en Victor Soto fou “veure com la gent viu sense res i continua tirant endavant tot i la falta de menjar, de medicaments i de serveis bàsics, com l’aigua corrent o la llum”.

Del clima, en Victor Soto no vol ni parlar-ne: “impossible, l’aire crema, quan bufa vent t’has de tapar amb el zam perquè la sorra s’escola per tot arreu, els escorpins campen per arreu i les cabres mengen allò que troben.” “Ara això si, sens dubte és un poble molt acollidor, que només gasta bons modals amb els nasrani (estrangers, “pàl·lids” textualment crec que volia dir…) i que ho dóna tot per a que estiguis a gust: un home ens va convidar a pinxos de camell (gran sacrifici per ell segur), un altre ens va convidar a la seva boda, els soldats del front van sacrificar una cabra per a nosaltres (la millor que he provat en ma vida, tot i que no tenien ni forquilles ni ganivets, com vaig gaudir..)”.

Al llarg de l’entrevista, també veureu com en Victor Soto parla de la necessària i urgent ajuda internacional, tot i que a vegades, aquesta sigui una mica estranya. Per exemple, em comentava el Victor que als camps de refugiats va veure productes arribats d’Espanya com ara Fabada. Ara bé, la fabada porta porc, aliment prohibit pels musulmans. O uns cooperants internacionals de Sevilla que arreglaven els ordinadors dels camps de refugiats de Sahrauís, a qui el nostre entrevistat va preguntar de què servien els PC que els hi estaven portant i arreglant si els camps de refugiats ni tan sols tenen llum. A banda d’aquestes anècdotes, cal destacar que l’ajuda internacional és vital pel poble sahrauí, la seva principal font de subministraments i subsistència.

Per una segona entrevista em reservo un seguit de temes que, per extensió, no hem pogut desenvolupar, alguns d’ells d’una importància extraordinària, tals com el tema de les dones (la societat sahrauí es basa en un paper importantíssim de les dones), la guerra (amb tints de genocidi), la poca perspectiva de futur dels joves, els immigrants subsaharians (que travessen camps minats, cosa d’una enorme crueldat), o l’organització dels campaments de refugiats, amb el paper gairebé dictatorial del Polisario (de fet en Victor Soto afirma haver estat acompanyat d’un membre del Polisario durant la seva estància a terres Sahrauís, per “protegir-lo”).

Per això prometo una segona entrevista per acabar de fixar els temes que ens han quedat pendents. De moment, passem a l’entrevista pròpiament dita, que per raons d’espai serà dividida en diverses entrades a aquest bloc. Espero que us agradi:

Què és el Sàhara Occidental?

Amb el nom de Sàhara Occidental es coneix el territori reconegut internacionalment per la ONU que antigament pertanyia a la colònia del Sàhara Espanyol, i que va des de la zona de al Aaiun fins a el Güera.

Cal tenir en compte, però, que aquest territori, que ara figura en la llista de “territoris en litigi” de la ONU, no comprèn ni tot el territori de la colònia espanyola, ni tot el territori sahrauí a nivell ètnic.

A nivell ètnic, el poble sahrauí es pot trobar també en els territoris de la regió que va des de Sidi Ifni fins a la frontera sud del Marroc oficial (i dic oficial perquè Marroc inclou els territoris sahrauís ocupats com a propis, tot i no estar reconeguts com a tal) o la zona fronterera de Mauritània. També hem de recordar que històricament el poble sahrauí fou un poble nòmada, un compendi de tribus que comerciaven i que es movien per tot el desert, i per tant és difícil de delimitar el seu territori. De totes maneres, si ens fixem en les costums o maneres de vestir, és bastant fàcil de reconèixer els sahrauís, ja sigui a l’actual Sàhara Occidental, a Marroc o a Mauritània: la pista més fàcil de detectar són el vestit molt colorit de les dones -la melhfa així com el vestit blau cel -la darraa– i el turbant negre -el zam– dels homes, i si tinguéssim coneixements sobre àrab, ens adonaríem que parlen un dialecte diferent -el hassania-. D’altra banda, a nivell “racial” (ho poso entre cometes perquè no m’agrada el terme) cal tenir en compte que els sahrauís són el resultat de la mescla entre berbers fugits del Marroc i els negres del sud, i que conserven unes faccions menys arabitzades que les que podríem trobar a Marroc o Algèria.

Des de quan la coneguda colònia “Rio de Oro” formava part de l’imperi espanyol?

Primer de tot, puntualitzar que la colònia espanyola al Sàhara Occidental la formaven tres regions, una d’elles Rio de Oro (sud de l’actual Sàhara Occidental, Cap Blanc), l’altra Saguia al Hambra (nord de l’actual Sàhara Occidental, Cap Boixador), i la tercera era la de Cap Juby (des del riu Draa fins l’actual frontera, al sud de Sidi Ifni). Faig aquesta divisió entre les tres zones sabent que no és correcte del tot: administrativament es va dividir la colònia en dues regions administratives, Rio de Oro i Saguia al Hambra, estant la zona del Cap Juby inclosa dins la darrera. Ho he separat més que res perquè la zona que va des del riu Draa fins a l’actual frontera (la zona de Cap Juby) serà cedida a França després d’una serie de friccions.

La constitució oficial del Sàhara Espanyol es fa el 1904. Ja des de 1860 Espanya exerceix el protectorat sobre la ciutat de Sidi Ifni (per la guerra franco-espanyola contra Marroc) i des de Cap Boixador, Cap Blanc i Villa Cisneros (actual Dajla) es va estenent la seva influència cap l’interior (influència reconeguda per la Conferència de Berlín) fins arribar a la constitució oficial.

Quan s’inicia l’ocupació dels territoris sahrauís?

Tot i que els primers contactes comercials daten del segle XVI, l’establiment efectiu en el terreny no es dóna fins a finals del XIX, amb la implantació de les primeres factories a la costa. El 1885 funden Villa Cisneros, i a mitjan segle XX ja els trobem per tot el territori: el 1932 funden al Aaiun, al 1934 ocupen Smara, al 1954 s’estableixen a Bu-Craa,… (cal recordar que al Sàhara la majoria eren nòmades, així que la població es trobava molt dispersa i no hi havia gaires concentracions de població).

Continuarà….

Comparteix

    Comentaris

    • Amaiur

      06/05/2010 - 17:52

      Per edat he conegut a el Sàhara com a província espanyola després la Marcha Verde (per mi en castellà, hi ha fets que els coneixes en un idioma i són com si tinguessin nom propi en aquest idioma) i sóc d’un grup feminista que està en contacte amb dones de diverses procedències sobretot àrabs, subsàharianas i saharauís i malgrat tot encara trobo que me he d’informar de fets, tant històrics com politípics que enmig d’altres interessos es perden o no prestes l’atenció necessària així que moltes gràcies .
      Segueixo el teu blog amb molt d’interès.

    • Ferran Vital

      07/05/2010 - 23:40

      Moltes gràcies pels teus ànims, Amaiur! La veritat és que el poble Sahrauí és un dels pobles on la societat reserva un paper protagonista a la dona, contrariament al que sovint es pot pensar.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús